Curiositats sobre el Futbol Club Barcelona
El Futbol Club Barcelona és una institució esportiva que ha captivat el cor i la ment de milions de persones arreu del món des de la seva fundació el 1899. Més que un club, representa una identitat i una cultura, i reflecteix la història i els valors de Catalunya. Repassem els seus orígens i algunes curiositats històriques molt rellevants!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
La història del FC Barcelona és fascinant! Abans de convertir-se en un gegant de l'esport, el Barça era, simplement, una idea compartida per un petit grup d’entusiastes en una ciutat que bullia enmig de nombrosos canvis. El Barça no va néixer només per jugar a futbol. Va néixer en un moment clau de la història de Barcelona, quan l’esport, la identitat i la vida social començaven a anar de bracet. Al llarg del temps, el club ha viscut derrotes dures, victòries memorables, persecucions polítiques i èpoques daurades, però sempre ha mantingut una cosa intacta: la capacitat de representar molt més que un resultat al marcador. Entendre la història del Barça és entendre també la història de Catalunya i la seva gent.
ELS INICIS DEL FUTBOL A CATALUNYA
Un dels primers llocs on es va començar a practicar futbol a Catalunya va ser a la ciutat de Palamós, cap a finals del segle XIX. Això es deu al vincle que tenien diverses famílies amb Gran Bretanya relacionat amb l'explotació de mines, el comerç marítim i el sector del suro. A la tardor del 1898, es fundava el Palamós FC, l'equip de futbol més antic de Catalunya. El seu primer partit seria contra la tripulació d'un vaixell anglès atracat al port.
En el cas de Barcelona, però, el primer testimoni de futbol el tenim reflectit al diari La Linterna de Gracia del 14 de març del 1875, on es deia: "Desde hace unos días han escogido unos ingleses como lugar de diversión un campo de la calle Aribau, frente al Hospital de San Juan de Dios, donde con unas regulares pelotas, juegan la mayor parte de las tardes. Hasta aquí no hay nada de particular... si no fuera porque atropellan a los transeúntes que van tranquilamente a sus ocupaciones; pues hace poco dieron con la pelota en la cabeza de una criatura que iba con su madre. El martes pasado, uno de los jóvenes insultó, llegándose a las manos, a un joven que presenciaba sus juegos, solo por estar cerca del montón de ropa que se habían quitado de encima, pues juegan en calzoncillos y mangas de camisa".
A finals del segle XIX, a Barcelona era típic jugar a futbol al Velòdrom de la Bonanova i al Camp de Galvany, sempre de manera informal. En un principi, els jugadors eren sobretot funcionaris britànics que ja havien practicat aquest esport al seu país d'origen o fills de famílies britàniques que per negocis estaven instal·lades a Barcelona. Però no trigarien a afegir-s'hi joves catalans de famílies amb bona posició econòmica que tenien curiositat pel nou esport. A partir d'aquí, i de mica en mica, sorgirien clubs associats al futbol (sovint practicant més d'un esport) i es jugarien partits cada cop més professionals. Tot enmig d'una certa polèmica, ja que alguns metges alertaven dels accidents i lesions que ocasionava la pràctica d'aquest esport, i per a la majoria de la gent encara era una cosa nova que no acabava d'entendre.
LA FUNDACIÓ DEL FC BARCELONA
El 14 de novembre del 1898, un jove esportista suís anomenat Hans Gamper es va establir a Barcelona per viure temporalment amb el seu oncle Émile Gaissert, un comerciant que s'hi havia traslladat per motius laborals. La idea original de Gamper era aprendre castellà i marxar a Fernando Poo, una colònia espanyola de Guinea, on tenia una oferta de treball. Però mai hi aniria. El 22 d'octubre de l'any següent, amb només 22 anys, va decidir posar un anunci al diari Los Deportes per buscar interessats en jugar a futbol. La seva idea era fundar un club esportiu a la capital catalana, de la qual s'havia enamorat.
 |
| Anunci de Hans Gamper al diari Los Deportes |
El 29 de novembre del 1899, dotze joves encapçalats per Gamper es van reunir al gimnàs Solè, situat al carrer de Montjuïc del Carme número 5. Aquesta reunió fundacional va tenir lloc a la sala d'armes del recinte on es practicava i es donaven classes d'esgrima, floret, sabre i espasa. Així naixia el Foot-ball Club Barcelona.
En aquesta reunió, la primera junta directiva, hi havia sis catalans, Pere Cabot, Josep Llobet, Carles Pujol, Enric Ducay, Bartomeu Terrades i Lluís d'Ossó; tres suïssos, Hans Gamper, Otto Künzli i Walter Wild; un alemany, Otto Maier; i dos anglesos, John i William Parsons. Juntament amb ells, quatre periodistes: Albert Serra, de La Vanguardia; Carlos Ossorio i Gallardo, d'El Noticiero Universal; Narciso Masferrer, de Los Deportes; i Josep Elias Juncosa, de La Veu de Catalunya. Les primeres plantilles del FC Barcelona estarien formades pels primers socis del club.
.png) |
| Hans Gamper de jove i de gran |
El 8 de desembre del mateix 1899, el Barcelona disputava el seu primer partit contra un combinat de la colònia anglesa de la ciutat. El resultat seria una derrota per 0-1. El segon partit, en canvi, seria una victòria contra el Català FC per 3-1, el 24 de desembre. Els partits es jugaven al Velòdrom de la Bonanova, el primer terreny de joc blaugrana. A l'acabar l'any, el FC Barcelona tenia només 32 socis.
El 13 de maig del 1902, tenia lloc el primer enfrontament entre el FC Barcelona i el Madrid Foot-Ball Club (futur Reial Madrid), amb el resultat d'1-3 a favor dels catalans. El partit es va disputar a Madrid, a l'Hipòdrom de la Castellana. Era la semifinal de la Copa de la Coronació, amb motiu de la coronació d'Alfons XIII, el precedent de la Copa del Rei. El Barcelona passaria a la final, que perdria per 1-2 contra el Club Vizcaya.
Al llarg dels anys s’ha especulat molt sobre l’origen dels colors del FC Barcelona, el blau i el grana. Se sap que aquests colors es van triar en la segona reunió del club, el 13 de desembre del 1899. La teoria més acceptada és que eren els colors de l’equip de rugbi de l’escola Merchant Taylors, a Crosby (Liverpool), on havien estudiat els germans Witty, totalment implicats en el club en aquella segona reunió.
 |
 |
| El Barça de la temporada 1902-1903, amb els jugadors (començant per dalt a l'esquerre) Llovet, Gas, Reig, Vidal, Ossó, Steinberg, Meyer, Witty, Gamper, Harris i Lasaletta. |
La primera mesura econòmica que va prendre el FC Barcelona va ser la d'establir una quota mensual de dues pessetes per als socis, una quantitat només factibles per a les classes benestants. Cal tenir en compte que encara el futbol era un esport especialment vinculat a persones i famílies adinerades.
El 1903 va néixer el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), una associació laboral d'ideologia catalanista que es preocupava molt per la formació cultural i física dels seus membres. La primera massa social de simpatitzants del FC Barcelona sorgiria d'aquí, en un moment en què el club ja tenia 254 socis. Però la primera crisi econòmica no trigaria a aparèixer.
LA GRAN CRISI ECONÒMICA
En aquells primers anys d'existència, els socis havien de pagar de la seva butxaca totes les despeses per organitzar partits. A més, el club encara no tenia un camp de propietat i anava llogant terrenys de joc: al Velòdrom de la Bonanova (1899-1900), a l'Hotel Casanovas (1900-1901), a la carretera d'Horta (1901-1905), al carrer Muntaner (1905-1909) i, en aquest de propietat, al carrer Indústria (1909-1922). A sobre, la inestabilitat social i política no ajudava a fomentar la cultura de l'esport. Per exemple, el 25 de novembre del 1905, centenars de militars van assaltar la revista satírica (i catalanista) Cut-Cut!, per a després destruir la redacció i apallissar els treballadors. També hi havia moviments polítics a Madrid que buscaven eliminar partits i entitats catalanistes. Tot plegat feia que el nombre de socis no creixés, i que fins i tot minvés entre 1904 i 1908, arribant a tan sols 38 socis.
El president del club, Vicenç Reig, va convocar una assemblea general amb els socis per al 2 de desembre del 1908, al gimnàs Solé, el mateix lloc on s'havia produït la fundació. Només portava 22 dies al càrrec i l'objectiu de la reunió era la dissolució del club. Després que el president presentés la seva dimissió, el tresorer Francesc Sanz va explicar la situació econòmica, que semblava no tenir solució. Llavors, el vicepresident Wallace va preguntar: "No hi ha ningú que s'atreveixi a aixecar el club? Si hi ha algú, tot els jugadors li donarem suport". Enmig d'un silenci tens, Hans Gamper es va posar dret i va dir: "El Barcelona no pot morir ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo assumiré la responsabilitat". Així Gamper, amb 31 anys, es convertia en president del club per primera vegada. Com que la norma social de l'època dictava que el president d'una associació o entitat havia de ser el més gran o el de més prestigi social, Gamper no havia pogut exercir el càrrec abans. En aquell moment, en canvi, ningú va dubtar que només ell podria solucionar la situació.
Gamper va organitzar amb els més fidels una campanya porta a porta per aconseguir nous socis. En pocs mesos ja n'eren 201, una xifra que continuaria creixent. En aquesta època, el barcelonisme queda definitivament i de forma pública vinculat al catalanisme, fet que ajudaria al seu revifament. A més, es va aconseguir tenir un camp de propietat per primera vegada a l'antic carrer Indústria.
Després de gairebé un any, amb el club ja salvat i, a sobre, campió de Catalunya, Gamper va cedir la presidència a Otto Gmelin, tot i que continuaria formant part de la directiva. Amb el nou president, el FC Barcelona guanyaria el seu primer Campionat d'Espanya. Des llavors, Gamper tornaria a ser president en diverses vegades (1910-1913, 1917-1919, 1921-1923, 1924-1925), sobretot quan hi havia alguna mena de disputa o situació tensa al club. Sens dubte, era el millor líder i qui tothom respectava.
EL BARÇA, "EL CLUB DE CATALUNYA"
Entre 1909 i 1922 el FC Barcelona va jugar els partits al camp del carrer Indústria, conegut com l'Escopidora, que només tenia capacitat per a 6.000 aficionats. El camp s'ubicava entre els actuals carrers París (aleshores anomenat carrer Indústria), Urgell, Villarroel i Londres. A més, l'Escopidora seria el primer camp de l'estat espanyol amb llum artificial i amb una tribuna de dos pisos.
Sembla que el sobrenom de Escopidora era una burla pròpia que es devia a les aparents petites dimensions de l'estadi, ja que sempre estava a petar de gent. Una escopidora era un petit recipient de vidre o de metall, que en aquella època es posava a les habitacions per escopir-hi.
Com que l'Escopidora s'omplia de gom a gom, molts aficionats seien a la vora superior de les grades i eren vistos des de l'exterior com una filera d'esquenes i culs. Per aquest motiu, els seguidors del FC Barcelona serien anomenats culers, sobrenom que encara perdura avui dia.
 |
| Camp de l'Escopidora |
 |
| Vista des de l'exterior que va fer que les seguidors del Barça fossin coneguts com a culers |
Des del primer moment, Hans Gamper es va enamorar de la cultura i llengua catalanes. De seguida va adoptar el nom de Joan i va aprendre a parlar i escriure català perfectament (llengua principal que usaria amb els seus fills, Joan Ricard i Marcel). La seva passió pel club i per Catalunya seria una característica dominant en la seva vida.
La primera acta del FC Barcelona escrita en català va ser la de la reunió de la junta directiva de l'1 de juliol del 1916. Era la primera vegada des de la seva fundació que es redactava un document administratiu en la llengua del país. A partir d'aquell moment, el català seria l'idioma oficial del club, llevat dels períodes de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, en què estava prohibit el seu ús administratiu o institucional.
En un principi, l'escut del FC Barcelona era simplement l'escut de la ciutat de Barcelona, fet que mostrava la clara vinculació de l'equip amb la capital catalana. El 1910, però, l’entitat va convocar un concurs obert a tots els socis que volguessin fer propostes d'un escut propi. Va guanyar el dibuix fet per Santiago Femenia, exjugador i soci del club. D’aquesta manera, naixia l’escut que l'equip ha lluït des d’aleshores, amb poques variacions, amb la Creu de Sant Jordi com a símbol de la ciutat i les quatre barres catalanes com a símbol del país. A la part inferior, hi apareixen els colors blaugranes i una pilota. Entre el 1941 i el 1960, durant la dictadura franquista, el FC Barcelona va haver de renunciar a les quatre barres catalanes per deixar-ne només dues a l'escut.
 |
El 1912 el FC Barcelona es va donar de baixa de la Federació Catalana de Futbol i, tot seguit, de la Federació Espanyola de Futbol per causa de l'anticatalanisme que hi havia en els seus dirigents. El 1913 va fundar l'Associació Catalana de Clubs de Futbol, amb el suport d'un bon grapat d'equips catalans, i la Unió Espanyola de Clubs, amb el suport d'alguns equips d'àmbit estatal. Així que aquell any, curiosament, es van disputar dos campionats d'Espanya. El de la Unió seria guanyat pel FC Barcelona i el de la Federació pel Racing Club de Irún. Finalment, però, les dues entitats van arribar a un acord i es van fusionar. A finals del 1913, el club blaugrana ja comptava amb 1.087 socis.
El 1918 el FC Barcelona es va adherir a la petició d'Estatut d'Autonomia que impulsava la Mancomunitat, a diferència del Real Club Deportivo Español. El diari La Veu de Catalunya va dir al respecte: "D'un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ser el club de Catalunya". L'any següent començaria la tradició de portar cada any l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova.
No sabem exactament quan i com es va començar a anomenar Barça al club. La referència escrita més antiga que tenim d'aquest nom (Barsa) és del 8 de desembre del 1921, a l'auca Història del Barcelona amb lletres i ninots de broma (una mena de còmic), obra del famós dibuixant Jaume Passarell.
El 1922 el Barça es va traslladar de l'Escopidora al Camp de les Corts, ubicat entre els carrers Numància, Travessera de les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat, on s'estaria fins al 1957. El nou estadi tenia una capacitat de 20.000 espectadors, que pujaria fins als 48.000 després de diverses ampliacions. El 20 de maig, durant la flamant inauguració en presència de les principals autoritats del país, el president Gamper va dir en el seu discurs: "El nostre poble s'ha fet seu el Barcelona i el Barcelona s'ha fet el club de tothom. La seva fama mundial ha omplert d'orgull Catalunya, aquest grapat de terra adorable, tant amant de totes les lluites; que les lluites, quan són nobles, enforteixen i enlairen". Al Camp de les Corts, considerat en aquell moment un dels millors camps de futbol d'Europa, se li deia la catedral del futbol català. El 1923 el Barça ja havia arribat als 10.000 socis.
 |
| Camp de les Corts després de totes les ampliacions |
Gamper era especialment estimat pels barcelonins. El 1923 el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va elogiar la seva tasca dient: "Estranger per naixença, us heu compenetrat amb els sentiments i ideals del nostre poble i per això els catalans us estimen com a fill de la nostra terra".
El 23 de novembre del 1924, va tenir lloc l'anomenat derbi de la xavalla. El partit entre el Barça i l'Espanyol, ple de polèmica al camp i picabaralles a la grada, acabaria suspès per una pluja de monedes contra l'àrbitre durant el descans.
El 14 de juny del 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, el Barça va jugar contra el Júpiter al Camp de les Corts. Era un partit amistós com a homenatge a l'Orfeó Català, que acabava de fer una gran gira per Itàlia. Una banda de música britànica va interpretar els himnes d'Espanya i el Regne Unit. El d'Espanya va ser xiulat i escridassat pel públic, i tant Gamper com la resta d'autoritats del club no es van aixecar com a mostra de respecte. En canvi, l'himne britànic va ser aplaudit a posta per maximitzar el rebuig a l'himne espanyol. Aquest incident ocasionaria el tancament de l'estadi durant sis mesos i la marxa de Gamper a l'exili. A l'escrit condemnatori fet per Milans del Bosch es retreia al club evitar citar el nom d'Espanya per parlar del campionat, al qual li deien Campionat Peninsular en comptes de Campionat d'Espanya. També assegurava al document que els barcelonistes "comulgan con ideas contrarias al bien común de la patria".
 |
| Moment de la xiulada del 14 de juny de 1925 |
Tot i que Gamper va poder tornar a Catalunya tres mesos després, les autoritats espanyoles no el van permetre tenir una vida pública ni treballar per al Barça, càstig que l'acabaria deprimint. A sobre, el Crac del 29 el va arruïnar. Enfonsat en la misèria emocional i econòmica, el 30 de juliol del 1930 Joan Gamper se suïcidava amb una pistola al seu domicili. Tenia 52 anys.
 |
| Processió amb el taüt de Gamper, que era portat per jugadors del Barça. |
En el número 13 de la Rambla, davant mateix de la font de Canaletes, hi havia durant els anys 30 la seu del diari La Rambla, on tenien el costum de posar els resultats i els gols del Barça en una pissarra. Els aficionats s'hi reunien per conèixer com havien quedat els partits i aprofitaven per celebrar les victòries allà mateix. Així va néixer la tradició de molts culers de celebrar els títols en aquesta font.
 |
 |
| La font de Canaletes es va convertir en un punt de trobada per parlar de futbol i gaudir de les victòries del Barça |
EL BARÇA I EL FRANQUISME
El 6 d'agost del 1936, poc després de començar la Guerra Civil Espanyola, els franquistes van executar el president del Barça, Josep Sunyol, a la serra de Guadarrama, a prop de Madrid. Un cop acabada la guerra, el Barça va ser sotmès pel nou règim a una purga interna per tal d'eliminar treballadors i directius contraris a la dictadura. Durant anys, el club estaria totalment controlat pel franquisme. Amb tot, la massa social del club continuaria sent clarament catalanista. Amb el temps, la directiva tornaria a manifestar els seus vincles amb el país, tot i que sempre dins dels límits que marcava el franquisme.
A vegades s'intenta vincular el Barça al franquisme pel fet que Franco va rebre fins a tres distincions del club. Ara bé, el Barça estava molt lluny de ser un club franquista com ho eren altres equips. L’any 1951 el president Agustí Montal va entregar la seva insígnia d’or i brillants a Franco durant la final de Copa disputada contra la Reial Societat. Posteriorment, la Junta Directiva de l’època va acordar la reposició de la insígnia al president Montal. L’any 1971 la Junta Directiva va atorgar al general Franco la medalla d’or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana. I el 1974 li va entregar la medalla d’or commemorativa de les noces de platí del club. Aquesta última medalla, en realitat, havia estat concedida en un principi a la Penya Blaugrana de Manresa, com a organitzadora de la primera trobada de penyes barcelonistes a Montserrat, però les autoritats franquistes van reclamar un nou acte per entregar-la a Franco. Aquets fets es devien a la norma que deia que les distincions de nova creació havien de donar-se per primera vegada al dictador. Ara bé, l'any 2019 l'Assemblea de Compromissaris aprovaria la retirada d'aquestes distincions a Franco per 671 vots a favor, 2 en contra i 7 en blanc.
EL CAMP NOU
El dia de la Mercè del 1957, el 24 de setembre, es va inaugurar el Camp Nou. Tot i que inicialment no tenia nom, una enquesta entre els socis celebrada al setembre del 1965 va establir com a nom oficial Estadio del CF Barcelona, ja que la dictadura obligava el club a castellanitzar-ne el nom. Per aquest motiu, els seguidors del Barça de forma popular van batejar l'estadi com a Camp Nou, ja que substituïa l'antic Camp de Les Corts, el camp vell. Tot i que després de la dictadura el club tornaria a dir-se FC Barcelona, la gent continuava dient Camp Nou i no Estadi del FC Barcelona. Finalment, a l'abril del 2001, el nom de Camp Nou es faria oficial.
El Camp Nou va arribar a tenir una capacitat de 99.000 persones amb només dues graderies, amb moltes zones sense seients. L'any 1982, per motiu del mundial d'Espanya, es va construir a l'estadi una tercera graderia, arribant als 115.000 espectadors. Seguint les noves normatives de finals dels anys 90, que prohibien les localitats dempeus, l'aforament es va reduir a poc més de 99.000 persones. A hores d'ara, s'està efectuant una remodelació completa de l'estadi per fer-lo més modern i amb les darreres tecnologies.
 |
| El Camp Nou |
Un mite estès relacionat amb la construcció del Camp Nou és que el deute que va contreure el Barça va ser perdonat per Franco. Això és fals. Certament, a principis de la dècada de 1960 el club havia quedat fortament endeutat per les obres del nou camp, així que va negociar la requalificació i venda dels terrenys de l’antic camp de Les Corts. El règim va autoritzar aquestes operacions (perquè aquest era el procediment) i això va facilitar que el Barça se'n sortís del deute. Per tant, no hi va haver una voluntat expressa de Franco, sinó que la requalificació dels terrenys havia de ser simplement aprovada pel Consell de Ministres.
ALGUNES CURIOSITATS MÉS
El Barça va ser el primer equip d'Espanya que va incloure una bandera no espanyola a la samarreta, en aquest cas la bandera de Catalunya, durant el mandat presidencial de Joan Laporta de la temporada 2005/06. També és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees. També és l'únic club de la lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (la Lliga, la Copa i la Lliga de Campions) la temporada 2008-09 i 2014-15. I és l'únic equip que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols que es poden disputar (la Lliga, la Copa, la Lliga de Campions, la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i el Mundial de Clubs).
Des del 1899 fins al 1941 el Barça es deia Foot-ball Club Barcelona; des del 1941 fins al 1973, Club de Fútbol Barcelona; i del 1973 fins al present, Futbol Club Barcelona.
TÍTOLS ESTATALS (actualitzat al juny del 2026)
Barça
Lliga 29
Copa del Rei 32
Supercopa d'Espanya 16
Total 77
Madrid
Lliga 36
Copa del Rei 20
Supercopa d'Espanya 13
Total 69
PRINCIPALS TÍTOLS DES DE LA MORT DEL DICTADOR FRANCO
Barça
Lliga 20
Copa del Rei 15
Supercopa d'Espanya 16
Recopa d'Europa 4
Lliga de Campions 5
Supercopa d'Europa 5
Mundial de Clubs 3
Total 68
Madrid
Lliga 20
Copa del Rei 7
Supercopa d'Espanya 13
Copa de la UEFA 2
Lliga de Campions 9
Supercopa d'Europa 6
Copa Intercontinental 2
Mundial de Clubs 5
Total 64
 |
 |
Seguidors a Catalunya segons el CEO d'abril del 2023:
1) Dades sobre el total de la població
Barça: 49%
Madrid: 8%
Espanyol: 2%
Girona: 1%
Altres equips: 5%
Sense equip / no li agrada el futbol: 35%
2) Dades entre els que els agrada el futbol
Barça: 75%
Madrid: 12%
Espanyol: 3%
Girona: 2%
Altres: 8%
Aproximadament, unes 3,8 milions de persones són del Barça, unes 600.000 del Madrid, unes 150.000 de l'Espanyol i unes 100.000 del Girona. El Barça i el Girona triomfen entre els nascuts a Catalunya i els catalanoparlants, i el Madrid i l'Espanyol entre els que tenen arrels familiars fora del país i s'identifiquen més amb el castellà.
 |
EL BARÇA FEMENÍ
Immaculada Cabeceran i Soler (1952-2018) va fundar el Barça femení l'any 1970, sent una de les pioneres del futbol femení a l'estat espanyol.
De família culer, ja de ben jove tenia una clara vocació de ser futbolista, així que amb només 18 anys es va plantar davant del president del Barça, Agustí Montal, per demanar-li un equip femení. La resposta seria positiva.
El 17 de novembre del 1970, la Revista Barcelonista publicava un anunci en què demanava noies per jugar a futbol. La resposta va ser massiva, fins al punt d'haver de rebutjar moltes candidates. Finalment, 16 dones formarien el primer equip de futbol femení, amb el nom de Selecció Ciutat de Barcelona.
Jugadores: Mínguez, Giménez, Gazulla, Vilaseca, Arnau, Jaques, Mayte, Cabecerán, Llansà, Estivill, Blanca, Lolita, Pérez, Nieto, Ros i Glòria.
El primer partit va ser el dia de Nadal al Camp Nou contra la UE Centelles, amb el resultat de 4-3 a favor de les culers. L'entrenador era el mític exporter barcelonista Antoni Ramallets.
Tot i que per motius familiars la carrera futbolística d'Immaculada Cabeceran seria curta (menys d'un any), va assentar les bases del futbol femení. Amb el temps, l'equip tindria diferents noms fins a convertir-se en una secció oficial del FC Barcelona.
 |
| Immaculada Cabeceran i Soler |
Informació relacionada
