Els apatxes

Els apatxes van ser un conjunt de tribus índies molt guerreres que després de diverses migracions van quedar establerts sobretot al sud-oest dels actuals Estats Units.

Quan van arribar els europeus a Amèrica del Nord, els apatxes van viure en zones de les actuals Oklahoma, Nou Mèxic, Arizona, Kansas, Colorado, Utah i part de Mèxic. També van habitar amb el temps el nord de Texas i, en general, les grans planes estatunidenques del sud. Les seves cases podien ser tipis (de forma cònica) o cabanyes fetes amb branques d'arbres i fulles.

L'idioma dels apatxes pertany a la família de llengües atapascanes. A si mateixos es deien diné, 'la gent'. El terme apatxe sembla ser una deformació de apatxú, que era com algunes tribus veïnes els anomenaven i que significa 'enemic'. Aquesta deformació va ser usada pels castellans fins a convertir-se en un nom popular. 

La regió on vivien els apatxes no era gens fàcil d'habitar. Hi havia escarpades muntanyes, àrees desèrtiques i canyons profunds. Però s'hi van adaptar. Gràcies a la caça i la recol·lecció de llavors i arrels, sempre tenien alguna cosa per menjar. Caçaven bisons, cérvols, ants, antílops i ovelles salvatges, per exemple. Quan hi havia més mancança d'aliments, no deien que no als llangardaixos i algunes espècies de rates, però rebutjaven la carn d'os, d'indi i el peix. Les aus eren acceptades per alguns grups i per altres no.

Com que l'entorn era difícil i els recursos limitats, van haver de separar-se en petits grups amb lligams familiars. Cada grup podia estar format entre 40 i 250 persones. Es movien sovint d'un lloc a un l'altre dins d'una àmplia regió. L'organització social era molt rudimentària. Hi havia caps tribals que dirigien cada grup, però no imposaven la seva autoritat atemorint amb sancions. Feien servir el seu prestigi, reputació i retòrica per convèncer. Els apatxes gaudien de la seva llibertat i independència. 

Des de ben petits els apatxes es criaven per al combat. La formació i els jocs estaven destinats a intensificar els seus sentits i ser experts en l'ús d'armes. També es buscava que desenvolupessin al màxim la seva resistència física i fortalesa. Un apatxe format podia recórrer a peu 113 km en un dia. Quan un jove estava preparat, se'l concedia permís per participar en saquejos. Si el seu comportament era correcte, després de la quarta incursió era acceptat oficialment com a un guerrer.

Tot i viure en extenses regions, els apatxes no era un poble de mida considerable, igual que molts pobles indígenes nord-americans. Cada vida tenia una especial importància i no eren favorables a fer-se els herois. Si no hi havia un avantatge clar sobre l'enemic, no l'atacaven. Quan tocava protegir les seves dones i nens, aleshores la temeritat i bogeria els posseïa i lluitaven amb una increïble ferocitat. Com a detall curiós, una forma de burla davant d'un enemic era picar-se el cul amb el palmell de la mà repetidament.

Quan els joves es casaven, anaven a viure a casa de la seva dona i família. Per tant, si algú havia de sortir fora del clan a buscar parella, era sempre l'home qui ho feia. La dona era el membre fix del grup. Si els homes havien d'anar a lluitar, deixaven les famílies en un refugi segur amb aliments i uns pocs guerrers per protegir-los. 

Quan una dona quedava embarassada, s'abstenia de relacions sexuals fins a després del part. Mentrestant, menjava poc greix per evitar que la criatura fos massa grossa i que causés massa dolor a l'hora de parir. També evitava els budells dels animals perquè s'associaven a la mort de nens escanyats pel cordó umbilical. Aquestes dones rebien molta atenció i eren tractades com si fossin nenes.

A vegades, els diversos grups s'unien en bandes de forma permanent o temporal. Quan tocava caçar bisons, diferents bandes s'aplegaven i elegien un cap per aquell moment concret. Després, es tornaven a separar i el cap de la cacera perdia les seves funcions. La mida dels grups i les bandes depenia de la popularitat del líder, així com de la seva capacitat de viure dels recursos del territori. També si el grup era massa gran, els recursos s'esgotaven ràpidament, però si el grup era massa petit, no es podia defensar amb eficàcia. Aquestes qüestions es debatien quan s'havia de decidir si acceptar o no un clan a la banda.

Alguns grups practicaven el comerç de cuir, pells i captius a canvi d'aliments, tabac i roba de cotó amb pobles veïns. Però, principalment, van aprendre a viure de les incursions en territori de tribus veïnes i, sobretot, de colons castellans. Quan l'aliment estava a punt d'acabar-se, es debatia un pla a seguir per robar bestiar enemic. Un guerrer d'experiència es presentava per liderar el saqueig i demanava voluntaris. Una incursió com aquesta podia durar dies. Quan el grup tornava al campament, es repartia tot de forma equitativa. 

Els apatxes tenien un temor universal als morts. Quan una persona moria, el seu fantasma era alliberat i podia fer molt de mal als vius, llevat que immediatament anés al més enllà i s'hi quedés. La majoria dels costums funeraris estaven destinats a fomentar que el fantasma acceptés el seu destí i deixés la terra dels vius.

La primera topada amb els castellans va ser a finals del segle XVI, quan es van enfrontar a Juan de Oñate, governador de Nuevo México, que havia creat una colònia a la vall del riu Grande. Els apatxes, i els seus veïns navahos, no van deixar en pau la colònia, fins al punt que els colons van demanar marxar-ne. Però van rebre l'ordre governamental de quedar-s'hi sense opció a discutir-ho. 

Els apatxes continuaven fent incursions de saqueig a les colònies castellanes i comerciant amb tribus veïnes. Els castellans capturaven alguns indis per enviar-los a les mines del sud. Entre els captius també hi havia natius pacífics, que s'havien convertit al cristianisme. Tot plegat va provocar un gran odi envers els castellans, perquè per als apatxes qualsevol pèrdua era molt rellevant. 

Amb el temps, els apatxes van aprendre a muntar els cavalls i el seu poder militar va augmentar. Cap al 1650, tant les incursions apatxes com les captures d'esclaus indis havien arribat a un grau màxim que es mantindria durant llarg temps. Tot i que els apatxes van resistir l'empenta castellana, no podrien fer el mateix amb els estatunidencs, que venien de l'est conquerint i sotmetent els indis a l'extermini o a les reserves. I aquest seria també el destí final dels apatxes.


FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?