La història dels duels

La imatge dels duels evoca escenes romàntiques i dramàtiques: l’honor posat en joc, testimonis amb les emocions a punt d'esclatar i un moment tens en què la vida de dues persones penja d’un fil. 

El ritual del duel ha inspirat innombrables pàgines de literatura i seqüències de cinema, i ha dibuixat en l’imaginari col·lectiu escenes d’èpica i romanticisme. Però darrere la visió novel·lesca s’amaga una realitat històrica sorprenent. Durant segles, el duel va ser una pràctica ben real i acceptada a Europa, amb regles pròpies, codis estrictes i conseqüències sovint tràgiques.

 
ORÍGENS DELS DUELS A EUROPA

Tot i que el combat singular entre dos guerrers té antecedents molt antics (com el bíblic de David i Goliat), el concepte formal de duel d’honor en la societat occidental té el seu origen a l’edat mitjana. Concretament, deriva del judici per combat, que quedava dins de les anomenades ordalies o judicis de Déu. Això vol dir que el resultat de la prova s'atribuïa a la voluntat divina. Les ordalies eren proves del tot irracionals, però molt comunes fins al segle XIII per resoldre disputes. En el cas dels nobles i cavallers, quan hi havia una disputa greu, aquesta es resolia per mitjà d'una ordalia concreta: el judici per combat, és a dir, el duel. Guanyaria qui comptés amb el favor diví i, per tant, seria qui tingués la raó en la disputa.

Aquesta tradició estava profundament arrelada en costums germànics antics i fins i tot en pràctiques vikingues precristianes com el holmgang.​ En la societat medieval, el judici per combat era una manera institucionalitzada de resoldre disputes greus o acusacions d’ofenses quan no hi havia proves concloents. Sovint eren nobles, cavallers o escuders qui lluitaven, amb les armes pròpies de la seva condició (espases llargues, maces, llances, etc.), i amb normes definides. Per exemple, tots dos combatents havien de “compartir el sol”, és a dir, col·locar-se de manera que cap d’ells fos enlluernat, garantint així unes condicions justes​.

Aquests combats podien acabar amb la rendició o incapacitat d’un dels duelistes, i en alguns casos el perdedor podia ser executat allà mateix un cop derrotat, sempre com a senyal que la justícia divina li havia estat adversa​. Amb el temps, aquest tipus de duel judicial va anar evolucionant també en forma de proves de cavalleria més aviat lúdiques, com els tornejos, on un cavaller reptava qualsevol altre a combatre en un lloc determinat per demostrar la seva destresa i honor, sense un litigi judicial entremig​ i sense que la vida estigués en joc. Malgrat la popularitat d’aquests enfrontaments singulars, ben aviat van sorgir veus crítiques. L’Església Catòlica, per exemple, va condemnar fermament els duels durant el segle XIII, a més de qualsevol tipus d'ordalia.

Tot i aquestes condemnes, els judicis per combat van persistir esporàdicament fins ben entrat el segle XV en alguns llocs d’Europa. Ara bé, a mesura que les monarquies consolidaven sistemes legals més racionals, el duel com a mecanisme judicial va anar caient en desús. Però això no va significar la fi del duel, sinó la seva transformació. De l’àmbit del tribunal i la religió, el duel va passar a l’àmbit de l’honor personal i la cavalleria laica. Així naixeria, ja cap al final de l’edat mitjana i inicis del Renaixement, el duel tal com l’entenem avui: un combat privat i voluntari entre dos individus que defensen el seu honor, al marge de la justícia oficial.

L'EVOLUCIÓ DELS DUELS

Durant el Renaixement, el duel es va convertir en una pràctica social acceptada entre les classes altes europees. Ja no es tractava d’un judici diví, sinó d’una qüestió de prestigi i dignitat. Batre’s en duel era, per als nobles i cavallers, una manera d’establir o mantenir el respecte que se'ls havia de tenir​. Un home de classe privilegiada del segle XV o XVI considerava que defugir un desafiament era indigne; en canvi, presentar-se al camp de combat demostrava coratge i valia. No és estrany, doncs, que sorgissin els primers tractats que analitzaven de forma detallada aquestes idees, en especial a Itàlia.

El jurista napolità Paride del Pozzo va escriure entre 1471 i 1475 l'obra De duello, vel de re militari in singulari certamine, que descriu amb detall els procediments i codis d’honor dels duels al segle XV, incloent-hi exemples de desafiaments històrics per il·lustrar com es desenvolupaven aquestes lluites en la pràctica. El jurista castellà Diego del Castillo de Villasante, format a Itàlia, va escriure el Tractatus de duello (1525), un manual jurídic sobre el duel, concebut com una regulació dels desafiaments per honor. També l'humanista italià Girolamo Muzio va escriure Il Duello (1550), un manual pràctic sobre el duel per honor, amb una exposició detallada de les regles cavalleresques per a duels amb espasa, tot establint quan és apropiat desafiar algú i quines ofenses justifiquen un duel. Aquesta obra era un autèntic codi d'honor per als nobles. Aquestes obres, i d'altres que anirien sorgint, serien populars, amb nombroses edicions i traduccions a altres idiomes.

Duel entre nobles del segle XVI (IA)

Gairebé qualsevol ofensa a la reputació, com una paraula injuriosa o una sospita d’ultratge, podia desembocar en un desafiament mortal. Els monarques i governs, alarmats pel degoteig de sang entre les seves files aristocràtiques, van intentar posar fre a aquesta moda terrible. El rei Lluís XIII de França va dictar un edicte el 1626 per prohibir els duels, mesura que el seu successor Lluís XIV reforçaria encara més amb una dura persecució contra els qui en prenguessin part​. I és que els francesos eren autèntics fans del duel. Per exemple, entre finals del segle XVI i començaments del XVII es calcula que uns 7.000 nobles francesos van morir en duels d’honor​, uns 350 cada any.

Al llarg del segle XVIII, però, el duel va persistir i fins i tot es va formalitzar més. Es van publicar nous manuals i codis en diferents països per tal d’unificar les normes d’aquest “art”. Un dels més famosos va ser el que coneixem com a The 26 Commandments of Irish Dueling (Irlanda, 1777). Es tracta d’un conjunt de 26 regles acordades pels aristòcrates irlandesos per resoldre disputes d’honor amb ordre i seguretat. Fins i tot se n’aconsellava dur una còpia a sobre per poder consultar qualsevol dubte durant el duel. Aquest codi irlandès, difós després a Anglaterra i Amèrica, estipulava detalls com la distància dels duelistes, el nombre de trets permesos o quan es podia considerar satisfeta l’ofensa. En paral·lel, a Espanya i altres llocs van aparèixer reglaments similars, sovint impresos en llibrets privats que circulaven entre les classes altes. 

Cap a finals del segle XVIII, però, van començar a bufar vents nous en la mentalitat europea. La filosofia de la Il·lustració promovia ideals civilitzats, racionalitat i progrés moral. En aquests cercles il·lustrats, el duel seria objecte de crítiques cada vegada més explícites, vist com un vestigi violent del passat feudal incompatible amb la societat moderna que naixia. Pensadors i escriptors il·lustrats van ridiculitzar la suposada “glòria” de batre’s per qualsevol desacord. Es fomentava la idea que un veritable cavaller havia de saber contenir els impulsos violents i resoldre els greuges per altres vies, per exemple, recorrent a la justícia (denunciant per calúmnies o injúries) o fent servir la ploma a la premsa per defensar el seu honor​. Així, a mesura que les ciutats es modernitzaven, amb millors cossos de policia i tribunals més eficaços, la cultura de la violència al carrer, inclosos els duels, minvava sense remei.​

Fins i tot alguns sectors religiosos, com els predicadors evangèlics a Anglaterra, condemnaven el duel no tan sols dient que era un pecat, sinó també assegurant que era una pràctica egocèntrica incompatible amb una societat moralment avançada.

Malgrat les crítiques il·lustrades i religioses, durant les primeres dècades del segle XIX el duel va continuar tenint vida en certs ambients, especialment entre oficials militars i alguns membres de les elits. Refusar un desafiament podia suposar la ruïna social per a un oficial. En alguns exèrcits europeus, encara es considerava que un militar havia de tenir l’honor suficient per jugar-se la vida si era reptat. Així doncs, per estrany que sembli, la llei militar no escrita exigia duels, mentre que la llei civil els condemnava. 

A Anglaterra, matar algú en duel era formalment considerat assassinat, però els tribunals eren indulgents si es demostrava que l’enfrontament havia estat “net” i motivat per l’honor​. Sovint els jutges i jurats simpatitzaven amb els valors aristocràtics i evitaven condemnes severes als duelistes supervivents. No obstant això, a mesura que avançava el segle XIX l’opinió pública més àmplia estava clarament en contra dels duels, i quan sortia a la llum algun cas, es criticava de forma severa.

Cap al 1850 els duels havien disminuït dràsticament al Regne Unit, fins a ser vistos com una pràctica tan antiga com innecessària. A l'Europa continental, els duels van prolongar la seva agonia una mica més, especialment en països com França, Itàlia o Rússia, on l’aristocràcia i fins i tot certs intel·lectuals romàntics persistien en veure el duel amb ulls indulgents. Però també en aquests llocs el canvi de mentalitat seria imparable. A finals del segle XIX i inicis del XX, molts estats ja havien promulgat lleis dures contra els duels i feien esforços reals per fer-les complir. El codi penal de la majoria de països europeus passava a considerar el duel un homicidi com qualsevol altre, sense excepcions cavalleresques. 

EL CODI D'HONOR I ELS RITUALS DE DUEL

El duel d’honor mai va ser una simple baralla espontània, sinó que seguia un codi cerimonial molt estricte. En la seva essència, l’objectiu d’un duel no era necessàriament matar l’adversari, sinó restaurar l’honor ferit obtenint la satisfacció pública de demostrar que un estava disposat a arriscar la vida per la seva dignitat​. El simple fet de comparèixer i jugar-se el físic ja aportava, teòricament, honor al duelista ofès. Per això es deia sovint que els duels es feien “per rentar una ofensa” o “per guarir un insult”. L’ofès cercava venjança simbòlica més que no pas la mort literal del seu contrari. 

Tot duel començava amb un desafiament formal arran d’una injúria, ofensa o greuge, ja fos real o imaginària, que una persona (el desafiador) feia a una altra. La part ofesa, per mitjà dels seus amics o servidors, exigia satisfacció a l’ofensor, i aquest gest es formalitzava sovint amb un acte públic, com colpejar el rostre de l’adversari amb un guant o llençar-li el guant als peus. Aquest gest venia a dir: “et repto a un duel; si reculls el guant, acceptes”. D’aquí prové l’expressió encara usada de “recollir el guant”, sinònim d’acceptar un desafiament. L’origen d’aquesta tradició sembla que es remunta als costums de cavalleria medievals. Quan s’armava un cavaller, se li donava una bufetada cerimonial, l’última bufetada que podia rebre sense respondre. A partir de llavors, qualsevol cop rebut reclamava una resposta de cavaller, és a dir, un duel​. Així, si algú et pegava amb un guant, quedaves obligat a respondre o perdies l’honor als ulls de tothom. 

