La Revolució Islàmica de l'Iran
La Revolució Islàmica que va tenir lloc a l'Iran entre 1978 i 1979 canviaria per complet el futur del país i les seves relacions internacionals. És considerada per molts historiadors com una de les grans revolucions del segle XX. Descobreix la seva història!
 |
A finals dels anys setanta, l’Iran disposava d’una economia alimentada pel petroli, una capital moderna amb grans avingudes, universitats, cinemes i un estil de vida que, en molts barris de Teheran, recordava més a Europa que no pas al món islàmic tradicional. Les fotografies de l’època (dones sense vel, moda occidental, concerts i vida nocturna) semblen, a primera vista, incompatibles amb la revolució religiosa que esclataria entre 1978 i 1979. Tanmateix, sota aquesta aparença de modernitat hi havia una tensió política i social profunda que feia dècades que creixia.
EL COP D'ESTAT DE 1953
L'Iran ja havia viscut una occidentalització accelerada a càrrec del xa (rei) Reza Pahlavi (1925-1941). El seu objectiu era convertir el país en un estat semblant a la Turquia d’Atatürk, que imitava característiques occidentals pel que fa a la política, exèrcit, finances, indústria, educació, etc. Aquestes reformes buscaven crear un estat modern i reduir el poder de les institucions tradicionals islàmiques.
Durant la Segona Guerra Mundial, el control total del petroli iranià era un caramel molt atraient per a Occident. A sobre, el xa fomentava les relacions amb l'Alemanya nazi per contrarestar la influència que volien exercir tant el Regne Unit com Rússia al país. Això va fer que l'any 1941 britànics i russos envaïssin l'Iran i obliguessin el xa a abdicar en favor del seu fill Mohammad Reza Pahlavi. Un cop acabada la guerra, els russos acabarien retirant-se del país per la pressió internacional, mentre que els britànics continuarien influint en els afers iranians, sobretot en els relacionats amb el petroli.
 |
| Mohammad Reza Pahlavi, encara príncep, el 1939 |
El 1951 el primer ministre, Mohammad Mossadegh, va impulsar la nacionalització del petroli, que fins aleshores estava dominat per la companyia britànica Anglo-Iranian Oil Company (AIOC). Aquesta decisió va provocar una crisi diplomàtica amb el Regne Unit. Londres temia perdre el control d’aquest recurs energètic tan valuós i va impulsar sancions econòmiques contra l’Iran. Al mateix temps, en plena Guerra Freda, els Estats Units temien que l'Iran es pogués acostar a l'òrbita soviètica per enfrontar-se al control occidental.
Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units (CIA) i del Regne Unit (MI6) van planificar l'Operació Ajax, que consistia en escampar propaganda contra el govern iranià, finançar manifestacions i disturbis, i subornar polítics, militars i líders religiosos. Finalment, el cop d'estat es va produir el 19 d’agost de 1953, quan sectors de l’exèrcit i grups mobilitzats als carrers van prendre els centres de poder a Teheran. Mossadegh va ser arrestat i el general Fazlollah Zahedi va assumir el govern.
La nova situació va permetre que el xa Mohammad Reza Pahlavi consolidés un règim autoritari amb el suport occidental. A més, es va crear la policia secreta SAVAK, que serviria per reprimir opositors polítics. I, com no podia ser d'una altra manera, el petroli iranià quedaria sota control occidental per mitjà d'un consorci d’empreses petrolieres que gestionava l’extracció i venda de l'or negre. En aquest consorci tindria un paper protagonista l'Anglo-Iranian Oil Company, que canviaria el nom a British Petroleum (l'actual BP).
El cop d'estat de 1953 alimentaria un fort ressentiment contra els Estats Units i el Regne Unit entre la població, sentiment que molts historiadors consideren un dels antecedents de la Revolució Islàmica.
LA REVOLUCIÓ BLANCA
La Revolució Blanca va ser un programa de reformes impulsat pel xa Mohammad Reza Pahlavi a partir de 1963 amb l’objectiu de modernitzar encara més l’Iran i consolidar el poder de la monarquia després del cop d’estat de 1953. El nom “blanca” es feia servir per remarcar que es tractava d’una revolució sense violència, impulsada des de dalt pel mateix règim.
El conjunt de reformes econòmiques, socials i polítiques no només buscaven transformar el país, sinó també evitar una possible revolució socialista en plena Guerra Freda. Es va reformar el sistema agrari per tal de reduir el poder dels grans terratinents. També es va planificar una alfabetització a gran escala, sobretot al món rural, i es va reformar l'economia per modernitzar el país a l'estil occidental. Fins i tot es va permetre que les dones poguessin votar i participar en política.
 |
| Un carrer de Teheran en la dècada de 1970 |
 |
| Dones universitàries en la dècada de 1970 |
A primera vista, la Revolució Blanca impulsada pel xa semblava un programa modernitzador: reforma agrària, alfabetització, industrialització, etc. Però en la pràctica va generar una sèrie de desequilibris socials i polítics que acabarien debilitant el règim.
La reforma agrària no es va executar bé, i acabaria destruint l'ordre rural tradicional i fent que centenars de milers de pagesos haguessin de migrar a les ciutats. Això ja anava bé per a la indústria, però potser la societat no estava preparada per a un canvi tan sobtat. A més, aquest nou proletariat urbà sovint vivia en barris precaris i es convertiria en la principal base social de les protestes d'anys posteriors.
La modernització va erosionar el poder de les institucions tradicionals, especialment del clergat musulmà xiïta. Les reformes van afectar els ingressos de fundacions islàmiques, cosa que afectava el finançament de mesquites, escoles religioses i activitats caritatives. Molts clergues ho van interpretar com un atac cultural i religiós. Entre els crítics més destacats hi havia l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, que el 1964, després de denunciar el programa del xa, acabaria a l'exili.
Un altre factor a tenir en compte va ser la contradicció política del règim. El xa promovia reformes socials modernes, però al mateix temps mantenia un sistema autoritari amb mà dura. No hi havia eleccions lliures ni oposició legal, i la policia secreta SAVAK reprimia sense compassió qualsevol dissidència.
Per últim, la modernització impulsada pel règim sovint s’identificava amb la influència occidental, especialment dels Estats Units. Per a molts sectors de la societat, aquesta occidentalització era imposada per la força i aliena a la identitat iraniana.
En resum, les reformes del xa van provocar una paradoxa: van modernitzar la societat iraniana (sobretot la urbana), però al mateix temps van desorganitzar l’equilibri social i van augmentar la frustració política. Aquesta combinació de transformació ràpida, desigualtats socials i autoritarisme va preparar el terreny perquè el moviment liderat per Ruhol·lah Khomeini culminés en la Revolució Islàmica entre els anys 1978 i 1979, que posaria fi a la monarquia.
LA REVOLUCIÓ ISLÀMICA
L'exili de Khomeini iniciat el 1964 primer va ser a Turquia, on passaria uns mesos, per després passar a l'Iraq, on estaria fins al 1978. Des d'Iraq va continuar difonent els seus sermons i escrits en forma de gravacions de cassetes i fullets, que entraven clandestinament a l'Iran. Durant aquest període va desenvolupar una teoria política innovadora dins del pensament xiïta: la idea que els juristes islàmics havien de governar l’estat per garantir l’aplicació de la llei religiosa. Aquesta doctrina, coneguda com velayat-e faqih, es convertiria en la base ideològica del futur règim revolucionari.
Mentrestant, l’Iran dels anys setanta experimentava una transformació econòmica espectacular gràcies a l’augment del preu del petroli després de la crisi energètica de 1973. Teheran es va omplir de grans projectes urbanístics, autopistes, edificis moderns i universitats. El xa aspirava a convertir l’Iran en una de les principals potències industrials del món. Però aquest desenvolupament també accentuava les desigualtats. Una part significativa de la població continuava vivint en condicions precàries, mentre que una elit reduïda es beneficiava de l’enorme riquesa petroliera.
El 7 de gener de 1978, el diari nacional Ettela’at va publicar un article que criticava durament Khomeini dient que en realitat era un agent britànic que conspirava per vendre l'Iran a neocolonialistes i comunistes. Dos dies després, estudiants del seminari religiós de la ciutat de Qom, enfadats per l'insult a Khomeini, es van enfrontar amb la policia. Desenes de persones acabarien mortes i centenars ferides. Molts experts consideren aquestes protestes com l'inici de la Revolució Islàmica.
Seguint la tradició xiïta, quaranta dies després es van celebrar cerimònies per recordar els morts. Aquestes cerimònies servirien per engegar noves protestes, que també provocaven nous morts. D'aquesta manera, cada quaranta dies es tornava a repetir el mateix procés: protestes > morts > commemoració > protestes > morts. Aquest mateix patró continuaria durant mesos amb Khomeini des de l'exili esperonant els manifestants.
