Els inques

Entre els segles XIII i XVI, els inques van forjar un imperi que dominava pràcticament tota la serralada dels Andes i els seus voltants. Juntament amb els mexiques i els maies, van ser una de les grans civilitzacions americanes abans de la invasió dels castellans.


Segons la mitologia, el déu solar Inti, fill del déu creador del món Viracotxa, és l'ancestre i fundador de la societat inca. La paraula inca prové de Inti i era el títol del màxim governant, el 'fill del sol'. Amb el temps, el terme també es va convertir en gentilici i el sobirà va ser anomenat Sapa Inca, 'Principal Inca' o Inca Qhapaq, 'Inca Poderós'. També feien servir el terme Apu, que significa 'divinitat'. 

Sembla que els inques eren una tribu que provenia de la regió del llac Titicaca i que va migrar cap al nord. Potser eren descendents dels tiahuanacotes, un poble antic de la zona. El primer governant va ser Manco Capac (1200-1230), que va fundar la ciutat de Cusco després d'expulsar-ne la tribu dels txanques. La tradició diu que Cusco significa 'melic' o 'centre', però no tothom opina igual i potser l'origen del nom ni tan sols tingui a veure amb la llengua quítxua, la que parlaven els inques, i hagi estat un préstec d'una llengua veïna.

Els governants de Cusco feien servir la mascapaitxa, una banda cerimonial de llana vermella que embolicaven al front, amb borles i serrells d'or. Dels primers sobirans en tenim molt poca informació i és difícil saber què és veritat i què és mite. Les dates de govern són, per tant, aproximades.

Sintxi Roca (1230-1260), fill de Manco Capac, va ser força pacífic i no es va ficar en grans campanyes militars, però sembla que va millorar la fertilitat dels camps amb la construcció de les primeres terrasses agrícoles. També es van edificar els primers edificis religiosos. Després de la seva mort, el nom de Sintxi va designar els governadors locals i el de Capac es va convertir en el títol dels cabdills militars.

El fill i successor Lloque Iupanqui (1260-1290) tampoc estava interessat en la guerra. Va crear un mercat públic a la capital i una institució anomenada Acllahuasi, 'la casa de les escollides'. Era exclusiva per a les dones, que hi entraven molt joves i verges, sense importar la seva classe social. S'hi especialitzaven en activitats productives de tota mena.

Durant el regnat del fill de Lloque, Maita Capac (1290-1320), van començar les primeres conquestes, segurament per la necessitat d'obtenir més recursos per donar estabilitat la civilització emergent de Cusco. Però el seu cosí, Capac Iupanqui, va planejar un cop d'estat i va assaltar el palau reial i prendre el tron per la força.

Capac Iupanqui (1320-1350) va ser el darrer governant d'aquesta primera dinastia, la dinastia Hurin. Va imposar al regne una severa administració, va executar possibles opositors i va expulsar alguns inques sospitosos de la ciutat. Amb ell, les conquestes van arribar tímidament més enllà de la vall de Cusco. També va edificar nombrosos edificis, ponts, nous camins i aqüeductes que portaven aigua a la capital. Però, quan va decidir casar-se amb la princesa d'un poble aliat, els aiarmaques, la seva principal esposa, Cusi Tximbo, es va empipar molt. Aquesta dona, a més, pertanyia a una facció clandestina opositora, així que va enverinar el seu marit. 

En aquest punt hi va haver una guerra civil entre els dos llinatges principals, el de Hurin i de Hanan. La dinastia Hurin, que significa 'baix', era la que regnava i les seves famílies vivien a la part baixa de Cusco. La dinastia Hanan, que significa 'dalt', vivia a la part alta i tenia com a líder Roca, que es va casar amb Cusi Tximbo. Els Hanan van guanyar el conflicte i Roca (1350-1380) va ser proclamat rei quan els seus seguidors van envair el Temple del Sol, que feia de palau i centre sagrat alhora. Com que la seva nova dona era una nosa per als seus projectes, la va enverinar. Va deixar el Temple del Sol només per als sacerdots i es va construir un palau per a ell. Les restes d'aquest edifici encara es poden veure a la Plaza de Armas de Cusco.

