El gran terratrèmol de Lisboa del 1755
A mitjan segle XVIII, Lisboa era una de les ciutats més pròsperes i opulentes d’Europa, però un gran terratrèmol deixaria la ciutat gairebé ensorrada del tot. Aquesta és la història d'una de les pitjors catàstrofes de l'edat moderna.
 |
Capital d’un imperi colonial que s’estenia per Amèrica, Àfrica i Àsia, Lisboa rebia enormes quantitats d’or i riqueses, sobretot del Brasil, fet que finançava una vida cortesana fastuosa i la construcció de magnífics edificis. Els viatgers de l’època quedaven meravellats davant dels palaus, les esglésies replenes de joies i art, i els nous monuments que reflectien l'esplendor lisboeta. Però tot canviaria l'1 de novembre del 1755, quan un terratrèmol va sacsejar la ciutat i commocionar el món sencer, marcant un abans i un després en la història portuguesa. Bona part de la ciutat quedaria en runes.
LISBOA A MITJANS DEL SEGLE XVIII
La Lisboa de mitjans del segle XVIII vivia un moment d’esplendor gràcies a l’impuls econòmic colonial. Portugal, sota el regnat de Josep I, s’alimentava de les riqueses provinents de les colònies, especialment de l’or i els diamants del Brasil, riquesa que va finançar projectes arquitectònics sumptuosos i un l'alt nivell de vida de les classes altes. Com a exemple tenim l'Òpera del Tejo, un gran teatre inaugurat el 31 de març del 1755 amb 38 llotges i una capacitat total de 600 persones.
 |
| Un carrer de la part baixa de Lisboa abans del terratrèmol del 1755 (IA) |
La societat lisboeta mostrava la seva prosperitat en edificis religiosos i civils ornamentats amb metalls preciosos i pedres fines, i en festejos luxosos amb focs artificials. Alhora, la influència de la Il·lustració començava a fer-se sentir en alguns cercles, tot i que la religiositat tradicional seguia molt present. Es calcula que a Lisboa hi havia més de 200 esglésies abans del sisme, símptoma d’una població profundament devota. En definitiva, Lisboa cap al 1755 era una metròpoli rica i poblada (uns 200.000 habitants aproximadament) i un important centre comercial i cultural d’Europa. Aquesta prosperitat i densitat humana farien encara més tràgica la catàstrofe que estava a punt de produir-se.
EL TERRATRÈMOL DE L'1 DE NOVEMBRE
El desastre va arribar el dia de Tots Sants, l’1 de novembre de 1755. Cap a les 09:40 del matí d’aquell dissabte, mentre molts fidels eren a missa, la terra va començar a tremolar violentament. Segons testimonis contemporanis, el sisme va durar entre tres i sis minuts, durant el qual es van obrir esquerdes de fins a 5 metres d’ample al centre de la ciutat. Investigacions posteriors i l’estudi de les descripcions de l’època han permès estimar que el terratrèmol va tenir una magnitud d’entre 8 i 9, cosa que el converteix en un dels més potents de la història europea.
L’epicentre del terratrèmol es va situar a l’oceà Atlàntic, aproximadament a uns 200 km al sud-oest del cap de São Vicente (l'Algarve) i a uns 290 km al sud-oest de Lisboa. La sacsejada principal es va sentir a tot Portugal i la península Ibèrica, però la seva força es va propagar molt més enllà. Zones del nord d’Àfrica, com les ciutats marroquines de Fes i Meknès, van patir també greus destruccions i pèrdues humanes. El sisme es va percebre en menor mesura en llocs tan distants com França, Suïssa i Escandinàvia, on es van registrar fenòmens de seixa en llacs de Finlàndia, és a dir, ones estacionàries a l'aigua que són el resultat de fenòmens meteorològics i sismes. Fins i tot al Carib es notarien variacions en el nivell de la mar.
La destrucció immediata causada a Lisboa pel terratrèmol va ser colossal. En pocs minuts, la major part de la ciutat de Lisboa, especialment el barri central i comercial de la Baixa, va quedar reduïda a runes, inclòs el Palau de la Ribeira, residència reial. Edificis sencers es van ensorrar, incloent-hi nombroses esglésies on se celebrava la missa de Tots Sants, fet que va contribuir a incrementar el nombre de víctimes mortals. Encara avui es discuteix la xifra exacta de morts, però les estimacions oscil·len entre 30.000 i 50.000 només a Lisboa, a més d’unes quantes milers de víctimes més en altres localitats de Portugal, Espanya i el Marroc. De fet, aquest terratrèmol és considerat un dels més mortífers de la història.
Molts supervivents del terratrèmol van fugir cap als molls i esplanades pròximes al riu Tajo cercant un espai obert on refugiar-se dels edificis que queien. Poc s’imaginaven el perill que els amenaçava des de la mar. Aproximadament uns 30 a 40 minuts després del terratrèmol, mentre la gent intentava auxiliar ferits i entendre el que passava, el riu es va retirar sobtadament deixant al descobert el llit ple de fang, càrregues perdudes i vaixells encallats. La gent esparverada sense saber què esperar es va quedar atònita mirant el riu. Tot seguit, una enorme onada de 5 metres penetrava per l'estuari del Tajo engolint el port i la part baixa de la ciutat amb una força devastadora.
Moltes persones que s’havien reunit a la riba van ser arrossegades per aquesta primera onada gegantina. En van seguir dues onades més igualment destructives, que van acabar d’inundar els barris costaners i fins i tot van fer trontollar les muralles de places fortes llunyanes (a Cadis, al sud d’Espanya, l’aigua va pujar fins a 10 metres).
