Walraven van Hall, el banquer de la resistència

Walraven van Hall va ser el protagonista d'una heroica història de la Segona Guerra Mundial que es va voler amagar. Conegut amb el pseudònim de Van Tuyl, va ser el banquer de la resistència contra els nazis als Països Baixos.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Walraven van Hall va néixer el 1906 a Amsterdam i era fill del banquer Adriaan Floris van Hall i Petronella Johanna Boissevain. El seu germà petit es deia Gijs. El seu somni era treballar en la marina mercant i va estudiar per aconseguir-ho. Després d'uns anys a Rotterdam fent de tercer oficial, va ser rebutjat perquè la seva vista no era prou bona. El 1929 va marxar als Estats Units, on vivia el seu germà. La crisi econòmica provocada pel Crac del 29 va fer impossible que entrés en cap companyia mercant, així que el seu germà, que treballava en un banc de Nova York, el va introduir al món de la banca perquè es guanyés les garrofes.

Walraven, a qui deien Wally, va tornar als Països Baixos el 1931, on es va convertir en banquer i corredor de borsa. Uns anys després també hi tornaria el seu germà Gijs. Walraven es va casar amb Tilly den Tex i van tenir tres fills. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la família es va traslladar a Zaandam, als afores d'Amsterdam, mentre que Walraven continuava treballant a la capital. Així estalviava a la seva família veure les detencions i els escorcolls que sovint feien els nazis.

Walraven i la seva família

Des que els alemanys van envair el país el 1940, Walraven col·laborava activament amb el fons d'ajuda per a les famílies de mariners mercants. Aquests mariners s'havien quedat encallats a l'estranger per causa de la guerra i tenien el negoci aturat. El fons havia sigut creat pel capità Abraham Filippo de la Holland America Line. L'organització clandestina rebia el nom de Zeemanspot.

Com més agressiva era l'ocupació nazi, més creixia la necessitat econòmica de sufragar mil i una coses. S'havia d'ajudar les desenes de milers de famílies que amagaven jueus, membres de la resistència i tota mena de perseguits pels nazis. Els grups armats que operaven també necessitaven finançament. I tots els que participaven en les vagues, i que no cobrarien res mentrestant, necessitaven diners per viure. L'assumpte de les vagues era important, perquè funcionaven molt bé com a resistència no violenta que podia trastocar les estructures i plans nazis al país. Això sí, els vaguistes s'arriscaven a una dura repressió. 

Un líder de la resistència, Iman Jacob van den Bosch, va demanar ajuda a Walraven per aconseguir aquest finançament extra. El 1942, amb el vistiplau del govern neerlandès exiliat a Londres, crearien el Fons Nacional de Suport, el banc de la resistència. El cervell seria Walraven i l'encarregat de registrar la comptabilitat seria el seu germà Gijs. El govern autoritzava a gestionar un màxim de 30 milions de florins.

Walraven va crear uns certificats de préstec amb quantitats baixes per a no aixecar sospites. Al dors s'escrivia a mà una xifra (10, 50, 100, etc) que multiplicava el valor del certificat i que representava la quantitat oficial del préstec, que un cop passada la guerra el govern retornaria amb interessos. També es va idear un sistema de comptabilitat que detallava curosament la destinació de cada florí. A partir d'aquí, només faltava contactar amb les persones adients, generalment adinerades i contràries al nazisme, per convèncer-les de prestar diners a la causa. En un any el Fons Nacional de Suport havia repartit 83 milions de florins.

Tot i sobrepassar el topall estipulat pel govern, l'enorme necessitat que hi havia va obligar Walraven i els seus a continuar endavant. Fins a 2.000 persones participaven en la xarxa clandestina de pagaments. Walraven es feia dir Van Tuyl, nom que de seguida arribaria a coneixement dels principals oficials nazis. Els nazis es van assabentar que hi havia una organització a l'ombra que finançava la resistència, però no en tenia ni idea de qui seria aquest Van Tuyl. Curiosament, Walraven sovint tenia tracte amb funcionaris col·laboracionistes i fins i tot amb alts càrrecs, ja que continuava amb la seva feina de banquer i era força conegut a Amsterdam. La pressió emocional que patia era molt intensa.

La gran aturada del sistema ferroviari del setembre de 1944 va posar a prova el Fons Nacional de Suport, perquè els vaguistes eren uns 30.000 i, si volien allargar l'aturada, necessitaven diners per mantenir les seves famílies. Amb els trens i tramvies parats, els nazis no podien deportar jueus i altres minories, i tindrien molts problemes per subministrar recursos a les tropes del front. 

