Com va sorgir l'apartheid?
L'apartheid va ser un sistema de segregació racial que va funcionar a Sud-àfrica durant el segle XX. Gràcies a ell, la minoria blanca va viure amb tota mena de privilegis mentre es discriminava la resta de població.
 |
Després de les Guerres Bòers (1880-1881 i 1899-1902) entre britànics i bòers (colons d'origen neerlandès), el sud de l'Àfrica va quedar aplegat en un nou estat el 1910: la Unió Sud-africana. Tot i la victòria final britànica, els bòers (ja coneguts popularment com a afrikàners) van mantenir una forta influència en la societat.
Durant el segle XIX els bòers havien desenvolupat una ideologia profundament racista, segons la qual els blancs havien de ser una classe privilegiada i la resta de races havien de mantenir-se separades complint unes funcions molt concretes. No és que els britànics fossin uns sants amb la població negra, ni de bon tros, però els bòers portaven a l'extrem les teories racistes que degradaven qualsevol raça que no fos la blanca.
A finals del segle XIX van aparèixer en territoris bòers les primeres polítiques d'apartheid. A Johannesburg, per exemple, s'hi van construir àrees residencials per a blancs amb amplis recursos i barris atrotinats per a negres, que eren tractats gairebé com a esclaus.
Amb la creació de la Unió Sud-africana, els ara coneguts com a afrikàners van fer servir durant molts anys la seva influència política per impedir que els negres poguessin votar i accedir a l'administració, entre altres coses. Els britànics, que com hem dit no eren uns sants, no hi van posar gaire pegues mentre veien com es dibuixava un sistema cada cop més sofisticat per mantenir a ratlla la població no blanca.
A principis del segle XX, només un 21% de la població sud-africana era blanca. La resta era principalment negra amb algunes comunitats mestisses i asiàtiques. El govern sud-africà no va trigar en crear un primer sistema jurídic basat en l'apartheid. Per exemple, es va decidir que els negres visquessin en reserves que constituïen tan sols el 8,7% del país. Les ciutats i pobles van viure el desplaçament forçós de la població negra a zones concretes apartades en condicions penoses.
El 1948 va arribar al poder el Partit Nacional liderat per Daniel F. Malan, un partit de base afrikàner. Gràcies a això, l'apartheid es va institucionalitzar del tot i va sotmetre la població no blanca en tots els àmbits de la seva vida. Per mitjà de tot un reguitzell de normatives es va prohibir les relacions sexuals i matrimonials entre persones de diferents races, que quedaven classificades legalment segons el color i l'ascendència sanguínia.
Durant els anys següents la cosa va anar a més. L'espai, zones de trànsit i l'accés a serveis públics va quedar delimitat segons la raça. Evidentment, la qualitat dels espais per a blancs era molt superior a la dels espais per a no blancs. L'educació no només s'impartia de forma separada, sinó que els no blancs rebien una preparació especial per acceptar la seva subordinació al sistema apartheid. Havien d'aprendre exactament com comportar-se en cada situació i com desenvolupar les feines que estaven associades a la seva classe inferior.
Des d'un bon començament la resistència negra a les polítiques racistes va estar present a la societat sud-africana. Les protestes i revoltes eren brutalment reprimides pel govern afrikàner, que no li feia res haver d'empresonar o matar qualsevol activista contrari al sistema. La resistència va quedar organitzada de forma clandestina amb brots violents que desestabilitzaven el poder blanc.
L'any 1963 el govern va declarar l'Estat d'Emergència, mentre la comunitat internacional començava a alçar la veu criticant l'apartheid. El mateix any l'ONU va aprovar la "Declaració contra l'eliminació de totes les formes de discriminació racial". Però el context de la Guerra Freda va limitar l'acció internacional. Per exemple, com que Rússia i Cuba van afavorir la presència de nuclis comunistes a Sud-àfrica, els Estats Units van continuar donant suport al govern afrikàner, que es mantindria durant dècades al poder per la senzilla raó que només els blancs podien votar.
La massacre de Soweto, produïda l'any 1976, va posar fi a la vida de 566 persones negres, entre elles molts nens. La policia feia i desfeia sense cap control i la vida d'un negre simplement no valia res si no era capaç d'ocupar el seu lloc a la societat.
Amb la desintegració de l'URSS i el final de la Guerra Freda, potències occidentals com els Estats Units van deixar de donar suport al govern afrikàner. A més, amb l'ajuda de l'ONU van implementar mesures i sancions per tal de desgastar-lo. Activistes com Nelson Mandela van ser protagonistes de tota una revolució contra l'apartheid.
Nelson Mandela va estar empresonat durant 27 anys. Havia sigut condemnat a cadena perpètua el 1964 per sedició i sabotatge, després de ser acusat de liderar un cop d'estat contra el govern sud-africà. Va passar la major part de la seva pena a Robben Island, una presó d'alta seguretat a uns 15 quilòmetres de la costa de Ciutat del Cap. Des de la presó continuaria organitzant i liderant la lluita contra la discriminació racial.
El 1985 Sud-àfrica va entrar en una crisi que trastocaria la manera que tenien alguns polítics blancs de veure el sistema, ja que es preveia clarament insostenible. A partir del 1989 el govern afrikàner va començar una transició cap a la fi de la segregació racial. Un any després es començaria el procés d'eliminació de lleis discriminatòries. El Congrés Nacional Africà, el partit contrari a l'apartheid es va legalitzar i els presos, entre ells el famós Nelson Mandela, van ser alliberats. El 1993 una nova constitució treia el cap i s'establia els mateixos drets per a tota la població, sense importar la raça. L'any següent Nelson Mandela seria elegit president.
Malgrat que l'apartheid va desaparèixer com a sistema i que el govern va quedar en mans de partits favorables a la població negra, la realitat és que avui dia encara hi ha una clara diferencia en la qualitat de vida entre races. Molts sectors de la població negra continuen sumits en la misèria i en terres que no posseeixen legalment. Una minoria blanca encara és propietària de la major part de la riquesa del país. Actualment el 80% de la població és negra i al voltant del 8% és blanca.
Informació extra
