El Crac del 29
La tardor de 1929 va acabar bruscament amb l’eufòria dels “feliços anys vint”. El Crac del 29 va iniciar-se a la borsa de Wall Street de Nova York a finals d’octubre de 1929 i es considera un dels pitjors desastres econòmics de la història.
 |
Durant cinc dies tràgics (del Dijous Negre 24 d’octubre al Dimarts Negre 29 d’octubre) la borsa nord-americana es va enfonsar. Aquella sotragada financera no només va fer tremolar els poderosos gratacels de Manhattan, sinó que ràpidament es va estendre arreu, desencadenant la Gran Depressió dels anys trenta i transformant la vida de milions de persones.
LA BOMBOLLA ESPECULATIVA
La Primera Guerra Mundial havia deixat Europa enmig d'una crisi econòmica, fet que facilitava que els Estats Units es consolidessin com a primera potència mundial. El seu creixement es basava en produir més a menor cost gràcies a la seva indústria modernitzada. Per tal d'assegurar l'estabilitat financera internacional, els Estats Units van impulsar el Pla Dawes, una sèrie de crèdits que servirien perquè els països europeus afectats per la guerra poguessin reconstruir-se. Durant els anys 20, a mesura que la influència estatunidenca s'expandia, l'optimisme en el sistema capitalista augmentava.
L’economia nord-americana creixia a bon ritme, però la sobreproducció industrial i agrícola feia que l'oferta de productes superés el consum real de la gent, perquè els salaris no creixien al mateix ritme. Així que per tal d'augmentar el poder adquisitiu de la població els bancs van començar a concedir crèdits amb més facilitat, una estratègia que creava un benestar fictici.
De forma paral·lela, la borsa semblava una fàbrica de fer diners. En aquest context aparentment tan positiu, empresaris rics, però també botiguers, cuiners i tota mena de gent de classe mitjana invertia els seus estalvis en accions, convençuts que el mercat només podia pujar. Molts compraven accions fins i tot amb diners prestats pels bancs. De fet, es podia pagar només un 10% del preu de l’acció i endeutar-se amb la resta. Con que les accions "tan sols podien pujar", al final no només recuperaves els diners, sinó que en guanyaves més. Aquest boom especulatiu va inflar els preus de les accions fins a nivells insostenibles, perquè tothom guanyés i no es deixés d'invertir-hi. Tothom volia fer-se ric de pressa, empenyent la borsa a màxims històrics i ignorant els avisos dels pocs experts prudents que ja avisaven que la cosa no anava bé.
Malgrat totes les facilitats, el consum no arribava als nivells de producció i les empreses no podien obtenir els beneficis necessaris per mantenir els mateixos llocs de treball. Es va començar a acomiadar gent, fet que reduïa encara més el consum i alhora disminuïa més els beneficis de les empreses. En un principi, ja s'havia notat un lleuger descens en els preus de les accions des del mes de setembre, però ningú s'esperava el que passaria després. Les constants pèrdues de les empreses i aquesta lleu tendència a la baixa va espantar alguns grans inversors, que van iniciar una venta d'accions massiva per intentar conservar el màxim de diners. Això va generar el pànic col·lectiu i un efecte en cadena en altres potents inversors, que actuarien igual. Amb la venta massiva d'accions, el seu preu s'enfonsava de cop. El dijous 24 d'octubre de 1929 la bombolla especulativa explotava i el terror s'apoderava de la Borsa de Nova York.
 |
| El dijous 24 d'octubre de 1929 la Borsa de Nova York va viure el crac més important de la seva història (IA) |
Com que els preus de les accions es van enfonsar, de sobte moltíssimes persones de classe mitjana quedaven arruïnades i amb deutes. Havien invertit uns diners en unes accions que ara valien molt menys. Els corredors de borsa i agents de canvi que treballaven dins de la Borsa de Nova York no s'ho podien creure. Els telèfons no paraven de sonar i la gent corria amunt i avall de la gran sala amb les mans plenes de papers, mentre que els crits i les mans alçades ho omplien tot. El sistema s'estava ensorrant en un tres i no res.
Mentre que els polítics intentaven tranquil·litzar la gent, alguns grans bancs van decidir comprar accions durant el cap de setmana per estabilitzar el mercat i frenar la caiguda de preus. Però res podia aturar el desastre. El dimarts 29 d'octubre la borsa entrava en col·lapse total.
