L'educació a l'edat antiga
Des d'un bon principi, l'educació es va convertir en un element de gran rellevància en les primeres civilitzacions del planeta. La història de l'educació en l'edat antiga és fascinant, i en ensenya que això de voler aprendre del món que ens envolta ens ve de molt lluny.
![]() |
L'EDUCACIÓ A MESOPOTÀMIA
El començament de l'activitat educativa el trobem amb el naixement de l'escriptura i el càlcul a Sumèria. L'escriptura va néixer de la necessitat de registrar transaccions econòmiques, contractes i codis jurídics, i serviria per impartir educació a una classe privilegiada de la societat mesopotàmica: els escribes.
El principal suport d'escriptura eren les tauletes d'argila humida, un material molt abundant a Mesopotàmia. Per escriure s'usava un càlam, un tros de canya acabada en una punxa que servia per marcar l'argila amb signes. Un cop seques o cuites al forn, eren extremadament duradores. De fet, un bon grapat d'aquestes tauletes han sobreviscut fins avui.
A l'antiga Mesopotàmia, les edubba (possiblement significa 'casa de les tauletes') eren les escoles on s'educaven els futurs escribes, joves de classe alta, fa uns 3.000 anys. De fet, tenim constància de tauletes trobades en aquests edificis amb glossaris de paraules, com si fossin un diccionari, i recursos per a l'aprenentatge de matemàtiques bàsiques. Des de ben petits, els nens rebien classes regulars, o bé en aquestes escoles o bé a casa seva, per aprendre el complex sistema cuneïforme que els sumeris, i altres pobles del voltant, feien servir per escriure.
El mestre podia fer que els alumnes memoritzessin textos o que els copiessin fins a aconseguir una cal·ligrafia correcta. En tauletes de l'època, hi ha nombroses referències al càstig, cosa que fa pensar que aquest era un mètode important per motivar els joves a aprendre.
Els escribes tenien un paper fonamental en l'administració, l'economia, la religió i la literatura. S'encarregaven de portar els registres dels temples, els palaus i els negocis, així com de copiar textos literaris i religiosos. En les societats mesopotàmiques, només les classes altes sabien escriure i llegir, com els mateixos escribes, alguns sacerdots i els membres de l'aristocràcia i reialesa, aquests últims sobretot per qüestions cerimonials i per supervisar les tasques dels escribes.
A mesura que la resta de pobles mesopotàmiques es desenvolupaven formant societats més complexes, com l'assíria i la babilònica, el nombre de funcionaris augmentava, fet que feia necessari millorar el sistema escolar per absorbir tanta demanda. L'ofici d'escriba normalment s'heretava, i en la majoria dels casos eren els nois qui podien rebre aquesta ensenyança.
L'EDUCACIÓ A L'ANTIC EGIPTE
A Egipte, l'escriptura jeroglífica va sorgir més o menys alhora que la cuneïforme a Mesopotàmia, però en aquest cas més per una qüestió purament religiosa, per manifestar les creences en tombes i temples. Per això aquesta escriptura es feia en materials de llarga durada, com la pedra. Però els escribes egipcis no trigarien gaire en crear un sistema simplificat i més productiu, l'escriptura hieràtica, que s'usava per al dia a dia, com cartes, textos administratius, jurídics i literaris. El suport d'aquesta escriptura era el papir, fabricat amb les tiges de la planta del mateix nom. L'eina per escriure era un càlam, similar al càlam mesopotàmic, amb la principal diferència que, en aquest cas, es mullava en tinta per després marcar el papir com si fos un bolígraf.
L'habilitat d'escriure també era pròpia de la classe alta i l'ofici també solia ser familiar. Els textos que es feien servir per a l'aprenentatge donaven consells per a la pràctica de l'escriptura, a més de presentar exercicis de cal·ligrafia. L'objectiu principal era preparar funcionaris per a la complexa burocràcia egípcia. Els escribes eren essencials per a la gestió de registres fiscals, projectes de construcció (com piràmides o temples), i l'administració estatal. A més, es garantia la preservació del coneixement religiós, literari i científic, com els textos funeraris o mèdics. Com a exemple de coneixement funerari i religiós tenim el famós Llibre dels morts, molt comú durant el Regne Nou, entre els segles XVI i XI a.n.e. I com a document mèdic tenim l'anomenat papir Edwin Smith del segle XVI a.n.e.
Entre els qui rebien educació estaven els fills de nobles, funcionaris i sacerdots. Les dones de l'alta societat, com les filles de faraons o les sacerdotesses, podien rebre educació en lectura, escriptura o religió, però no solien convertir-se en escribes. Les escoles solien trobar-se als temples o palaus, i els nens començaven l'aprenentatge entre els 5 i 7 anys. Copiaven textos en escriptura hieràtica i feien exercicis que incloïen llistes de vocabulari, textos morals o fórmules matemàtiques. Els càstigs, com passava a Mesopotàmia, eren freqüents.
En un determinat moment, els aspirants a escribes acompanyaven els funcionaris en tasques administratives o de construcció. D'aquesta manera, podien fer pràctiques. Un cop assolit el càrrec d'escriba, es gaudia d'alt prestigi i exempció d’impostos.
L'EDUCACIÓ A L'ANTIGA ÍNDIA
L’educació a l’antiga Índia va estar profundament lligada a les tradicions religioses, filosòfiques i socials, amb un sistema pedagògic que va evolucionar al llarg dels segles i que es va estructurar principalment al voltant de dos grans eixos: el model vèdic (relacionat amb l’hinduisme) i el model budista. Aquests sistemes, encara que diferents en valors i pràctiques, compartien l’objectiu de transmetre coneixement espiritual, moral i pràctic.
L'educació vèdica estava basada en els Vedes (els textos sagrats), els Upanixads (textos que barrejaven filosofia i religió) i el Dharma-xastra (textos sànscrits relacionats amb el deure religiós. L’educació tenia com a finalitat principal la realització espiritual i el compliment del deure. També incloïa coneixements pràctics com matemàtiques, astronomia, medicina i arts marcials. En la majoria dels casos, aquesta educació quedava fora de l'abast de les nenes.
Els estudiants, principalment nens de les castes altes, vivien amb un guru (mestre) en una escola-residència) normalment en entorns naturals. L’aprenentatge era oral i es basava en la memorització de textos sagrats, rituals i càntics. La relació entre guru i deixeble era sagrada i es basava en el respecte i la disciplina. L’ensenyament combinava debats filosòfics, meditació i serveis domèstics al guru.
L'educació budista, en canvi, era més inclusiva i oberta a les castes, les diferents classes socials de l'Índia. A més de les doctrines budistes, s’estudiava lògica, medicina, llengües i arts. En aquest cas, fins i tot les dones se'n podien beneficiar, i moltes ingressaven en ordes monàstics, tot i que amb algunes restriccions en comparació als homes. L'educació budista donaria lloc entre els segles IV i V de la nostra era a la fundació de la que és considerada la primera universitat residencial del món, la universitat de Nalanda, a l’actual estat de Bihar, al nord-est de l’Índia. A ella arribaven multitud d'estudiants cada any de tots els racons d'Àsia. Les seves biblioteques acollirien centenars de milers de llibres.
L'antiga Índia va destacar pels seus avançats coneixements en matemàtiques (incloent-hi el concepte de zero que, amb el temps, arribaria a Europa). Però també serien molt rellevants els coneixements d'astronomia i medicina, preservats i transmesos gràcies a aquests sistemes educatius. La tradició oral i l’èmfasi en el diàleg crític van influir en mètodes pedagògics posteriors, com els usats a les escoles filosòfiques gregues.
L'EDUCACIÓ A L'ANTIGA XINA
L’educació a l'antiga Xina, des de les primeres dinasties com la Shang (c. 1600 a.n.e.-1046 a.n.e) fins a la Han (206 a.n.e.-220 n.e), va ser un pilar fonamental per a la construcció d’una identitat cultural i política única. Aquest període, marcat per l’auge de filosofies com el confucianisme i el legalisme, va veure el naixement d’institucions educatives que van modelar no només l’administració imperial sinó també els valors socials.
Durant la dinastia Shang (c.1600 a.n.e.-1046 a.n.e.), l’educació estava íntimament lligada a les elits religioses i polítiques. Els escribes i endevins, encarregats d’interpretar els ossos oraculars, trossos d'os d'escàpules d'animals o closques de tortugues, eren els principals amos del coneixement. Els seus textos ja reflectien un sistema d’escriptura complex, que requeria anys d’aprenentatge. L’educació es limitava a l’aristocràcia i als funcionaris del palau, amb un enfocament pràctic en l’administració i els rituals.
Amb la dinastia Zhou (1046 a.n.e.-256 a.n.e.), es va estructurar un sistema educatiu més formalitzat, centrat en les Sis Arts. Aquestes eren:
Ritus: normes de comportament i cerimònies.
Música: harmonia i disciplina.
Tir amb arc: habilitat militar.
Conducció de carros: destresa física i estratègica.
Cal·ligrafia: domini de l’escriptura.
Matemàtiques: càlcul per a l’administració.
Aquest model, reservat per als fills de nobles, buscava formar individus equilibrats, capaços tant de governar com de defensar l’Estat. No obstant això, la fragmentació del poder durant el període de Primaveres i Tardors (771 a.n.e.-475 a.n.e.) i Regnes Combatents (475 a.n.e.-221 a.n.e.), en què la dinastia quedaria amb el control d'una part petita de la Xina, va impulsar un auge de pensament crític, donant lloc a les Cent escoles de pensament, considerada l'edat d'or de la filosofia xinesa. Els grans pensadors d'aquesta època solien ser erudits viatjants, que eren contractats pels governants estatals com a assessors sobre els mètodes de govern, de guerra i de diplomàcia. Els més famosos serien Confuci (originador del confucianisme), Menci (un gran seguidor de Confuci), Mo Di (Mozi, originador del moïsme) i Lao Tse (Laozi, originador del taoisme).
Confuci (551 a.n.e.-479 a.n.e.) va revolucionar l’educació al defensar que el coneixement havia d’estar accessible a tots els que tinguessin voluntat per aprendre. Les seves ensenyances, compilades pels deixebles en l'obra Analectes, emfatitzaven la virtut, la justícia i el respecte jeràrquic. Confuci va fundar la primera escola privada, obrint les portes a estudiants de diferents classes, encara que la majoria pertanyien a l’elit local.
El següent període començaria amb l'arribada de la dinastia Qin, la primera imperial capaç d'unificar bona part de la Xina, i la subsegüent purga filosòfica ordenada per l'emperador Qin Shi Huangdi, un desfermat defensor del legalisme. El legalisme era una filosofia que deia que els éssers humans estan més inclinats a fer el mal que el bé i, per tant, necessiten lleis molt estrictes per controlar els seus impulsos. Aquest emperador va perseguir el confucianisme i va cremar milers d'obres filosòfiques i històriques. Només va preservar textos pràctics sobre agricultura o medicina. Per contra, va unificar l'escriptura, fet que facilitava la comunicació i l'ensenyament en tot l'imperi. Aquesta època va marcar una paradoxa: mentre s'eliminava el pensament crític, s'establien les bases per a una educació estatal unificada.
A les zones rurals, l’ensenyament es limitava a habilitats agrícoles i tradicions orals. Les ciutats, en canvi, era on es trobaven les escoles privades per a fills de nobles, comerciants i terratinents, on s’ensenyava als petits lectura, escriptura i aritmètica bàsica.
Durant la següent dinastia, la Han (202 a.n.e.-220 n.e.), l'emperador Wu el Gran va fundar la primera universitat estatal el 124 a.n.e., centrada en els Cinc Clàssics del confucianisme. Amb més de 30.000 estudiants en el seu apogeu, aquesta institució formava funcionaris per a la burocràcia, consolidant les idees de Confuci com a ideologia oficial. Els Cinc Clàssics eren:
El Llibre de les Cançons: poesia i rituals.
El Llibre dels Documents: discursos històrics.
El Llibre dels Ritus: normes socials.
El Llibre de les Mutacions: filosofia i endevinació.
Annals de les Primaveres i Tardors: cròniques històriques.
Els Han van iniciar un sistema d’exàmens per seleccionar funcionaris. Els candidats havien de demostrar domini dels clàssics de Confuci i habilitat retòrica. En un principi, es permetia a alguns plebeus ascendir socialment, encara que l’accés a l’educació superior continuava sent majoritàriament aristocràtic.
La invenció del paper al segle II (atribuïda a Cai Lun, un oficial de la cort) va revolucionar l’ensenyament, perquè substituïa les costoses làmines de bambú i seda que havien servit tradicionalment per escriure. Això va democratitzar parcialment l’accés als textos, tot i que la majoria de la població es mantindria encara analfabeta.
Els estudiants aprenien mitjançant la memorització i la còpia de texts clàssics. Els mestres utilitzaven mètodes estrictes, amb càstigs físics com a incentiu. La recitació en veu alta era comuna, creient que això afavoria la internalització dels valors confucians.
Les dones estaven excloses de l’educació formal. Les anomenades Tres obediències eren ensenyades a la llar. Les tres obediències que havia de complir una dona eren: una al pare abans de casar-se, una altra al marit un cop casada i per últim als fills després de la mort del marit.
Excepcions com Ban Zhao (c. 45-116), la primera historiadora xinesa coneguda i autora de l'obra Lliçons per a dones, van desafiar parcialment aquesta norma, però sense alterar l’estructura patriarcal. La seva obra, àmpliament reconeguda per dinasties posteriors, realment no treia la dona de la seva posició secundària, tot i que feia referència al respecte mutu en el matrimoni. Hi havia quatre virtuts que la dona havia de tenir: conducta femenina, discurs femení, comportament femení i obres femenines. En la seva obra, hi podem llegir coses com aquestes:
"La virtut de la dona no requereix ni talents incomparables ni una brillantor excessiva; el discurs de la dona no requereix ni eloqüència retòrica ni paraules agudes; l'aparença de la dona no requereix ni un aspecte ni una forma bonica ni esplèndida; el treball de la dona no requereix habilitats insuperables. Mostreu tranquil·litat, mesura sense presses, castedat i quietud. Salvaguardeu la integritat de les normatives. Manteniu les coses de manera ordenada. [...] Trieu paraules acuradament quan parleu. Mai no pronuncieu paraules calumniadores. Parleu només quan sigui el moment adequat, així a la resta no els desagradaran les vostres declaracions. [...] Renteu roba que estigui polsosa i bruta, i manteniu la roba i els accessoris sempre nets i polits. Banyeu-vos regularment i manteniu el cos lliure de brutícia i desgràcia. [...] Concentreu-vos en teixir i filar. No estimeu el joc ximple ni el riure. Prepareu vi i menjar de manera ordenada i amb cura per oferir als convidats".
L’educació xinesa antiga va consolidar una burocràcia eficient i una identitat cultural cohesionada. El confucianisme, amb el seu èmfasi en l’harmonia social, va servir com a eina de control polític, però també va inspirar valors com el respecte a les persones grans i la importància de l’autoaprenentatge.
L'EDUCACIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA
L'educació a l'antiga Grècia, com solia passar en totes les cultures, només estava a l'abast de les elits, entre un 10 i un 15% de la població. L'educació grega va ser fonamental per al desenvolupament de la cultura occidental, però va comptar amb diferències notables entre algunes ciutats-estat, especialment entre Esparta i Atenes. Mentre que Esparta donava prioritat absoluta al valor del guerrer en una cultura militarista i comunitària, Atenes donava més importància a l'individualisme, l'esperit i la raó, sobretot durant l'època dels grans filòsofs, com Sòcrates, Plató i Aristòtil, entre els segles V i IV a.n.e.
En el cas d'Esparta, tot ciutadà lliure era també un soldat. La millor educació que podia rebre era, per tant, una educació basada en la guerra i els valors de l'heroisme. La vida dels espartans estava dedicada al militarisme i, de fet, no coneixien un altre ofici. Entre els segles IX i VIII, Esparta va engegar una sèrie de campanyes que servirien per conquerir bona part del Peloponès. Els conquerits es convertirien en ciutadans de segona (com els periecs) i en semiesclaus (com els ilotes). Així que, mentre que periecs i ilotes s'encarregaven de treballar la terra per proveir d'aliments la capital, a més de fer tota mena d'oficis, els espartans només havien de preocupar-se d'inflar el seu ego de soldat i de tot allò relacionat amb la guerra. Els espartans serien, en realitat, una petita classe privilegiada formada per uns 10.000 homes en la seva millor època, a més de les dones, que segurament superaven aquesta xifra.
A Grècia, en canvi, l'objectiu de l'educació era formar ciutadans cultes i versàtils, capaços de participar en la democràcia i la vida pública, tot i que normalment aquesta educació només la rebia la classe benestant. Mentre que les nenes eren educades a casa, enfocades en tasques domèstiques i religioses, amb poc accés a les lletres, els nens podien tenir l'oportunitat d'assolir una cultura i uns coneixements privilegiats. Entre els 7 i 14 anys, els nens anaven a una escola privada (pagada pels pares). Aprenien lectura, escriptura, càlcul, música (a tocar la lira) i poesia (on destacava el famós Homer). La memorització, en aquest cas, era clau. Entre els 14 i els 18 anys, s'introduïa l'educació física, com esports com lluita i atletisme, i es començava amb la retòrica i filosofia. Els adults joves rics podien arribar a estudiar amb grans mestres i filòsofs. En l'època purament clàssica de Grècia (segles V i IV), aquests serien, per exemple, Sòcrates, Plató o Aristòtil, on aprenien dialèctica, ètica i ciències. Durant tot l'aprenentatge del nen, es combinava disciplina rigorosa (incloent-hi càstigs físics) amb diàleg crític.
Els grecs van desenvolupar el concepte de paideia, que era un ideal de formació integral de la persona, que barrejava l’excel·lència física, intel·lectual, moral i cívica. L'educació havia de servir per treure el millor de l’ésser humà amb la meta de convertir-lo en un ciutadà complet, lliure i harmoniós, centrat en la teoria, la filosofia i l'art.
L'EDUCACIÓ A L'ANTIGA ROMA
En el cas de Roma, podem dir que sempre va estar molt present l'herència grega en l'educació, ja que els romans valoraven molt formar-se a l'estil hel·lenístic, però alhora hi havia algunes diferències, perquè en el procés enaltien en gran manera la seva identitat, llengua i cultures pròpies. Els romans, a diferència dels grecs, sempre prioritzaven el servei a l'estat per sobre d'altres valors, com la virtut, l'harmonia o la bellesa. Així que, tot i rebre influències de la paideia grega, el sistema romà tenia un caràcter més pràctic i cívic, centrat en la formació de ciutadans capaços de servir a l’Estat i mantenir l’ordre social. A més, l'educació física i musical no tenia tant prestigi com a Grècia. L'educació física, per exemple, quedava reduïda a l'entrenament militar.
Tal com passava a Grècia, a Roma la primera institució educativa era la família, en especial les mares. En les famílies riques gregues, el fet d'impartir educació bàsica podia recaure en un esclau de bona reputació que havia estat preparat per aquesta tasca. A Roma, en canvi, els esclaus quedaven totalment exclosos de l'educació familiar. Encara que eren els pares legalment els educadors principals a casa, en realitat eren les mares les que orgulloses dirigien la formació dels seus fills, per convertir-los en futurs líders de la societat, i alhora aprofitar la situació per intervenir des de la privacitat en assumptes polítics. En la societat romana la dona estava totalment subordinada a l'home, sigui aquest el pare o el marit. Així que les mares benestants tenia una oportunitat d'or d'introduir-se, almenys indirectament, en cercles masculins de poder.
Algunes nenes de famílies riques podien rebre una certa educació a casa, però principalment eren els nens els millor educats. Entre els 7 i 12 anys aprenien a llegir i a escriure, càlcul bàsic i valors morals. Entre els 12 i els 16, amb l'ajuda d'un professor, que sovint era d'origen grec, aprenien literatura clàssica, història i llengua grega, a més de gramàtica i retòrica. A partir dels 16, els joves eren preparats per a la vida pública treballant la retòrica avançada i el dret.
Inspirant-se en la paidea, els romans van desenvolupar la humanitas, que sintetitzava la visió de l’educació i els valors ideals de l’ésser humà civilitzat. La humanitas representava l’aspiració a una formació integral que combinava el domini intel·lectual, l’excel·lència moral i el compromís amb la comunitat, sempre prioritzant el servei pràctic i cívic, deixant en segon pla les arts i la filosofia.
REFLEXIONS SOBRE L'EDUCACIÓ A L'EDAT ANTIGA
Per acabar, l'educació a l'edat antiga va ser el fonament sobre el qual es van construir les primeres societats organitzades, reflectint els valors, les necessitats i les aspiracions de cada civilització. Des de les escoles d'escribes de Mesopotàmia i Egipte, enfocades en la formació d'administradors i sacerdots, fins a l'ideal grec de la paideia, que buscava harmonitzar el cos, la ment i l'ànima, cada cultura va desenvolupar mètodes pedagògics adaptats al seu context. A Roma, l'educació va prioritzar l'eloqüència i el servei a l'Estat, mentre que a l'Índia i la Xina es van consolidar sistemes basats en tradicions religioses i filosòfiques, com el budisme o el confucianisme. Malgrat les diferències, totes compartien un objectiu comú: transmetre coneixement i perpetuar l'ordre social.
No obstant això, aquests models eren profundament elitistes, restringits a una minoria privilegiada (principalment homes de classe alta), cosa que limitava l'accés al saber a grans sectors de la població. A més, van destacar per la rigidesa dels seus mètodes, combinant memorització amb disciplina severa. Tot i això, el seu llegat és indiscutible: les universitats medievals o fins i tot el valor contemporani de l'humanisme tenen les seves arrels en aquests inicis. L'estudi de l'educació antiga no només ens connecta amb el passat sinó que també ens convida a reflexionar sobre com els ideals formatius continuen modelant el futur.