El misteri de les dents que explotaven

Si toca anar al dentista, segur que tots patim una mica, oi? Quina angúnia que et remenin a la boca amb tota mena d'aparells que fan soroll, que raspen, poleixen i s'hi claven. Però no fa gaire podia passar una cosa pitjor: les dents explotaven.


Tot va començar al segle XIX, quan un dentista de Pennsilvània anomenat W.H. Atkinson va registrar una situació totalment esgarrifosa. S'havia trobat amb tres casos d'explosió de dents. Un fet del tot inusual.

El 1817 un clergue de Springfield les va passar magres amb l'ullal superior dret. El dolor era tan gran que gairebé es torna boig. Es veu que corria d'un cantó a un altre furiós i cridant. Per intentar apaivagar el dolor va fer servir diferents remeis, però res del que provava li feia efecte. Un dia, de cop i volta, va sentir un espetec fort dins de la boca i el dolor va desaparèixer. L'ullal havia rebentat.

Tretze anys després, una dona anomenada Letitia i que vivia no gaire lluny, va patir exactament el mateix. Després de dies d'un insuportable dolor, el queixal va esclatar i es va sentir alleujada. El 1855 una altra dona, Anna, va experimentar una idèntica explosió d'un ullal que la turmentava.

El 1861 una investigació en Sussex, Regne Unit, va revelar que un home es va suïcidar després de passar cinc mesos amb un dolor de queixal que el feia plorar durant hores cada dia sense que ningú li pogués ajudar. Podria haver rebentat el queixal i salvar-se si s'hagués esperat més.

El 1871 un dentista americà anomenat J. Phelps Hibler va registrar el cas d'una jove que patia dolor en un queixal. En aquest cas l'explosió va ser de tal magnitud, que va patir una commoció cerebral i va quedar sorda durant dies. 

A partir de 1920, es van començar a documentar aquests fets del segle XIX. Quina va ser la causa d'aquestes explosions? En aquella època no es tenia un coneixement sobre les càries com avui. A sobre, a l'hora de fabricar els empastaments, es feia servir metalls com el plom, l'estany, la plata i alguns aliatges. Alguns especialistes creuen que, si l'empastament estava mal fet, hi podria haver quedat un espai minúscul dins la cavitat on s'acumulés hidrogen. Si la dent estava molt feble, la pressió la podria haver petat. A més, si per qualsevol motiu els metalls usats provocaven una espurneta de res, amb el contacte amb l'hidrogen es podria generar una explosió que esmicolés la dent. El problema és que no sabem si s'havien empastat la dent afectada per l'esclat. Almenys, no en tenim res documentat. 

Dit tot això, no tenim ni idea de per què les dents d'algunes persones explotaven en aquella època al món anglosaxó. Però durant el segle XX no es va registrar més casos com aquests. De moment, tot plegat continuarà sent un misteri.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals