Els reis catalans de la Corona d'Aragó
Malgrat alguns intents d'aragonitzar la identitat dels reis de la Corona d'Aragó, tant la història com ells mateixos demostren que la seva vinculació amb la llengua catalana i amb el llinatge barceloní és innegable.
 |
Quan parlem de Casal de Barcelona ens referim al llinatge barceloní que es va originar en Guifré el Pelós, comte de Barcelona entre el 878 i el 897. Aquesta comte, igual que d'altres de Gòtia, estava sotmès a l'autoritat dels francs, més concretament, de la monarquia carolíngia. Tot i que normalment el rei franc escollia qui havia d'ocupar la posició de comte, Guifré el Pelós va instaurar a Barcelona la successió hereditària, fet que copiarien els comtes veïns davant la passivitat franca. El comte Borrell II, que va exercir el càrrec entre el 966 i el 992, va anar més enllà i va rebutjar jurar fidelitat al monarca franc. Aquest fet marcaria l'inici de la sobirania catalana.
En època de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona entre el 1131 i el 1162, el Casal de Barcelona era clarament hegemònic al nord-est peninsular i mantenia una forta posició a Occitània, on hi havia comtats amb qui compartia llengua, cultura i lligams familiars.
Pel que fa al Regne d'Aragó, havia nascut l'any 1035 amb la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça de la mà de Ramir I. En època de Ramon Berenguer IV, es trobava en una posició molt delicada enmig d'un conflicte successori. Finalment, el rei proclamat va ser Ramir el Monjo, que tenia moltes més ganes de resar que de regnar, tal com el seu sobrenom indica. Per això va arribar a un pacte amb el comte barceloní.
L'11 d'agost del 1137, es redactaven els anomenats Capítols matrimonials de Barbastre, on es pactava el matrimoni de la filla de Ramir el Monjo, Peronella, amb Ramon Berenguer IV. Segons el document, el rei aragonès no només donava la seva filla al comte barceloní, sinó també tot el regne.
FRAGMENT
"En nom de Déu, jo Ramir, per la gràcia de Déu, rei dels aragonesos, dono a tu Ramon, comte dels barcelonins i marquès, la meva filla com a muller, i, amb tota la integritat, el regne dels aragonesos [...] Si la meva filla citada morís, sobrevivint-li tu, la donació del regne lliure i immutablement tinguis, sense cap mena d'impediment, després de la meva mort". CAPÍTOLS MATRIMONIALS DE BARBASTRE
Mentre que Ramir el Monjo es retirava al monestir Sant Pere el Vell d'Osca, el comte de Barcelona es convertia amb només 23 anys en príncep d'Aragó i governant en solitari de dos estats: Catalunya (nom que ja es vinculava al comtat de Barcelona) i Aragó. El fill del comte i Peronella, conegut com a Alfons el Cast, usaria el títol de rei d'Aragó, que s'afegiria al de comte de Barcelona.
Fins aleshores, la dinastia que governava Aragó era la dinastia Ximena, però aquest matrimoni extingia el llinatge aragonès per donar continuïtat al llinatge barceloní amb la dignitat reial assolida. Ara bé, el matrimoni no va ser una unió de territoris. Tant Aragó com Catalunya mantindrien les seves lleis i institucions pròpies, però compartint el mateix monarca. Amb el temps, els nous reis adoptarien el cognom Aragó com a símbol de la institució monàrquica. Eren reis d'Aragó i comtes de Barcelona, a més d'altres títols que anirien acumulant.
La dinastia catalana continuaria fins al 1412, moment en què seria substituïda per la dinastia Trastàmara per mitja del Compromís de Casp.
I per què podem afirmar amb seguretat que els nous reis donaven continuïtat a la dinastia barcelonina i no a la aragonesa?
A part del fet que era la línia masculina la que transmetia el llinatge, n'hi ha altres factors que cal tenir en compte.
QUÈ ENS DIU LA LLENGUA?
Per la documentació de l'època podem comprovar que la principal llengua d'aquests reis era el català. Per exemple, quan havien de demanar una bíblia, la demanaven en català. I les grans cròniques s'escrivien principalment en català, entre les quals destaquen dues autobiografies, la de Jaume el Conqueridor i la de Pere el Cerimoniós. Per tant, tot i que els reis parlaven diverses llengües, la que era vista com a pròpia era la catalana.
En l'obra Anales de Aragón, llibre 8 capítol 18, de l'historiador aragonès Zurita (segle XVI), l'autor explica clarament que els reis "desde que sucedieron al conde de Barcelona, siempre tuvieron por su naturaleza y antiquísima patria a Cataluña y en todo conformaron con sus leyes y costumbres; y la lengua de que usaban era la catalana, y de ella fue toda la cortesanía de que se preciaban en aquellos tiempos". Aquesta frase està contextualitzada en l'època de Pere el Cerimoniós.
 |
En l'obra "Epítome Histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate", pàg. 279, de Pere Serra i Postius (Barcelona, 1747), l'autor esmenta diverses cites i escriptors que relaten la importància que tenia el català en la Corona i com era la llengua dels reis i de la cort.
 |
Com a curiositat, per entendre la influència de la llengua catalana, a l'obra Coronaciones de los Serenísimos Reyes de Aragón, edició de Juan Francisco Andrés de Uztarroz (1641), al final de la secció Notícia de los autores manuscritos que se citan en este volumen, diu "y así conforme a esto creo yo que los primeros Fueros que hubo puestos en orden en Aragón fueron los sobredichos, que estan en catalán".
 |
Més informació:
RESIDÈNCIA I ENTERRAMENT
El lloc de residència més habitual dels reis era Barcelona, al Palau Reial Major, que abans ja era la residència dels comtes barcelonins. A més, tots els reis menys Pere el Catòlic van ser enterrats a Catalunya.
 |
QUÈ ENS DIU PERE EL CERIMONIÓS?
El 1342 Pere el Cerimoniós va encarregar al mestre Aloi de Montbrai 19 estàtues per adornar el Palau Reial Major de Barcelona. Aquestes estàtues representaven els governants de Barcelona des de Guifré el Pelós fins al mateix Pere el Cerimoniós. Exactament, 11 comtes de Barcelona i 8 reis d'Aragó que, alhora, eren també comtes de Barcelona. A més, el 1360 va encarregar una nova espasa destinada a la coronació dels reis. La beina de l'espasa havia d'estar decorada amb 19 esmalts que representaven els mateixos governants que les estàtues. I quan va ordenar traslladar les restes del comte Ramon Berenguer II a la catedral de Girona va dir: "l'excel·lentíssim i virtuosíssim príncep i senyor Ramon Berenguer vulgarment anomenat Cap d'Estopa, antiquíssim comte de Barcelona de l'estirp de la qual Nós per la Gràcia de Déu som descendent per ordre directe". (Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, r. 988, f. 165.)
Més informació:
- La personalitat política i cultural de Pere III a través de la seva crònica, per J. N. Hillgarth (PDF)
- El protagonisme dels encàrrecs reials i eclesiàstics en l’escultura gòtica, d'Enciclopèdia Catalana
LA GENEALOGIA DE L'ÈPOCA
Les Genealogies dels comtes de Barcelona (manuscrit 246) pertany a l'obra Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, encarregada pel infant Joan (futur Joan el Caçador) i escrita el 1380 per Jaume Domènec. En aquesta obra, hi apareix Guifré el Pelós com el fundador de la dinastia catalana (fins i tot hi apareix amb la senyera com a emblema). A més, el manuscrit diu sobre ell: "era de la mateixa nació i llengua dels habitants d’aquella terra [...] va ser un defensor extraordinari de la pàtria". En canvi, el primer rei aragonès, Ramir I, no apareix amb la senyera. Pel que fa a Ramon Berenguer IV, hi apareix amb la senyera i es mostra que Peronella d'Aragó entronca amb el llinatge del comte barceloní.
 |
| Guifré el Pelós |
 |
| Ramir I |
 |
| Ramir el Monjo, Ramon Berenguer IV amb la senyera i Peronella |
Per tot plegat, resulta més que evident que la dinastia que va regnar la Corona d'Aragó des de la coronació d'Alfons el Cast el 1164 fins a la mort de Martí l'Humà el 1410 era una dinastia catalana, no aragonesa. Avui la coneixem com a Casal de Barcelona.
