El genocidi armeni

El genocidi armeni va ser una persecució i assassinat massiu d'almenys 1,5 milions d'armenis per part del govern de l'Imperi Otomà entre 1915 i 1916. 

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


LA HISTÒRIA DELS ARMENIS

Els armenis es consideren descendents dels antics urartis, amb una història que es remunta al novè mil·lenni a.n.e. Finalment, el Regne d'Urartu, o Biainili (com deien els locals) va desaparèixer cap al segle VI a.n.e. i sota el domini dels perses es va crear la satrapia d'Armènia, que duraria fins a finals del segle IV a.n.e.

A la inscripció trilingüe de Behistun, escrita després del 520 a.n.e., hi apareix per primera vegada el topònim: Armina en persa, Harminuya en elamita i Urasthu en babilònic, similar a l'assiri Urartu. Armènia i les seves variants farien fortuna, mentre que a partir de l'edat mitjana els armenis començarien a usar el topònim Haik, en honor a un mític heroi. La seva història quedaria narrada per Moisès de Khoren al segle V de la nostra era. De Haik en sortiria el gentilici hay i finalment el topònim Hayastan, 'País dels hayis', que encara avui dia és el nom oficial del país, tot i que nosaltres continuem dient-li Armènia.
 
Durant el període persa, els armenis ja eren una barreja entre els descendents dels urartis i noves tribus indoeuropees que havien migrat a la zona. La llengua uràrtia acabaria desapareixent en favor de les llengües indoeuropees que amb el temps formarien la llengua armènia. 

El pas d'Alexandre el Gran va deixar els armenis sota la influència hel·lenística de l'Imperi Selèucida. Quan aquest imperi va començar a decaure, Artaxias I va aconseguir fundar el Regne d'Armènia, l'any 190 a.n.e. Durant dos segles els armenis viurien la seva època més esplendorosa i de consolidació de la seva identitat.

Fronteres aproximades del Regne d'Armènia durant el primer segle de la nostra era

A partir del primer segle de la nostra era, els armenis van haver de bregar amb guerres civils i divisions internes, i acabarien sent objecte de desig dels romans i perses de l'Imperi Sassànida. El 301 Armènia va convertir el cristianisme en la religió de l'estat, el primer país a fer-ho, i entre el 405 i 406 el monjo Mesrop Maixtots va crear l'alfabet armeni, fet que donaria un nou impuls a la identitat armènia. Dècades després, però, el regne es va dividir en dues parts, la part occidental quedava en mans de l'Imperi Romà d'Orient i la part oriental en mans dels perses sassànides. 

Durant segles la pàtria armènia estaria dividida en dos territoris amb fronteres canviants i en permanent conflicte per culpa de potències que la volien dominar. 

La part occidental d'Armènia passaria gradualment al domini de l'Imperi Otomà entre el segle XVI i el XVIII, mentre que la part oriental quedaria sota la influència àrab primer i de diferents dinasties iranianes després. Durant segles, la regió tradicional de la pàtria armènia va ser dividida i sotragada per nombrosos conflictes entre les potències que volien el seu control, fet que havia provocat el principi de la seva diàspora, és a dir, de la dispersió de part del poble armeni. Mentre que Armènia Occidental es mantenia sota el poder otomà, el 1828 Armènia Oriental era annexionada per l'Imperi Rus.

LA DECADÈNCIA OTOMANA I EL FET DIFERENCIAL ARMENI

El segle XIX havia estat molt dur per a l'Imperi Otomà. El 1815 el Regne Unit li havia guanyat les Illes Jòniques, el 1829 Grècia se n'havia independitzat, el 1830 França li havia pres Algèria i la derrota en la Guerra Russo-turca (1877-1878) havia permès la independència de Romania, Sèrbia i, sense ser encara oficial, Bulgària. 

A finals del segle XIX l'Imperi Otomà va patir una forta crisi econòmica, amb un augment del deute, la corrupció i la inflació. Això va debilitar encara més el govern i va provocar un malestar social generalitzat.

La societat otomana es trobava enmig d'una decadència que la feia tan feble com imprevisible. 

A l'Imperi Otomà hi vivien uns dos milions d'armenis, molts a Armènia Occidental, però també existien grans comunitats d'armenis a les principals ciutats turques. Mentre que els armenis rurals vivien generalment amb pocs mitjans, els armenis urbans solien tenir bones vides. Molts eren canvistes, joiers i experts en el comerç internacional. De moltes famílies generació rere generació en sortien metges, enginyers i arquitectes, que es formaven en les millors universitats europees. 

Els musulmans creien que la minoria cristiana vivia molt millor que ells i la mala maror no parava de créixer. De la mateixa manera que dècades després la burgesia jueva seria vista com un perill per als nazis, la burgesia armènia també ho era per als turcs. 

MASSACRES HAMIDIANES

Les relacions entre comunitats eren molt tenses, i entre 1894 i 1896 es van produir les primeres massacres planificades durant el govern del sultà Abdulhamid II, anomenades Massacres Hamidianes. Aquest sultà havia adoptat la ideologia extremista que volia unificar tots els musulmans en un únic estat islàmic. Per assolir aquest objectiu, la gran presència armènia i, per tant cristiana, era un problema ben gros.

Les matances van començar a la província de Sassun, a Armènia Occidental, després que els armenis locals es resistissin a l'augment de la pressió fiscal i als abusos de les autoritats otomanes. Ràpidament, la violència es va estendre per tot l'Imperi Otomà, afectant centenars de ciutats i pobles amb població armènia. Les forces governamentals otomanes, els paramilitars kurds i la població civil turca van participar en les massacres. Es calcula que uns 300.000 armenis hi van morir.

COP D'ESTAT I GENOCIDI

El 24 de juliol de 1908, una part de l'exèrcit otomà va enderrocar el govern del sultà Abdulhamid II. Els oficials colpistes pertanyien al partit Comitè Unió i Progrés, i eren coneguts amb el nom de Joves Turcs. El seu origen es troba en les desfetes polítiques i militars de l'Imperi al llarg del segle XIX. Aquesta organització reformista reclutava els seus membres a les societats secretes d'estudiants progressistes de les universitats i entre els cadets militars, tots amb la meta de modernitzar i occidentalitzar plenament la societat turca, desmarcant-se així de la tradicional i vella escola política.

Després de les matances dirigides pel sultà entre 1894 i 1896, no és estrany que els armenis ajudessin els revolucionaris a assolir el poder, i més quan els prometien respecte i bona voluntat. Però, malauradament, el nou govern turc dirigit pel Comitè Unió i Progrés es va convertir en una dictadura militar obsessionada amb la unió de l'islam sota el seu poder; el mateix fanatisme que havia professat Abdulhamid II. 

L'Imperi Otomà va entrar a la Primera Guerra Mundial el 29 d'octubre de 1914 com aliada d'Alemanya. Com que Rússia estava al bàndol contrari, la situació dels armenis va ser encara més delicada, ja que eren més afins als russos i, per tant, un clar enemic intern de l'Imperi. El govern turc aprofitaria el caos de la guerra per planificar i executar un genocidi amb total impunitat.

Quan va començar la Primera Guerra Mundial, la població armènia de l'Imperi Otomà arribava als dos milions de persones. Un cop acabada, n'hi havia menys de mig milió. 

Tot va començar el 24 d'abril de 1915, quan centenars de polítics, intel·lectuals i líders comunitaris armenis van ser detinguts, deportats i executats. Poc després tots els armenis que estaven en l'exèrcit per lluitar en la Gran Guerra van ser desarmats i assassinats acusats d'afavorir Rússia durant els combats. Alhora, el govern turc continuava reclutant armenis, però sense tenir la intenció d'engrossir les tropes. La majoria eren allunyats de les seves comunitats i afusellats. 

Reclutament d'armenis. El propòsit, però, era allunyar-los de casa per ser executats.

Moltes poblacions de les dues Armènies van quedar buides d'homes, ja que havien anat a la guerra, sigui per lluitar al costat de l'Imperi Otomà o de Rússia. Les dones, nens i persones grans que quedaven (i que no sabien el que passava en realitat) van rebre del govern turc l'ordre de vendre les seves pertinences per ser traslladats a una zona d’exclusió bèl·lica segura. Evidentment, el destí seria la mort. Aquestes marxes massives, que principalment acabaven al desert de Síria, es van produir a partir de maig del 1915.

L'Imperi Otomà l'any 1914, amb Armènia Occidental sota el seu control i Armènia Oriental dominada per Rússia

En alguns casos les matances es produïen poc després de començar el viatge, tot i que sovint la mort arribava més tard, perquè els turcs tenien l'ordre d'estalviar munició per a la guerra. Així que als armenis se'ls negava el menjar i l'aigua, fins que l'esgotament, la fam i les malalties els matava. Els soldats tenien prohibit ajudar-los o alleujar la seva situació sota pena de mort. Però alguns ho van intentar o es van negar a participar en mutilacions sexuals, cremacions i empalaments. La majoria d'aquests soldats serien afusellats per traïdors. 

La persecució massiva d'armenis no va afectar només les dues Armènies. En altres zones de l'Imperi hi havia també comunitats que van ser aniquilades sense pietat. 

Diplomàtics, missioners i militars estrangers que van presenciar el genocidi van deixar escrit que les aigües del riu Eufrates baixaven tenyides de color rosat, mentre que al llarg de molts quilòmetres els marges estaven plens de cadàvers devorats per ocells carronyaires. 

El govern turc va instal·lar a Alep (actual Síria) la Direcció General de Deportats per gestionar l'arribada dels grups d'armenis procedents de Tràcia, Cilícia i Àsia Menor. Centenars de milers de persones quedarien ubicades en camps al voltant de la ciutat, on eren sotmesos a dures condicions de vida. Al desembre de 1916, les autoritats turques van contractar tribus nòmades i sicaris kurds i txetxens perquè eliminessin els que encara no havien mort de fam o malalts. Molts serien portats al desert per ser cremats vius en coves.

Família armènia a prop d'Alep

Tot i que les principals matances van tenir lloc entre 1915 i 1916, fins a la fi de la Primera Guerra Mundial milers d'armenis continuarien morint assassinats. 

A l'octubre del 1918 l'Imperi Otomà va signar la fi de les hostilitats sent un dels perdedors de la guerra. El nou govern, que buscava la benevolència dels guanyadors, com Regne Unit, França i Rússia, va engegar una persecució contra els dirigents i principals responsables dels Joves Turcs, així que alguns dels seus alts càrrecs van fugir. Per als que van enxampar, les condemnes serien de presó o de mort, depenent de la posició que ocupava l'acusat i dels fets en qüestió. En el cas dels fugitius, tots trobarien la mort al cap de pocs mesos, o bé assassinats com a venjança o bé al camp de batalla.

Després de la Primera Guerra Mundial, Turquia va entrar en un procés d'occidentalització i desvinculació de l'Imperi Otomà, ja desintegrat i desaparegut. Aquesta seria una nova etapa per intentar modernitzar i democratitzar el país de la mà de Mustafà Kemal Atatürk, considerat el pare dels turcs moderns. Però el nou estat mai reconeixeria el genocidi armeni, i avui en dia encara s'imposa el negacionisme.

En la Turquia actual queden entre 50.000 i 70.000 armenis reconeguts oficialment, la majoria a la ciutat d'Istanbul i rodalia. L'anomenada Armènia Oriental passaria per una fase soviètica que duraria dècades abans de guanyar la seva independència el 21 de setembre de 1991, gràcies a la caiguda de l'URSS. Avui la coneixem oficialment com a República d'Armènia.

Actualment, Armènia té uns 3 milions d'habitants, més del 90% armenis de mena. La diàspora està formada per entre 7 i 10 milions de persones, que viuen principalment a Rússia, Estats Units, França, Iran, Geòrgia, Ucraïna, Síria i el Líban.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana