Curiositats del Futbol Club Barcelona
El Futbol Club Barcelona és una institució esportiva que ha captivat el cor i la ment de milions de persones arreu del món des de la seva fundació el 1899. Més que un club, representa una identitat i una cultura, i reflecteix la història i els valors de Catalunya. Repassem els seus orígens i algunes curiositats històriques molt rellevants!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
La història del FC Barcelona és fascinant! Abans de convertir-se en un gegant de l'esport, el Barça era, simplement, una idea compartida per un petit grup d’entusiastes en una ciutat que bullia enmig de nombrosos canvis. El Barça no va néixer només per jugar a futbol. Va néixer en un moment clau de la història de Barcelona, quan l’esport, la identitat i la vida social començaven a anar de bracet. Al llarg del temps, el club ha viscut derrotes dures, victòries memorables, persecucions polítiques i èpoques daurades, però sempre ha mantingut una cosa intacta: la capacitat de representar molt més que un resultat al marcador. Entendre la història del Barça és entendre també la història de Catalunya i la seva gent.
ELS INICIS DEL FUTBOL A CATALUNYA
Un dels primers llocs on es va començar a practicar futbol a Catalunya va ser a la ciutat de Palamós, cap a finals del segle XIX. Això es deu al vincle que tenien diverses famílies amb Gran Bretanya relacionat amb l'explotació de mines, el comerç marítim i el sector del suro. A la tardor del 1898, es fundava el Palamós FC, l'equip de futbol més antic de Catalunya. El seu primer partit seria contra la tripulació d'un vaixell anglès atracat al port.
En el cas de Barcelona, però, el primer testimoni de futbol el tenim reflectit al diari La Linterna de Gracia del 14 de març de 1875, on es deia: "Desde hace unos días han escogido unos ingleses como lugar de diversión un campo de la calle Aribau, frente al Hospital de San Juan de Dios, donde con unas regulares pelotas, juegan la mayor parte de las tardes. Hasta aquí no hay nada de particular... si no fuera porque atropellan a los transeúntes que van tranquilamente a sus ocupaciones; pues hace poco dieron con la pelota en la cabeza de una criatura que iba con su madre. El martes pasado, uno de los jóvenes insultó, llegándose a las manos, a un joven que presenciaba sus juegos, solo por estar cerca del montón de ropa que se habían quitado de encima, pues juegan en calzoncillos y mangas de camisa".
A finals del segle XIX, a Barcelona era típic jugar a futbol al Velòdrom de la Bonanova i al Camp de Galvany, sempre de manera informal. En un principi, els jugadors eren sobretot funcionaris britànics que ja havien practicat aquest esport al seu país d'origen o fills de famílies britàniques que per negocis estaven instal·lades a Barcelona. Però no trigarien a afegir-s'hi joves catalans de famílies amb bona posició econòmica que tenien curiositat pel nou esport. A partir d'aquí, i de mica en mica, sorgirien clubs associats al futbol (sovint practicant més d'un esport) i es jugarien partits cada cop més professionals. Tot enmig d'una certa polèmica, ja que alguns metges alertaven dels accidents i lesions que ocasionava la pràctica d'aquest esport, i per a la majoria de la gent encara era una cosa nova que no acabava d'entendre.
LA FUNDACIÓ DEL BARÇA
L'any 1898 un jove esportista suís anomenat Hans Gamper es va establir a Barcelona per viure temporalment amb el seu oncle Émile Gaissert, un comerciant que s'hi havia traslladat per motius laborals. La idea original de Gamper era aprendre castellà i marxar a Fernando Poo, una colònia espanyola de Guinea, on tenia una oferta de treball. Però mai hi aniria. El 22 d'octubre de l'any següent, amb només 22 anys, va decidir posar un anunci al diari Los Deportes per buscar interessats en jugar a futbol. La seva idea era fundar un club esportiu a la capital catalana.
 |
| Anunci de Hans Gamper al diari Los Deportes |
El 29 de novembre, dotze joves encapçalats per Gamper van fundar el Foot-ball Club Barcelona al gimnàs Solè, situat al carrer de Montjuïc del Carme número 5. La reunió fundacional va tenir lloc a la sala d'armes del recinte on es practicava i es donaven classes d'esgrima, floret, sabre i espasa.
En aquesta reunió, la primera junta directiva, hi havia sis catalans, Pere Cabot, Josep Llobet, Carles Pujol, Enric Ducay, Bartomeu Terrades i Lluís d'Ossó; tres suïssos, Hans Gamper, Otto Künzli i Walter Wild; un alemany, Otto Maier; i dos anglesos, John i William Parsons. Juntament amb ells, quatre periodistes: Albert Serra, de La Vanguardia; Carlos Ossorio i Gallardo, d'El Noticiero Universal; Narciso Masferrer, de Los Deportes; i Josep Elias Juncosa, de La Veu de Catalunya. Les primeres plantilles del Barça estarien formades pels primers socis del club.
.png) |
| Hans Gamper de jove i de gran |
El 8 de desembre del mateix 1899, el Barcelona disputava el seu primer partit contra un combinat de la colònia anglesa de la ciutat. El resultat seria una derrota per 0-1. El segon partit, en canvi, seria una victòria contra el Català FC per 3-1, el 24 de desembre. Els partits es jugaven al Velòdrom de la Bonanova, el primer terreny de joc blaugrana. El 13 de maig del 1902, tenia lloc el primer enfrontament entre el Barcelona i el Madrid Foot-Ball Club (futur Reial Madrid), amb el resultat d'1-3 a favor dels catalans. El partit es va disputar a Madrid, a l'Hipòdrom de la Castellana. Era la semifinal de la Copa de la Coronació, amb motiu de la coronació d'Alfons XIII, el precedent de la Copa del Rei. El Barcelona passaria a la final, que perdria per 1-2 contra el Club Bizcaya.
Al llarg dels anys s’ha especulat molt sobre l’origen dels colors del FC Barcelona, el blau i el grana. Se sap que aquests colors es van triar en la segona reunió del club, el 13 de desembre de 1899. La teoria més acceptada és que eren els colors de l’equip de rugbi de l’escola Merchant Taylors, a Crosby (Liverpool), on havien estudiat els germans Witty, totalment implicats en el club en aquella segona reunió.
 |
 |
| El Barça de la temporada 1902-1903, amb els jugadors (començant per dalt a l'esquerre) Llovet, Gas, Reig, Vidal, Ossó, Steinberg, Meyer, Witty, Gamper, Harris i Lasaletta. |
La primera mesura econòmica que va prendre el Barcelona va ser la d'establir una quota mensual de dues pessetes per als socis, una quantitat només factibles per a les classes benestants. Cal tenir en compte que encara el futbol era un esport especialment vinculat a persones i famílies adinerades.
El 1903 va néixer el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), una associació laboral d'ideologia catalanista que es preocupava molt per la formació cultural i física dels seus membres. La primera massa social de simpatitzants del Barcelona sorgiria d'aquí, en un moment en què el club ja tenia 254 socis. Però la primera crisi econòmica no trigaria a aparèixer.
LA GRAN CRISI ECONÒMICA
En aquells primers anys d'existència, els socis havien de pagar de la seva butxaca totes les despeses per organitzar partits. A més, el club encara no tenia un camp de propietat i anava llogant terrenys de joc: al Velòdrom de la Bonanova (1899-1900), a l'Hotel Casanovas (1900-1901), a la carretera d'Horta (1901-1905) i al carrer Muntaner (1905-1909). A sobre, la inestabilitat social i política no ajudava a fomentar la cultura de l'esport. Per exemple, el 25 de novembre de 1905, centenars de militars van assaltar la revista satírica (i catalanista) Cut-Cut!, per a després destruir la redacció i apallissar els treballadors. També hi havia moviments polítics a Madrid que buscaven eliminar partits i entitats catalanistes. Tot plegat feia que el nombre de socis no creixés, i que fins i tot minvés entre 1904 i 1908, arribant a tan sols 38 socis.
El president del club, Vicenç Reig, va convocar una assemblea general amb els socis per al 2 de desembre de 1908, al gimnàs Solé, el mateix lloc on s'havia produït la fundació. Només portava 22 dies al càrrec i l'objectiu de la reunió era la dissolució del club. Després que el president presentés la seva dimissió, el tresorer Francesc Sanz va explicar la situació econòmica, que semblava no tenir solució. Llavors, el vicepresident Wallace va preguntar: "No hi ha ningú que s'atreveixi a aixecar el club? Si hi ha algú, tot els jugadors li donarem suport". Enmig d'un silenci tens, Hans Gamper es va posar dret i va dir: "El Barcelona no pot morir ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo assumiré la responsabilitat". Així Gamper, amb 31 anys, es convertia en president del club per primera vegada. Com que la norma social de l'època dictava que el president d'una associació o entitat havia de ser el més gran o el de més prestigi social, Gamper no havia pogut exercir el càrrec abans. En aquell moment, en canvi, ningú va dubtar que només ell podria solucionar la situació.
Gamper va organitzar amb els més fidels una campanya porta a porta per aconseguir nous socis. En pocs mesos ja n'eren 201, una xifra que continuaria creixent. En aquesta època, el barcelonisme queda definitivament i de forma pública vinculat al catalanisme, fet que ajudaria al seu revifament. A més, es va aconseguir tenir un camp de propietat per primera vegada a l'antic carrer Indústria.
Després de gairebé un any, amb el club ja salvat i, a sobre, campió de Catalunya, Gamper va cedir la presidència a Otto Gmelin, tot i que continuaria formant part de la directiva. Amb el nou president, el Barça guanyaria el seu primer Campionat d'Espanya. Des d'aleshores, Gamper tornaria a ser president en diverses vegades (1910-1913, 1917-1919, 1921-1923, 1924-1925), sobretot quan hi havia alguna mena de disputa o situació tensa al club. Sens dubte, era el millor líder i qui tothom respectava.
EVOLUCIÓ DEL BARÇA, "EL CLUB DE CATALUNYA"
Entre 1909 i 1922 el Barça va jugar els partits al camp del carrer Indústria, conegut com l'Escopidora, que només tenia capacitat per a 6.000 aficionats. El camp s'ubicava entre els actuals carrers París (aleshores anomenat carrer Indústria), Urgell, Villarroel i Londres. A més, l'Escopidora seria el primer camp de l'estat espanyol amb llum artificial i amb una tribuna de dos pisos.
Sembla que el sobrenom de Escopidora era una burla pròpia que es devia a les aparents petites dimensions de l'estadi, ja que sempre estava a petar de gent. Una escopidora era un petit recipient de vidre o de metall, que en aquella època es posava a les habitacions per escopir-hi.
Com que l'Escopidora s'omplia de gom a gom, molts aficionats seien a la vora superior de les grades i eren vistos des de l'exterior com una filera d'esquenes i culs. Per aquest motiu, els seguidors del Barça serien anomenats culers, sobrenom que encara perdura avui dia.
 |
| Camp de l'Escopidora |
 |
| Vista des de l'exterior que va fer que les seguidors del Barça fossin coneguts com a culers |
Des del primer moment, Hans Gamper es va enamorar de la cultura i llengua catalanes. De seguida va adoptar el nom de Joan i va aprendre a parlar i escriure català perfectament (llengua principal que usaria amb els seus fills, Joan Ricard i Marcel). La seva passió pel Barça, sent jugador i president, i per Catalunya seria una característica dominant en la seva vida.
La primera acta del Barça escrita en català va ser la de la reunió de la junta directiva de l'1 de juliol del 1916. Era la primera vegada des de la seva fundació que es redactava un document administratiu en la llengua del país. A partir d'aquell moment, el català seria l'idioma oficial del club, llevat dels períodes de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, en què estava prohibit l'ús administratiu o institucional.
En un principi, l'escut del Barça era simplement l'escut de la ciutat de Barcelona, fet que mostrava la clara vinculació de l'equip amb la capital catalana. El 1910, però, l’entitat va convocar un concurs obert a tots els socis que volguessin fer propostes d'un escut propi. Va guanyar el dibuix fet per Santiago Femenia, que havia sigut jugador del Barça i n'era soci. D’aquesta manera, va néixer l’escut que el club ha lluït des d’aleshores, amb poques variacions, amb la Creu de Sant Jordi com a símbol de la ciutat i les quatre barres catalanes com a símbol del país. A la part inferior, hi apareixen els colors blaugranes i una pilota. Entre el 1941 i el 1960, durant la dictadura franquista, el Barça va haver de renunciar a les quatre barres catalanes per deixar-ne només dues a l'escut.
 |
El 1918 el Barça es va adherir a la petició d'Estatut d'Autonomia que impulsava la Mancomunitat, a diferència del Real Club Deportivo Español. El diari La Veu de Catalunya va dir al respecte: "D'un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ser el club de Catalunya". L'any següent el Barça començaria la tradició de portar cada any l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova.
El 1922 el Barça es va traslladar de l'Escopidora al Camp de les Corts, ubicat entre els carrers Numància, Travessera de les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat, on s'estaria fins al 1957. El nou estadi tenia una capacitat de 20.000 espectadors, que pujaria fins als 48.000 després de diverses ampliacions. Considerat un dels millors camps de futbol d'Europa, se li deia la catedral del futbol català.
 |
| Camp de les Corts després de totes les ampliacions |
Gamper era especialment estimat pels barcelonins. El 1923 el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va elogiar la seva tasca dient: "Estranger per naixença, us heu compenetrat amb els sentiments i ideals del nostre poble i per això els catalans us estimen com a fill de la nostra terra".
El 14 de juny de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, el Barça va jugar contra el Júpiter, al Camp de les Corts, un partit amistós com a homenatge a l'Orfeó Català, que acabava de fer una gran gira per Itàlia. Una banda de música britànica va interpretar els himnes d'Espanya i el Regne Unit. El d'Espanya va ser xiulat i escridassat pel públic, i tant Gamper com la resta d'autoritats del club nom es van aixecar com a mostra de respecte. En canvi, l'himne britànic va ser aplaudit a posta per maximitzar el rebuig a l'himne espanyol. Aquest incident ocasionaria el tancament de l'estadi durant sis mesos i la marxa de Gamper a l'exili.
 |
| Moment de la xiulada a l'himne espanyol (IA) |
Tot i que Gamper va poder tornar a Catalunya tres mesos després, les autoritats espanyoles no el van permetre tenir una vida pública ni treballar per al Barça, càstig que l'acabaria deprimint. A sobre, el Crack del 29 el va arruïnar. Enfonsat en la misèria emocional i econòmica, el 30 de juliol del 1930 Joan Gamper se suïcidava. Tenia 52 anys.
 |
| Processió amb el taüt de Gamper, que era portat per jugadors del Barça. |
En el número 13 de la Rambla, davant mateix de la font de Canaletes, hi havia durant els anys 30 la seu del diari La Rambla, on tenien el costum de posar els resultats i els gols del Barça en una pissarra. Els aficionats s'hi reunien per conèixer com havien quedat els partits i aprofitaven per celebrar les victòries allà mateix. Així va néixer la tradició de molts culers de celebrar els títols en aquesta font.
 |
 |
| La font de Canaletes es va convertir en un punt de trobada per parlar de futbol i gaudir de les victòries del Barça |
El dia de la Mercè del 1957, el 24 de setembre, es va inaugurar el Camp Nou. Tot i que inicialment no tenia nom, una enquesta entre els socis celebrada al setembre del 1965 va establir com a nom oficial Estadio del CF Barcelona, ja que la dictadura obligava el club a castellanitzar-ne el nom. Per aquest motiu, els seguidors del Barça de forma popular van batejar l'estadi com a Camp Nou, ja que substituïa l'antic Camp de Les Corts, el camp vell. Tot i que després de la dictadura el club tornaria a dir-se FC Barcelona, la gent continuava dient Camp Nou i no Estadi del FC Barcelona. Finalment, a l'abril del 2001, el nom de Camp Nou es faria oficial.
El Camp Nou va arribar a tenir una capacitat de 99.000 persones amb només dues graderies, amb moltes zones sense seients. L'any 1982, per motiu del mundial d'Espanya, es va construir a l'estadi una tercera graderia, arribant als 115.000 espectadors. Seguint les noves normatives de finals dels anys 90, que prohibien les localitats dempeus, l'aforament es va reduir a poc més de 99.000 persones. A hores d'ara, s'està efectuant una remodelació completa de l'estadi per fer-lo més modern i amb les darreres tecnologies.
 |
| El Camp Nou |
 |
| Representació aproximada de com quedarà el nou Camp Nou |
El Barça va ser el primer equip d'Espanya que va incloure una bandera no espanyola a la samarreta, en aquest cas la bandera de Catalunya, durant el mandat presidencial de Joan Laporta de la temporada 2005/06. També és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees. També és l'únic club de la lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (la Lliga, la Copa i la Lliga de Campions) la temporada 2008-09 i 2014-15. I és l'únic equip que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols que es poden disputar (la Lliga, la Copa, la Lliga de Campions, la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i el Mundial de Clubs).
Des del 1899 fins al 1941 el Barça es deia Foot-ball Club Barcelona; des del 1941 fins al 1973, Club de Fútbol Barcelona, ja que la dictadura franquista va obligar el club a castellanitzar el nom; i del 1973 fins al present, Futbol Club Barcelona.
La Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol (IFFHS) ha posicionat el Barça en el primer lloc del rànquing dels millors equips d'entre el 2001 i 2020. El segon classificat és el Real Madrid.
 |
Segons el CEO del 2023, un 75,4% dels residents a Catalunya que els agrada el futbol són del Barça i només un 3,1% de l'Espanyol. N'hi ha més del Madrid, un 11,7%. Un 1,9% són del Girona i un 7,9% d'altres equips.
