Els urartis

Entre els segles IX i VII a.n.e. va haver-hi un regne que dominava tota la zona al voltant del llac Van i que avui es considerat la llavor de l'actual Armènia. Aquest regne, totalment desconegut fins fa poc, va competir amb altres potències mesopotàmiques per guanyar territoris i poder a la zona. El coneixem pel seu nom assiri: Urartu.



Al segle XIII a.n.e., a la regió del llac Van hi havia un país amb 23 reis i amb una llengua molt similar a la hurrita. De fet, totes dues formaven una sola família lingüística avui extinta. El nom que rebia aquesta zona per part dels assiris era Nairi

En general, eren tribus ferotges dividides en una mena de principats amb la mateixa llengua i cultura, que van passar desapercebuts durant el col·lapse de l'Edat de Bronze i el pas del Pobles de la Mar. Després d'això, durant un temps van pagar tribut a Assíria, que estava enfilada, fins que aquesta pressió cada cop més forta, més la por als saquejos i futures invasions, van fer que sorgís un rei carismàtic i ambiciós que va ser capaç d'unificar totes les entitats de la zona sota la seva autoritat. Aquest rei es deia Arame. El regne es va anomenar Biaini, que vol dir una cosa així com regne del llac Van. Però els assiris l'anomenaven Urartu, nom més conegut avui dia. El seu gentilici apareix a vegades com a urarti o urartià. Jo m'estimo més urarti agafant com a referent els siris antics que només apareix aquest gentilici com a sirians quan es refereix a la població moderna.

Arame va ser un líder tan poderós que es va convertir en llegenda. El folklore armeni el considera un dels seus herois més importants. 

Aquest home va ser un líder molt capaç, ja que va resistir els atacs del rei d'Assíria, Salmanassar III. Va unir sota el seu comandament les diferents tribus per formar un front comú contra els assiris, i es va convertir en el seu rei vora l'any 858 a.n.e. Salmanassar III va aconseguir fer-se amb la capital, Arzachkun, però no es va apoderar de tot el territori, i els seus dirigents no es van sotmetre al jou assiri durant els segles que Assíria va ser un imperi.

El seu successor va ser Sarduri I, del qual es desconeix l'origen. Possiblement va ser un usurpador. Aquest rei va fundar una nova capital a la vora del llac Van: Tuixpa, que més tard seria anomenada Van. Sarduri I va continuar la tasca d'unificar el poble i el seu regne s'anava fent de mica en mica un lloc al espai polític mesopotàmic.

El següent rei, Ixpuini, es va annexionar la ciutat de Mutsasir, però l'expansió es va aturar aquí. Després d'això, va centra els seus esforços en el desenvolupament de la religió i la cultura. Mutsasir seria la capital religiosa del regne, amb el culte a Kaldi, el déu principal. Ixpuini va ser el primer en deixar escrits en llengua uràrtia. Durant un temps, va governar associat amb el seu fill Menua I. Un cop mort, Menua I es va quedar com a únic sobirà.

Els urartis es dedicaven sobretot a l'elaboració de vi i al pasturatge, encara que probablement eren més destres criant cavalls. A les terres altes, encara que eren rocoses, hi creixia una herba de gran riquesa alimentària, de manera que els animals creixies sans i forts, i eren capaços de pujar i baixar pels prats amb càrrega inclosa. Quan baixaven a les planes, la seva capacitat pulmonar era força més gran que la d'altres congèneres. Per això, eren més veloços que els cavalls assiris que tiraven dels seus temuts carros, la qual cosa era bo per a Urartu, tant en temps de guerra com en temps de pau.

En temps de pau hi havia un important comerç de cavalls amb els assiris, i això va fer que els urartis s'enriquissin com mai abans ho havien fet.

L'art va ser molt important per als urartis. Van construir magnífics temples, utilitzant normalment roca calcària, molt abundant a la regió, i decorant-los amb pedra tallada, inscripcions i amb pintures sobre parets llises i arrebossades. Els seus colors preferits eren el blau i el vermell, els dos brillants, i les escenes representaven tant la vida quotidiana com les seves creences religioses.

Els urartis també eren bons treballant el metall. En un principi, com arreu del Pròxim Orient, utilitzaven sobretot el bronze, però quan el ferro es va posar de moda, s'hi van apuntar ràpidament.

Durant el regnat de Argisti I, al segle VIII a. C., Urartu va aconseguir aconseguir arribar al cim del seu poder. Les seves fronteres s'estenien pel que avui és Armènia i parts de Turquia, Geòrgia i l'Iran, i es tractava d'una formidable potència que, a més, es va desenvolupar en una època de la història en la qual Assíria ho aixafava gairebé tot al seu pas. I, tot i que feia relativament poc temps havia signat un tractat de pau amb els seus expansionistes veïns, Urartu va patir una nova invasió assíria.