El 8 de setembre de 1978, a Teheran, va tenir lloc l'anomenat Divendres Negre, un dels episodis més decisius. Aquell dia, amb la llei marcial imposada pel xa, l’exèrcit va obrir foc contra milers de manifestants, provocant centenars de morts i ferits. L’esdeveniment trencaria definitivament qualsevol possibilitat d'acostament entre el règim i l’oposició.
A l'octubre de 1978, per causa de les pressions iranianes, el govern iraquià va expulsar Khomeini del país. La següent destinació seria una casa de Neauphle-le-Château, als afores de París. El govern francès li va permetre l'entrada com a qualsevol iranià amb un permís de residència temporal. Aquesta situació propiciaria que l'aiatol·là tingués accés directe als mitjans internacionals. Els periodistes acudien constantment a la seva casa, i les seves declaracions es difonien per tot el planeta gràcies a les ràdios i televisions.
Des de casa seva a Neauphle-le-Château, Khomeini parlava de democràcia i justícia social, sempre de manera calmada i transmetent una actitud de pau i seny que enganxava l'oient. Fins i tot assegurava que, si tornava a l'Iran, no participaria en política ni fomentaria que el govern fos controlat totalment per l'islam. Aquestes idees cridaven l'atenció de nous sectors iranians, en especial els liberals, els progressistes i els laics. Mentrestant, el règim del xa començava a mostrar signes d'extrema fragilitat.
El Divendres Negre havia fet que molts sectors de la societat veiessin impossible reformar el règim. Així que calia eliminar-lo. Durant els mesos finals del 1978, les vagues es van estendre per tot arreu: universitats, bancs, ferrocarrils, ports, aeroports, administració pública i mitjans de comunicació. Progressivament el país s'anava aturant amb tot els problemes que això comportava. La vaga definitiva seria la de la indústria petroliera, seguida d'enormes manifestacions en Teheran i altres ciutats.
 |
| Gran manifestació a principis de gener de 1979 |
Davant la impossibilitat de controlar la situació, el 16 de gener de 1979 el xa i la seva esposa Farah Diba van abandonar l’Iran. Oficialment es va presentar el viatge com una sortida temporal per motius de salut, però en realitat va significar el final efectiu de la monarquia Pahlavi. La marxa del xa ocasionaria nombroses celebracions arreu del país.
Amb el xa fora del país, el camí quedava obert per al retorn de Khomeini. L'1 de febrer de 1979, després de quinze anys d’exili, l'aiatol·là arribava a Teheran en un vol d’Air France. La seva tornada estaria acompanyada de milions de persones pels carrers de la capital. Pocs dies després, les forces militars que encara eren lleials al xa es van rendir. Ara bé, una part important dels que havien donat suport a Khomeini veurien frustrats els seus somnis democràtics.
 |
| Khomeini arribant a Teheran després de 15 anys d'exili |
DESPRÉS DE LA REVOLUCIÓ ISLÀMICA
Durant els mesos revolucionaris, els carrers de Teheran i d’altres ciutats s’havien omplert de manifestants procedents de sectors molt diversos: estudiants universitaris, comerciants del basar, treballadors industrials, intel·lectuals, liberals nacionalistes, marxistes i també religiosos. Tots compartien un objectiu immediat: posar fi a la monarquia autoritària. Però un cop desaparegut el xa, les visions sobre el futur del país eren molt diferents.
En els primers mesos després de la revolució, l’Iran va viure una etapa d’efervescència política extraordinària. Apareixien nous partits, es publicaven diaris amb opinions molt diverses i els debats polítics eren constants. El govern provisional, encapçalat pel liberal Mehdi Bazargan, aspirava a construir una república amb institucions democràtiques i amb un paper important per a la religió, però sense convertir l’estat en una teocràcia estricta. Aquesta era la visió que compartia la majoria dels participants en el moviment revolucionari.
Tanmateix, paral·lelament al govern provisional existia un altre centre de poder molt més influent: la xarxa d’organitzacions revolucionàries vinculades al clergat i a l’aiatol·là Ruhollah Khomeini. Durant els anys de lluita contra el xa, el clergat xiïta havia desenvolupat una estructura molt eficaç de mobilització a través de mesquites, fundacions religioses i comitès locals. Després de la revolució, aquesta xarxa es va transformar ràpidament en un instrument de poder polític.
Un dels primers passos per consolidar aquest poder va ser la creació de noves institucions revolucionàries paral·leles a l’estat tradicional. Entre aquestes destacava la Guàrdia Revolucionària Islàmica, una força militar creada al maig de 1979 per defensar i protegir el país d'interferències externes i antirevolucionàries. Mentre que l'exèrcit iranià defensava la sobirania del país, és a dir, les fronteres, la Guàrdia Revolucionària s'encarregaria de garantir la integritat de la República Islàmica. També es formarien comitès revolucionaris locals que controlaven barris i ciutats, sovint amb una autonomia considerable respecte al govern provisional i amb una gran força de pressió.
A mesura que avançava l’any 1979, les tensions entre els diferents corrents revolucionaris es feien més visibles. Els liberals i nacionalistes volien establir una república amb institucions democràtiques i un sistema polític plural. En canvi, el cercle més proper a Khomeini començava a defensar obertament un model en què el poder polític havia d’estar sota la supervisió dels juristes islàmics. Cal entendre que el govern provisional tenia un poder molt fràgil, mentre que els revolucionaris propers a Khomeini ja exercien un gran control sobre la societat.
La nova constitució aprovada per referèndum el 3 de desembre de 1979 reforçava el paper de la religió. Tot i que incloïa institucions republicanes com un parlament i un president, també establia la figura del Líder Suprem, un clergue amb autoritat sobre els principals àmbits de l’estat, inclosos l’exèrcit, el poder judicial i els mitjans públics. I, esclar, aquest seria Khomeini, que comptava amb un ampli suport popular, tot i desviar-se d'algunes de les idees principals que havia proclamat des de França. Encara que el SÍ a aquesta constitució va ser majoritari, bona part de l'oposició no va participar al referèndum.
La Constitució de la República Islàmica de l'Iran de 1979 també establia la creació del Consell de Guardians, que estaria format per 12 membres: sis experts en dret islàmic nomenats pel Líder Suprem i sis juristes aprovats pel Parlament. Per als revolucionaris moderats i laics, aquest sistema de govern representava una desviació dels ideals inicials de la revolució.
La situació política es va radicalitzar encara més amb la crisi dels ostatges de novembre de 1979. Quan estudiants revolucionaris van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Teheran el 4 de novembre i van retenir 52 diplomàtics durant més d’un any, el govern provisional de Bazargan va dimitir. Aquest episodi reforçaria els sectors més radicals i debilitaria tots aquells que encara defensaven una política moderada.
Durant els primers anys de la dècada de 1980, el nou règim va consolidar progressivament el seu control polític. En aquesta etapa cal destacar la presidència de Ali Khamenei (1981-1989), que seria el successor de Khomeini com a Líder Suprem a partir del 1989. Moltes organitzacions que havien participat activament en la revolució van ser marginades o reprimides. Alguns d’aquests grups van acabar enfrontant-se obertament amb el govern islamista, cosa que desencadenaria una etapa de gran violència amb centenars d'execucions.
La guerra entre l’Iran i l’Iraq, iniciada el 1980 amb el protagonisme del president iraquià Saddam Hussein, també va tenir un paper important en aquest procés. El conflicte crearia una situació d’emergència nacional que permetria al govern revolucionari reforçar el seu poder i presentar qualsevol dissidència com una amenaça per a la supervivència del país. La mobilització patriòtica contra l’agressió iraquiana va reforçar el lideratge del Líder Suprem i va reduir encara més l’espai polític per a qualsevol tipus d'oposició.
Molts dels activistes que havien participat en les protestes contra el xa van descobrir així que la revolució havia pres una direcció molt diferent de la que imaginaven. Alguns liberals i intel·lectuals acabarien exiliats. Altres van ser empresonats o executats durant els anys més convulsos de la consolidació del nou règim. Aquesta evolució ha portat diversos historiadors a descriure la Revolució Islàmica com un procés amb diferents etapes: una revolució plural contra la monarquia que, amb el temps, es va transformar en un sistema polític dictatorial dominat pel clergat islamista.
Aquest fenomen no és únic en la història. Moltes revolucions han experimentat dinàmiques similars en què coalicions molt diverses es formen per enderrocar un règim, però després entren en conflicte sobre la forma que ha de prendre el nou ordre polític. En el cas de l’Iran, el clergat xiïta disposava d’una organització social molt arrelada i d’un lideratge carismàtic que li va permetre imposar la seva visió sobre altres corrents revolucionaris.
Durant l'etapa de Khamenei com a Líder Suprem, les reformes per enfortit el seu poder i el de les institucions teocràtiques no tindrien aturador, sempre reprimint durament qualsevol manifestació contrària. El 28 de febrer de 2026, moriria enmig d'una guerra contra Israel i els Estats Units deixant en l'aire el futur del país.
.png)