Les Guerres Bòers

A finals del segle XIX, la regió sud-africana estava colonitzada per britànics i neerlandesos. Durant les Guerres Bòers (1880-1881 i 1899-1902), tots dos poders colonials van lluitar entre si per aconseguir la supremacia.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Cap al 1652, els neerlandesos ja controlaven l'extrem sud de l'Àfrica després d'expulsar-ne les tribus natives, on van fundar Ciutat del Cap. Aquest era un indret important des del punt de vista marítim perquè era zona de pas entre l'oceà Atlàntic i l'Índic. Els Països Baixos van fomentar ràpidament l'arribada de colons, entre els quals hi havia alguns francesos. La majoria eren calvinistes, seguidors del teòleg i reformador francès Joan Calví, que formaven una branca del protestantisme. Però els britànics també hi van arribar amb les seves tradicions i conviccions religioses.

Els neerlandesos eren coneguts com a bòers, que ve del neerlandès i significa 'pagès'. Arran dels conflictes que esclatarien amb els britànics, els bòers van popularitzar el nom afrikàner, que significa simplement 'africà', per ressaltar la seva pertinença a la nova terra.

Els afrikàners, tot i que es ventaven del seu origen europeu, havien trencat els vincles amb els Països Baixos i havien conformat una cultura pròpia, resultat de la barreja de les seves arrels amb trets africans. A més, el seu neerlandès havia adquirit moltes expressions de llengües del voltant fins a convertir-se en una variant lingüística molt arrelada a la població: l'afrikaans. És l'única llengua autòctona de l'Àfrica d'origen indoeuropeu, de la família germànica. Dins dels afrikàners també hi van quedar integrats colons francesos i alemanys que vivien a la mateixa regió. 

Grup de bòers

PRIMERA GUERRA BÒER

Els britànics no van parar fins a ocupar la colònia de Ciutat del Cap i declarar-la seva el 1806. Els bòers van quedar arraconats cap a l'interior fins que al voltant del 1830 van migrar massivament en la recerca de noves terres. Cap al nord i seguint la costa est van trobar algunes regions deshabitades per causa de conflictes entre pobles natius i d'altres on residien tribus que van haver de foragitar, com els xoses i zulús. Les armes de foc van ser clau per a la conquesta de nous territoris. Aquest viatge migratori va rebre el nom de Gran Trek i els colons que hi van participar se'ls va anomenar Voortrekker, que significa literalment 'els qui avancen primer'. 

Arran de l’establiment dels bòers a les noves terres, es va fundar primer la República de Natal (que als pocs anys passaria també al control britànic) i més endavant la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que mig segle després protagonitzarien les Guerres Bòers contra l’imperi britànic.

Els bòers pensaven que els britànics no anirien més enllà de les zones costaneres que ja dominaven i que així podrien estar tranquils, amb la seva religió i manera de viure molt conservadora. També eren gent molt individualista que no els agradava gaire la companyia continuada d'altres, i menys en el cas d'estrangers. Les àmplies zones interiors ocupades semblaven ideals per viure en pau i tranquil·litat sense molèsties externes. Però s'equivocaven.

Els britànics feia dècades que lluitaven contra els zulús i cap al 1877 finalment els van poder sotmetre. Tot seguit van pensar en els veïns neerlandesos i cap allà que van anar. L'annexió per la força del Transvaal seria la causa de la primera de les guerres entre britànics i bòers (1880-1881). 

A diferència dels britànics, els bòers coneixien molt bé la seva terra i, acostumats com estaven a caçar, tenien una punteria excel·lent. A sobre, la seva roba era senzilla i de colors que es camuflaven fàcilment amb la natura, mentre que els britànics anaven amb els seus uniformes de guerra vermells i blancs característics. Eren una diana perfecta. 

Bòers lluitant

Els britànics no deixaven d'acumular derrotes fins que van acceptar signar la pau. Malgrat això, no van deixar de fomentar que els seus colons prenguessin terres cada cop més a prop de les possessions dels bòers, fet que resultava en contínues topades i en una tensió que no deixava de créixer. Una de les coses que els bòers no suportaven dels britànics era la manera que tenien de tractar els negres. Tot i que no els permetien tenir els mateixos drets que als blancs, qualsevol mínima cortesia o bona voluntat amb ells els feia enrabiar. Per als bòers la raça negra no només era inferior, sinó que mereixia tot el menyspreu possible. 

El 1887 va succeir una cosa que ningú esperava. A Witwatersrand, una serralada baixa en zona bòer, s'hi va descobrir un jaciment d'or considerat el més gran del món. De seguida Londres va encoratjar multitud de patriotes a anar-hi, tot i que en realitat estava fora dels seus dominis. Fins i tot hi va anar també gent d'altres parts de l'Àfrica. L'arribada sobtada de tants estrangers a la regió, evidentment, va disgustar els bòers. Amb tot, intentarien beneficiar-se de les mines i fundarien al costat la ciutat de Johannesburg (que significa ′indret d'or′).

Mentrestant, el britànic Cecil Rhodes, un empresari que s'havia fet ric amb les mines de diamants, va veure en l'or una nova oportunitat d'engrandir encara més el seu patrimoni. El 1890 va ser nomenat primer ministre (governador) de la colònia del Cap i va perseguir tossudament l'objectiu de britanitzar tot el continent. Va atacar tribus com les ndebele i xosa i els va arrabassar les seves terres. Allà hi fundaria dos països amb noms en honor seu: Rhodèsia del Nord (l’actual Zàmbia) i Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbàbue). El següent objectiu serien les repúbliques bòers.


SEGONA GUERRA BÒER

El senyor Rhodes va engegar confiat una campanya contra la ciutat de Johannesburg, ja que comptava amb molts colons britànics treballant les mines. La campanya va acabar en una derrota aclaparadora i, com que s'havia fet sense el permís de Londres, Rhodes va ser destituït del càrrec. Però les tensions entre britànics i bòers ja no tenien aturador. L'any 1899 serien els bòers els qui prendrien la iniciativa atacant posicions enemigues. Així començava el segon conflicte armat (1899-1902), en el qual un jove Winston Churchill va treballar com a corresponsal de guerra.

Els bòers van agafar avantatge de seguida i van colpejar diverses posicions clau. Tot semblava de cara una vegada més, però Londres va persistir en enviar-hi reforços i en fer sevir tots els mitjans possibles. Els britànics van crear un sistema de trinxeres molt eficient que va fer anar de corcoll als bòers. Amb tot, la milícia bòer composta d'uns 80.000 pagesos no deixava de posar en ridícul la principal potència del moment, que comptava a Sud-àfrica amb 500.000 soldats desplegats. Així que els britànics, desesperats, van aplicar la política de terra cremada.

La política de terra cremada consistia en atacar les granges buides d'homes, que es trobaven combatent en altres indrets, cremar els edificis i els cultius i sacrificar el bestiar. Les dones, nens i gent gran eren portats a camps de concentració. També els negres que hi treballaven en condicions gairebé d'esclavatge eren empresonats. En total els britànics van retenir uns 120.000 bòers i una quantitat similar de negres en un centenar de camps de concentració.

Presoners bòers

Les condicions als camps de concentració eren terribles, cosa que va provocar brots de xarampió, tifus i disenteria. Al voltant de 40.000 persones, més de la meitat nens, hi van morir. Aquests fets van trasbalsar la societat londinenca i després de denunciar-ho les condicions dels presoners van millorar. El poder militar britànic es va imposar finalment i, amb la signatura del tractat de Vereeniging, el conflicte va arribar a la seva fi el 31 de maig de 1902. Amb molta rapidesa els presoners blancs van quedar lliures, mentre que els negres es van retenir més per aprofitar-los com mà d'obra barata.

Malgrat que les repúbliques bòers (Transvaal i l'Orange) quedarien com a colònies britàniques, la seva autonomia seria important. Els combatents quedarien lliures i la llengua bòer seria respectada en institucions i escoles. No seria, per tant, un final humiliant. Amb la fi d'aquesta guerra el terme afrikàner quedaria consolidat com a substitut de bòer.

NAIXEMENT D'UN NOU ESTAT

El 1910 es va crear la Unió Sud-africana que aplegava les colònies de Ciutat del Cap, Transvaal, Orange i Natal en un sol estat dependent de Londres fins al 1961, any en què guanyaria la seva independència després d'un referèndum. Així naixia l'actual República de Sud-àfrica i així el Regne Unit es desfeia d'uns territoris que li resultaven molestos per una raó molt concreta: l'apartheid, un sistema institucional i social racista que privilegiava la raça blanca i discriminava la raça negra. Aquest sistema funcionaria fins al 1993.


Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies