Persecució del català al llarg de la història
Aquest és un petit recull dels entrebancs històrics que han tingut els catalans per poder viure en la seva llengua des de l'època de Felip V fins al final de la dictadura franquista.
 |
DURANT L'ÈPOCA BORBÒNICA
1755, el pare provincial dels escolapis, Jorge Caputi, visita la comunitat de Mataró i ordena que "hablen entre sí y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
1768, 23 de juny, Carles III ordena que el castellà sigui la llengua de l'ensenyança, les universitats i de les autoritats eclesiàstiques.
1772, 24 de desembre, Carles III ordena que tots els mercaders i comerciants tinguin els seus llibres de comptabilitat en castellà.
1776, 30 de juny, El bisbe de Mallorca, Juan Díaz de la Guerra, obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i a l’ensenyament del catecisme.
1799, 28 de desembre, Carles IV prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no sean en idioma castellano".
1801, 11 de març, la Instrucción para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte, aprovada per Carles IV, estén la prohibició del 1799 a tota Espanya.
1821, 29 de juny, durant el Trienni Liberal, el Reglamento general de Instrucción Pública, aprovat per les Corts, obliga a fer servir el castellà a l'ensenyament.
1825, 16 de febrer, el Plan y Reglamento general de Escuelas de Primeras Letras, aprovat per Ferran VII, consolida la prohibició del català al sistema educatiu primari.
1828, 16 de maig, el bisbe de Girona, Dionisio Castaño y Bermúdez, obliga a escriure els llibres parroquials només en castellà.
1837, 22 de febrer, l'edicte del Gobierno Superior Político de Baleares ordena que, dins de l'escola, "ninguno hable palabra que no sea en castellano".
1838, 21 d'octubre, la Junta del Cementerio de Barcelona ordena que no es permetin els epitafis en català perquè "no es de uso público" i "no está autorizada por la ley".
1846, 17 de juny, la Junta Suprema de Sanidad ordena als metges que només facin receptes en castellà o llatí.
1857, 9 de setembre, la Lei de Instrucción Pública, coneguda com a Llei Moyano, repeteix la instrucció de només fer servir el castellà a les escoles.
1862, 28 de maig, la Ley del Notariado, aprovada per les Corts, estableix que les escriptures i altres instruments públics notarials havien de redactar-se legalment només en castellà.
1867, 15 de gener, una Real Orden dictada pel ministre de la Luis González Bravo estableix que "no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España".
1881, 3 de febrer, la Ley de Enjuiciamiento Civil consolida el castellà com a llengua de tots els documents.
1896, 23 de maig, la Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar català per telèfon en tot l’Estat Espanyol. Les operadores estaven obligades ha interrompre la comunicació si detectaven una conversa en català.
1902, 4 de maig, es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar.
1902, 21 de novembre, un Real Decreto estableix el castellà com a única llengua del catecisme, amb sancions per a qui faci servir altres llengües.
DURANT LA DICTADURA PRIMO DE RIVERA
1923, 19 de setembre, un Real Decreto prohibeix l'ús del català a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà.
1924, 29 de gener, el governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada, intervé la Mancomunitat i imposa el castellà com a única llengua a les escoles.
1924, 12 de febrer, el Ministerio de Instrucción Pública ordena als inspectors d'ensenyament primari que procedeixin a la suspensió dels mestres que no compleixen amb les disposicions vigents sobre l'ensenyament en castellà.
1926, 17 de març, un Real Decreto estableix sancions econòmiques i penes de presó per a qui es resisteixi activament o passivament a fer servir el castellà.
1926, 11 de juny, un Real Decreto estableix mesures disciplinàries contra els mestres que no complissin les normes sobre l'ensenyament exclusiu en castellà, incloent-hi el trasllat forçós del mestre a una altra província on no es parlés una altra llengua que la castellana.
DURANT LA DICTADURA DE FRANCISCO FRANCO
1938, 5 d’abril, es deroga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
1938, 10 de març, Juan Mérida és multat a Sevilla "por la falta de patriotismo y descortesía al hablar el dialecto catalán en el comedor del Hotel Itálica en presencia de otros comensales de nacionalidad española".
1939, 3 de febrer, es publica l'ordre del Ministerio de Educación Nacional que elimina el règim d’autonomia de la Universitat de Barcelona i ordena que aquesta es regeixi per les mateixes disposicions que les altres universitats espanyoles. També suprimeix els organismes educatius de caràcter regional vinculats a la Generalitat.
1939, 31 de gener, la casa de Pompeu Fabra és assaltada i la seva biblioteca personal cremada enmig del carrer.
1939, 4 de febrer, les planxes d’edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són cremats per l’exèrcit espanyol.
1939, 16 de febrer, es prohibeix per decret l’ús de la llengua catalana i valenciana com a segona llengua.
1939, 26 de març, el Palau de la Música Catalana passa a anomenar-se simplement "Palacio de la Música".
1939, 26 de maig, un acte municipal diu que "visto el escrito de la Comandancia Militar de Granollers, se acuerda sea ordenado por pregón la obligación inmediata del cambio de letreros y propaganda al idioma oficial español, con la imposición de multas correspondiente".
1939, 28 d'octubre, en una carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans informava de la normativa d'usos lingüístics amb els feligresos, i donava el protagonisme al castellà "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)".
1940, 28 de juliol, circular del governador civil de Barcelona, Wenceslao González, que estableix el "uso exclusivo del idioma nacional en todos los actos y relaciones de la vida pública en esta provincia", amb sancions per a qui incompleixi la norma.
1941, 7 de març, el Reglamento para el Régimen y Servicio interior del Cuerpo de Telégrafos només admet el castellà en els telegrames entre espanyols.
1945, 24 de gener, una ordre del Ministerio de Industria y Comercio, signada pel ministre Demetrio Carceller, prohibeix donar als vaixells mercants espanyols noms que no estiguin escrits en castellà.
1948, 25 de desembre, mor Pompeu Fabra i la censura espanyola prohibeix informar-ne, i ni tan sols s’admeten esqueles als diaris.
1952, abril, les autoritats franquistes prohibeixen la revista catalana Aplec. Quan els seus editors reclamen al governador civil de Barcelona, Felipe Acedo, que aixequi la prohibició, aquest els respon: "¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?".
1956, 2 de febrer, el Reglamento de los Servicios de Prisiones estableix que la comunicació dels reclusos durant les visites ha de ser en castellà.
1957, 8 de juny, una llei sobre el Registro Civil prohibeix inscriure els noms en català: "Tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano".
