Quina és la diferència entre nació, estat i estat nació?
Els conceptes de nació, estat i estat nació són fonamentals per entendre l'organització política del món actual, però sovint es confonen o s'utilitzen indistintament. Aquesta confusió pot portar a malentesos sobre conflictes territorials, identitats culturals i drets dels pobles. Però, què signifiquen realment aquests termes i quina és la seva relació?
![]() |
Etimològicament, nació prové del substantiu natio (lloc de naixement), que deriva del verb nascor (néixer). El concepte de nació ja era present en època romana i s'usava en documents medievals redactats en llatí. Depenent del context, es faria servir de diferent forma al llarg del temps. Per exemple, als concilis de l'edat mitjana existien les nacions eclesiàstiques i també existien les nacions d'estudiants en les universitats. A vegades també s'usaven expressions relacionades amb una ciutat concreta, com "genovès de nació", o referides a religions i races, com de "nació jueva" o "negre de nació".
El significat de nació que més va triomfar a Europa és el de comunitat amb un mateix origen, cultura i llengua, i amb una consciència nacional, on tots els membres de la comunitat es reconeixen de la mateixa manera. En el cas català, per exemple, ja el 1392 els Jurats de València (principal òrgan executiu de la ciutat) per celebrar els triomfs de l'infant Martí a Sicília deien que suposaven "honor e utilitat de la Corona Reyal d'Aragó e encara a tota la nació catalana". En la documentació que tenim a l'abast de finals de l'edat mitjana i de tota l'edat moderna, l'expressió "nació catalana" ja era molt comuna. El concepte de nació, a més, quedaria lligat també a estructures polítiques concretes. Per tant, la nació com a subjecte col·lectiu té segles d'existència.
Però, i abans de tot això, no existien nacions? Sí que existien, evidentment, però ens referim a elles més aviat com a pobles. Egipcis, assiris, israelites, grecs, romans, tots eren pobles i des d'un punt de vista modern també nacions, en el sentit que eren comunitats amb consciència de pertinença a un mateix col·lectiu particular, amb un origen comú i una mateixa llengua i cultura. En molts casos, el sentiment de pertinença principal no era el de poble, sinó el de tribu o clan. Però tots els col·lectius humans es reconeixien com a diferents de la resta i diferenciaven perfectament qui era del grup i qui no. Però, per tal de mantenir una coherència històrica, potser és millor anomenar-los pobles i no nacions.
En canvi, quan parlem d'estat ens referim a l'estructura politicoadministrativa del conjunt de persones que habiten en un espai geogràfic clarament delimitat. L'estat equival a un sistema de poder històricament representat pel governant o monarca de torn i seguit per tota una jerarquia de funcionaris que controlen, organitzen i administren el territori. En aquest sentit, podem dir que sempre hi ha hagut estats.
A l'antiga Grècia hi havia ciutats estat, cadascuna independent de l'altra, però totes elles amb la mateixa consciència nacional; els seus habitants se sentien grecs, per tant, es veien com un sol poble. A l'Imperi Romà l'emperador era el cap de l'estat, amb tot l'aparell imperial d'autoritats i funcionaris al darrere. Però en aquest estat hi havia també múltiples pobles.
A l'edat mitjana també hi havia estats, però en el cas de les monarquies compostes, com la Corona d'Aragó, la monarquia era una institució que podia representar diferents estats, és a dir, diferents territoris amb sistemes polítics, jurídics i econòmics, tots independents entre si. Per tant, el Regne d'Aragó, era un estat, com ho era el Principat de Catalunya (o el comtat de Barcelona anteriorment) o el Regne de València.
En canvi, algunes entitats no funcionaven com a estats, com el Regne de Múrcia dins de la Corona de Castella, que només era regne de nom, perquè no tenia institucions pròpies ni cap mena de sobirania. Tampoc hi havia una nació murciana, ja que la regió va ser en un principi un poti-poti de gent musulmana, jueva i cristiana, fins que finalment l'element cristià castellà/espanyol es va imposar sobre la resta. Per això avui dia els murcians senten que la seva nació és Espanya i no Múrcia.
Durant l'edat moderna, es va desenvolupar la idea d'estat centralitzat, l'anomenat estat modern, on el poder es concentrava més en els monarques fins a arribar en molts casos a l'absolutisme. Nous organismes i una nova burocràcia sorgien per donar forma a aquest concepte d'estat que fugia dels contrapesos polítics tan típics de l'edat mitjana, on el rei ho havia de pactar pràcticament tot. Aquest procés tindria un camí més o menys fàcil segons la zona. A la monarquia hispànica, per exemple, provocaria contínues topades entre el poder central ubicat a Madrid i les institucions catalanes, que no volien cedir cap competència.
Al començament de l'edat contemporània, arran de la Revolució Francesa, va sorgir un nou model, l'estat nació, que s'organitzava en base a un sistema representatiu estipulat en una constitució escrita que establia les regles del joc polític. Aquest nou model identificava l'estat amb una única nació, la que havia de ser la dominant i, per tant, amb una única llengua. Els principals estats nació del segle XIX sorgirien de les velles monarquies europees. Malgrat l'esperit revolucionari del liberalisme, que volia trencar amb l'Antic Règim de classes privilegiades i reis absolutistes, la idea d'estat nació que hi venia associada seria un problema ben gros per encabir justament diferents nacions en un sol estat. Els estats nació prioritzaven la llengua i cultura de la nació que actuava com a hegemònica, fet que perjudicava les nacions que quedaven subordinades al poder central. Per una banda, naixien els nacionalismes d'estat, que volien imposar-se, i per l'altra els nacionalismes regionals, que lluitaven per mantenir la seva identitat dins del nou model d'estat nació. No cal dir que aquesta herència de la Revolució Francesa ocasionaria nombrosos conflictes i guerres durant el segle XX, amb desenes de milions de vides perdudes.
Per tant, com hem vist, nació, estat i estat nació no són el mateix, i cal diferenciar-los bé per no embolicar la troca quan parlem tant del passat com del present.