La Guerra Civil Espanyola
El 1936 Espanya es trencava en dues meitats incapaces de conviure. Un cop d'estat contra la Segona República resultava en una cruenta guerra civil plena de tragèdia i terror. La Guerra Civil Espanyola seria una lluita entre la legitimitat democràtica i l'ordre dictatorial. Coneguem-ne la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Entre el juliol del 1936 i l'abril del 1939, l'estat espanyol va quedar dividit en dos bàndols que es van enfrontar en una guerra especialment dura, tant als camps de batalla com a la rereguarda. El conflicte va provocar centenars de milers de morts, una destrucció enorme, un exili massiu i l'inici d'una dictadura que es prolongaria durant 40 anys.
La Guerra Civil Espanyola no va ser un conflicte entre la dreta i l'esquerra política, sinó més aviat entre republicans i antirepublicans, o, si volen precisar més, entre els defensors de la legalitat de la República i els que la volien destruir. Això es deu a la diversitat ideològica que hi havia, especialment al bàndol republicà.
Entre els republicans hi havia una majoria d'esquerres, des dels més moderats i liberals fins als més radicals. Els comunistes no és que fossin republicans de mena, però veien la República com una etapa o una aliança necessària per avançar cap a una societat comunista. També els anarquistes van defensar la República, perquè veien en el bàndol revoltat una amenaça molt més gran que la mateixa República. Ara bé, també molts republicans eren conservadors i tiraven més a la dreta, però per a ells el futur havia de ser liberal i antimonàrquic. Amb tot, el pes de la defensa de la República durant la guerra recauria sobretot en l'esquerra, que era qui tenia més poder i influència. Els antirepublicans, en canvi, eren principalment de la dreta i extrema dreta, monàrquics i profundament religiosos i nacionalistes.
COP D'ESTAT I GUERRA
Després d'anys convulsos de la Segona República Espanyola, el 17 de juliol del 1936 les primeres unitats militars es van aixecar al protectorat espanyol del Marroc. L'endemà, la rebel·lió es va estendre a diverses ciutats de la península. Els generals Emilio Mola (conegut com "el Director"), José Sanjurjo, Francisco Franco i Gonzalo Queipo de Llano figuraven entre els principals impulsors del cop.
 |
| Emilio Mola, el general que va ser el cervell del cop d'estat del 1936 |
 |
| José Sanjurjo, general exiliat a Portugal per conspirar contra la República el 1932. Va ser un dels principals impulsors del cop d'estat del 1936 i l'elegit per assumir el comandament de la rebel·lió. |
L'objectiu dels conspiradors era enderrocar el govern del Front Popular, vencedor de les eleccions de febrer del 1936, i instaurar un nou règim autoritari. Els militars confiaven que la revolta triomfaria en pocs dies, però el resultat seria molt diferent.
En les principals ciutats, com Madrid, Barcelona, València i Bilbao, les forces lleials a la República, juntament amb milícies obreres i populars, van aconseguir derrotar els revoltats. En canvi, els insurrectes van consolidar ràpidament el control de Castella i Lleó, Galícia, Navarra, Àlaba, La Rioja, bona part d'Aragó, una part d'Andalusia i el protectorat del Marroc.
En termes geogràfics, el cop va triomfar en zones rurals i fortament conservadores, mentre que va fracassar a les grans ciutats industrials i a les regions amb un fort moviment obrer. Així Espanya quedava dividida en dos, fet que propiciava una guerra oberta.
 |
El bàndol republicà, anomenat rojo pels insurrectes, defensava el govern legítim sorgit de les urnes. Hi convivien sensibilitats molt diverses: republicans moderats de dretes i esquerres, socialistes, comunistes, anarquistes, sindicalistes i nacionalistes catalans i bascos. Aquesta pluralitat representava una gran riquesa política, però també va generar importants divisions internes.
El bàndol revoltat, que aviat seria conegut com a bàndol nacional, reunia caps militars, monàrquics, tradicionalistes carlins, falangistes, bona part de l'Església catòlica, i nombrosos grans propietaris. Malgrat les diferències ideològiques entre aquests grups, tots compartien el rebuig a la República i la voluntat d'imposar a l'estat un règim autoritari.
El general Sanjurjo era l'encarregat d'assumir el comandament de la rebel·lió, però el 20 de juliol va morir en un accident aeri quan volia tornar del seu exili a Portugal. Aquesta situació deixaria via lliure perquè Francisco Franco, que comptava amb un cert prestigi militar, fos nomenat cap d'estat l'1 d'octubre. Des de llavors aniria concentrant tot el poder polític i militar fins a convertir-se en el líder indiscutible del bàndol nacional.
 |
| Generals insurrectes durant l'estiu del 1936. Al centre, Emilio Mola parlant amb Francisco Franco, que estava a punt de convertir-se en el líder del bàndol nacional. |
Quan es va produir el cop, el president de la República era Manuel Azaña, i el president del Govern era Santiago Casares Quiroga, que va mantenir inicialment una actitud de prudència. Casares Quiroga es va negar a repartir armes a les organitzacions obreres perquè temia desencadenar una revolució social, i va confiar que l'exèrcit lleial seria capaç de sufocar la rebel·lió. Però s'equivocava. Davant la gravetat dels fets, presentaria la dimissió la nit del 18 al 19 de juliol.
El substitut de Casares Quiroga va ser Diego Martínez Barrio, tot i que breument. Va intentar negociar amb els revoltats, però fracassaria en poques hores. Finalment, el mateix 19 de juliol, José Giral Pereira va assumir la presidència del Govern i va prendre la decisió transcendental de repartir armes a les organitzacions obreres, fet que va permetre frenar la rebel·lió en diverses ciutats.
Durant els primers mesos, els revoltats van aconseguir traslladar des del Marroc fins a la península l'Exèrcit d'Àfrica, considerat la força més preparada de l'exèrcit espanyol. Aquest trasllat va ser possible gràcies als avions de transport enviats per l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, que van establir un dels primers grans ponts aeris militars de la història.
 |
| Manuel Azaña, president de la República durant pràcticament tota la Guerra Civil |
Les tropes de Franco van avançar ràpidament per Extremadura, unint els territoris revoltats del nord amb els del sud. Durant aquest avanç es van produir episodis especialment violents, com la massacre de Badajoz, on milers de persones van ser executades després de la presa de la ciutat.
Mentrestant, Madrid es preparava per resistir. El govern republicà, que des del 4 de setembre estava en mans de Francisco Largo Caballero, va abandonar la capital i es va traslladar a València, mentre que la defensa de la ciutat quedava en mans del general José Miaja.
El novembre del 1936, les tropes franquistes van arribar als afores de Madrid convençudes que la ciutat cauria ràpidament. Tanmateix, la resistència republicana va ser molt més forta del que esperaven.
Milicians, soldats professionals, voluntaris internacionals i la població civil van participar en la defensa de la capital. El lema "No passaran!" es va convertir en un dels símbols més coneguts de la resistència republicana.
Després de setmanes de combats, Franco va renunciar a prendre Madrid per assalt i va intentar envoltar-la. Les batalles del Jarama i de Guadalajara, durant els primers mesos del 1937, van impedir aquest objectiu. A Guadalajara, les forces italianes enviades per Mussolini van patir una derrota important davant les tropes republicanes. Madrid continuaria resistint fins gairebé al final de la guerra.
 |
| Milicians madrilenys republicans el juliol del 1936 |
 |
| Bombardeig de Madrid el maig del 1937 |
Fracassada la presa de Madrid, Franco va dirigir els seus esforços cap al nord industrial, on la República conservava importants fàbriques d'armes, mines de ferro i ports estratègics. Entre la primavera i la tardor del 1937 caurien successivament Biscaia, Santander i tot Astúries.