Un cop llençat el repte i acceptat, començava la preparació del duel. Cadascun dels futurs combatents nomenava un segon (també dit padrí) de confiança. Aquests segons eren persones encarregades de representar i assistir el duelista, i tenien diverses funcions importants, com negociar les condicions de l'enfrontament o acordar la data i hora, tradicionalment a trenc d’alba. La matinada era preferible tant per simbolisme (començar el nou dia rentant la deshonra) com per prudència (a aquella hora hi havia menys testimonis indesitjables i menys possibilitats d’intervenció de l’autoritat).

Seguidament, els segons fixaven l'arma del duel, si no venia determinada pel codi del país o pel tipus d’ofensa. Podien triar alguna mena d'espasa o pistola, aquesta última més comuna als segles XVIII i XIX, tot i que l'ofès solia tenir la deferència d’escollir l’arma. Abans de començar, els segons també tenien la tasca de verificar les armes per garantir que eren el més idèntiques possibles​. En el cas de les pistoles, fins i tot n'hi havia que es venien en parelles en un estoig elegant per a gent rica. Eren les pistoles de duels que tot aristòcrata havia de tenir a casa per si de cas.

Duel d'aristòcrates del segle XVIII (IA)

Els segons també actuaven com a testimonis de bona fe de tot el procés, de manera que a l'acabar podien certificar que l’honor de la part ofesa havia estat satisfet de forma justa. En cas que un dels duelistes morís, el seu segon s’encarregava del cos i d'avisar la família.

Abans de creuar acers o disparar, els segons encara intentaven un últim recurs: conciliar les parts. No era infreqüent que, ja al camp d’honor, els padrins intercanviessin propostes de disculpa o explicacions per evitar un desenllaç fatal. Si l’ofès s’avenia a retirar el desafiament arran d’una disculpa honesta de l’ofensor, el duel podia suspendre’s en aquell instant sense deshonor per a ningú. Però si cap part cedia, aleshores es donava la veu de “En guàrdia!” o similar, i el duel s'iniciava seguint les regles acordades. 

Els duels podien tenir diferents maneres de finalitzar, també pactades prèviament o definides pel codi local. Sovint es distingia entre: duel fins a primera sang, en què el combat cessava tan bon punt un dels contendents resultés visiblement ferit, encara que fos lleu; duel fins a primera ferida greu, és a dir, fins que un dels dos quedés incapacitat per seguir lluitant; o duel a mort, fins que un dels dos caigués mortalment ferit​. 

En els duels amb pistola, era comú limitar estrictament el nombre de trets. Per exemple, en molts codis s’estipulava que cada duelista disposava d’un sol tret. Si tots dos disparaven i cap bala feia diana, sovint es considerava que l’honor quedava salvat pel sol fet d’haver-se exposat al perill, i els segons podien declarar el duel acabat si així ho volia la part ofesa​. En alguns casos s’acordava permetre una segona ronda de trets, però la majoria de codis desaconsellaven ultrapassar tres intercanvis de trets, ja que era motiu de ridícul, per la mala punteria demostrada​.

Cal destacar que l’objectiu d’evitar morts innecessàries estava present en el codi d’honor. Complir amb el ritual sense necessitat de sang era, de fet, el desenllaç preferible. Tant és així que existia una pràctica que consistia en disparar a propòsit fora del blanc, per exemple, al cel o a terra, amb la intenció que el duel finalitzés sense víctimes. Això permetia que tots dos contendents haguessin demostrat el seu coratge,  però sense haver de cometre un assassinat. Aquestes trampes s’havien de fer d’acord mutu i amb molta cura i tacte per no malmetre l’honor de cap dels implicats. 

En resum, el duel seguia un ritual molt estricte, des del guant llençat, passant pel duel a l’alba en un indret solitari, fins al moment en què un dels dos adversaris patia una ferida i els segons cridaven “Prou!”. Tots aquests passos formaven part d’un codi cavalleresc transmès de generació en generació, que pretenia donar al fet de venjar un insult una pàtina de justícia, valor i honorabilitat.

FONTS

Informació relacionada

Els duels a Catalunya

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT