L'aparició de l'enllumenat públic a les ciutats

Gràcies a l'enllumenat públic les ciutats es van tornar més segures i els vespres es van omplir de vida.


Durant segles, les ciutats europees vivien nits tenebroses en una foscor gairebé absoluta que feia que a partir del toc de queda tothom es fiqués a casa fins a la sortida del sol. A vegades, però, era necessari sortir al carrer per raons de feina, per anar a l'església o per anar a casa d'algun familiar o amic, tot i que eren casos poc habituals. A l'hivern, a més, com que la nit arribava més aviat, la foscor acostumava a sorprendre a més d'un. 

La nit urbana era força perillosa. Els delinqüents i criminals aprofitaven per fer de les seves malgrat la vigilància que a vegades s'organitzava. A París, per exemple, fins a 40 homes armats custodiaven els carrers per evitar delictes, però els era impossible controlar una ciutat tan gran, amb uns 500.000 habitants al segle XVII.

Qui havia de sortir de nit usava una mena de llanterna feta amb una espelma i un con de paper o amb torxes. A la capital francesa van ser famosos els portatorxes, que feien guàrdia a la sortida d'edificis com teatres per oferir-se a acompanyar els qui sortien fins a casa a canvi de diners. Amb tot, des del moment que queia el sol la ciutat era un lloc inhòspit i sense vida. Una situació idèntica patien la resta de ciutats europees.

L'any 1667, sota el regnat de Lluís XIV, es va promulgar una llei que obligava els propietaris de les cases a col·locar fanals en les façanes. Havien d'estar encesos entre octubre i març des de les sis de la tarda fins a mitjanit. El canvi va ser espectacular. Tant els ciutadans com els qui venien de fora s'adonaven dels avantatges d'il·luminar els carrers a la nit. Però aquests fanals no deixaven de ser simples espelmes adaptades i necessitaven un manteniment continu. També el vent podia apagar fàcilment la flama i els brètols de la ciutat s'ho passaven en gran fent-hi destrosses. Calia una altra solució. 

Per la mateixa època, a Amsterdam, Jan van der Heyden va inventar un fanal que funcionava amb oli i que tenia reflectors que augmentaven considerablement la llum que desprenia. Per iniciativa seva, el 1669 es van instal·lar a la ciutat 2.556 d'aquests fanals. A més, va estudiar quina podria ser la distància òptima entre fanals perquè la gent pogués passejar de nit i no tingués por de patir un robatori, o quina combinació d'olis era més idònia per utilitzar com a combustible.

El sistema de Heyden va fer fortuna i el 1.682 va ser adoptat per Berlín. L'any següent, Anthony Vernatty va introduir a Londres un fanal semblant anomenat làmpada convexa. El 1766 la ciutat va crear una xarxa municipal de fanals d'oli. Un sistema similar de fanals d'oli amb reflectors va arribar a París per la mateixa època, de la mà de Bourgeois de Châtelblanc. El fanal que havia inventat encara era més potent i podia col·locar-se més alt, fora de l'abast dels vàndals.

Els fanals d'oli es van estendre ràpidament per tot Europa durant el segle XVIII, però tindrien una durada més aviat curta. Des del 1807 serien substituïts progressivament per fanals de gas i a partir del 1880 per fanals elèctrics. 


FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies