Les Guerres Bòers
A finals del segle XIX, la regió sud-africana estava colonitzada per britànics i neerlandesos. Durant les Guerres Bòers (1880-1881 i 1899-1902), tots dos poders colonials van lluitar entre si per aconseguir la supremacia.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
El 1652 el neerlandès Jan van Riebeeck i altres treballadors de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals van ser enviats a l'extrem sud de l'Àfrica per establir un port que servís d'enllaç per als vaixells que viatjaven a les colònies dels Països Baixos (que rebien el nom de Províncies Unides). Aquestes colònies situades entre l'Índic i el Pacífic eren conegudes com les Índies Orientals Neerlandeses.
L'establiment del port va ser un èxit i donaria lloc a la Ciutat del Cap. Aquest era un indret important des del punt de vista marítim perquè era zona de pas entre l'oceà Atlàntic i l'Índic. Els Països Baixos van fomentar ràpidament l'arribada de colons, entre els quals hi havia francesos protestants que fugien de la persecució religiosa al seu país i alemanys, també protestants, que buscaven noves oportunitats de vida. El fet que neerlandesos (el grup majoritari) i la resta compartissin una mateixa base religiosa facilitaria la bona convivència i integració.
Evidentment, l'extrem sud de l'Àfrica ja estava ocupat per tribus indígenes, que coneixem amb el nom de khoisan. Alguns clans vivien a les zones costaneres dedicant-se a la ramaderia i pesca, i d'altres vivien a l'interior sent caçadors-recol·lectors. Els colons van haver de fer front a la seva resistència fins a expulsar-los de la regió.
Els neerlandesos es deien a si mateixos bòers, que significa 'pagesos'. La resta de colons també adoptarien el terme i fins i tot l'idioma neerlandès. Tots ells es ventaven del seu origen europeu, però en poques generacions trencarien els vincles amb els seus països originaris i conformarien una cultura pròpia, resultat de la barreja de les seves arrels amb trets africans.
 |
| Grup de bòers |
Els britànics, que sempre buscaven maneres d'engrandir el seu imperi, no van parar fins a ocupar la colònia de Ciutat del Cap i declarar-la seva el 1806, enmig der les Guerres Napoleòniques a Europa derivades de la Revolució Francesa. Els bòers van quedar arraconats cap a l'interior fins que al voltant del 1830 van migrar massivament en la recerca de noves terres. Cap al nord i seguint la costa est van trobar algunes regions deshabitades per causa de conflictes entre pobles natius i d'altres on residien tribus que van haver de foragitar, com els xoses i zulús. Les armes de foc serien clau per a la conquesta de nous territoris. Aquest viatge migratori va rebre el nom de Gran Trek, i els colons que hi van participar se'ls va anomenar voortrekker, que significa literalment 'els qui avancen primer'.
Arran de l’establiment dels bòers a les noves terres, es va fundar primer la República de Natal (que als pocs anys passaria també al control britànic) i més endavant la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que mig segle després protagonitzarien les Guerres Bòers contra l’Imperi Britànic.
Els bòers pensaven que els britànics no anirien més enllà de les zones costaneres que ja dominaven i que així podrien estar tranquils, amb la seva religió i manera de viure molt conservadora. També eren gent molt individualista que no els agradava gaire la companyia continuada d'altres, i menys en el cas d'estrangers. Les àmplies zones interiors ocupades semblaven ideals per viure en pau i tranquil·litat sense molèsties externes. Però s'equivocaven.
PRIMERA GUERRA BÒER (1880-1881)
Aprofitant que el Transvaal patia una crisi financera i militar (sobretot per conflictes amb tribus africanes com els zulús), el Regne Unit el va annexionar unilateralment sota el pretext de "protegir" la zona. El 12 d'abril de 1877, el comissionat especial britànic Sir Theophilus Shepstone va entrar a la capital del Transvaal, Pretòria, amb 25 homes armats i, sense cap resistència militar, va hissar la bandera britànica i va declarar el territori com a part de l’Imperi Britànic. Tot i que els bòers no van combatre en aquell moment, no acceptarien mai la legalitat de l’annexió, i durant els anys següents el ressentiment faria créixer el desig d'independència.
Finalment, el 16 de desembre de 1880, els bòers van proclamar la restauració de la República del Transvaal. Quatre dies després, van emboscar una columna britànica a Bronkhorstspruit. La Primera Guerra Bòer començava.
A diferència dels britànics, els bòers coneixien molt bé la seva terra i, acostumats com estaven a caçar, tenien una punteria excel·lent. Cal recordar que feia gairebé 200 anys que hi vivien. A més, la seva roba era senzilla i de colors que es camuflaven fàcilment amb la natura, mentre que els britànics anaven amb els seus uniformes de guerra vermells i cascos blancs característics, convertits en una diana perfecta.
 |
| Bòers lluitant |
Els britànics no deixaven d'acumular derrotes fins que van acceptar signar la pau el 23 de març de 1881 que, juntament amb la Convenció de Pretòria del 3 d'agost, havia de facilitar la plena independència del Transvaal. Malgrat això, els britànics no van deixar de fomentar que els seus colons prenguessin terres cada cop més a prop de les possessions dels bòers, fet que resultava en contínues topades i en una tensió que no deixava de créixer.
Aquesta primera topada va ocasionar que els bòers popularitzessin l'autodenominació afrikàner, que significa simplement 'africà', per ressaltar la seva pertinença a la nova terra. A més, el neerlandès que parlaven s'havia vulgaritzat molt i havia adquirit expressions de llengües natives del voltant. Així que van reivindicar que ja no parlaven neerlandès sinó afrikaans.
DE CAMÍ A UN NOU CONFLICTE
Una de les coses que els bòers no suportaven dels britànics era la manera que tenien de tractar els negres. Tot i que no els permetien tenir els mateixos drets que als blancs, qualsevol mínima cortesia o bona voluntat amb ells els feia enrabiar. Per als bòers la raça negra no només era inferior, sinó que mereixia tot el menyspreu possible.
El 1887 va succeir una cosa que ningú esperava. A Witwatersrand, una serralada baixa en zona bòer, s'hi va descobrir un jaciment d'or considerat el més gran del món. De seguida Londres va encoratjar multitud de patriotes a anar-hi, tot i que en realitat estava fora dels seus dominis. Fins i tot hi va anar també gent d'altres parts de l'Àfrica. L'arribada sobtada de tants estrangers a la regió, evidentment, va disgustar els bòers. Amb tot, intentarien beneficiar-se de les mines i fundarien al costat la ciutat de Johannesburg, que significa ′indret d'or′.
Mentrestant, el britànic Cecil Rhodes, un empresari que s'havia fet ric amb les mines de diamants, va veure en l'or una nova oportunitat d'engrandir encara més el seu patrimoni. El 1890 va ser nomenat primer ministre (governador) de la colònia del Cap i va perseguir tossudament l'objectiu de britanitzar tot el continent. Va atacar tribus com les ndebele i xosa i els va arrabassar les seves terres. Allà hi fundaria dos països amb noms en honor seu: Rhodèsia del Nord (l’actual Zàmbia) i Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbàbue). El següent objectiu serien les repúbliques bòers.
 |
SEGONA GUERRA BÒER (1899-1902)
El senyor Rhodes va engegar confiat una campanya contra la ciutat de Johannesburg, ja que comptava amb molts colons britànics treballant a les mines. La campanya va acabar en una derrota aclaparadora i, com que s'havia fet sense el permís de Londres, Rhodes va ser destituït del càrrec. Però les tensions entre britànics i bòers ja no tindrien aturador.
El 9 d’octubre de 1899, la República del Transvaal va enviar un ultimàtum al govern britànic redactat per l'equip del president bòer Paul Kruger. S'hi exigia la retirada completa de les tropes i el compromís de no enviar reforços militars a Sud-àfrica. Si el Regne Unit no acceptava aquestes condicions en un termini de 48 hores, el govern bòer consideraria que existia un estat de guerra entre totes dues parts.
El Regne Unit no va respondre favorablement a l’ultimàtum, ja que el considerava una provocació inacceptable. Per això l’11 d’octubre de 1899, exactament 48 hores després, Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange (que havien signat una aliança militar) van declarar la guerra a l’Imperi Britànic. Així començava la Segona Guerra Bòer, un conflicte molt més llarg i devastador que el primer, i en el qual un jove Winston Churchill treballaria com a corresponsal de guerra.
Els bòers van agafar avantatge de seguida i van colpejar diverses posicions clau. Tot semblava de cara una vegada més, però Londres va persistir en enviar-hi reforços i en fer sevir tots els mitjans possibles. Els britànics van crear un sistema de trinxeres molt eficient que va fer anar de corcoll als bòers. Amb tot, la milícia bòer composta d'uns 80.000 pagesos no deixava de posar en ridícul la principal potència del moment, que comptava a Sud-àfrica amb 500.000 soldats desplegats. Així que els britànics, desesperats, van aplicar la política de terra cremada.
La política de terra cremada consistia en atacar les granges buides d'homes, que es trobaven combatent en altres indrets, cremar els edificis i els cultius i sacrificar el bestiar. Les dones, nens i gent gran eren portats a camps de concentració. També els negres que hi treballaven en condicions gairebé d'esclavatge eren empresonats. En total els britànics van retenir uns 120.000 bòers i una quantitat similar de negres en un centenar de camps de concentració.
 |
| Presoners bòers |
Les condicions als camps de concentració eren terribles, cosa que provocava brots de xarampió, tifus i disenteria. Segons la documentació oficial, els camps deixarien 27.927 víctimes mortals de població blanca (1.676 homes, 4.177 dones i 22.074 infants menors de 16 anys) i 14.154 de població negra. Aquestes són xifres oficials, però les reals segurament són superiors. El seu principal promotor va ser Horatio Herbert Kitchener, el comandant en cap de les forces britàniques. En un principi, els primers camps, eren per a refugiats neutrals o lleials al bàndol britànic, però de seguida aquests i altres camps que es crearien (més de 100 en total) es convertirien en camps de concentració on retenir els familiars dels milicians bòers i la població negra que treballava per a ells com a esclaus.
Als camps de concentració la gent vivia en condicions molt precàries, dins de tendes o estructures metàl·liques superpoblades, i sense matalassos. Els aliments eren pocs i sovint en mal estat. L'aigua també acostumava a estar contaminada. Per acabar-ho d'adobar, l'atenció mèdica era del tot insuficient, per no dir que ni existia en molts casos. Aquesta situació generava una pressió enorme en les milícies bòers que era gestionada de formes diferents. Mentre que alguns combatents es rendien per intentar recuperar la seva família, d'altres encara lluitaven amb més força per tal de venjar-se dels britànics. Aquests fets, impossibles d'amagar de cara a l'exterior, van trasbalsar una part important de la societat londinenca, fins al punt que les condicions dels presoners van millorar durant els darrers mesos del conflicte.
Finalment, la superioritat militar britànica, ajudada per les tàctiques de terra cremada i camps de concentració, va desgastar moltíssim el bàndol bòer fins al punt que era inviable continuar lluitant. Amb la signatura del Tractat de Vereeniging, el conflicte arribava a la seva fi el 31 de maig de 1902. Amb molta rapidesa els presoners blancs van quedar lliures, mentre que els negres es van retenir més per aprofitar-los com mà d'obra barata.
Malgrat que les repúbliques bòers (Transvaal i l'Orange) quedaven com a colònies britàniques, la seva autonomia era important. Fins i tot la llengua bòer seria respectada en institucions i escoles. No va ser, per tant, un final humiliant.
NAIXEMENT D'UN NOU ESTAT
El 1910 es va crear la Unió Sud-africana que aplegava les colònies de Ciutat del Cap, Transvaal, Orange i Natal en un sol estat dependent de Londres fins al 1961, any en què guanyaria la seva independència després d'un referèndum. Així naixia l'actual República de Sud-àfrica i així el Regne Unit es desfeia d'uns territoris que li resultaven molestos per una raó molt concreta: l'apartheid, un sistema institucional i social racista que privilegiava la raça blanca i discriminava la raça negra. Aquest sistema funcionaria fins al 1993.
