L'enderroc de les muralles i la creació de l'Eixample de Barcelona

A mitjans del segle XIX Barcelona era una ciutat emmurallada a punt de rebentar per les costures i amb una forta presència militar. Entre els anhels barcelonins més intensos hi havia l'enderroc de les muralles i l'eixample del traçat urbà.


❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Dels 35.000 habitants que tenia Barcelona a principis del segle XVIII, va passar a uns 200.000 a mitjans del segle XIX, un augment espectacular en menys de 150 anys gràcies a la indústria i la migració de gent rural. Segurament, era la capital més densament poblada d'Europa. Però la ciutat va arribar a un punt insuportable. Els ciutadans vivien gairebé amuntegats i les condicions eren en molts casos lamentables. En alguns carrers fins i tot costava respirar per l'escassa renovació de l'aire. El fum de les fàbriques feia visible Barcelona des de molts kilòmetres de distància i la pudor que traspuava era sovint fastigosa. La muralla feia uns 6 km de llargada, amb torres de fins a 30 m d'alçada, un fossat i diversos portals que controlaven el pas de les persones i que es tancaven de nit. Barcelona no podia entrar en els nous temps sent una ciutat medieval. Calien canvis dràstics.

L'ENDERROC DE LES MURALLES

En diverses ocasions ja s'havia demanat l'enderroc de les muralles, però el govern de Madrid s'hi havia negat rotundament. No li interessava causar sensació de llibertat a una ciutat acostumada a revoltar-se a cada poc. Pel que fa a l'enderroc de la Ciutadella, ni tan sols parlar-ne. 

El 1853 es va crear una comissió per tornar a estudiar l'assumpte de forma oficial, que ja era una obsessió quasi malaltissa. En un principi no es va dir res de la Ciutadella, perquè calia anar pas a pas. Al juliol, l'ajuntament va demanar a la Junta Provincial que aprovés l'enderroc de les muralles, i la resposta va ser que calia el vistiplau de Madrid. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha, no es fiava dels barcelonins i va ordenar la presència immediata de 12.500 soldats.

Ramón de la Rocha no era un home gaire espavilat. Quan alguns obrers van aprofitar la tensió que hi havia a l'ambient per cremar algunes fàbriques com a protesta per les condicions laborals, el capità va ordenar el seu afusellament. També protestaven per l'ús de la selfactina, una nova màquina de filar molt innovadora que tan sols necessitava un operari per funcionar, en comptes d'un bon grapat. Tot seguit el capità general va cedir i va prohibir les selfactines, cosa que va ocasionar que els burgesos s'agafessin una bona empipada. En un tresi no res, Ramón de la Rocha s'havia guanyat enemics a tot arreu.

Poc després va aparèixer una epidèmia de còlera a la ciutat. Les muralles tornaven a estar en el punt de mira, ja que facilitaven encara més l'encomanament de la malaltia. El panorama pintava tan gris que Ramón de la Rocha va ser destituït pel govern central. El 7 d'agost les màximes autoritats barcelonines van sortir de l'ajuntament i es van dirigir decidits al capdamunt de la Rambla. Ells mateixos van començar la demolició de les muralles. El govern de Madrid, que ja tenia prou maldecaps amb les seves pròpies històries, va acceptar resignat el que passava. En aquella època s'estava engegant l'anomenat Bienni Progressista, en què els progressistes madrilenys al poder volien reformar el sistema polític espanyol i la monarquia encapçalada per la reina Isabel II.

En pocs anys les muralles es van esfumar i, tan bon punt es van començar a tirar a terra, es va encarregar a Antoni Rovira i Trias, creador del Cos de Bombers i del mercat del Born, entre d'altres, el projecte urbanístic d'eixample. Alhora, Miquel Garriga i Roca va rebre l'encàrrec de fer un plànol del tot el pla barceloní parcel·la a parcel·la. Per la seva banda, el govern de Madrid va encarregar a Ildefons Cerdà el seu propi projecte d'eixample.

Amb bona part de les muralles desaparegudes, la ciutat tenia un aspecte força estrany i la vista del pla de sobte era magnífica i imponent. Com creixeria la ciutat? Aquest va ser durant força temps el centre de bona part de les discussions més acalorades. Pel que fa a l'enderroc de la Ciutadella no tindria lloc fins al 1868. En el cas de la muralla marítima, que era popular com a passeig, seria la darrera a ser enderrocada entre el 1871 i el 1881.
 
L'EIXAMPLE DE BARCELONA

L'ajuntament de Barcelona volia una ciutat plena de bulevards i grans avingudes a l'estil d'altres ciutats europees com Londres o París. Però el projecte de Cerdà presentat el 1855 era ben diferent, ja que es basava en la uniformitat extrema mitjançant un gran entramat d'illes octogonals, és a dir, amb les cantonades aixafades donant forma als famosos xamfrans. Hi havia algunes vies més amples per agilitzar la circulació i una avinguda que travessava el conjunt en diagonal. Certament, Cerdà va ser molt meticulós i va tenir en compte la direcció de la llum solar durant el dia, la creació de grans espais enjardinats a l'interior de les illes i l'alçada dels edificis, que era més aviat baixa. Els xamfrans havien de mirar als quatre punts cardinals, nord, sud, est i oest. A més, algunes parts de la ciutat vella calia enderrocar-les per connectar bé el barri amb el nou eixample.

Pla Cerdà

Pel que fa al projecte de Rovira i Trias, feia créixer la ciutat de forma radial, com si es tractés d'una roda tota plena de radis i grans bulevards que feien de circumval·lació. La idea era crear una ciutat monumental amb barris ben definits i diferenciats per classes, fent de la diversitat arquitectònica la marca de la casa. L'ajuntament s'hi va tirar de cap i el va aprovar de seguida, en detriment no només de l'eixample de Cerdà, sinó també d'altres projectes presentats que no agradaven gens. Però Madrid no pensava igual. La capital de l'estat va imposar el projecte de Cerdà i no hi havia res a fer. Aquesta imposició va empipar molt les autoritats catalanes i la burgesia, però es van haver de resignar. El 14 de setembre de 1860 la reina Isabel II va col·locar la primera pedra de l'eixample a l'actual plaça de Catalunya.

Pla Rovira i Trias

Amb tot, l'eixample de seguida se'n va anar allunyat del projecte original. Es va permetre ampliar les propietats minimitzant els espais verds interiors i l'edificació dels quatre costats, cosa que no estava planificada. També els patis, que havien de ser públics, es van privatitzar, i es va ampliar l'alçada dels edificis. En la dècada dels seixanta, a sobre, es va permetre augmentar dos o tres pisos més. D'aquesta manera, es van formar les conegudes com a boines, uns pegats que diferien arquitectònicament de la resta de l'edifici i que avui es poden veure esquitxats per la ciutat. El somni de Cerdà se n'havia anat en orris.

Barcelona va créixer i l'eixample va agafar forma. Els carrers havien de rebre en un principi noms numèrics (els verticals de mar a muntanya) i de lletres (els horitzontals del Besòs al Llobregat), però aquesta idea no agradava gens ni mica. L'ajuntament va decidir saltar-se el pla Cerdà i encarregar a Víctor Balaguer, una de les figures de la Renaixença, els noms dels carrers. La proposta va ser molt innovadora. Els carrers devien ensenyar al món la història de Catalunya, objectiu que volia ser una mena de revenja contra Madrid per haver imposat el projecte que no havia guanyat. Així que, partint de la plaça de Catalunya, els noms triats van ser històrics, com els de les institucions tradicionals, dels territoris que havien pertanyut a la Corona d'Aragó o de personatges de gran importància.

Víctor Balaguer també va ser uns dels impulsors de la recuperació dels Jocs Florals, que durant la baixa edat mitjana s'havien celebrat a Barcelona i que consistien a premiar les millors poesies dels trobadors i intel·lectuals. El 1859 se'n van tornar a celebrar. Va ser sens dubte una clara mostra de com la mentalitat de les classes altes agafava aires de catalanisme, un tomb que faria esclatar de nou l'auge literari de la llengua catalana i, amb el temps, el nacionalisme català. 


Informació extra

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies