Com era la vida dels indis d'Amèrica del Nord?

L'organització social i vida quotidiana dels indis variava en funció del context històric, el clima, els recursos disponibles i la relació amb les tribus veïnes.


Els pobles que vivien en zones desèrtiques vivien en petits grups i es movien sovint per trobar fonts d'aliments, fusta i altres materials. No necessitaven cap govern o estructura complexa, ni un codi de lleis estricte. Més aviat els calia una gran flexibilitat per adaptar-se a les circumstàncies canviants. 

Els natius que vivien en territoris amb abundància de recursos naturals establien poblats més permanents i de mida més gran. Com que hi havia una concentració més important de persones, necessitaven una organització més complexa. Les construccions i infraestructures bàsiques s'havien de planificar molt bé. La presa de decisions havia d'estar més regulada, igual que les normes de conducta social i el repartiment de funcions. 

Quan hi havia alguna mena de govern, consistia en un consell format per representants de cadascuna de les famílies i clans que es reconeixien com a "germans". El consell elegia un cap, generalment un home, que actuava com a líder i com a portaveu a l'hora de tractar amb altres pobles. 

En general, els recursos es repartien de forma igualitària entre totes les famílies. El concepte de propietat privada no existia i, després d'anys de viure en contacte amb els europeus, encara no comprenien la seva mentalitat possessiva i egoista. Ja que no hi havia lleis escrites, les normes orals eren sotmeses a la deliberació i decisió final del consell. L'amor a la independència personal de cada família i tribu era una característica fonamental dels indis. 

La família era la principal unitat social per a bona part dels pobles que vivien en hàbitats complicats. Allà on hi havia més recursos, les famílies a vegades s'aplegaven en bandes. En aquests casos, sovint no hi havia cap consell general, sinó líders que tenien bona fama com a guerrers o xamans. Aquest cap ordenava o suggeria les caceres i els desplaçaments, i esperonava en les decisions que afectaven tot el grup. El seu lideratge es basava més en la reputació i prestigi que l'autoritat imposava. Aquestes bandes no es van comportar com a tribus compactes, com en el cas dels comanxes, malgrat que compartien llengua, costums, etc. A vegades podien fer actuacions conjuntes, però de seguida cadascuna anava a la seva. Normalment, una família podia triar pertànyer a una banda o a una altra.

Els grups que es comportaven com autèntiques tribus, i que acostumaven a ser més grans, s'organitzaven de forma més complexa i rígida. Podien comptar fins i tot amb uns quants milers de membres. Cada tribu podia arribar tenir dos caps, un per a la pau i un altre per a la guerra, sense que el primer perdés funcions. Durant les etapes de guerra, tots es reunien per lluitar sense dubtar-ne. En alguns casos van formar confederacions, com els iroquesos.

Per causa de les primeres topades amb els europeus, moltes bandes de les grans planes centrals van organitzar-se en tribus permanents. Així intentaven sobreviure a la invasió colonial. En alguns casos, aquestes unions eren temporals, com quan tocava caçar bisons. Per exemple, els xeienes convocaven cada any un consell de 44 caps per reunir totes les bandes per a la gran cacera anual. Després, se separaven i vivien en bandes un altre cop.

Les famílies i clans acostumaven a tenir un avantpassat comú reconegut, a vegades amb històries mitològiques al darrere, tot i que si havien perdurat diverses generacions, aquest ancestre es perdia en la memòria. En tots els casos, la línia materna era la principal. 

Els ancians eren figures vitals en les societats natives. S'encarregaven de la formació moral i la transmissió dels valors espirituals. Quan morien, es pensava que viatjaven a altres mons. La mort mai era el final. 

La dona era la font de vida i gaudia de molt respecte. Podia tenir diverses funcions relacionades amb la preparació de la caça i les collites, els nens, recollir aigua, cosir i atendre el foc i, fins i tot, fer eines i armes. A les Grans Planes, on hi havia més nomadisme, decidien els trasllats i la planificació dels nous assentaments. Tot i no tenir un poder polític definit, podien influenciar en algunes decisions. En algunes tribus fins i tot hi havia consells de dones que assessoraven els consells d'homes. En qualsevol cas, el maltractament no tenia pràcticament presència. La dona era tractada com un ésser especial i de gran valor.

El matrimoni s'efectuava normalment entre membres de dues famílies o clans propers. No és que fossin matrimonis imposats i punt, sinó que els lligams i la germanor feia fàcil el naixement de sentiments romàntics entre els seus joves. Això no impedia que existissin relacions amoroses entre membres de bandes o clans diferents, però sempre acostumava a ser l'home qui venia de fora. Ara bé, no es permetia l'incest ni el matrimoni entre parents pròxims. 

Quan un home es casava, solia adquirir el compromís de cuidar també la família de la seva dona. Per això anava a viure amb tots ells. Amb tretze o catorze anys una nena ja podia casar-se i, en aquests casos, l'amor no era precisament el factor principal a tenir en compte. Però les dones eren tan ben tractades que els matrimonis tan primerencs acostumaven a funcionar. Amb tot, en moltes tribus es permetia el divorci.

Els nens eren ensenyats des de ben petits per desenvolupar les seves funcions o habilitats. Les velles històries amb lliçons al final eren comunes per introduir conceptes morals en les joves ments. Els nens eren cuidats per un sector ampli i no només pels parents més directes. La disciplina solia estar a càrrec d'una persona diferent dels pares, tot i que de la mateixa família. Això aconseguia evitar la rancúnia envers els pares. El càstig físic no era habitual, però sí que es ridiculitzava els mals comportaments. En algunes tribus, s'escollien familiars per fer burla o parodiar les actuacions vergonyoses d'alguns membres.

En moltes societats el pas de nen a adult consistia en una cerimònia feta per un xaman. La idea era invocar els esperits perquè l'ajudessin en la nova etapa. A vegades, el noi era enviat al bosc o a una muntanya on esperava durant dies fins a tenir alguna mena de visió. Havia de ser un esperit que s'hi presentés en forma d'animal o fenomen natural i que s'encarregaria de protegir-lo durant la seva vida. El contingut de la visió també serviria per donar-li un nom nou. En el cas femení, els rituals començaven generalment amb la primera menstruació. Les nenes havien de tenir un comportament especial durant mesos, com seguir una dieta concreta que les purifiqués.

Els habitatges dels natius podrien semblar senzills, però no ho eren pas. Els iglús dels esquimals, que es feien amb neu compacta en hivern i pells en estiu, es construïen sobre una armadura de fusta o de barbes de balena amb forma voltada. L'entrada quedava una mica enfonsada per mantenir la calor a dins. Solien ser només per a una família i podien arribar als quatre metres de diàmetre en la base.

A l'altre extrem, a Florida, els seminoles tenien cases amb climatització natural, amb sostres de margalló impermeables i aixecades sobre plataformes. Només hi havia parets en dos dels costats per permetre la circulació de l'aire. 

Els famosos tipis de les Grans Planes es feien amb pals de fusta posats de forma cònica i recoberts amb teles o pells de bisó. Es deixava un furat a dalt de tot per a la sortida del fum que es podia tapar fàcilment si plovia. El diàmetre solia ser entre tres i cinc metres. A l'estiu es podia recollir part de la coberta per afavorir el pas de l'aire i a l'hivern es recobria tot amb una segona capa de pells. Els tipis eren senzills de desmuntar, carregar i tornar a muntar en un altre lloc. 

Els algonquins, en especial els del Nord-est, vivien en cabanyes fetes amb arbres amb una estructura flexible que generava un sostre en forma de volta. Es podia cobrir amb escorça o pells d'animals. L'entrada era lliure o amb pells com a cortines. Al sostre es deixava un furat per al fum. La base tenia fins a sis metres i s'hi allotjaven una o dues famílies. 

