El misteri de les dents que explotaven
Si toca anar al dentista, segur que tots patim una mica, oi? Quina angúnia que et remenin a la boca amb tota mena d'aparells que fan soroll, que raspen, poleixen i s'hi claven. Però no fa gaire podia passar una cosa pitjor: les dents explotaven.
 |
Entre les històries més sorprenents de la medicina del segle XIX hi ha la de les dents que esclataven de sobta dins la boca. Diversos metges i dentistes de l’època van descriure pacients que, després de dies o setmanes amb un dolor insofrible, sentien un espetec violent i veien com la dent rebentava, deixant-los immediatament alleujats.
Encara avui, aquests casos generen perplexitat. Es tractava de veritables explosions? O més aviat de fractures sobtades que la medicina de l’època descrivia amb un llenguatge apocalíptic?
Tot va començar al segle XIX, quan un dentista de Pennsilvània (EUA) anomenat W.H. Atkinson va documentar una situació totalment esgarrifosa. S'havia trobat amb tres casos d'explosió de dents que acabarien publicats a la revista Dental Cosmos vol.1 de 1860.
El primer cas era del 1817, quan un clergue de Springfield (EUA) les va passar magres amb l'ullal superior dret. Així ho explicava Atkinson:
"L'ullal superior dret o primer premolar va començar a fer-li mal, augmentant d'intensitat fins al punt de tornar-lo boig. Durant les seves agonies corria d'aquí a allà, en el va intent d'obtenir un cert descans; de vegades clavava el cap a terra com un animal enfurismat, de vegades el ficava sota la cantonada de la tanca, i de nou anava a la font i submergia el cap al fons de l'aigua freda".
L'agonia arribaria a la fi quan "mentre caminava per terra en un deliri salvatge, de sobte un cruixit agut, com un tret de pistola, li va fer esclatar la dent en fragments i li va donar un alleujament immediat. [...] Va anar al llit i va dormir profundament tot el dia i la major part de la nit següent; després d'això va estar racional i bé".
Tretze anys després d'aquest incident, una cosa similar li va passar a una tal Letitia que vivia a pocs quilòmetres de distància. Va patir un mal de queixal prolongat, "que va acabar amb un soroll desbordant i un alleujament immediat". El 1855 una altra dona, Anna, experimentaria una idèntica explosió d'un ullal que la turmentava.
 |
El 1861 una investigació en Sussex (Regne Unit) va revelar que un home es va suïcidar després de passar cinc mesos amb un dolor de queixal que el feia plorar durant hores cada dia sense que ningú li pogués ajudar. Els especialistes especulaven que potser li hauria rebentat el queixal i salvar-se si s'hagués esperat més.
El 1871 un dentista nord-americà anomenat J. Phelps Hibler va registrar el cas d'una jove que patia dolor en un queixal. En aquest cas, l'explosió seria de tal magnitud que patiria una commoció cerebral i quedaria sorda durant dies.
El fenomen va captivar no només dentistes, sinó també periodistes i científics de l’època, que el citaven com a prova de com de misteriós podia ser el cos humà. En alguns manuals mèdics victorians es feia servir el cas de les dents que explotaven com a exemple del dolor extrem que podia provocar una càries sense tractament.
Aquests relats, alguns més documentats que d’altres, van fer fortuna en la literatura mèdica del segle XIX. Quina va ser la causa d'aquestes explosions? Algunes teories parlen de restes orgàniques dins la dent que podrien descompondre’s i generar gas, que quedaria atrapat fins a fer esclatar l’estructura. Altres parlen de canvis bruscos de temperatura. Passar d’un líquid calent a un de fred podia provocar una fractura sobtada de l’esmalt, que els pacients percebien com una explosió. I també hi ha la teoria dels empastaments metàl·lics. En aquella època usaven plom, estany, plata o amalgames de mercuri. Alguns especialistes han suggerit que la combinació de metalls diferents podia originar reaccions electroquímiques, o fins i tot un esclat de la dent. Malgrat aquestes hipòtesis, cap teoria no va aconseguir donar una resposta definitiva, però el que hi ha de clar és que tots els casos van tenir lloc al món anglosaxó.
A partir del 1900, no es van documentar més casos creïbles de dents que explotaven. Què havia canviat? Es va desenvolupar una comprensió molt més clara de les càries i les infeccions dentals. Els materials es van perfeccionar i les reaccions químiques indesitjables van desaparèixer. Molts metges del segle XX també van concloure que els “esclats” probablement eren fractures sobtades de dents molt debilitades, descrites exageradament pels testimonis.