Malauradament, el desastre no va acabar aquí. Després del sisme i del tsunami, Lisboa encara va haver d’enfrontar un altre enemic: el foc. Les cases estaven plenes d'espelmes i llànties enceses en honor de Tots Sants, que van caure amb la sacsejada i van calar foc als edificis, tant els derruïts com els que quedaven drets. Moltes llars també tenien fogons i brases enceses que s'havien bolcat. Les flames van començar a estendre's per tot arreu en una ciutat feta principalment de pedra, però amb les teulades i l'interior dels edificis de fusta.
Tots aquests focs aïllats es van anar unint fins a convergir en un incendi gegantí que va arrasar el que quedava de la ciutat. Es descriu que es va formar una veritable tempesta de foc, amb tornados de flames que asfixiaven persones fins i tot a 30 metres de distància. Les brigades veïnals que actuaven com a bombers i els voluntaris poc van poder fer per combatre aquell infern, i es calcula que les flames van cremar sense control durant cinc o sis dies seguits. Quan finalment el foc es va extingir, Lisboa oferia un aspecte dantesc de ruïnes i cendres, i un silenci de mort només trencat pels laments.
 |
| Lisboa l'1 de novembre del 1755 (IA) |
Les pèrdues materials van ser immenses. Es calcula que el 85% dels edificis de la ciutat van quedar destruïts totalment o parcialment. Entre aquests, s’hi comptaven palaus emblemàtics, hospitals, biblioteques, convents i esglésies. Un dels danys culturals més lamentats seria la destrucció de la Reial Biblioteca, que contenia una col·lecció única de manuscrits i obres insubstituïbles.
En poques hores, una ciutat que havia estat símbol de riquesa i poder va quedar convertida en tones de runa fumejant. Impactats per l’escena apocalíptica, molts supervivents atribuïen el desastre a la “còlera de Déu” en el dia sagrat de Tots Sants, mentre d’altres senzillament es mantenien massa commocionats per articular una explicació immediata.
IMPACTE SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I CULTURAL
El gran terratrèmol de Lisboa no només va tenir efectes materials, sinó que va sacsejar profundament la societat portuguesa i va tenir repercussions en amplis sectors europeus. En l'àmbit social, el desastre va deixar desenes de milers de supervivents sense llar, famílies destruïdes i una ciutat sencera traumatitzada. Durant els dies posteriors, Lisboa es va omplir de campaments improvisats per acollir els ferits i desplaçats, mentre algunes rèpliques del sisme generaven pànic. Tot i la magnitud de la tragèdia, cal destacar que es van evitar brots epidèmics gràcies a les ràpides mesures de sanejament que es van prendre.
A curt termini, la població va haver d’afrontar la manca d’aliments i aigua potable, ja que els magatzems havien cremat i el subministrament estava interromput. Des d'Espanya, França, Gran Bretanya i els estats alemanys es va enviar ajuda en forma de diners, aliments, materials de construcció i mà d'obra. L'onada de solidaritat internacional va ser notable i potser una de les primeres d’aquest abast davant d'un desastre natural.
 |
| Gravat contemporani de la catàstrofe que va patir Lisboa el 1755 (autor desconegut) |
El caos inicial va posar a prova l’autoritat de la Corona i va evidenciar diferències de criteri entre les institucions. Per exemple, sectors religiosos van atribuir la calamitat als pecats de la població i advocaven per processons de penitència, mentre que veus il·lustrades defensaven una resposta racional i ordenada al problema. El rei Josep I, que personalment va sobreviure al sisme per trobar-se fora de la ciutat en el moment dels fets, va quedar tan aterrit que es va negar a viure mai més entre murs de pedra, instal·lant la seva residència en un pavelló de fusta als afores (la Reial Barraca). Davant la indecisió inicial de molts alts càrrecs, va sorgir la figura del primer ministre, Sebastião José de Carvalho e Melo, futur marquès de Pombal, qui assumiria el comandament de les operacions d'ajuda i reconstrucció. Sota la seva direcció, per exemple, es construiria l'actual barri baix de Lisboa.
Des del punt de vista econòmic, les conseqüències van ser molt greus. Lisboa no només era la capital política, sinó també el centre neuràlgic de l’economia portuguesa, el principal port comercial i nucli distribuïdor de les riqueses colonials. La destrucció de la ciutat i del seu port va interrompre el comerç internacional de Portugal durant un temps significatiu. Mercaderies valuoses es van perdre en els incendis i saquejos, i la infraestructura comercial (drassanes, magatzems, duanes) va quedar inutilitzada. Tot plegat suposava un cop dur a l’economia del regne, que necessitaria redoblar l’explotació de les seves colònies i demanar préstecs internacionals per finançar la reconstrucció.
L’impacte del cataclisme també es va convertir en un dels temes més discutits en la cultura i filosofia europees del segle XVIII. A tot Europa, periodistes, predicadors i pensadors es van fer ressò de la pregunta punyent: com podia Déu permetre una tragèdia d’aquesta magnitud? El pensador més associat a la catàstrofe de Lisboa és sens dubte Voltaire. L’escriptor francès, al saber la notícia, va quedar profundament commogut, i va escriure el "Poema sobre el desastre de Lisboa", publicat el 1756. Però molts més serien els pensadors i filòsofs que s'endinsarien en el debat de quin paper havia tingut Déu en aquesta catàstrofe.
El terratrèmol del 1755 també va deixar petjada en l’art i la literatura. Poetes de diverses llengües van dedicar composicions a la tragèdia, i nombrosos clergues van haver de reformular els seus sermons sobre la ira divina. Sens dubte, el sisme que va destruir Lisboa serviria de catalitzador intel·lectual, ja que va posar en dubte velles creences, va inspirar obres literàries i teories filosòfiques, i va obrir pas a una nova mirada racional davant dels desastres.
