La República Espanyola
La República Espanyola va tenir dues etapes, totes elles plenes d'incertesa, tensió i esperança. Aquesta és la seva història.
 |
Tant la primera com la segona República Espanyola van néixer en una societat profundament dividida. Els seus impulsors aspiraven a convertir Espanya en un estat democràtic, laic i modern. Les reformes despertaven grans esperances entre amplis sectors de la població, però també una forta oposició entre grups que veien amenaçats els seus interessos o les seves conviccions. Aquesta creixent polarització política i social, agreujada per la crisi econòmica internacional dels anys 30 i la radicalització ideològica que afectava bona part d'Europa, acabaria desembocant en la Guerra Civil Espanyola el 1936.
LA PRIMERA REPÚBLICA
Durant bona part del segle XIX, Espanya va ser una monarquia que patia una gran inestabilitat política, amb conflictes civils, pronunciaments militars, canvis de règim i constants crisis de govern. L'exèrcit tenia un protagonisme polític extraordinari, fins al punt que alguns governs arribaven o queien després d'una intervenció militar.
Al mateix temps, el desenvolupament econòmic era molt desigual. Mentre que el País Basc i, especialment, Catalunya, experimentaven una important industrialització, gran part de la resta de l'estat espanyol continuava depenent sobretot d'una agricultura poc productiva. En moltes zones del sud predominaven els grans latifundis, propietats immenses en mans de pocs terratinents. Mentrestant, milers de jornalers vivien en una situació de pobresa extrema i treballaven només durant determinades èpoques de l'any.
Després de la mort de l'absolutista Ferran VII el 1833, la successió va recaure en la seva filla Isabel, tot i que per ser massa jove seria la mare, Maria Cristina, qui faria de regent i regnaria en nom seu. Alguns sectors no estaven d'acord amb la decisió i volien que el rei fos Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII. Els isabelins, partidaris d'Isabel i la seva mare, van obtenir el suport dels liberals, cosa que feia que Espanya s'aboqués a una transformació. De l'absolutisme borbònic es passaria a un estat liberal, amb Constitució, Corts, Parlament i un sistema democràtic que havia de garantir moltes més llibertats. Aquest procés, que tindria lloc també en altres països europeus, va tenir l'oposició dels partidaris de Carles Maria Isidre, es carlins, que durant la resta del segle XIX provocarien diversos conflictes armats per defensar una monarquia més tradicional i que respectés els furs i lleis de cada territori.
Durant el regnat d'Isabel II, el sistema liberal que s'estava creant evolucionava molt a poc a poc. Tot i algunes reformes rellevants, les eleccions estaven manipulades, ja que només una petita part de la població hi podia participar, i els funcionaris civils, els cacics locals i l'administració intervenien perquè el resultat fos el desitjat. I la corrupció, evidentment, ho amarava tot. Aquesta situació, juntament a la lentitud de les reformes, feia que molts liberals i progressistes veiessin la monarquia com una nosa. Tot plegat ocasionaria la Revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, una insurrecció militar ocorreguda al mes de setembre que va destronar i exiliar la reina.
D'aquesta manera, es va constituir un govern provisional presidit pel general Francisco Serrano, mentre que el general Joan Prim va assumir la presidència del Ministeri de la Guerra i es va convertir en la figura política més influent del nou règim.
El 6 de juny de 1869, es va promulgar una nova Constitució, aquest cop liberal de mena, que reconeixia la sobirania nacional, la llibertat de culte i de premsa, acceptava plenes llibertats individuals i proclamava el sufragi universal masculí. Després es va buscar un nou rei, l'italià Amadeu de Savoia, que regnaria poc més de dos anys. Fart d'aguantar les divisions i el caos polític del país (sis governs diferents, tres eleccions generals i la constant amenaça carlina), ell mateix abdicaria l'11 de febrer de 1873. Tot seguit, reunits el Congrés dels Diputats i el Senat en l'anomenada Assemblea Nacional, es va proclamar la República després d'una votació: 258 vots a favor i 32 en contra.
 |
| Dibuix de Josep Lluís Pellicer gravat per Bernardo Rico. Publicat el 16 de febrer de 1873. |
Curiosament, no hi havia hagut unes eleccions específiques o referèndum per instaurar la República. Va ser una decisió presa pels polítics davant del buit de poder que havia deixat l'abdicació del rei. Però, des del primer dia, els republicans estaven molt dividits. Els unitaris defensaven un estat centralitzat, similar al francès, mentre que els federals defensaven una federació semblant a la de Suïssa.
