La història del petroli
El petroli, un líquid fosc i enganxós que ha canviat la nostra societat i que amaga una història molt més antiga que nosaltres.
 |
El petroli, abans que fes moure cotxes, avions i tancs, i abans que construís fortunes immenses i convertís deserts en centres de poder, ja existia sota terra des de feia milions d'anys. De fet, cada litre de petroli és el resultat d'un procés geològic tan lent que costa d'imaginar: la transformació de matèria orgànica, acumulada en antics mars i llacs i enterrada sota capes de sediments que, durant milions d'anys, la van sotmetre a temperatures cada vegada més elevades fins a convertir-la en hidrocarburs. Per tant, el petroli és una mena de memòria química d'ecosistemes desapareguts.
La humanitat coneix el petroli des de l'antiguitat. Els pobles de Mesopotàmia ja aprofitaven el betum (una forma molt espessa i viscosa de petroli) com a adhesiu arquitectònic, impermeabilitzant per a vaixells i material de construcció. A l'antiga Xina, el cru també es coneixia i s'escalfava per modificar-ne les propietats.
Però durant la immensa major part de la història humana, el petroli va ser una curiositat, una substància que brollava espontàniament en alguns indrets i que tenia usos puntuals. Ningú no podia sospitar que, a partir del segle XIX, es convertiria en una de les forces més poderoses de la història contemporània.
EL PETROLI ABANS DE L'ERA DEL PETROLI
La paraula petroli procedeix, literalment, del llatí petroleum, 'oli de pedra'. Durant segles, les persones que el trobaven a la superfície no sabien res sobre el seu origen geològic, però sí que havien descobert algunes de les seves propietats.
A Mesopotàmia, el betum era especialment útil perquè podia impermeabilitzar. En una regió travessada per grans rius, això tenia una aplicació evident: servia per segellar embarcacions i evitar que l'aigua penetrés en la fusta. També es feia servir en construcció. No és casualitat que les fonts naturals de betum fossin conegudes i explotades en diverses zones del Pròxim Orient des de temps molt antics.
El petroli també apareixia de manera espectacular en alguns paisatges. A la regió de Bakú, a l'actual Azerbaidjan, les emanacions de gas i petroli podien alimentar flames naturals que cremaven durant llargs períodes. Fenòmens com aquests van convertir els hidrocarburs en elements gairebé misteriosos molt abans que fossin un recurs industrial.
Però hi havia un problema insalvable: les filtracions naturals només proporcionaven quantitats limitades. Per transformar el petroli en una gran font d'energia calia fer una cosa nova: anar-lo a buscar sota terra de manera sistemàtica.
EL POU QUE VA INAUGURAR UNA NOVA ERA
El 1859, un antic maquinista de ferrocarril anomenat Edwin Drake treballava a prop de Titusville, a Pennsilvània (Estats Units). La seva missió era trobar una manera d'obtenir petroli de manera regular. L'empresa que el va contractar era la Seneca Oil Company. Els seus dirigents creien que aquell "oli de roca", conegut per les filtracions naturals de la zona, podia tenir valor comercial.
Drake va prendre una decisió que semblava extravagant: perforar el subsol utilitzant tècniques semblants a les que s'usaven en la recerca de sal. Els veïns es van riure del projecte i van batejar la instal·lació com "Drake's Folly", 'la bogeria de Drake'. Però, el 27 d'agost del 1859, la perforació va arribar al petroli a una profunditat d'uns 21 metres, i l'endemà els treballadors hi van descobrir l'or negre.
No era el primer pou de petroli de la història ni el primer lloc on s'havien extret hidrocarburs. La seva importància és una altra: el pou de Drake es considera tradicionalment l'inici de la indústria petroliera moderna, perquè va demostrar que era possible perforar expressament per obtenir petroli de manera repetible i comercial. La febre va ser immediata. Especuladors i empresaris van acudir a Pennsilvània, i en pocs anys el paisatge es va omplir de torres de perforació.
Tanmateix, Drake gairebé no es va beneficiar de la revolució que havia ajudat a desencadenar. No va saber convertir la seva innovació en una gran fortuna i va acabar els seus últims anys amb dificultats econòmiques. L'home que havia contribuït a obrir la porta a una de les indústries més lucratives de la història va morir el 1880 sense haver-se enriquit amb el petroli.
 |
| Pous de petroli a Pennsilvània el 1862 |
ABANS DE LA BENZINA
Avui associem automàticament el petroli amb la benzina. Però la primera gran revolució petroliera va tenir un altre protagonista: el querosè.
A mitjans del segle XIX, il·luminar les ciutats i les cases era un problema car i complex. S'utilitzaven espelmes, olis vegetals i greixos animals. L'oli de balena també havia estat un combustible d'il·luminació molt important. El querosè, obtingut mitjançant el refinament del petroli, oferia una alternativa que podia produir-se a gran escala. El petroli, per tant, va començar conquerint la nit abans de conquerir les carreteres.
La benzina, en canvi, era durant els primers anys un producte molt menys interessant. En el procés de destil·lació del cru apareixien diferents fraccions segons el seu punt d'ebullició, i la benzina no tenia encara un mercat important. Fins i tot sovint era descartada perquè els productors buscaven querosè per a la il·luminació. No va ser fins a l'expansió de l'automòbil que aquella substància volàtil es va convertir en un producte extraordinàriament valuós.
ROCKEFELLER I LA GRAN INDÚSTRIA PETROLIERA
Trobar petroli podia ser rendible. Però qui realment controlava el negoci no era necessàriament qui perforava el pou, sinó qui dominava el refinament, el transport i la distribució.
Aquesta va ser la gran intuïció de John D. Rockefeller. El 1870 va fundar la Standard Oil Company i va construir una organització empresarial d'una escala sense precedents. Per mitjà de la integració de refineries, acords amb ferrocarrils i l'adquisició o absorció de competidors, la Standard Oil va arribar a dominar una proporció enorme del negoci nord-americà dels productes petrolífers. De fet, l'empresa va arribar a controlar prop del 80% del mercat de productes derivats del petroli.
La Standard Oil va demostrar que el petroli no era només una qüestió d'excavar un forat i trobar un líquid negre. Calia construir oleoductes, refineries, dipòsits, sistemes de transport i xarxes comercials. En altres paraules, la gran riquesa del petroli no depenia només del subsol: també depenia de controlar tota la cadena que portava el producte des del jaciment fins al consumidor.
El petroli va contribuir així al naixement de les grans corporacions modernes, però també va alimentar el debat sobre els monopolis. La concentració de poder de la Standard Oil va acabar convertint-se en un dels casos més emblemàtics de la legislació antimonopoli dels Estats Units.
 |
| John D. Rockefeller el 1895 |
EL MOTOR QUE HO VA CANVIAR TOT
La gran explosió del petroli va arribar quan es va produir la trobada entre dues tecnologies: la indústria petroliera i el motor de combustió interna.
Durant la dècada de 1890, l'automòbil va començar a crear una demanda creixent de benzina. El procés es va accelerar espectacularment durant les primeres dècades del segle XX. El 1920, als Estats Units ja hi havia prop de 9 milions d'automòbils, i les estacions de servei s'estenien per tot el país.
El petroli va canviar la geografia. Les carreteres van començar a competir amb els ferrocarrils. Les ciutats es van expandir. Els suburbis es van fer possibles gràcies a la mobilitat individual. El camió va transformar el transport de mercaderies. I el tractor va contribuir a mecanitzar l'agricultura.
Però, sobretot, el petroli oferia una característica extraordinària: una enorme quantitat d'energia en un volum relativament petit. Això el feia ideal per moure vehicles. Un combustible líquid podia transportar-se dins d'un dipòsit i fer-se servir quan calgués, una flexibilitat que altres fonts d'energia de l'època difícilment podien igualar. El segle XX seria, en bona mesura, el segle de la civilització motoritzada.
EL PETROLI I LES GUERRES MUNDIALS
Quan els exèrcits van començar a motoritzar-se, el petroli va deixar de ser només un recurs econòmic. Es va convertir en una qüestió de seguretat nacional.
Durant la Primera Guerra Mundial, camions, avions, automòbils i vaixells van demostrar que la mobilitat basada en combustibles líquids podia tenir un enorme valor militar. La tendència es va intensificar durant la Segona Guerra Mundial. Tancs, bombarders, portaavions i divisions mecanitzades consumien quantitats immenses de combustible.
El problema era tan important que la disponibilitat de petroli podia condicionar l'estratègia d'un país. Les potències industrials necessitaven no només soldats i armes, sinó un flux constant de combustibles. La guerra moderna s'havia convertit, en part, en una guerra per mantenir motors en marxa. A partir d'aquell moment, la política internacional ja no podria entendre's sense mirar un mapa dels recursos energètics.
NOUS ACTORS PETROLIERS
Durant els primers anys de la indústria moderna, els Estats Units i Rússia van tenir un paper central en la producció de petroli. Però, al llarg del segle XX, van adquirir cada vegada més importància els enormes jaciments del Pròxim Orient.
Aquesta transformació va tenir conseqüències que anaven molt més enllà de l'economia. Països que durant dècades havien tingut un pes internacional limitat o inexistent es van convertir en actors fonamentals, perquè sota el seu territori hi havia una de les substàncies més necessàries per a la indústria mundial.