Aquesta invasió, a càrrec de Tiglat-Pilèsser III, va desesperar el rei urarti Rusa I. El rei assiri va causar estralls en moltes ciutats i va deixar molt tocada l'economia del país. Fins i tot va deixar molt malmesa la capital, Tuixpa. Un cop va morir, Urartu no més va gaudir d'un respir momentani, perquè Sargon II, l'any 715 a.n.e., li va declarar la guerra. Rusa I va ser a la capdavantera de cada una de les batalles perdudes del seu exèrcit, brandant l'espasa com qualsevol soldat, i veiem impotent com no hi havia res que aturés els assiris.

Per acabar-ho d'adobar, al moment àlgid de la guerra, els cimmeris procedents del Caucas van envair el país. Rusa I es trobava al caire del caos més absolut. Podien anar pitjor les coses? Doncs sí. Curiosament, va haver-hi una batalla que van guanyar els urartis, però l'orgull de Sargon II va quedar tan ferit que es va llençar contra la ciutat sagrada de Mutsasir, i la va conquerir. El cop va ser tan dur que Rusa I es va suïcidar amb la seva pròpia espasa. Aleshores, els urartis van negociar la seva rendició, que consistiria en un enorme tribut a Assíria.

El successor de Rusa I, Argisti II, no es va rendir i va aconseguir, malgrat el pesat tribut, rellançar l'economia uràrtia fins a un nivell decent. També les arts van florir i el país va prosperar una mica. El seu fill, Rusa II, es va veure les cares amb els cimmeris, que tornaven a fer la guitza un altre cop.  

Els següents reis no farien gaire cosa, només subsistir amb alguna picabaralla amb els assiris pel control d'alguns territoris fronterers d'escassa importància. Assíria tampoc no va aguantar gaire més i la seva decadència va ser ràpida. Quan al segle VII a.n.e. els medes i escites van acabar amb aquesta potència, Urartu no se'n lliuraria, i poc després també va desaparèixer. Amb l'arribada dels perses, la zona s'anomenaria Armènia.

A mesura que la identitat armènia es va desenvolupar a la regió, la memòria d’Urartu es va esvair. Parts de la seva història es van transmetre com a històries populars i es van conservar a Armènia en forma de llegendes confuses. Amb tot, segons estudis genètics actuals, els descendents més pròxims dels urartians són els armenis moderns.

SOCIETAT I COMERÇ 

El poder dels reis urartis era il·limitat. El rei també era el comandant suprem de l'exèrcit urarti i el sacerdot suprem. Els membres de la família reial, que podien arribar fins a 300 persones, van assumir càrrecs administratius al regne. Les regions remotes estaven habitades per diferents grups ètnics i estaven controlades per un governador que feia d'ulls del rei. Aquestes regions estaven obligades a proporcionar regularment al rei productes naturals, com bestiar boví, cereals, etc. Les més properes a la capital eren gestionades, generalment, per un parent del rei. El governador gaudia d'una autonomia plena i d'un poder gairebé il·limitat, sempre que obeís al rei. Com a resultat, la prosperitat i la importància de les regions individuals depenien fortament dels seus governants, tot i que estaven clarament subjectes al rei, qui tenia l'última paraula en tot assumpte.

La població d' Urartu era una "propietat" del rei. Els rebels de províncies remotes solien ser esclaus. Probablement, la població en general podia estar obligada a participar en la construcció de la nació, és a dir, en la millora de la casa reial, l'aixecament de nous temples i fortaleses, etc. Una part important de la mateixa gaudia de certa llibertat. Aquest sector podia dirigir la seva pròpia granja i emprar servents o utilitzar esclaus. Per últim, una petita part de la població ocupava llocs militars i judicials, i vivia amb un subsidi estatal.

El comerç es basava en el bescanvi. Les guerres, especialment contra Assíria, el van dificultar i sovint es van confiscar béns valuosos com a botí de guerra o tribut. Amb tot, Assíria era un país important amb el qual comerciar, activitat que s'explotava en temps de pau. Els sacerdots probablement hi van participar; per exemple, al centre religiós de Mutsasir es criava bestiar per sacrificar i vendre. A Assíria l'interessaven molt els cavalls.

Els articles comercials més habituals eren el bestiar boví, el cavall, el gra, el vi, els metalls i la fusta. Les condicions naturals de la zona van ser favorables per a la cria de cavalls, que era important per als militars de tota la regió, així com per al cultiu de raïm, mentre que la producció de metall va ser estimulada pels rics jaciments de la regió de coure, ferro i plom. D'estany anaven escassos i l'aconseguien de fora.

L'AGRICULTURA

A l’època uràrtia, l’agricultura estava ben desenvolupada i estretament relacionada amb els mètodes assiris. Sabem que a Urartu hi havia blat, ordi, sèsam, espelta, llenties, cigrons i raïm. El vi era el producte més important de l'economia. El sistema de cocció del pa que feien servir encara s'utilitza avui dia en algunes zones del Caucas. També hi havia arbres fruiters.

Moltes regions necessitaven un reg artificial, que va ser organitzat amb èxit pels governants al moment més àlgid del regne. En algunes regions encara queden antics canals de reg construïts principalment durant el període Argisti I i Menua, alguns dels quals avui dia s'utilitzen.

Totes les terres productives del rei es van concentrar al voltant dels canals de reg, que es van construir mitjançant la mobilització massiva de la població i van ser un dels principals factors de la prosperitat urartiana del segle VIII a.n.e. Gràcies al sistema de reg, Urartu era autosuficient amb el gra i era el principal productor i exportador de vi de la regió.

Superant els 70 km de longitud, el canal de reg més gran i important era el canal situat a l'actual Shamiram, que subministrava aigua dolça a la capital d’Urartu, Tuixpa. El canal travessava el riu Hoshab per un pont i, en zones baixes, estava suportat per murs de pedra de fins a 15 metres d’alçada. Moltes parts del canal encara funcionen. La tecnologia del reg uràrtia va ser en part copiada de la veïna Assíria i en part millorada. Aquest progrés va ser elogiat pels assiris, en particular pel rei Sargon II.

L'IDIOMA I L'ESCRIPTURA 

L'urarti és un idioma aglutinant i emparentat amb l'hurrita. Cronològicament, sembla una continuació dels dialectes hurrites; no presenta influències semites ni indoeuropees, però sí d'algunes llengües del Caucas. Per a escriure, van utilitzar un sistema local jeroglífic, però més tard van adoptar el cuneïforme assiri.

L'ARTESANIA I L'ART

La majoria dels productes ceràmics d’Urartu eren senzills, sense la pintura típica de moltes altres cultures antigues. Només els objectes utilitzats en palaus i en cerimònies religioses tenien alguns ornaments. Les olles de ceràmica s’utilitzaven sovint per emmagatzemar i cuinar aliments, mentre que el gres era relativament impopular.

El teixit s'hi va desenvolupar molt bé, com demostren els textos antics. Per exemple, a la llista de béns presos de Mutsasir, el rei assiri Sargon II esmenta 130 túniques de diversos colors fets de lli i llana. Algunes tauletes cuneïformes urartianes també contenen inventaris de productes de llana.

L'art d’Urartu va estar fortament influenciada per la propera Assíria, l’estat més destacat d’aquell període a la regió. Amb tot, hi ha característiques pròpies interessants. L’art urarti es caracteritza per un estil que segueix el seu cànon de manera més rigorosa que en altres cultures de l’Orient antic, per la preferència pels ornaments en lloc de les escenes representatives de la vida, i per la pràctica de copiar exemples antics en lloc de millorar-los. 

Sabem que feien grans estàtues de bronze, tot i que no n'han quedat restes, només algunes petites de déus. Sí que s'han conservat trossos decoratius del tron reial i de calderes de coure.

Detall ornamental del tron
Font

Detall ornamental d'una caldera
Font

Estatueta de bronze del déu Teysheba 
Font


A més, s'han desenterrat carcaixos (estotjos de fletxes) decoratius, fets de bronze. També s'han trobat escuts de bronze decoratius amb diàmetres que oscil·len entre els 70 i els 100 cm. No es van fer per al combat, segons es jutja per la primesa del metall i la forma de les nanses. Tots aquests escuts contenen cercles concèntrics de lleons i toros. Les imatges primer s'hi van estampar i després s'hi van gravar amb diversos instruments.

Carcaix decoratiu
Font

Escut decoratiu
Font

Pel que fa a les joies, les classes benestant les portaven de plata, or i bronze. La posició facilitava accedir a una millor qualitat dels materials. Les joies femenines solien retratar a la deessa urartiana Arubaini, esposa de Kaldi, el déu suprem d’Urartu. També es feien servir ossos per fabricar elements ornamentals.

Per últim, hi ha mostres de pintures murals molt boniques que s'han conservat fins avui.



Pintures murals de Erebuni
Font Font Font

LA RELIGIÓ 

El panteó urarti era extens i amb arrels tan antigues com els de la resta de pobles mesopotàmics. Entre els principals déus d'Urartu hi havia Kaldi (déu suprem), Teysheba (déu de la tempesta i la guerra) i Shivini (déu del sol), així com les seves dones Arubaini, Juba i Tushpuea. Les tres divinitats masculines supremes formaven una tríada, situació recurrent en les religions del Pròxim Orient. Els reis d'Urartu destacaven amb regularitat els atributs d'aquestes divinitats.

Déu Kaldi
Font
Déu Teysheba
Font

Déu Shivini
Font








Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

EL GAT SABERUT