Els navahos feien les cases amb una base circular o de diversos cantons, amb troncs i un recobriment de fang i terra. La porta es dirigia cap a l'est per saludar el sol cada cop que sortia. Tot i que era normalment per a una família, el diàmetre arribava fins als set metres. 

Els pobles nord-americans vivien sobretot de la caça i la pesca, però en alguns territoris, especialment a la part oriental, l'agricultura es va desenvolupar i va ocasionar el sedentarisme d'algunes tribus tradicionalment nòmades. La terra es treballava manualment, sense arada ni animals de tir. Els principals cultius eren de blat, mongetes i carabassa, però també n'hi havia de cotó, gira-sol, síndria i tabac. Encara que un poble fos agrícola, també es beneficiava de la caça i la recol·lecció de plantes i fruits silvestres. La pesca tenia lloc en rius, llacs i al mar per mitjà de xarxes, trampes i ganxos. 

Els animals que podien caçar els indis eren diversos, segons la zona habitada. Els més grossos eren els ants, bisons, cérvols, ossos, guineus, foques, lleons marins i balenes. Els més petits eren els ànecs, indiots, conills, castors o esquirols, entre d'altres. A les Grans Planes era típic caçar bisons. Abans de l'arribada del cavall gràcies als europeus, els natius se les empescaven per dirigir la bandada de bisons cap a un precipici i provocar la seva caiguda. Un bisó pesava uns 150 kg, però se n'aprofitava absolutament tot, no tan sols la carn. La pell servia per vestir-se o folrar cases, embarcacions, escuts, etc. Amb els tendons es feien cordes per als arcs i les banyes i els ossos es treballaven per fer-los servir com a eines o estris de cuina.

La roba variava segons la regió. Al nord s'usaven sobretot pells i al sud teixits fets de cotó i altres fibres vegetals. Si el clima era càlid, anaven gairebé despullats i, si tocava una celebració, s'adornaven amb flors, plomes o es pintaven el cos. El tatuatge era una pràctica comuna en pobles que solien ensenyar el cos bona part de l'any. A l'Àrtic, en canvi, feien servir com a abrics les famoses parques amb caputxa i que arribaven fins a les cuixes. Per als pantalons i les botes feien servir pell de caribú, de foca, de morsa o d'algun altre animal marí. 

Per esbargir-se els indis jugaven als daus, a les endevinalles i a jocs similars. Els nens feien servir figuretes de fang que imitaven conductes adultes, com la guerra i la caça, i les nenes usaven nines de drap. Al Nord-est, els joves i adults jugaven a un joc de pilota que seria copiat i desenvolupat pels europeus fins a convertir-se en l'actual lacrosse. En moltes zones es feien curses a peu, competicions de lluita, de tir amb arc o curses de cavalls quan aquest animal ja era conegut. 

El principal mitjà de transport eren els peus. Les dones acostumaven a anar més carregades perquè els homes havien d'estar preparats per a la lluita si fos necessari. La roda va ser desconeguda en la majoria d'indrets fins a l'arribada dels colons. En moltes regions, la canoa i la piragua s'usava per recórrer rius i llacs. A l'actual Canadà, els pobles utilitzaven trineus per moure's o transportar coses i raquetes per caminar sobre la neu. A les Grans Planes a vegades feien servir gossos ensinistrats per arrossegar càrregues lleugeres sobre estructures senzilles lligades a l'animal. 

El comerç era molt freqüent entre pobles. Un poblat podia rebre un grup forà amb material d'interès amb la intenció de fer intercanvis. El cap local ho supervisava tot. Els productes de més èxit eren les pells, les plomes de colors vius, les eines de coure i els adorns. A l'oest tenien fama les cistelles de fibres vegetals i l'oli de peix, mentre que a l'est es valorava molt les pells, el coure, les perles i les petxines. Com que no hi havia escriptura, tot es feia de manera oral, i era comú que algunes tribus parlessin també la llengua de grups veïns. Algunes regions tenien una mena de llengua comercial, és a dir, una barreja o simplificació dels idiomes de la zona per facilitar els negocis. No existia la moneda, però alguns productes es feien servir com a tal. 