Roca va lluitar contra les tribus veïnes, però les seves conquestes buscaven més saquejar que incorporar definitivament els nous territoris al seu regne. El seu fill i successor, Tito Cusi Huallpa, va ser segrestat pels aiarmaques quan només tenia 8 anys. Finalment, es va arribar a un acord de pau i va ser alliberat.

Tito Cusi Huallpa va anomenar-se Iahuar Huacac (1380-1410), que significa 'qui va plorar llàgrimes de sang', referint-se a l'episodi dels aiarmaques que el va marcar profundament. Va conquerir alguns territoris i va sufocar algunes revoltes, fins que tant ell com els seus fills van ser assassinats en una emboscada enemiga. La noblesa inca es va reunir per decidir el successor, que va ser un parent de la família, tot i que potser no un fill. 

Viracotxa (1410-1438) va assumir el nom del déu creador perquè deia que havia tingut una visió en què se li havia aparegut. Un cop al tron, va declarar que conqueriria el món. La veritat és que és considerat el primer governant que va governar els territoris conquerits en comptes de tan sols saquejar-los i prou. El seu fill, Patxacutec, seria el següent sobirà.

Patxacutec (1438-1471) va ser qui va iniciar l'època imperial incaica. Va ser conegut com 'el qui fa girar la terra', 'el qui fa tremolar la terra' o 'el qui desafia l'espai i el temps'. La veritable expansió del poder inca va començar amb ell. L'imperi rebia el nom de Tawantinsuiu, que significa 'les quatre parts del món'. Aquestes eren Txintxaisuiu (les regions septentrionals), Collasusiu (les meridionals), Antisuiu (les orientals) i Cuntisuiu (les occidentals). Malgrat aquesta divisió, la forma de l'imperi era molt allargada cap al nord i cap al sud. Per assegurar-se el tron, Patxacutec va assassinar alguns fills i germans. 

Les seves conquestes van propiciar la creació d'històries èpiques e himnes. Molts l'identificaven amb l'autèntic Fill del Sol, Intiq Txurin. Patxacutec és el primer governant inca del qual tenim referències històriques que demostren la seva existència. Gràcies al seu gran talent militar, va iniciar una expansió sense precedents cap al nord i cap al sud. Va donar a l'imperi una sòlida estructura administrativa i va reorganitzar les ciutats conquerides basant-se en un model que es mantindria des de llavors. Una elit de funcionaris fidels a Cusco serien els governants principals. Així començava la centralització del nou estat imperial. 

Una cosa molt interessant que va fer és redissenyar la capital perquè tingués forma de puma. Bé, no se sap segur si la jugada li va sortir amb l'efecte esperat o si simplement era una simbologia més de caràcter propagandístic. També va construir i reformar monuments. L'Inticantxa, 'Temple del Sol', va ser reedificat i ampliat. El va anomenar Coricantxa, que significa 'recinte d'or', un complex sagrat situat geogràficament a la zona dels òrgans sexuals del puma. Una altra de les seves aportacions va ser consolidar i explotar l'agricultura de terrasses, tan típica en la cultura incaica, però que ja feien servir altres pobles, com els huaris.

Patxacutec va descobrir un cim que el va deixar bocabadat i hi va construir una petita ciutat cap al 1450. Avui la coneixem com a Matxu Pictxu (Machu Picchu), que significa 'Muntanya Vella. Va funcionar com a segona residència del monarca i coma lloc sagrat. Es creu que tan sols els nobles i alguns servents coneixien la seva existència. El nom es va popularitzar a principis del segle XX, pocs anys després de descobrir-se, perquè era el que usaven els locals. Alguns experts apunten que originalment es deia Patallacta, que significa 'Ciutat d'Esglaons'. 

Matxu Pictxu




Tupac Iupanqui (1471-1493), fill de l'anterior monarca, va continuar fent millores en l'administració i serveis que l'estat oferia. Va fer més campanyes militars i va fomentar l'assimilació cultural dels pobles sotmesos. La seva gran obra va ser la fortalesa cerimonial de Sacsaihuaman, encara conservada una part avui dia a dos kilòmetres de Cusco.

Aquest monarca va fer el primer cens general de l'imperi, va omplir de camins els seus dominis, va ordenar les presons i va establir un calendari basat en si mateix. Ell seria el primer a arribar a l'actual Quito. Però una malaltia desconeguda el va matar quan només tenia 45 anys. El seu fill Huaina Capac el succeiria.

Huaina Capac (1493-1527) ja havia estat elegit com a futur monarca pel seu avi Patxacutec, que sentia una especial debilitat per ell. Gràcies a això, de petit havia format part de rituals i cerimònies reservades per a l'alta noblesa inca. Un cop al tron, amb poc més de 20 anys, es va dedicar a mantenir la pau a l'imperi, sufocar algunes revoltes i conquerir més regions. Va assumir el càrrec de Villac Umu, 'gran sacerdot', fet que li donava també tot el poder religiós. Els nous territoris conquerits van ser sobretot cap al sud, fins a arribar a l'actual Santiago de Xile.

Quan va emmalaltir per raons no gaire clares, va designar el seu fill Ninan Cuiutxi com a hereu, però aquest va morir en poc temps de verola. Els invasors castellans s'acostaven i els virus que portaven anaven per davant. Un altre fill, Huascar, el va succeir, però el seu germà, Atahualpa, també volia ser emperador i la guerra civil va començar. És en aquest punt quan Francisco Pizarro i 168 soldats castellans van arribar a l'Imperi Incaic, als quals s'unirien en pocs temps els soldats de Diego Almagro.

Durant la guerra civil inca, que va durar sis anys, hi van morir molts membres de famílies nobles i governadors. El caos era generalitzat. Intentar governar més de 10 milions de súbdits que parlaven unes 30 llengües i que estaven farts de veure com se'ls imposava impostos, l'idioma quítxua, la religió i l'art inca, no era gens de fàcil.

Atahualpa va vèncer Huascar i va quedar com a únic sobirà, però encara quedaven faccions opositores a combatre. A més, les malalties que havien portat els castellans assolaven moltes famílies i guerrers natius, i l'armament de foc aterrava els indígenes. Enmig de tal desgavell, Pizarro va aconseguir segrestar Atahualpa i, més tard, executar-lo. Malgrat els esforços dels inques per resistir en les dècades següents, els castellans van aconseguir destruir l'imperi més gran d'Amèrica i hi van crear diferents virregnats durant la colonització posterior.

LA SOCIETAT INCAICA

L'ascens incaic va ser espectacularment ràpid. Aquells que eren d'aquesta ètnia tenien el quítxua com a idioma habitual i només ells podien tenir càrrecs administratius o amb autoritat. Els inques dominaven tots els papers importants de l'imperi. 

El governant suprem era el Sapa Inca i tenia una vida de luxe plena de riquesa. Bevia en copes d'or i plata, usava calçat de plata i vivia en un palau fet i decorat amb els millors materials i teixits. Quan moria, era momificat i guardat a Coricantxa. Les mòmies d'antics monarques es treien a l'exterior de forma regular i rebien ofrenes en cerimònies molt elaborades.

Sota el Sapa Inca hi havia 10 grups d'inques nobles anomenats panaques. Eren els més afins al monarca. Després hi havia 10 grups més de nobles afins, però més distants del rei. Per acabar, hi havia un tercer grup de nobles que no tenien sang inca, però que se n'havien convertit per mèrits. L'elit inca acostumava a portar les orelles perforades amb discos d'or encastats que revelaven la seva posició social. Els castellans els anomenaven els orejones

Cada regió de l'imperi estava supervisat per un governador principal i per administradors locals. Un poblat, anomenat aillu, estava format per famílies emparentades entre si i liderades per un curaca, que solia ser la persona més sàvia o capacitada per dirigir. Per assegurar el control de l'imperi, es van construir centres administratius en diferents zones lluny de la capital amb guarnicions de guerrers.

Els qui no pertanyien a la noblesa podien ser comerciants, artesans, camperols o pescadors. La majoria de la població treballava el camp. Després hi havia els presoners de guerra i les persones desarrelades o inadaptades que treballaven com a servents en famílies nobles o en feines pesades de construcció.

Durant l'època imperial, es realitzaven censos regularment i es dividia la població en múltiples de 10. No existia la moneda, així que els impostos es pagaven en forma d'aliments, metalls, tèxtils, plomes exòtiques, tints, etc. La producció agrícola i el bestiar es dividia en tres parts: una era per al monarca, una altra estava destinada a la classe sacerdotal i els temples, i l'altra era per al consum propi de la gent. Les comunitats locals també havien d'ajudar per construir i mantenir els serveis i les infraestructures de la zona, com el sistema de camins que connectava tot l'imperi.

Els inques no tenien un sistema d'escriptura. Per registrar dades demogràfiques, impostos, calendaris i genealogies, feien servir els quipus. Un quipu és una corda principal de la qual pengen fils de colors amb nusos. Un exemple senzill del seu funcionament és el següent: Un nus doble representava l'1 i un nus compost podia representar des de l'1 fins al 9, segons les voltes que donava el nus al fil penjant. L'absència de nus indicava el zero. S'han conservat uns 1.400 quipus repartits en museus de tot el món, però no sabem desxifrar-los correctament. Els colors, la separació entre nusos i la seva orientació tenien un significat que desconeixem. Per tant, podem interpretar algunes quantitats simples, però res més. Amb tot, sabem que amb aquest sistema podien registrar una àmplia varietat de coses. No servia per assolir unes matemàtiques tan avançades com tenien altres pobles americans, com els maies o mexiques, però sens dubte va fer un bon servei, raó per la qual no van necessitar crear un altre sistema.

Exemple de quipu




Les dones eren molt valorades, tot i que no obtenien els mateixos drets que els homes. Un home podia tenir més d'una esposa, cosa que passava sobretot en la noblesa. Això sí, la primera era la de més rang i autoritat. Un viudo podia tornar a casar-se sense problema, però una viuda només ho podia fer amb el germà del seu difunt marit. Les dones eren criades per cuidar de la casa, dels fills i per fer tasques domèstiques. Durant les campanyes militars, algunes dones acompanyaven els guerrers per ajudar-los amb el menjar, per cuidar els ferits o enterrar els morts.

A l'hora de vestir, els homes portaven un tapall entre les cames i podien portar una mena de ponxo i, quan feia fred, una capa a sobre. Les dones portaven una llarga túnica cenyida per la cintura i, si calia, també una capa. Quan portaven calçat, eren unes sandàlies de cuir. Els teixits podien ser de cotó i llana principalment. La qualitat dels materials, els colors, les joies i els adorns diferenciaven la classe social tant d'homes com de dones. 

A les cerimònies religioses i altres festivitats, la música i la dansa estaven molt presents i el consum de cervesa era un aspecte destacat. Quan tocava esbargir-se es feien curses, competicions de salt i jocs de taula. També es recitava poesies orals, es narraven mites i es cantaven balades tradicionals. 

S'ha descobert que els inques feien servir benes per tractar ferides obertes. Tot i no conèixer l'existència de les bacteris, sabien que les ferides cobertes curaven millor. Per a les ferides també usaven fulles de coca, encara que més sovint les mastegaven. Se sap que això els va ajudar a adaptar-se millor a les altures, perquè la coca augmentava el flux de sang i l'absorció d'oxigen.

A més, feien cirurgia cerebral en casos d'hemorràgies internes, sobretot a guerrers ferits en batalla. Es creu que en el 90% dels casos el pacient salvava la vida. Després de deixar una zona circular de l'os a la vista, feien un furat amb eines especials per alleujar la tensió i inflamació. Un crani descobert va necessitar fins a set furats, i se'n va curar. Com a anestèsia usaven la coca i la cervesa, tot i que el dolor devia ser igualment força intens. Feien servir antisèptics naturals que coneixien per evitar complicacions.

L'agricultura de terrasses va ser molt explotada pels inques. Alguns pobles més antics sembla que ja feien servien un sistema similar, però els inques el van millorar notablement i en van saber treure molt de benefici.

Terrasses de Pisac (Perú)




Els cullques eren dipòsits que estaven ubicats a les entrades dels pobles i servien per emmagatzemar grans quantitats d'aliments, per si de cas venia una mala època de collites.

Quan edificaven, ho feien amb pedres de fins a 100 tones que quedaven totalment ajustades entre si i sense fer servir rodes ni sistemes avançats de càrrega. Alguns aqüeductes podien tenir centenars de kilòmetres de llargada. Els ponts podien resistir entre 8 i 100 tones i arribar als 45 metres de llarg. Es feien amb teixits naturals trenats i nuats els uns sobre els altres.

Hi havia un sistema de treball obligatori anomenat mita. S'assignaven les feines en funció de les habilitats de cadascú i no les podies defugir. D'aquesta manera sempre hi havia treballadors disponibles per construir edificis i infraestructures vàries. El govern garantia la seguretat, el menjar, la roba, l'habitatge i l'educació. Una tercera part de la producció era per al treballador, la resta per al govern i l'elit religiosa. En alguns casos, però, el sistema causava abusos i esclavitud. 

CUSCO

La capital inca va arribar als 150.000 habitants en la seva millor època. A partir del govern de Patxacutec, la forma del nucli principal simulava la d'un puma, tot i que vista des de l'aire podia ser la figura de qualsevol felí. Al cap hi havia el temple de Sacsaihuaman, que estava més elevat respecte a la resta de la ciutat. La plaça principal, Haucaipata, estava situada al ventre i Coricantxa als genitals, sota la cua. Al costat de Haucaipata vivien els principals nobles inques, els panaques.

El complex sagrat de Coricantxa estava cobert d'or amb pedres precioses encastades a les parets. Altres edificis tenien una majestuositat similar. La ciutat estava plena de places, parcs, santuaris, fonts i canals. Des del centre sortien els camins principals que arribaven a totes les regions de l'imperi, dels quals derivaven camins secundaris.

Simulació de com devia ser la Cusco en forma de puma




LA RELIGIÓ INCAICA

Els inques sentien una gran devoció pels tiahuanacotes, un antic poble que vivia als voltants del llac Titicaca, possible origen del poble incaic. Per aquest motiu els governants inques peregrinaven regularment a les restes de la ciutat de Tiahuanaco, l'antiga capital dels tiahuanacotes. Allà hi van construir dos santuaris, un per a Inti (déu del Sol) i l'altre per a Mama Kilia (deessa de la Lluna). 

El déu Viracotxa a les restes de Tiahuanaco




La religió incaica estava molt preocupada per controlar el món natural i evitar catàstrofes com terratrèmols, inundacions, sequeres, etc. A més dels principals llocs sagrats establerts a Cusco, com Sacsaihuaman o Coricantxa, també existien els huaques, llocs sagrats més petits ubicats en cims de muntanyes, coves o fonts naturals. Les cerimònies es realitzaven segons el calendari astronòmic, en especial seguint els moviments del Sol i la Lluna. 

Un altre lloc sagrat d'especial importància era Patxacamac, situat a la costa, a 32 km de Lima. Aquest lloc ja havia sigut rellevant per a cultures més antigues que la incaica, com la huari. Estava dedicat al déu del mateix nom i hi havia un oracle format per sacerdots on els peregrins de diferents tribus anaven a fer preguntes sobre el futur. Era com un centre espiritual multiètnic. A la mitologia costanera, Patxacamac era el creador del món i estava associat als terratrèmols. Quan els inques es van apoderar del lloc, durant el regnat de Tupac Iupanqui (1471-1493), van incorporar aquest déu al seu panteó. 