Durant aquesta campanya es va produir un dels episodis més coneguts del conflicte: el bombardeig de Guernica el 26 d'abril del 1937. L'atac, executat principalment per la Legió Còndor alemanya amb el suport de l'aviació italiana, va destruir bona part de la ciutat basca i va causar nombroses víctimes civils. El bombardeig va tenir un enorme impacte internacional perquè demostrava fins a quin punt la població civil s'havia convertit en objectiu militar. Pablo Picasso immortalitzaria la tragèdia amb el seu famós quadre Guernica, convertit en un símbol universal contra la guerra.
 |
| Bombardeig de Guernica |
El maig del 1937, a Barcelona es van enfrontar entre si diverses forces republicanes per culpa de divisions internes. Per una banda hi havia la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i, per l'altra, les forces de la Generalitat i aliats, que buscaven restaurar l'autoritat del govern català i centrar tots els esforços en guanyar la guerra, deixant de banda el caos i les revolucions socials que fomentaven la CNT-FAI i POUM. Els coneguts com a Fets de Maig del 1937 durarien cinc dies, i, després de provocar uns 400 morts, resultarien en la victòria de les forces lleials a la Generalitat.
L'any 1938 va marcar un punt d'inflexió. Entre abril i juny, les tropes franquistes van arribar fins a la Mediterrània després d'ocupar Vinaròs. La zona republicana quedava dividida en dues: Catalunya, d'una banda, i la resta del territori republicà, de l'altra. Per intentar recuperar la iniciativa, la República va llançar una gran ofensiva sobre el riu Ebre el 25 de juliol del 1938. La batalla de l'Ebre va ser la més llarga i sagnant de tota la guerra. Durant gairebé quatre mesos, centenars de milers de soldats van combatre en condicions extremadament dures.
 |
| Soldats republicans durant la batalla de l'Ebre |
Inicialment, els republicans van obtenir alguns èxits, però l'enorme superioritat de l'artilleria, aviació i recursos dels franquistes, gràcies a l'ajuda nazi i feixista, acabaria inclinant la balança. Al novembre, l'exèrcit republicà es retirava del front. La derrota deixaria la República pràcticament sense capacitat militar.
El desembre del 1938, Franco va iniciar l'ofensiva final sobre Catalunya. Barcelona va caure el 26 de gener del 1939, totalment desgastada i ja gairebé sense possibilitats de defensa. Durant les setmanes següents, prop de mig milió de persones (civils, soldats i dirigents republicans) van fugir cap a França. Molts refugiats acabarien en camps improvisats al sud del país veí, en condicions molt precàries.
Després de perdre Catalunya, la situació de la República era insostenible. El març del 1939, es va produir a Madrid el cop del coronel Segismundo Casado contra el govern del president Juan Negrín, amb la intenció de negociar una pau amb Franco. Però les negociacions no van prosperar. Franco exigia una rendició absoluta. Finalment, les seves tropes ocuparien Madrid el 28 de març del 1939 i, en pocs dies, la resta del territori republicà que quedava lliure. L'1 d'abril del 1939 Franco signava el darrer comunicat oficial del conflicte:
«En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.»
LA GUERRA A CATALUNYA
A Catalunya, amb Lluís Companys com a president de la Generalitat, el cop d'estat de juliol del 1936 va fracassar estrepitosament gràcies a la resistència conjunta de forces lleials a la República, cossos de seguretat i milícies obreres, que van combatre intensament els revoltats fins a vèncer-los. El general Manuel Goded, enviat des de Mallorca per dirigir l'aixecament, seria capturat i posteriorment afusellat.
Catalunya es va convertir en un dels principals bastions republicans durant tota la guerra i en un escenari de profundes transformacions polítiques, econòmiques i socials. No només va ser un front militar en els darrers mesos del conflicte, sinó també un laboratori revolucionari, un gran centre industrial dedicat a la producció de guerra i, finalment, l'últim gran territori republicà conquerit per les tropes franquistes.
 |
| Barcelonins defensant la ciutat durant el cop d'estat del 1936 |
El fracàs del cop significava que Catalunya continuava dins la zona republicana, però també provocava una conseqüència inesperada: l'Estat havia perdut gran part del seu control efectiu, mentre que les organitzacions obreres, que s'havien armat per derrotar els militars rebels, eren la força dominant als carrers.
La derrota dels revoltats va anar seguida d'una autèntica revolució social, especialment impulsada pels anarquistes. Durant els primers mesos de guerra, milers d'empreses industrials, comerços, hotels, teatres, cinemes, transports i serveis públics van ser col·lectivitzats pels seus treballadors. En moltes fàbriques van desaparèixer els propietaris, que havien fugit o havien estat detinguts, i la producció passaria a ser gestionada per comitès obrers.
Al camp també es van crear nombroses col·lectivitats agrícoles. La Generalitat intentava donar cobertura legal a aquesta situació amb el Decret de Col·lectivitzacions d'octubre de 1936, que regulava moltes empreses gestionades pels treballadors.
Aquest procés revolucionari no significava només un canvi econòmic. També comportava una profunda transformació social: desaparició temporal de molts privilegis tradicionals, igualtat més gran entre homes i dones en alguns àmbits laborals, participació obrera en la gestió de les empreses i un gran protagonisme dels sindicats.
En absència d'un control efectiu de les autoritats, que es veien totalment desbordades, diversos grups armats van iniciar una persecució contra persones considerades enemigues de la revolució o sospitoses de donar suport als militars revoltats. Les principals víctimes serien religiosos, propietaris, empresaris, membres de partits de dretes, i militars i guàrdies civils contraris a la República.
Aquesta violència, coneguda com "la repressió a la rereguarda republicana", no va ser ordenada pel govern de la Generalitat, que progressivament aniria recuperant el control de la situació i dissolent els grups més problemàtics. Els Fets de Maig del 1937 servirien perquè la Generalitat pogués imposar la seva autoritat per intentar centrar tots els recursos en guanyar la guerra.
Catalunya concentrava aproximadament el 70% de la indústria espanyola abans de la guerra, fet que convertia el territori en un element essencial per a l'esforç militar republicà. Moltes fàbriques es van reconvertir per fabricar armes, municions, vehicles blindats, uniformes, explosius i altres materials necessaris per al front. La Generalitat va impulsar la Comissió d'Indústries de Guerra, dirigida per Josep Tarradellas, que coordinava centenars d'empreses industrials. Tot i aquests esforços, la manca de matèries primeres, el bloqueig internacional i la dificultat per importar armament limitarien molt la capacitat militar republicana.
Per altra banda, Catalunya va ser un dels territoris més castigats pels bombardejos aeris durant la guerra. Barcelona es va convertir en la primera gran ciutat europea sotmesa a bombardejos sistemàtics contra la població civil. Especialment, l'aviació italiana seria l'encarregada dels atacs. Només els bombardejos del 16 al 18 de març del 1938 provocarien més d'un miler de morts.
 |
| Bombardeig de Barcelona el 17 de març del 1938 |
També van patir bombardejos moltes altres ciutats catalanes. El bombardeig de Granollers, el 31 de maig del 1938, és molt recordat perquè una gran part de les víctimes eren dones i infants que es trobaven al mercat.
Després que les tropes franquistes arribessin a la Mediterrània per Vinaròs l'abril de 1938, Catalunya va quedar aïllada de la resta de la zona republicana. En aquest context, es va preparar l'ofensiva de l'Ebre, per tal de revertir la situació.
La Batalla de l'Ebre, que va durar del 25 de juliol al 16 de novembre del 1938, es va desenvolupar principalment a les comarques de la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Va ser la batalla més llarga i més sagnant de tota la guerra. Durant gairebé quatre mesos, els dos exèrcits van protagonitzar combats d'una enorme intensitat, amb desenes de milers de morts, ferits i desapareguts. La derrota republicana deixaria Catalunya pràcticament indefensa davant l'ofensiva final franquista. El 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven en una Barcelona esgotada i sense esperança.
El president de la Generalitat, Lluís Companys, exiliat a França, seria detingut per la Gestapo el 1940, lliurat al règim franquista, jutjat en un consell de guerra sumaríssim i afusellat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre del mateix any.
LA INTERVENCIÓ INTERNACIONAL
L'Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini van proporcionar als franquistes avions, carros de combat, armament, assessors militars i desenes de milers de soldats. Portugal també va donar suport logístic al bàndol franquista.
La República, en canvi, va rebre ajuda principalment de la Unió Soviètica, que va subministrar armes, tancs, avions i assessors. I milers de voluntaris procedents de més de cinquanta països es van integrar a les Brigades Internacionals.
Tanmateix, la política de no-intervenció impulsada pel Regne Unit i França va limitar enormement la capacitat de la República per adquirir armament i recursos, fet que va contribuir al desequilibri militar.
Molts historiadors consideren la Guerra Civil Espanyola com un banc de proves per als nazis i feixistes. Durant el conflicte, tant els uns com els altres van usar noves tàctiques militars, especialment en l'ús combinat de l'aviació, els blindats i els bombardejos sobre població civil.
LA VIOLÈNCIA A LA REREGUARDA
La guerra no només es va lliurar al front. A les dues zones es va desencadenar una intensa repressió política.
A la zona republicana, especialment durant els primers mesos, es van produir assassinats de religiosos, propietaris, militars i persones identificades amb la dreta política o sospitoses de simpatitzar amb el bàndol nacional. Aquesta violència, descontrolada i impulsada per grups revolucionaris, va anar disminuint a mesura que la Generalitat recuperava el control de les institucions i els carrers.
A la zona franquista, la repressió va formar part d'una estratègia sistemàtica destinada a eliminar qualsevol oposició política real o potencial. Milers de persones van ser afusellades sense garanties judicials o després de consells de guerra sumaríssims. Aquesta repressió no es va acabar amb la victòria militar, sinó que es va prolongar durant els primers anys de la dictadura i seria d'unes proporcions esgarrifoses.
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA
La Guerra Civil va deixar Espanya devastada. Les estimacions sobre el nombre de morts varien segons els estudis, però la majoria d'historiadors calculen que el conflicte va provocar entre 500.000 i 600.000 víctimes mortals, comptant els morts en combats, durant els bombardejos i per causa de la repressió. A més, cal afegir-hi centenars de milers de ferits, un gran nombre d'orfes i vídues, i un exili massiu que afectaria prop de mig milió de persones.
Es calcula que encara queden al voltant de 140.000 persones desaparegudes en més de 6.000 fosses comunes fetes per franquistes. Això converteix Espanya en el segon país del món amb més desapareguts d'aquesta mena. També el franquisme va crear més de 300 camps de concentració, xifra que situa Espanya com el tercer país que més camps d'aquest tipus va crear dins de les seves fronteres.
 |
L'economia espanyola, evidentment, va quedar enfonsada. Infraestructures, fàbriques, vies de comunicació i explotacions agrícoles havien patit greus desperfectes, i la recuperació seria molt lenta.
La victòria franquista va donar pas a una dictadura que es va prolongar fins a la mort de Francisco Franco el 1975. Durant aquest període es van suprimir les llibertats democràtiques, es van il·legalitzar els partits polítics i els sindicats independents, es va censurar la premsa i es va perseguir qualsevol forma d'oposició. També es van restringir severament les llengües i les institucions pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia.
Gairebé un segle després, la Guerra Civil continua ocupant un lloc central en la memòria col·lectiva espanyola. La localització de fosses comunes, la identificació de desapareguts, el debat sobre la memòria democràtica i la interpretació històrica del conflicte continuen generant investigacions, iniciatives institucionals i debat públic.
 |