Quan sorgien disputes i calia anar a la guerra, el procés estava ple de rituals. A les Grans Planes, al Nord-est i al Sud-est els pobles tenien una millor organització per combatre. Amb tot, quan hi havia un conflicte, no solien implicar-s'hi tribus senceres ni es buscava l'extermini de l'enemic. Les topades sovint eren per qüestions territorials, d'honor i de venjança. Els guerrers de les Grans Planes demostraven més valor colpejant un adversari repetidament sense patir ferides que no pas matant-lo d'un primer cop. La majoria d'indígenes lluitaven en petits grups organitzats que usaven el factor sorpresa en els seus objectius. 

Cada tribu o clan tenia els seus propis rituals i cerimònies per a la guerra. Es buscava la purificació i el vistiplau dels esperits i s'efectuaven danses de guerrers armats. Tot just abans de la batalla, els crits desfermats havien d'atemorir l'enemic. Les pintures de guerra també eren habituals per impactar visualment. Com a armes usaven arcs i fletxes, destrals, javelines, llances, escuts, ganivets i maces. Generalment, la roba era lleugera, tot i que alguns pobles feien servir proteccions simples de fusta o cuir. Quan van conèixer les armes de foc, que aconseguien mitjançant el comerç amb colons, moltes de les armes tradicionals van quedar obsoletes. 

Un cop acabat el combat, alguns presoners eren adoptats pel clan i d'altres eren torturats fins a la mort. Algunes tribus es menjaven els òrgans dels adversaris o guardaven les cabelleres, dits i genitals arrancats com a trofeus. Les dones i els nens presoners tenien més fàcil un millor destí. Eren esclaus durant un temps fins a aconseguir l'adopció. Els joves barons, per exemple, podien servir com a esposos de viudes i finalment ser acceptats per la resta com a "germans".  

Entre les creences natives imperava l'animisme, és a dir, la doctrina que diu que les coses no humanes tenen una essència espiritual. Sentien un gran respecte per la natura i feien ofrenes a la mare terra. Els rituals i cerimònies servien per reconciliar-se amb la pluja, el sol, etc. La majoria de tribus compartien la idea d'un Déu Creador o Gran Esperit, i cadascuna d'elles li donava un nom diferent. Els esquimals li deien Sila; els algonquins, Manitou; els apatxes, Waconda; i els siouans, Wanka. 

També hi havia déus menors o esperits secundaris relacionats amb el vent, el foc, el tro, etc. Per als indis totes les coses tenien ànima, per tant, tot estava connectat per una base espiritual, sagrada. Per contactar amb el món espiritual feien servir somnis o visions, però només en casos de necessitat. 

Després de la mort, les ànimes viatjaven a una altra part de l'univers, on gaudien d'una vida plena de goig i satisfacció. Les ànimes de les persones dolentes vagaven al voltant de les seves cases provocant desgràcies. Aquests eren llocs maleïts. Pel que fa a l'origen del món, hi havia diversos mites com, per exemple, un que deia que una tortuga va agafar fang de les profunditats i a sobre va bufar un coiot, que el va modelar fins a donar-li la forma del terra on vivien.

El xaman s'encarregava d'interpretar els senyals del més enllà i el significat dels somnis i les visions. Les visions s'aconseguien gràcies a drogues naturals que prenien. En general, tots els pobles usaven espais sagrats temporals que purificaven i on feien les ofrenes. També celebraven moltes cerimònies dedicades al naixement, al pas a la maduresa, als èxits dels guerrers, a la mort d'un ésser estimat, etc. La dansa formava part de totes elles. 

La riquesa i diversitat cultural d'aquests pobles indígenes es va veure trasbalsada per l'ambició i el desig de conquesta dels europeus, en especial dels estatunidencs, que van iniciar la seva colonització des de l'est fins a l'oest sense aturador, exterminant tot aquell poble, clan o família que no cedia a les seves exigències. Molts pobles van desaparèixer i d'altres van sobreviure en reserves fins al dia d'avui.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?