CAUSES DEL CRAC DEL 29
SOBREPRODUCCIÓ INDUSTRIAL I AGRÍCOLA➕MENYS CONSUM DE L'ESPERAT➕EXCÈS DE CRÈDITS BANCARIS PER AUGMENTAR EL CONSUM➕CRÈDITS BANCARIS PER INVERTIR EN BORSA I FER-SE RIC RÀPID➨BOMBOLLA ESPECULATIVA
La bombolla rebenta quan grans inversors s'adonen de la fragilitat de l'economia, veuen perillar la seva riquesa i venen massivament les seves accions per perdre la menor quantitat de diners. El sistema s'enfonsa creant un efecte en cadena que arruïna totes les persones que havien invertit usant crèdits i altres inversors massa confiats.
El Crac del 29 va deixar la classe mitjana arruïnada i sense pràcticament capacitat de consum. El cercle viciós és repetia una vegada rere l'altra. Menys poder adquisitiu ocasionava menys consum, i menys consum resultava en menys beneficis per a les empreses, cosa que feia augmentar els acomiadaments i minvar encara més el poder adquisitiu de les persones.
Per acabar-ho d'adobar, durant els anys següents les persones que encara conservaven estalvis els van retirar dels bancs per por a quedar-se sense diners. Hi havia rumors que els bancs es quedaven sense fons pels crèdits que havien concedit a empreses i agricultors, crèdits que ja no podien pagar. Aquesta retirada massiva de diners accelerava més la fallida de les entitats. Tot plegat donaria lloc a la Gran Depressió dels anys 30, la primera gran crisi del món capitalista.
LA GRAN DEPRESSIÓ
Durant els primers anys després del Crac del 29, el PIB d'Estats Units va caure un 27% i l'atur va passar del 3% al 25%. Una primera reacció per protegir la indústria pròpia va ser la Llei Smoot-Hawley de 1930, que aplicava aranzels molt alts als productes que venien de fora. Però aquesta llei només serviria per provocar represàlies econòmiques dels països afectats i desestabilitzar el comerç internacional. Davant la magnitud del desastre, el govern de Franklin D. Roosevelt, elegit el 1932, va impulsar el New Deal, un programa de mesures intervencionistes per reactivar l’economia i donar feina als aturats, però els resultats serien parcials. Amb tot, a mitjans de la dècada dels anys 30 semblava que es respirava ja un cert optimisme, i el 1939 l'atur ja havia baixat al 17%.
.png) |
| Després del Crac del 29 vindrien anys molts durs (IA) |
La Gran Depressió no va ser només una crisi nord-americana, sinó una crisi mundial. Tot i que el món de 1929 estava menys globalitzat que l’actual, les economies estaven connectades. Després del crac, els fluxos de capitals es van revertir. Molts inversors dels Estats Units van retirar diners d’Europa per cobrir pèrdues a casa seva, deixant els bancs europeus sense diners.
Les conseqüències van ser devastadores. Moltes ciutats europees es van enfonsar en la misèria durant anys. Els menjadors socials s'omplien cada cop de més gent i els carrers anaven plens d'obrers buscant feina per alimentar les seves famílies. Països com el Regne Unit, França, Itàlia, Àustria i Hongria, i en especial Alemanya patirien els efectes de la crisi provocada pel Crac del 29. També el Japó i alguns països hispanoamericans que exportaven molt als Estats Units van veure com les seves economies se'n ressentien.
Les males condicions en què vivia la gent va provocar protestes i revoltes a Europa. El malestar econòmic alimentava els extrems ideològics. La desesperació i l'atur massiu seria el caldo de cultiu per al creixement del nazisme a Alemanya de la mà d'Adolf Hitler, que començaria a governar l'any 1933, i també consolidaria el feixisme italià a càrrec de Benito Mussolini, cap de govern des del 1922. Mentre que en alguns llocs triomfaven els règims totalitaris, en d'altres intentaven tirar endavant amb mesures proteccionistes. tot i que només provocaven l'aïllament i prolongació de la depressió econòmica. Cada país buscava salvar la seva indústria com podia i amb la manca d'experiència d'aquella època.
Curiosament, la fi de la Gran Depressió arribaria gràcies a la Segona Guerra Mundial. L'enorme despesa en armament i infraestructures militars (que Alemanya ja havia iniciat anys abans) va generar plena ocupació i va sacsejar les economies dels països implicats. Els vencedors del conflicte, esclar, serien finalment els més beneficiats, en especial els Estats Units.