Les divisions internes, el conflicte carlí, les revoltes dels republicans més radicals en algunes ciutats i els problemes econòmics que arrossegava Espanya feien difícil mantenir la República. El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía va prendre per la força el Congrés dels Diputats i va instaurar una mena de dictadura militar. El 29 de desembre, la República arribava a la seva fi amb la proclamació del retorn de la dinastia borbònica en la persona d'Alfons XII.
Des del 1874 Espanya va viure en l'anomenada Restauració Borbònica, amb Alfons XII com a primer rei. En teoria era una monarquia parlamentària, però, en la pràctica, els dos grans partits s'alternaven al govern mitjançant unes eleccions manipulades amb la complicitat del rei. Aquests eren el Liberal Conservador i el Liberal Fusionista. El gran impulsor d'aquesta alternança, coneguda com a torn pacífic, i del Partit Liberal Conservador va ser Antonio Cánovas del Castillo.
Tot i que qualsevol partit es podia presentar a unes eleccions, en la pràctica tot estava pactat. Així sempre quedaven fora del govern els grups que es veien més problemàtics, com els republicans, els socialistes, els carlins (eren monàrquics, però defensaven una altra branca de la família reial) i els nacionalistes no espanyols, com els catalans i bascos.
La manipulació dels resultats es produïa sobretot gràcies al caciquisme, un fenomen que es basava en la influència que grans propietaris, empresaris o notables locals exercien sobre els electors. Per mitjà de favors, pressions, amenaces o manipulacions del recompte, aconseguien que els candidats que tocaven obtinguessin la majoria necessària.
Aquest sistema va proporcionar una certa estabilitat durant dècades, però també va impedir una autèntica participació democràtica. Amb el pas del temps va anar perdent credibilitat davant una societat cada vegada més diversa i polititzada.
El desastre colonial de 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines després de la guerra contra els Estats Units, va accentuar la sensació de decadència estatal. Intel·lectuals i polítics van començar a reclamar una profunda transformació del model establert.
Durant les primeres dècades del segle XX, amb Alfons XIII com a rei, van créixer diferent moviments obrers i polítics. En el cas obrer, es reforçava la Unió General de Treballadors (UGT), vinculada al socialisme, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), d'inspiració anarquista, especialment influent a Catalunya. Paral·lelament, també augmentava el suport als partits republicans, als nacionalismes català i basc i a diverses formacions conservadores i catòliques.
Molts sectors de la societat tenien visions completament oposades sobre el futur d'Espanya. Uns defensaven reformes profundes per democratitzar el país i reduir les desigualtats socials. Altres consideraven que aquestes reformes posaven en perill la religió, la propietat privada i la unitat d'Espanya.
A sobre, els problemes de caire militar eren freqüents, especialment al nord d'Àfrica, on Espanya tenia interessos econòmics i geopolítics. El 1909 l'enviament de reservistes catalans al Marroc va desencadenar la Setmana Tràgica de Barcelona, una revolta que combinava protesta social, antimilitarisme i anticlericalisme. La repressió posterior va ser tan dura, que deterioraria encara més la imatge del govern central. La situació es va agreujar el 1921 amb el Desastre d'Annual, una de les pitjors derrotes militars de la història contemporània d'Espanya. Els amazics van massacrar les tropes espanyoles, provocant una crisi política monumental.
Enmig del caos, Alfons XIII participava activament en el nomenament de governs, mantenia una estreta relació amb alts comandaments militars i influïa en les grans decisions polítiques. Aquesta implicació faria que molts ciutadans identifiquessin els problemes del règim no només amb els governs, sinó també amb la mateixa Corona.
Finalment, l'any 1923, el general Miguel Primo de Rivera va protagonitzar un cop d'estat amb el suport del rei Alfons XIII. Va suspendre la Constitució, va dissoldre les Corts i va instaurar una dictadura militar.
Inicialment, molts sectors, especialment els més conservadors, van acollir favorablement la dictadura. Durant els primers anys es van impulsar nombroses obres públiques, es van modernitzar carreteres, ferrocarrils i altres infraestructures, i es va posar fi a la guerra del Marroc, que ja era un protectorat, gràcies al desembarcament d'Alhucemas (1925). Tanmateix, amb el pas dels anys el règim va anar perdent el suport de bona part de la societat. Les dificultats econòmiques, agreujades per la crisi internacional de 1929, el creixent endeutament de l'Estat i el descontentament de sectors tan diversos com l'exèrcit, els intel·lectuals i els estudiants van debilitar la dictadura. Aïllat políticament i amb una salut deteriorada, Primo de Rivera va presentar la dimissió al gener de 1930.
