Quina és la diferència entre nació, estat i estat nació?
Els conceptes de nació, estat i estat nació són fonamentals per entendre l'organització política del món actual, però sovint es confonen o s'utilitzen indistintament. Aquesta confusió pot portar a malentesos sobre conflictes territorials, identitats culturals i drets dels pobles. Però, què signifiquen realment aquests termes i quina és la seva relació?
 |
Etimològicament, nació prové del substantiu llatí natio (lloc de naixement). El concepte de nació ja era present en època romana, però amb un sentit molt particular. Els romans diferenciaven el populus romanus 'el poble romà' de les nationes 'altres pobles', siguin sotmesos, aliats o bàrbars. Un cop desaparegut l'Imperi a Europa, aquest ús es va abandonar.
Durant la primera meitat de l'edat mitjana, les identitats col·lectives es basaven en la identitat religiosa (cristià, musulmà, jueu), la que venia donada per vassallatge o lleialtat a un rei, príncep, comte..., i la lingüística i cultural. Evidentment, tothom es reconeixia part d'un poble, encara que no s'usava natio ni cap adaptació vulgar, sinó que simplement es parlava del regne dels francs, el poble dels anglesos o la terra dels catalans, a més d'altres formes similars per referir-se al col·lectiu.
Al segle XII, en canvi, es recupera el terme natio per referir-se als estudiants de les primeres universitats segons el seu lloc d'origen. Més endavant, en diferents concilis eclesiàstics, els bisbes i delegats se separaven per nationes. A vegades també s'usaven expressions relacionades amb una ciutat concreta, com "genovès de nació", o referides a religions, com de "nació jueva". I, de forma paral·lela, el terme començava a fer-se servir per identificar col·lectius culturals i lingüístics, que és l'àmbit on més triomfaria.
En el cas català, per exemple, ja el 1392 els Jurats de València (principal òrgan executiu de la ciutat) per celebrar els triomfs de l'infant Martí a Sicília deien que suposaven "honor e utilitat de la Corona Reyal d'Aragó e encara a tota la nació catalana". En la documentació que tenim a l'abast de finals de l'edat mitjana i de tota l'edat moderna, l'expressió "nació catalana" ja era molt comuna. El concepte de nació, a més, quedaria lligat també a estructures polítiques concretes. Per tant, la nació com a subjecte col·lectiu té segles d'existència.
Però, i abans de tot això, no existien nacions? Sí que existien, evidentment, però ens referim a elles més aviat com a pobles. Egipcis, assiris, israelites, grecs, romans, tots eren pobles, en el sentit que eren comunitats amb consciència de pertinença a un mateix col·lectiu particular, amb un origen comú i una mateixa llengua i cultura. En alguns casos, el sentiment de pertinença principal no era el de poble, sinó el de tribu o clan. Però tots els col·lectius humans es reconeixien com a diferents de la resta i diferenciaven perfectament qui era del grup i qui no. Eren nacions? El diccionari diu que la primera accepció de nació és: "Comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva singular, a partir d'una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre". Per tant, és evident que eren nacions, però l'ús d'aquesta paraula amb aquesta definició apareix a finals de l'edat mitjana i es consolida durant l'edat moderna.
En canvi, quan parlem d'estat ens referim a l'estructura politicoadministrativa del conjunt de persones que habiten en un espai geogràfic clarament delimitat. L'estat equival a un sistema de poder històricament representat pel governant o monarca de torn i seguit per tota una jerarquia de funcionaris que controlen, organitzen i administren el territori. En aquest sentit, podem dir que sempre hi ha hagut estats.
A l'antiga Grècia hi havia ciutats estat, cadascuna independent de l'altra, però totes elles amb la mateixa consciència nacional; els seus habitants se sentien grecs, per tant, es veien com un sol poble. A l'Imperi Romà l'emperador era el cap de l'estat, amb tot l'aparell imperial d'autoritats i funcionaris al darrere. Però en aquest estat hi havia també múltiples pobles.
A l'edat mitjana també hi havia estats, però en el cas de les monarquies compostes, com la Corona d'Aragó, la monarquia era una institució que podia representar diferents estats, és a dir, diferents territoris amb sistemes polítics, jurídics i econòmics, tots independents entre si. Per tant, el Regne d'Aragó, era un estat, com ho era el Principat de Catalunya (o el comtat de Barcelona anteriorment) o el Regne de València.
En canvi, algunes entitats no funcionaven com a estats, com el Regne de Múrcia dins de la Corona de Castella, que només era regne de nom, perquè no tenia institucions pròpies ni cap mena de sobirania. Tampoc hi havia una nació murciana, ja que la regió va ser en un principi un poti-poti de gent musulmana, jueva i cristiana, fins que finalment l'element cristià castellà/espanyol es va imposar sobre la resta. Per això avui dia els murcians senten que la seva nació és Espanya i no Múrcia.
Durant l'edat moderna, es va desenvolupar la idea d'estat centralitzat, l'anomenat estat modern, on el poder es concentrava més en els monarques fins a arribar en molts casos a l'absolutisme. Nous organismes i una nova burocràcia sorgien per donar forma a aquest concepte d'estat que fugia dels contrapesos polítics tan típics de l'edat mitjana, on el rei ho havia de pactar pràcticament tot. Aquest procés tindria un camí més o menys fàcil segons la zona. A la monarquia hispànica, per exemple, provocaria contínues topades entre el poder central ubicat a Madrid i les institucions catalanes, que no volien cedir cap competència.
Al començament de l'edat contemporània, arran de la Revolució Francesa, va sorgir un nou model, l'estat nació, que s'organitzava en base a un sistema representatiu estipulat en una constitució escrita que establia les regles del joc polític. Aquest nou model identificava l'estat amb una única nació, la que havia de ser la dominant i, per tant, amb una única llengua. En aquest punt, el concepte de nació ja no significa només un col·lectiu que es reconeix a si mateix per tenir una mateixa cultura i llengua, sinó que passa a ser també un subjecte polític sobirà. Aquesta idea seria fonamental en les revolucions liberals del segle XIX.
Els principals estats nació del segle XIX van sorgir de les velles monarquies europees. Malgrat l'esperit revolucionari del liberalisme, que volia trencar amb l'Antic Règim de classes privilegiades i reis absolutistes, la idea d'estat nació que hi venia associada seria un problema ben gros per encabir justament diferents nacions en un sol estat. Els estats nació prioritzaven la llengua i cultura de la nació que actuava com a hegemònica, fet que perjudicava les nacions que quedaven subordinades al poder central. Per una banda, naixien els nacionalismes d'estat, que volien imposar-se, i per l'altra els nacionalismes regionals, que lluitaven per mantenir la seva identitat dins del nou model d'estat nació. No cal dir que aquesta herència de la Revolució Francesa ocasionaria nombrosos conflictes i guerres durant el segle XX, amb desenes de milions de vides perdudes. En el cas espanyol, la nació política i sobirana espanyola/castellana deixava sense sobirania altres nacions, com la catalana, gallega o basca. Avui dia són les anomenades nacions sense estat, que també existeixen en altres zones d'Europa i del món. Són nacions des d'un punt de vista cultural i lingüístic, però no són subjectes polítics sobirans. Els subjecte polític sobirà és, en el cas que ens ocupa, la nació espanyola.
Per tant, com hem vist, nació, estat i estat nació no són el mateix, i cal diferenciar-los bé per no embolicar la troca quan parlem tant del passat com del present.