Els rituals religiosos dels inques incloïen el culte als avantpassats i les ofrenes en forma d'aliments, begudes o materials valuosos. També es feien sacrificis d'animals i, en algunes ocasions puntuals, de persones adultes i nens. Un nen era considerat l'ésser humà més pur i, per això, tenia una importància especial com a ofrena. Els sacrificis humans es feien en ocasions molt concretes, com quan es proclamava un nou rei o quan hi havia un desastre natural. Els nens havien de ser bells i pertanyien a famílies importants que podien ser de qualsevol part de l'imperi. Un any abans de la cerimònia, anomenada capacotxa, començaven una dieta especial. Després eren portats a Cusco per conèixer el rei i rebre el seu vistiplau. Tot seguit, eren portats al cim d'una muntanya alta on se celebrava el ritual i la seva mort. Durant el camí, els nens eren drogats per evitar-los patiment, però el camí acostumava a ser molt dur i alguns morien abans de fred. De moment, només hi ha una vintena de troballes relacionades amb la capacotxa.

Les creences incaiques van ser imposades a tot l'imperi i es van construir santuaris per tot el territori conquerit. Algunes relíquies sagrades de pobles veïns eren portades a Cusco, on es conservaven com si fossin ostatges per garantir la lleialtat dels súbdits.

LA XARXA DE CAMINS INCAICS

La xarxa de camins que els inques van construir és una de les obres d'enginyeria més extraordinàries de la història. La via més important rebia el nom de Capac Nyan, 'Camí Principal', i anava des de Quito fins a Tucumán, a l'actual Argentina, passant per Cusco. Constava de 5.200 km de longitud. Va ser de vital importància per transformar un petit regne en un imperi. Amb els camins secundaris hi havia més 39.000 km, dels quals encara es conserven alguns trams que uneixen comunitats a través d'Argentina, Bolívia, Xile, Equador i el Perú. Tota ella va ser construïda a mà, sense l'ús de la roda ni eines de ferro. 

Els camins incaics es van dissenyar tenint en compte la possibilitat de terratrèmols i d'inundacions. Feien servir materials locals i treballaven adaptant-se al paisatge de la zona. Segons les condicions del terreny i el clima regional, construïen zones escalonades o pavimentaven el camí amb pedra. A vegades deixaven furats al costat per poder drenar l'aigua de la pluja i, si calia, construïen ponts.

Els principals camins sortien de Cusco, la capital, i les rutes cap a llocs sagrats estaven marcats de forma especial. Un camí que avui dia és molt especial és el que connecta Cusco amb Matxu Pictxu. Gràcies als camins incaics es podia tenir un millor control polític i econòmic dels pobles sotmesos. 

Cada 20 o 30 km hi havia una zona de descans, anomenada tambotampu, amb aliments, llenya i roba, que feien servir sobretot els missatgers reials per mitjà d'un eficient sistema de relleus. Els investigadors calculen que hi havia més de 2.000 d'aquestes construccions. Un missatge podia recórrer 2.000 km en només 10 dies.

LA FI DE L'ESPLENDOR INCAIC

Els castellans van tenir dos factors decisius a l'hora d'ensorrar l'Imperi Incaic. Primer, la seva fragilitat, perquè quan hi va arribar Pizarro hi havia una guerra civil. Segon, les malalties portades pels invasors, que van assolar i causar terror en moltes regions de l'imperi. A més de tot això, els inques no eren gaire disciplinats en la guerra i no sabien practicar canvis d'estratègia enmig d'un enfrontament. Quan un oficial important moria al camp de batalla, l'exèrcit podia desorganitzar-se amb facilitat. Amb tot, la resistència va ser forta i va durar quatre dècades. Finalment, el 1572 els castellans van capturar i executar el darrer monarca inca, Tupa Amaru, que governava des de Vilcabamba, l'últim reducte incaic.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Introducció a l'edat mitjana

La independència dels Estats Units

Els grecs

La religió a l'edat mitjana

Els egipcis