LA SEGONA REPÚBLICA
Després de la dimissió del dictador, Alfons XIII i els seus fidels van intentar recuperar el sistema constitucional, però la monarquia havia quedat molt desprestigiada per la seva identificació amb la dictadura. Mentrestant, els partits republicans s'havien organitzat al voltant del Pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), al qual també es van sumar sectors socialistes i alguns militars favorables a un canvi de règim. L'objectiu era substituir la monarquia per una república.
El govern de Juan Bautista Aznar va convocar primer unes eleccions municipals, previstes per al 12 d'abril de 1931, amb la intenció de normalitzar la situació política abans de celebrar eleccions generals. Ara bé, tant els republicans com una part important de l'opinió pública van interpretar aquests comicis com una oportunitat per mesurar el suport real a la monarquia. Tot i que els monàrquics van aconseguir més regidors en el conjunt de l'estat, en les ciutats els republicans van ser majoria. Això es devia al caràcter més tradicional del món rural i al caciquisme al qual estava sotmès.
La victòria urbana dels republicans tenia un enorme valor simbòlic, ja que les capitals concentraven la premsa, les institucions, la burgesia, els professionals liberals i una part molt important de l'opinió pública. Quan es van conèixer els resultats, molts dirigents monàrquics van entendre que el règim havia perdut el suport de les principals ciutats i que mantenir-se al poder podia provocar un conflicte greu.
En diverses ciutats el republicanisme ho celebrava. A Barcelona, per exemple, el protagonisme el tindria Esquerra Republicana, un partit acabat de crear que havia guanyat les eleccions a Catalunya. El 14 d'abril, després que Lluís Companys proclamés la República des del balcó de l'ajuntament, Francesc Macià va fer el mateix des del balcó del Palau de la Generalitat dient: "Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana federal com a Estat integrant de la Federació ibèrica". Davant la manca de suport polític i el risc d'enfrontaments, Alfons XIII abandonaria el país.
 |
| Macià proclamant la República Catalana el 14 d'abril de 1931 |
En les eleccions generals del 28 de juny de 1931, el centre-esquerra republicà va triomfar. La nova Constitució, aprovada el 9 de desembre, era una de les constitucions més avançades de l'Europa del moment. Establia el sufragi universal (incloent-hi per primera vegada el vot femení), reconeixia amplis drets i llibertats, declarava la igualtat davant la llei i definia Espanya com un "Estat integral", que permetia l'autonomia de les regions que així ho demanessin. La Constitució també establia una clara separació entre l'Estat i l'Església. Es van eliminar privilegis del clergat, es va implantar el matrimoni civil, es va autoritzar el divorci i es van limitar les activitats d'algunes ordres religioses. El president de la República Espanyola seria Niceto Alcalá-Zamora i, el president del Govern, Manuel Azaña.
Naixia així un nou règim, la República Espanyola, la segona. Molts espanyols esperaven que la República solucionés problemes que feia dècades que arrossegava el país: la pobresa al camp, el pes polític de l'exèrcit, la influència de l'Església en la vida pública, la manca de democràcia efectiva i les reivindicacions dels nacionalismes perifèrics. Tanmateix, aquelles reformes també despertaven una forta oposició entre sectors que consideraven que la República posava en perill els seus interessos o les seves conviccions.
Una de les prioritats del nou govern era reduir la influència política de l'exèrcit. Espanya comptava amb un nombre molt elevat d'oficials, i molts militars estaven acostumats a intervenir en la vida política. Les reformes pretenien modernitzar les forces armades i reforçar el seu caràcter professional.
Al mateix temps es va intentar dur a terme una reforma agrària destinada a repartir terres poc explotades entre camperols sense propietats. Tot i això, el procés va avançar molt lentament. Els grans propietaris hi oposaven una forta resistència, mentre que molts jornalers es desesperaven davant la lentitud dels canvis.
Al món laboral, es van crear organismes encarregats de mediar en els conflictes entre empresaris i treballadors, es van aprovar mesures per regular la contractació al camp, es van protegir millor els drets sindicals i es va intentar limitar alguns abusos.
En el cas de l'Església, si fins aleshores havia ocupat una posició privilegiada en la societat espanyola, controlant bona part de l'ensenyament i exercint una gran influència política, ara tot això canviaria. Espanya es convertia en un estat laic, deixava de tenir religió oficial i garantia la llibertat de culte.
També es va apostar decididament per l'educació. Es van construir milers d'escoles públiques, es va intentar reduir l'analfabetisme i es va ampliar l'accés a l'ensenyament. També van adquirir una gran importància les Missions Pedagògiques, un projecte cultural que portava biblioteques, teatre, música, projeccions cinematogràfiques i activitats educatives als pobles més aïllats del país.
El 9 de setembre de 1932, les Corts espanyoles van aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, conegut com l'Estatut de Núria, que restablia oficialment la Generalitat i donava al govern català àmplies competències. Aquest estatut havia rebut el suport del poble català en referèndum, amb un 99% de vots a favor, tot i que la versió final estava retallada.
Malgrat els canvis que s'anaven produint, alguns sectors se sentien profundament insatisfets. Per a les esquerres revolucionàries, les reformes avançaven massa lentament. Els anarquistes de la CNT i de la FAI consideraven que la República mantenia intactes moltes injustícies socials i van protagonitzar vagues, ocupacions de terres i diverses insurreccions. Per contra, els sectors conservadors consideraven que les reformes atacaven la religió, la propietat privada i les tradicions del país. Aquesta doble oposició situava el govern republicà en una posició molt complicada.
El 10 d'agost de 1932, el general José Sanjurjo va intentar enderrocar la República mitjançant un cop d'estat. La coneguda com a "Sanjurjada" va fracassar en poques hores, però demostrava que una part de l'exèrcit estava disposada a utilitzar la força contra el règim republicà. Tot i el fracàs, molts dels militars implicats continuarien conspirant durant els anys següents.
Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van suposar un canvi important en la política espanyola. Els partits de centredreta i dreta van obtenir la majoria parlamentària. Tot i que la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), liderada per José María Gil-Robles, va ser el partit amb més escons, el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, va encarregar la formació del govern al Partit Radical d'Alejandro Lerroux (republicans de centre-dreta), que va governar inicialment amb el suport parlamentari de la CEDA. Això va ser perquè el president de la República no se'n refiava de molts membres de la CEDA, que s'havien manifestat a favor de tornar a una monarquia. A Catalunya, en canvi, hi havia guanyat Esquerra Republicana, seguida de la Lliga Catalana (successora de la Lliga Regionalista).
El nou executiu espanyol va paralitzar moltes de les reformes iniciades durant els dos primers anys de la República. Es van frenar aspectes de la reforma agrària, es van revisar diverses polítiques religioses i es va adoptar una línia molt més conservadora. Tot plegat provocaria diverses reaccions contràries en tot l'estat espanyol. Les més destacades tindrien lloc a Catalunya i Astúries.
A Catalunya, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dins d'una hipotètica República Federal Espanyola la nit del 6 d'octubre de 1934. L'exèrcit va recuperar ràpidament el control de Barcelona. Companys i tot el seu govern van ser detinguts, l'Estatut d'Autonomia va quedar suspès i la Generalitat va perdre provisionalment les seves competències.
Al mateix octubre, a Astúries, els miners van protagonitzar una insurrecció armada que seria durament reprimida per tropes dirigides pel general Francisco Franco, amb el vistiplau del govern espanyol.
Les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 van marcar l'últim intent de preservar la Segona República Espanyola per la via democràtica. Després de dos anys de governs de centredreta, coneguts com el Bienni Conservador, una coalició de partits d'esquerra, el Front Popular, va obtenir la majoria d'escons a les Corts. Aquell resultat no només representava un canvi de govern, sinó també la culminació d'una forta polarització política i social que feia anys que s'anava accentuant.
Les eleccions es van desenvolupar en un clima de gran tensió. La campanya havia estat especialment dura, amb enfrontaments verbals, actes violents i una profunda desconfiança entre les diferents forces polítiques. Tot i això, els historiadors coincideixen que les eleccions van reflectir la voluntat expressada a les urnes. Durant dècades alguns sectors van sostenir que els comicis havien estat fraudulents, però la investigació acadèmica més recent considera que, malgrat algunes irregularitats locals i incidències en el recompte, aquestes no van alterar de manera significativa el resultat global.
Després de les eleccions, Manuel Azaña tornava a ser president del Govern, substituint Manuel Portela Valladares, tot i que poc després, al mes d'abril, seria escollit com a president de la República en lloc de Niceto Alcalá-Zamora. El càrrec de president del Govern recauria aleshores en Santiago Casares Quiroga.
El nou govern va decretar una àmplia amnistia per als condemnats arran dels fets revolucionaris d'octubre del 1934. També va restituir l'autonomia catalana, va reprendre la reforma agrària, va intentar accelerar les expropiacions de grans latifundis i va plantejar la recuperació d'algunes reformes laborals i educatives paralitzades durant el govern anterior.
Aquestes mesures van ser molt ben rebudes pels sectors populars i pels sindicats obrers, però van generar una forta oposició entre els grans propietaris agrícoles, els sectors conservadors, la jerarquia eclesiàstica i una part important de l'exèrcit. Per a aquests grups, el govern continuava representant una amenaça contra l'ordre social tradicional i la propietat privada. Paral·lelament, la violència política va augmentar de manera preocupant. Les organitzacions extremistes de tots dos bàndols anaven adquirint cada vegada més protagonisme.
La Falange Espanyola, fundada per José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera, va intensificar les seves accions violentes al carrer. Encara que electoralment era una força molt minoritària, els seus grups armats protagonitzaven atemptats, agressions i enfrontaments amb organitzacions obreres. El govern l'acabaria il·legalitzant i empresonant bona part dels seus dirigents, inclòs José Antonio.
Mentrestant, dins de l'exèrcit s'anava consolidant una conspiració contra la República. Entre els principals promotors hi havia diversos generals, com Emilio Mola, José Sanjurjo (exiliat a Portugal després del seu intent de cop d'estat del 1932) i Francisco Franco, dubitatiu en un principi fins que finalment hi va donar suport.
El govern espanyol coneixia l'existència d'aquests moviments contraris a la República, però no va saber mesurar el seu perill real. A sobre, el 12 de juliol de 1936, el tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo, vinculat a organitzacions socialistes, va ser assassinat per militants d'extrema dreta. Com a represàlia, la matinada següent un grup format per membres de les forces de seguretat i militants socialistes va segrestar i assassinar el diputat monàrquic José Calvo Sotelo, un dels principals líders de l'oposició conservadora. Tot i que la conspiració militar ja estava pràcticament decidida, aquests fets van servir com a argument definitiu perquè molts militars indecisos se sumessin al cop d'estat.
Finalment, el 17 de juliol les guarnicions militars del Protectorat Espanyol al Marroc es van aixecar contra el govern de la República. L'endemà, la rebel·lió es va estendre a bona part de la península. Els conspiradors esperaven controlar ràpidament tot el país, però el cop d'estat només va triomfar en una part del territori. En moltes ciutats la resistència de les forces lleials a la República, de sectors de la Guàrdia Civil i de milícies obreres va impedir l'èxit immediat dels rebels.
El fracàs parcial del cop d'estat va dividir Espanya en dues zones i va donar inici a una guerra que s'allargaria gairebé tres anys. El conflicte deixava de ser únicament una crisi política per convertir-se en una guerra civil de dimensions enormes, que causaria centenars de milers de morts, una profunda destrucció material i una fractura social que marcaria la història d'Espanya durant dècades. La Segona República, que havia nascut el 1931 amb l'objectiu de modernitzar el país mitjançant un sistema democràtic, entrava així en la seva etapa final, condicionada per un conflicte que acabaria amb la victòria del bàndol franquista l'1 d'abril de 1939, moment en què Franco anunciava la fi de la guerra.
PER QUÈ VA FRACASSAR LA REPÚBLICA?
La Segona República Espanyola heretava problemes estructurals molt antics: desigualtats socials, pobresa rural, elevat analfabetisme, conflictes laborals, tensions territorials i un exèrcit amb una llarga tradició d'intervenció política.
A aquests factors interns s'hi van afegir la Gran Depressió iniciada el 1929, que va agreujar les dificultats econòmiques, i el context internacional dels anys trenta, marcat per l'ascens del feixisme, el nazisme i altres moviments autoritaris, així com la radicalització dels moviments revolucionaris d'esquerra. Aquest clima europeu va afavorir una polarització ideològica extrema a Espanya.
Moltes reformes republicanes van avançar més lentament del que esperaven els seus partidaris, però alhora van ser percebudes com massa profundes pels seus detractors. Aquesta paradoxa alimentava la frustració en tots dos bàndols.
Si la República va fracassar malgrat tot el potencial que tenia, és senzillament perquè no la van deixar funcionar de forma estable. Per acabar-ho d'adobar, la rebel·lió militar va impedir que la mateixa República se'n pogués sortir, dins de la legalitat democràtica. El resultat seria mort i destrucció.