El petroli també va plantejar una qüestió política decisiva: qui havia de controlar la riquesa que hi havia sota terra? Durant bona part del segle XX, les grans companyies internacionals van dominar la producció en molts països productors. Amb el temps, aquests estats van reclamar un major control sobre els seus recursos.
Aquesta tensió explica el naixement de l'OPEP, l'Organització de Països Exportadors de Petroli. Va ser fundada a Bagdad el setembre del 1960 per cinc països: l'Iran, l'Iraq, Kuwait, l'Aràbia Saudita i Veneçuela. La seva creació va representar un punt d'inflexió, ja que els països productors començaven a coordinar-se per defensar els seus interessos en un mercat dominat fins aleshores per grans empreses petrolieres.
 |
| Pous petroliers a l'Iran |
LA CRISI QUE VA FER OBRIR ELS ULLS
Durant dècades, les societats occidentals havien construït la seva prosperitat sobre la idea que el petroli seria abundant i assequible. La crisi del 1973, en canvi, va destruir aquesta sensació de seguretat.
Tot va començar l'octubre del 1973, durant la guerra del Yom Kippur, quan Egipte i Síria van atacar Israel. Davant el suport dels Estats Units i d'altres països occidentals a Israel, els països àrabs exportadors de petroli van decidir utilitzar el cru com a arma política.
El 17 d'octubre del 1973, els membres àrabs de l'OPEP van anunciar retallades de producció i, posteriorment, diversos països van imposar un embargament contra els Estats Units i altres estats que consideraven favorables a Israel.
Les conseqüències van ser espectaculars. En pocs mesos, el preu del barril va passar d'uns 3 dòlars a gairebé 12, és a dir, es va multiplicar aproximadament per quatre. A molts països hi va haver escassetat de combustible, llargues cues a les benzineres i mesures d'estalvi energètic. Però l'impacte més profund seria econòmic: l'encariment de l'energia va alimentar la inflació i va contribuir a una recessió sense precedents.
L'embargament es va aixecar el març del 1974, però res tornaria a ser igual. Des de llavors, el petroli va deixar de ser simplement un combustible barat i abundant per convertir-se, als ulls dels governs, en una poderosa arma econòmica i geopolítica. Aleshores, la seguretat energètica es va convertir en una prioritat permanent. Es van buscar nous jaciments, es van impulsar reserves estratègiques i molts països van intentar reduir la seva dependència del petroli, amb resultats desiguals. I cal no oblidar el paper del petroli com a objectiu estratègic en els conflictes militars del Pròxim Orient a principis de la dècada de 1990.
LA INDÚSTRIA PETROQUÍMICA
Quan pensem en petroli, pensem en benzineres. Però una part fonamental del cru no acaba cremada dins d'un motor. Es transforma en matèries primeres per a la indústria química. Els petroquímics són presents en plàstics, fertilitzants, pneumàtics, detergents, fibres sintètiques, dispositius digitals i equipament mèdic, entre molts altres productes.
Aquesta realitat fa que abandonar el petroli sigui més complex del que sembla. Substituir un cotxe de benzina o gasoil (un altre derivat del petroli) per un vehicle elèctric pot reduir la demanda de combustible, però no elimina automàticament tots els usos dels hidrocarburs. De fet, molts elements de les tecnologies de la transició energètica també utilitzen productes petroquímics.
El petroli és, doncs, una font d'energia, però també una matèria primera. I aquestes dues dimensions han de distingir-se quan parlem del seu futur.
UN FUTUR INCERT
Avui, encara que l'ús del petroli disminueix en cotxes i altres sectors que s'electrifiquen, continua sent essencial per al transport mundial, especialment per a l'aviació, el transport marítim i bona part de la mobilitat terrestre, a més de la indústria petroquímica.
Durant més d'un segle, la gran pregunta era com trobar prou petroli per alimentar una civilització que en consumia cada vegada més. Avui, una altra pregunta ha passat al primer pla: com reduir la nostra dependència d'un combustible que ha contribuït decisivament al canvi climàtic sense desorganitzar una societat que encara en depèn profundament? I què passarà, no quan s'acabi (encara falta molt), sinó quan no n'hi hagi prou per a tothom?
La natura necessita milions d'anys per transformar restes d'organismes microscòpics en hidrocarburs. La humanitat, en canvi, ha après a extreure'ls i consumir-los a una velocitat extraordinària. En poc més d'un segle i mig hem construït una civilització global aprofitant reserves que són el resultat de processos geològics molt lents.
Potser per això el petroli és un dels materials més fascinants de la història humana. No és només un líquid negre. És temps geològic concentrat, energia procedent d'un món desaparegut que la nostra civilització va descobrir com utilitzar amb una eficàcia extraordinària. I és també el símbol d'una contradicció: mai una substància extreta del passat havia tingut tant de poder per determinar el futur.
