La cacera de bruixes a Catalunya
Durant segles, la por a les forces ocultes i les creences en la bruixeria van marcar profundament la societat catalana. La cacera de bruixes provocaria la detenció, tortura i execució de centenars de persones, sobretot dones, acusades de pactar amb el dimoni i causar desgràcies en la població.
 |
La persecució de bruixes a Catalunya va ser un fenomen de repressió contra persones acusades de bruixeria, principalment dones, que es va estendre des de finals de l’edat mitjana fins ben entrat el segle XVIII, tot i que el seu moment mes àlgid seria a principis del XVII. Va formar part d’un context més ampli de caça de bruixes a Europa, però a Catalunya adquiriria unes característiques pròpies i una intensitat destacable en comparació amb altres zones de la península Ibèrica.
ORÍGENS DE LA CREENÇA EN LA BRUIXERIA A CATALUNYA
La por a la bruixeria té arrels en l'època medieval primerenca, quan ja existien supersticions sobre persones que practicaven màgia o feien pactes amb forces malèfiques, tot i que l’Església considerava aquestes creences com a simples supersticions paganes. De fet, la bruixeria com a tal ni tan sols era oficialment un delicte. Entre els segles XIV i XV es va desenvolupar a Europa l’estereotip de la bruixa com a servidora del dimoni, gràcies a tractats com el Directorium Inquisitorum (1376) del dominic català Nicolau Eimeric i més tard el famós i influent Malleus Maleficarum (1487) escrit per dos monjos inquisidors alemanys, Heinrich Kramer i Jakob Sprenger.
El 1424 es van promulgar les anomenades Ordinacions de les Valls d’Àneu (al Pallars Sobirà) per perseguir oficialment la bruixeria. Aquest codi local, promogut pel comte Arnau Roger IV de Pallars junt amb els prohoms d’Àneu, és considerat pels especialistes com la primera mostra legal del crim de bruixeria al continent europeu. Aquella llei catalana descrivia la bruixeria com una secta presidida pel dimoni i perseguia aquells qui, suposadament, es reunien de nit, juraven fidelitat i obediència al diable i provocaven un seguit de mals entre els seus veïns, com la mort de fills, malalties del bestiar o fenòmens meteorològics extrems.
Durant la part final de l'edat mitjana es van assentar les bases d’aquestes creences. La societat feudal i patriarcal veia amb recel que les dones guanyessin protagonisme en certs àmbits com la religió, la medicina popular o l’art, i sovint atribuïa als seus coneixements o a la seva independència un origen demoníac. Professions exercides per dones, com remeieres, guaridores i llevadores, quedaven envoltades de sospita, ja que eren posseïdores d’una saviesa popular sobre remeis naturals i el cos que s'escapava del control masculí. També les vídues i solteres d'edat avançada, sovint pobres, i les estrangeres podien ser l'objectiu dels acusadors.
A finals del segle XV i començaments del XVI, tots aquests elements es van consolidar, alhora que apareixien els primers judicis per bruixeria, encara esporàdics, però que servirien de preludi per a la gran persecució que estava a punt d'esclatar.
CONTEXT HISTÒRIC, SOCIAL I RELIGIÓS DURANT L'EDAT MODERNA
El segle XVII va proporcionar un entorn que facilitava la persecució de les presumptes bruixes. Catalunya tenia una població d'uns 450.000 habitants, i la mentalitat de l’època combinava una religiositat intensa amb una interpretació sobrenatural de les calamitats. El Principat, com altres indrets d’Europa, vivia sota l’impacte de la Petita Edat de Gel i de crisis econòmiques i socials. Collites perdudes per inundacions, tempestes i pedregades, a més de les epidèmies, tenien efectes devastadors en una població majoritàriament rural. Un exemple notori és l’any 1617, conegut com l’Any del Diluvi, en què pluges torrencials van causar estralls als Països Catalans. Aquests fenòmens van alimentar la idea que hi havia bruixes darrere dels desastres, provocant un clima de por i cerca de culpables.
En una societat profundament catòlica i patriarcal, el dimoni era percebut com una presència real que instigava el mal en el món, en especial als pobles i àmbits rurals. L'Església, malgrat el que se sol dir, seria principalment escèptica i no perseguiria bruixes massivament. Però a nivell popular i local el fanatisme i la ignorància generava autèntics esclats de persecució histèrica. Les acusacions sovint naixien en el si de les pròpies comunitats, fins i tot entre veïns i familiars. Moltes dones eren denunciades per suposats maleficis arran de vells conflictes veïnals, enveges o simples sospites.
La cacera de bruixes a Catalunya va ser, en el fons, una expressió de misogínia i de control social. Es tractava d’un fenomen de pànic col·lectiu dirigit sobretot contra les dones marginades o que no encaixaven en l’ordre tradicional. Malgrat tot, és important destacar que les dones no només van ser víctimes sinó que, paradoxalment, també apareixen com a denunciants en molts casos. Aquest fet ens mostra com d'integrades estaven les dones en el sistema social i mentalitat de l'època.
ELS CAÇADORS DE BRUIXES
Entre el 1547 i 1549 destacava com a caçador de bruixes Joan Malet, originari de Flix. Aquest fuster pobre i coix va convèncer tothom que posseïa la capacitat d'identificar bruixes que vivien camuflades en la societat. En l'únic moment en què clarament la Inquisició va apostar per perseguir bruixes, Malet comptava, no només amb el suport d'aquesta institució, sinó també amb el suport dels consells locals de govern, que el contractaven per fer neteja als pobles. Finalment, les seves accions eren tan esperpèntiques que la Inquisició el va rebutjar, empresonar i executar públicament a Barcelona el 2 de juliol de 1549, davant de milers de persones. Desenes de dones havien estat víctimes de les seves acusacions.
Un altre caçador de bruixes molt famós va ser Cosme Soler, àlies Tarragó. Originari de la baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera, a principis del segle XVII recorria terres catalanes identificant suposades bruixes i cobrant per fer-ho. Desenes de dones serien víctimes seves. El 20 de maig de 1617 va ser detingut per una denúncia del bisbe de Solsona. A l’audiència del tribunal de la Inquisició, al qual va comparèixer en dues sessions, va confessar que aleshores feia un any que practicava l’operació de fregar l’esquena de les acusades de bruixeria amb aigua beneita per descobrir la marca que els feia el diable quan es convertien en bruixes i súbdites seves i que, segons ell, era "com un peu de gall". Poc després seria alliberat amb l'advertència que, si tornava a actuar, seria castigat durament. Però Tarragó no en faria cas. Durant els següents anys va continuar en la tasca de caçador de bruixes fins a desaparèixer dels registres. No sabem res de la data o circumstàncies de la seva mort.
També tenim constància de Llorenç Calmell, conegut amb el malnom d'el Bruixot. Cap al 1619, aquest caçador de bruixes originari de Besalú havia denunciat unes 200 dones dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. D’aquestes 200 denúncies, com a mínim 20 persones van ser penjades a la forca. La Inquisició també posaria fre a les seves aventures apressant-lo i condemnant-lo a 10 anys de galeres.
 |
| Caçador de bruixes acusant una dona davant del batlle (IA) |
ELS TRIBUNALS QUE JUTJAVEN LES BRUIXES
La cacera de bruixes a Catalunya va ser duta a terme majoritàriament per tribunals civils locals. Popularment, es tendeix a associar la Inquisició amb la crema de bruixes, però en terres catalanes (igual que a la resta de la monarquia hispànica) la Inquisició va ser poc activa en aquests casos; de fet, la seva intervenció sovint jugava a favor de les encausades. La justícia, ja fos la reial (batlles, veguers) o la senyorial (barons, terratinents), o fins i tot els consells (òrgans de govern local), eren els qui iniciaven i instruïen la majoria de processos contra presumptes bruixes.
Aquests judicis sovint s’allunyaven de les mínimes garanties legals de l'època, ja que es feien amb procediments extraordinaris, amb l'ús de la tortura per forçar confessions i delacions, i amb una escassa possibilitat de defensa per a les acusades. Una prova considerada irrefutable en un judici per bruixeria era la confessió, de manera que a la sospitosa se li aplicaven turments fins arrencar-li un relat, sovint fantasiós, de pactes diabòlics i reunions nocturnes amb el dimoni. No és estrany que sota tortura les detingudes acabessin "confessant" històries calcades als manuals que explicaven com identificar i jutjar la bruixeria i que circulaven pel continent: volar untades amb ungüents màgics, besar el dimoni transfigurat en boc, participar en orgies i sacrilegis, etc. Això reforçava encara més la convicció que tenien els jutges sobre la culpabilitat de les pobres dones.
PROCESSOS, CONDEMNES I EXECUCIONS
Quantificar amb precisió l’abast de la cacera de bruixes a Catalunya és difícil a causa de la dispersió i pèrdua de documentació, però les investigacions recents han fet avenços enormes. Segons l’historiador Pau Castell, s’han identificat al voltant de 800 persones (amb noms i cognoms) acusades de bruixeria, i les fonts de l’època suggereixen que podrien haver estat moltes més només al Principat i el Rosselló. A València i Mallorca, en canvi, no es té constància de cap condemna per bruixeria durant l'edat moderna. S'estima que el nombre de persones executades per bruixeria a Catalunya entre els segles XV i XVIII està al voltant de les 400.
La cronologia de les persecucions presenta alguns moments àlgids. Després dels precedents esporàdics del segle XV i primera meitat del XVI, la documentació indica un augment de casos en la segona meitat del segle XVI i, sobretot, un esclat violent entre 1616 i 1622. Aquests pocs anys van concentrar el gruix de judicis i condemnes.
Entre 1618 i 1620, a la comarca d’Osona van ser penjades més de trenta dones acusades de bruixeria. Dins d’aquest episodi destaca el procés de Viladrau, on es van executar 14 dones d’aquella població, un dels casos amb més víctimes de cop. Localitats veïnes també van patir la repressió: almenys sis dones van ser executades al Lluçanès, quatre a Taradell, quatre a Seva i al Bruc, tres a Rupit i una a Vilalleons durant aquella onada.
Com a exemple, tenim una reunió del Consell de Vic del 19 de setembre de 1618, on Joan Estevanell es va dirigir als seus companys dient: "A molts llocs axí circumvehins de la present ciutat com en altres, fan diligències en perseguir bruxes y
ne prenen moltes, y tindria per bé que la present ciutat fes les matexes diligències perquè se netejàs del tot esta terra de tant mala gent y perniciosa a la República christiana, demana per ço al magnífic Consell determine lo que millor se dega fer en 10
dit negoci en augment del culto divino y exterpatio de tant mala gent".
A la comarca del Vallès, entre 1618 i 1622, consten 50 processos judicials i 38 persones executades. Per exemple, dotze a caldes de Montbui, vuit a Granollers (on curiosament dues de les víctimes eren homes), dues a Sabadell, sis a Terrassa, tres a Castellar del Vallès i una en altres viles, com Palau de Plegamans, Sentmenat i la Garriga. Al Bages es registren almenys tres dones penjades (una a Manresa, una a Santpedor i una a Sallent, aquesta última coneguda com a "Joana la Negra" per la seva pell bruna).
Com a exemple, tenim la resolució presa pel Consell de Sabadell el 21 d'octubre de 1619: "Determinaren que sia dada facultat als senyors consellers de que facin una cerca per la present vila a efecte de fer venir lo home qui coneix les bruixes i que si es troben diners per lo gasto de fer-ho estiga en llibertat de dits senyors conseller lo fer-lo venir".
Al Camp de Tarragona i al Penedès també hi hauria casos en aquella època, tot i que menys. I fins i tot a Andorra, on el 1604 es penjaven tres dones. També cal esmentar el Comtat de Rosselló i altres territoris de la Catalunya Nord, on abans de la separació del 1659 també es van produir caceres virulentes. Per exemple, a Palau del Vidre (Vallespir) nou dones van ser executades el 1614.
Les persones executades solien morir en la forca en un espai públic. Després els cossos eren traslladats a forques fora de les viles, amb la prohibició expressa de despenjar-les i enterrar-les.
 |
| Dues dones acusades de bruixes a punt de ser penjades (IA) |
DEFENSA DE LES BRUIXES I FI DE LA CACERA
Generalment, les bruixes no tenien cap defensa oficial durant els processos, llevat d'elles mateixes. Però alguns personatges importants de l'època qüestionaven seriosament la manera de fer dels tribunals. El més famós segurament és el jesuïta Pere Gil, un religiós amb molta cultura i influència política en la Catalunya de principis del segle XVII. Nascut a Reus, va ingressar a la Companyia de Jesús el 1574. En tres ocasions va ser rector del Col·legi de Betlem dels jesuïtes de Barcelona i una vegada del de Monti-sion de Palma. Va escriure diverses obres de caràcter moral i una gran obra en tres volums anomenada Història Cathalana, on descrivia la geografia de Catalunya i explicava la seva història.
El 1619 Pere Gil escrivia al lloctinent de Catalunya (principal representant del rei) i a la Reial Audiència (tribunal superior de Catalunya) sol·licitant "que se proceda con grande cautela y madureza en respecto de las bruxas, porque se presume, y casi es cierto, que algunas d’ellas son innocentes; y si ay de culpables, como son ciegas y engañadas del demonio por su daño y perdición d’ellas, las más o muchas d’ellas no merecen pena de muerte". Tot seguit presentava diferents arguments contra la forma en què es feien els processos judicials dient, per exemple, que en les denúncies "personas muy buenas son infamadas contra derecho natural, divino y humano" i que havien estat detingudes "sin causas claras y suficientes". I criticava els procediments dient que "con espantos y amenazas les hazen dezir algunos juezes y notarios y ministros de justicia lo que no es verdad, ni ellas ni otras an echo [...]; en el darles tortura, confiessan de sí y de otras lo que no es verdad por miedo y dolor de los tormentos, y por sus confessiones les dan sentencia de muerte". A més, no tenia cap problema en denunciar el fanatisme de les classes populars: "Porque como son pobres, desamparadas, cortas de juizio, ignorantes en la fe y religión christiana y observancia de los mandamientos y buenas costumbres, ninguno aboga por ellas".
Després d'un cert debat en el clergat, el 14 de novembre de 1621 el rei Felip IV va ordenar que es fes una enquesta entre els bisbes de Catalunya per saber la seva opinió sobre portar tots els casos de bruixeria a la Inquisició i concedir un perdó general. Si bé majoritàriament els bisbes eren escèptics pel que fa a la bruixeria i s'avenien a frenar en sec els judicis, algunes veus s'hi van oposar. D'altres que estaven a favor demanaven que tot fos aprovat per les Corts Catalanes, fet que demostrava un respecte escrupolós a les Constitucions del Principat. Finalment, el 1622 la Reial Audiència va concedir el perdó a totes les persones encausades del moment. Aquesta decisió era un cop brutal a la taula i posava fi a la cacera de bruixes com a tal.
Malgrat la fi de la cacera de bruixes, encara hi hauria alguns casos aïllats en zones rurals de Catalunya. De fet, l'últim cas documentat d'una dona acusada i executada per bruixeria seria el de Maria Pujol, coneguda com la Napa, a Sant Feliu de Sasserra. El 8 de gener de 1767 moriria a la forca com a bruixa. El darrer cas a Europa tindria lloc poc més d'una dècada després, el 13 de juny de 1782. Anna Göldi, una minyona suïssa, era decapitada al cantó de Glarus.