Per tal de sostenir la vaga, Walraven va idear un pla totalment esbojarrat. No se li va acudir una altra cosa que robar el Banc Nacional Neerlandès, el més important dels Països Baixos. Malgrat les reticències del govern a l'exili, finalment el pla tiraria endavant. Però, com s'ho faria?

El pla consistia en falsificar bons bancaris amb quantitats importants i canviar-los pels verdaders. Per assolir tal fita calia usar el mateix tipus de paper, un sistema d'impressió i unes mans que sabessin copiar fins a l'últim detall dels bons autèntics. A més, cada bo tenia un codi diferent i feia falta conèixer-los per avançat. Doncs Walraven va superar cada repte gràcies als seus contactes i a costa de córrer un risc enorme. Val a dir que les falsificacions no eren perfectes, ja que la qualitat dels recursos era limitada, però s'ho havien de jugar tot a caixa o faixa.

La darrera peça que faltava era el caixer general del banc, Cornelis Wilhelmus Ritter, que es va prestar per culminar l'obra. Com que tenia accés a la caixa forta, va entrar al banc amb els bons falsos i els va canviar pels verdaders, tot en companyia de soldats nazis i col·laboracionistes que hi havia a l'edifici. Després, Walraven va llençar els verdaders al mercat per obtenir els diners en efectiu i repartir-los a les famílies dels vaguistes. L'operació era una tremenda bogeria, però va sortir bé. Es considera la més gran estafa que ha patit un banc als Països Baixos en tota la història. Quan els nazis van descobrir la maniobra, ja era massa tard. Afortunadament per al senyor Ritter, no van sospitar d'ell. Els nazis només tenien una única obsessió: Van Tuyl.

Al desembre del 1944, Van Tuyl era la persona més buscada dels Països Baixos. Però alhora que Alemanya perdia territoris i semblava a prop el dia de l'alliberació, més s'acostaven els nazis als grups clandestins que treballaven per al banc de la resistència. Després de la caiguda d'algunes d'aquestes cèl·lules, Walraven va decidir que havia de fugir amb la seva família. 

El 27 de gener de 1945, quan ja ho tenia tot preparat per anar-se'n, va acudir a una última reunió amb membres de la resistència. No sabia que els nazis hi eren. El van detenir juntament amb la resta, però sense saber qui era en realitat; Walraven Van Hall, simplement un opositor més, es pensaven. El van traslladar a una presó de Haarlem, on Johan van Lom, un altre pres, el va delatar sota tortura. La incredulitat dels alts càrrecs nazis era total. El coneixien perfectament! 

El 12 de febrer els nazis van executar Walraven, menys de tres mesos abans de la rendició de les tropes alemanyes dels Països Baixos. Acabava de complir 39 anys.

Després de l'alliberació, el govern neerlandès va exigir a Gijs els comptes de les operacions, ja que sospitaven que alguns diners se'ls podien haver quedat. Gijs els va donar diverses maletes plenes de documentació amb els registres de fins a l'últim florí que es va gastar. El govern, que acabaria retornant els diners amb interessos, no va negar l'heroïcitat dels Van Hall i el banc de la resistència, però va exigir que no es divulgués l'estafa del Banc Nacional Neerlandès. No era una bona publicitat per al sistema financer, ja que no deixava de ser el delicte bancari més important de la història.

Amb tot, el tema sortiria a la llum i, de mica a mica, les investigacions en van treure tots els detalls. Entre els reconeixements pòstums que rebria Walraven estan la Creu de la Resistència de part del govern neerlandès (1946) i la Medalla de la Llibertat de part dels Estats Units (1953). Però quan més va arribar la seva història al públic en general va ser l'any 2010, quan es va inaugurar una escultura com a homenatge a Amsterdam. Es tracta d'un arbre caigut fet de bronze que simbolitza el mateix Walraven. El text del monument diu: Walraven Van Hall / Banquer de la Resistència 1906-1945.

Monument de Walraven Van Hall, a Amsterdam

El banc de la resistència va poder repartir una quantitat de diners que avui equivaldria a 500 milions d'euros. Amb els 20 milions que en van sobrar, es formaria la Fundació 1940-1945, on participaria activament la dona de Walraven.



Pel·lícula recomanada

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La pesta negra

La religió a l'edat mitjana

Introducció a l'edat mitjana

Edat Moderna

Les croades