Maria Soliña, la bruixa de Cangas
A Galícia, el seu nom encara ressona: Maria Soliña. Una dona de carn i ossos, marcada per la tragèdia i condemnada per una societat que necessitava trobar culpables. Una història convertida en llegenda.
 |
Maria Soliña ha passat a la memòria popular com la "bruixa de Cangas". Tanmateix, darrere d'aquesta imatge envoltada de misteri s'amaga una realitat molt més tràgica. Lluny de ser una poderosa fetillera, Maria Soliña va ser víctima de la intolerància, les supersticions i els interessos econòmics en una època convulsa.
UNA VIDA MARCADA PER LA TRAGÈDIA
Maria Soliña va néixer el 1551 a Cangas, una important vila marinera situada a la ria de Vigo. Les fonts indiquen que pertanyia a una família acomodada i que estava casada amb Pedro Barba, un home amb una bona situació econòmica.
La seva vida va canviar radicalment el 9 de desembre del 1617. Aquell any, una flota de pirates turcs va atacar diverses poblacions de les Rías Baixas. Cangas va ser saquejada, incendiada i devastada. Centenars d'habitants hi van morir o van ser capturats per ser venuts com a esclaus al nord d'Àfrica.
Entre les víctimes de l'atac pirata hi havia familiars propers de Maria Soliña, inclòs el seu marit. La vila va quedar sumida en el caos i moltes famílies van perdre les seves propietats i els seus mitjans de vida. Per a Maria, aquell atac significaria només el principi de la seva agonia.
DE VÍDUA RESPECTADA A BRUIXA
Només quatre anys després del saqueig, el 1621, Maria Soliña va ser denunciada davant la Inquisició. Se l'acusava de practicar la bruixeria, assistir a aquelarres i mantenir relacions amb el dimoni. Tenia 70 anys.
Avui aquestes acusacions poden semblar absurdes, però en aquella època la creença en la bruixeria estava molt estesa. Malalties, males collites, tempestes o desgràcies personals sovint s'atribuïen a l'acció de suposades bruixes.
Els historiadors, però, consideren que darrere del cas de Maria Soliña hi havia motius molt més terrenals. Després de la mort del seu marit, havia heretat béns i propietats. En una societat profundament patriarcal, una dona vídua i amb recursos podia despertar enveges i interessos. Les acusacions de bruixeria eren una manera eficaç de desacreditar una persona i facilitar la confiscació dels seus béns.
Durant el procés inquisitorial, Maria Soliña va acabar confessant alguns dels càrrecs. Tanmateix, aquesta confessió no constitueix cap prova de culpabilitat. La Inquisició utilitzava interrogatoris extremadament durs i una forta pressió psicològica. Moltes persones acabaven admetent fets inexistents simplement perquè creien que era l'única manera d'evitar càstigs encara més severs.
Els documents conservats descriuen una dona gran, afectada pels patiments acumulats i profundament marcada per les tragèdies viscudes. Lluny de la imatge popular d'una poderosa bruixa, hi apareix una persona vulnerable atrapada en un sistema judicial dominat per les supersticions.
Finalment, va ser condemnada a penes de caràcter religiós i a l'escarni públic. No va ser executada, però el procés va destruir la seva reputació i la seva posició social.
 |
| Maria Soliña (IA) |
EL NAIXEMENT D'UNA LLEGENDA
Amb el pas del temps, la figura històrica de Maria Soliña es va anar transformant en llegenda. La tradició popular va accentuar els aspectes més misteriosos de la seva història i la va convertir en una de les meigas més famoses de Galícia.
Durant el segle XX, la figura de Maria Soliña va adquirir una nova dimensió. La memòria popular de Cangas ja havia conservat el seu nom i el record de la seva desgràcia, però el poeta gallec Celso Emilio Ferreiro va contribuir decisivament a convertir-la en un símbol literari de la injustícia i del patiment. L'any 1962 va publicar el poema «María Soliña» dins del seu conegut llibre Longa noite de pedra. Amb els seus versos, Ferreiro va recuperar la figura d'aquella dona del segle XVII i la va transformar en una imatge de la solitud, la por i el patiment d'un poble sotmès a la injustícia.
Polos camiños de Cangas
a voz do vento xemía:
ai, que soliña quedache,
María Soliña.
Nos areales de Cangas,
muros de noite se erguían:
ai, que soliña quedache,
María Soliña.
As ondas do mar de Cangas
acedos ecos traguían:
ai, que soliña quedache,
María Soliña.
As gueivotas sobre Cangas
soños de medo tecían:
ai, que soliña quedache,
María Soliña.
Baixo os tellados de Cangas
anda un terror de auga fría:
ai, que soliña quedache,
María Soliña.
Celso Emilio Ferreiro
(Longa Noite de Pedra 1962)
A partir d'aleshores, Maria Soliña va deixar de ser només el personatge d'una antiga història de bruixeria per convertir-se en un símbol cultural de Cangas i de Galícia. La seva figura ha estat recuperada posteriorment per la música, el teatre, el cinema i altres expressions artístiques, reforçant aquesta interpretació com a víctima de la persecució i de la intolerància.
La història de Maria Soliña és la història d'una dona real atrapada entre la tragèdia i la superstició. Una dona que va haver d'afrontar-se una acusació de bruixeria que marcaria per sempre el seu futur.
Quatre segles més tard, el seu record continua viu. Però avui no la recordem com una bruixa, sinó com el símbol de totes aquelles persones que van ser perseguides per la por, els prejudicis i la intolerància. La seva història ens recorda fins a quin punt les societats poden arribar a condemnar innocents quan la superstició i els interessos particulars s'imposen sobre la raó i la justícia.
