Els espartans

Esparta era una de les ciutats principals de l'antiga Grècia. Amb una societat totalment militaritzada, causava tant admiració com terror. Durant segles, va dominar la península del Peloponès enfrontada a Atenes.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Es creu que Esparta va ser fundada durant el segle X o IX a.n.e. pels doris, una tribu emparentada amb la resta de tribus gregues que es va assentar al Peloponès durant o després del segle XII a.n.e., quan es va produir l'activitat dels Pobles de la Mar. Amb el temps, la ciutat seria governada per dos reis de dues dinasties originades en els fills del mític rei Aristodem.

La llegenda diu que els espartans van participar en la conquesta de Troia al costat dels aqueus (micènics), tot i que segons les dates més consolidades això seria impossible, perquè la guerra de Troia va passar, teòricament, cap al segle XII a.n.e. i Esparta encara no s'havia fundat. Val a dir que la història d'aquesta guerra explicada a la Ilíada i l'Odissea té pinta de ser una mitificació d'algun conflicte passat o simplement una invenció per dotar els grecs d'un passat gloriós.

El cas és que Esparta va engegar entre els segles IX i VIII a.n.e. una extensa campanya de conquesta per tota la regió que l'envoltava. Messènia i Lacònia caurien ràpidament en les seves mans i, cap al segle VI a.n.e., també Arcàdia. Els habitants de Messènia van ser convertits en servents de l'estat, anomenats ilotes. Al segle VI a.n.e., a més, Esparta va fundar la Lliga del Peloponès, que reunia els seus aliats.

Durant el segle V a.n.e., els espartans van lluitar al costat d'Atenes contra els perses en les anomenades Guerres Mèdiques (499-449 a.n.e.), que guanyarien els grecs. El 480 a.n.e. tindria lloc la famosa batalla de les Termòpiles, on el rei Leònides i els seus 300 soldats, a més de tropes aliades (uns 7.000 homes en total), van fer front l'enorme exèrcit de Xerxes I (amb uns 200.000 soldats). Més endavant, en la Guerra del Peloponès (431-404 a.n.e.), Esparta i Atenes serien enemigues. Els espartans van guanyar aquest conflicte i Atenes quedaria sumida en la decadència, tot i que tota Grècia seria devastada i ja no tornaria a la glòria d'abans. 

El 371 a.n.e. Esparta va perdre la batalla de Leuctra davant de Tebes i aliats, i la seva hegemonia al món grec va arribar a la seva fi. Convertida en una ciutat poc rellevant, passaria a mans macedònies i romanes fins a quedar pràcticament oblidada.



L'ORIGEN DE LA SOCIETAT ESPARTANA

Licurg va ser un polític i legislador espartà a qui s'atribueix la formació de la societat espartana tal com existeix al nostre imaginari. Es creu que va viure durant el segle IX a.n.e., tot i que hi ha poca informació sobre ell. 

Per causa de diverses topades amb la reialesa, Licurg va decidir viatjar pel món en la recerca de la millor forma de govern. Primer es va dirigir a Creta, després a la Jònia (a l'Àsia Menor) i finalment a Egipte. Durant el viatge, va parar especial atenció en els governs d'aquests pobles i va prendre notes sobre detalls que li cridaven l'atenció o que veia amb bons ulls. Malgrat tot, va acabar al santuari de Delfos, on la sacerdotessa Pitia li va servir d'inspiració. D'aquesta trobada en sortiria la Gran Rhetra, la nova llei espartana.

Esparta estava en una situació de constant revolta per causa de les males pràctiques dels seus reis. Licurg es va presentar davant d'ells i la classe dirigent amb una bona colla de seguidors armats i va forçar-los a acceptar la Gran Rhetra. El poble el va aclamar i la resistència a les seves reformes va ser mínima. 

Des d'aleshores, la societat espartana estaria governada per la gerúsia, un consell de 28 ancians de més de 60 anys, més els dos reis, i una assemblea de guerrers de més de 30 anys que decidia sobre les propostes de la gerúsia. Un dels reis actuava més com a cap de l'exèrcit i l'altre com a gran sacerdot. Els reis, el consell d'ancians i l'assemblea van ser les institucions fonamentals de la societat espartana.

Entre les disposicions reglamentàries que va instaurar Licurg, hi trobem el repartiment a parts iguals del territori i l'anul·lació del valor de les monedes d'or i plata. Havien de fer servir monedes de ferro, una acció que fomentava l'austeritat. També es va regular el comerç estranger per tal que fos mínim i evitar que idees perilloses poguessin penetrar dins la capital. Moltes altres normes anaven dirigides a enfortir les arrels espartanes dels ciutadans i generar una comunitat forta i lleial. Però, el principal instrument que va usar Licurg per aconseguir la lleialtat a Esparta va ser l'educació.

Licurg va establir un sistema educatiu molt rígid i totalment allunyat d'altres sistemes del món grec, que amb el temps seria conegut com l'agogé, i que evolucionaria mantenint una estricta forma d'entendre la identitat espartana. Segons aquest sistema, quan un nen complia set anys havia d'abandonar el nucli familiar i anar a conviure amb altres companys en barraques d'estil militar. Els nens aprenien a llegir, a escriure i a cantar poemes i himnes de guerra. També rebien un entrenament físic molt dur i aprenien a fer servir armes i a regir-se per la disciplina i amor a Esparta. Aquesta formació durava fins als 20 anys, moment en què passaven a formar part d'una tropa oficial.

El resultat de tot plegat va ser una societat hermètica i profundament militaritzada, lluny de les arts i la ciència, en clara contraposició a Atenes. Una frase famosa que reflecteix aquest caràcter extremadament combatiu és la que es deia a un soldat que anava a la guerra: "Torna amb el teu escut o damunt d'ell". Dit d'una altra manera, torna viu o mort, i punt. 

Pel que fa a les nenes, rebien una educació basada en la gimnàstica, la lluita i l'atletisme, amb el fi de capacitar-les per engendrar nens sans i forts. De grans, les dones tenien moltes llibertats. Gaudien de prestigi, podien tenir amants i dirigien les propietats quan els homes anaven a lluitar. Quan el marit moria, la dona es convertia en propietària dels seus béns. Practicaven esports (sovint nues, com els homes), participaven dels banquets i bevien vi. Totes aquestes coses serien impensables en altres ciutats gregues.

LA SOCIETAT ESPARTANA

La societat espartana estava dividida en tres classes principals. La primera era la dels iguals, els esparciates, els espartans de debò. Tots eren suposadament descendents dels doris que havien dominat els pobladors natius. En el moment del naixement, els nadons havien de ser examinats per una comissió que decidia si estaven sans i sense defectes i així guanyar-se el dret a la vida. Si no, les criatures eren abandonades o llençades des de dalt d'un barranc. 

Els espartans solien tenir similar rang i fortuna i eren els únics que podien tenir alguna participació política. No treballaven de res, només es dedicaven a la guerra i la política. Aquesta minoria privilegiada podia estar al voltant de les 10.000 persones en la seva millor època. A partir dels 30 anys els barons podien formar part de l'assemblea i casar-se. Fins als 60 havien de mantenir el servei militar. Després, podien optar a pertànyer a la gerúsia.

La segona classe era la dels periecs, literalment els 'veïns'. Aquests habitaven fora d'Esparta, eren lliures, podien tenir propietats i funcions polítiques locals, però havien de pagar impostos a Esparta. Solien ser artesans, pagesos, comerciants o obrers. Es creu que aquests havien estat originàriament aqueus i que quan van ser dominats pels doris van conformar aquesta classe social. 

La tercera classe era la dels ilotes, que pertanyien a l'estat i funcionaven com a servents. Podien tenir casa i viure amb la família, però estaven obligats a treballar la terra per mantenir la capital. Molts també s'encarregaven de tasques domèstiques en cases espartanes. No eren pròpiament esclaus, però tampoc eren lliures. Les seves condicions solien ser difícils i sovint es revoltaven. Com que eren majoria, contínuament se'ls sotmetia a un control molt estricte. Havien d'aportar a Esparta unes quantitats concretes de blat, vi i oli. 

Generalment, els ilotes rebien un tracte humiliant i fins i tot violent per remarcar la seva baixa condició. En èpoques de guerra, però, l'exèrcit acceptava soldats ilotes en les seves files, que efectuaven diverses tasques a més de lluitar si calia. També alguns espartans tenien fills amb dones ilotes. Aquests bastards solien servir per engrandir les tropes i formaven una mena de classe intermèdia sense més volada que l'exèrcit. Les filles bastardes podien ser abandonades al néixer o deixades amb la família ilota. 

Els estrangers no eren ben rebuts a la capital. Es considerava que hi podien introduir idees que contaminessin la vida espartana. Per això, els pocs que hi residien eren vigilats i tractats amb desconfiança. A vegades, s'organitzaven expulsions dels més sospitosos de ser una mala influència.

La ciutat d'Esparta no tenia muralles ni acròpolis i constava, no d'un nucli compacte, sinó de diverses barriades pròximes entre si. No hi havia edificis que destaquessin ni grans monuments. Els espartans eren molt fidels a la tradició oral, per tant, no ens han deixat informació procedent directament d'ells. Les fonts indirectes acostumen a idealitzar o, sobretot, demonitzar la seva societat. 



Informació extra

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els vikings

Els indis d'Amèrica del Nord

L'Imperi Romà d'Orient

Quant temps podem viure sense menjar?

Les aventures mediterrànies dels almogàvers

Història de Catalunya