Quan els valencians també eren catalans
Tot i que avui dia catalans i valencians se solen entendre com a dues identitats separades, fa segles això no passava. Vegem-ho!
 |
Durant la part final de l'edat mitjana i tota l'edat moderna, la documentació mostra que sovint els valencians també s'identificaven com a catalans. Això no implicava que el Regne de València fos part del Principat de Catalunya, sinó que responia sobretot a un origen comú de bona part de la seva població, a la llengua compartida i a la percepció que en tenien altres pobles.
Després de la conquesta de València per Jaume I l'any 1238, el nou regne es va integrar a la Corona catalanoaragonesa amb institucions i lleis pròpies. La major part dels nous pobladors cristians procedien de territoris catalans, a més d'alguns aragonesos, entre altres grups més petits.
Els estudis sobre el repoblament del nou regne indiquen que les zones costaneres i centrals van ser ocupades majoritàriament per colons catalanoparlants, mentre que moltes comarques interiors van rebre una presència castellanoparlant més destacada. Aquesta distribució explica, en bona part, la consolidació de la llengua catalana al litoral valencià, a la capital i, per extensió, a les institucions.
Els primers documents del Regne de València redactats en llengua romànica utilitzen el català medieval. Els grans escriptors valencians del segle XV van usar la mateixa llengua que es feia servir al Principat i Mallorca. Amb el temps, aquesta llengua donaria lloc a les variants valencianes actuals. De fet, durant segles, nombrosos autors usaven indistintament expressions com "llengua catalana" o "llengua valenciana", o formes similars, segons el context.
Els mercaders, diplomàtics i cronistes europeus sovint utilitzaven el nom de catalans per referir-se als habitants de tots els territoris catalanoparlants de la Corona. Així, valencians i mallorquins apareixien sota aquesta denominació quan viatjaven per Itàlia, el nord d'Àfrica, França o l'Orient mediterrani.
Diversos documents italians dels segles XIV i XV es refereixen als comerciants procedents de Barcelona, València i Mallorca simplement com a catalani, incloent-hi els papes de la família Borja, establerta a Xàtiva. També en molts ports mediterranis, la llengua que parlaven era coneguda com a catalana, encara que els seus parlants fossin valencians o mallorquins.
També existeixen testimonis de valencians que, fora del seu regne, s'identificaven com a catalans en determinades circumstàncies. Això no significava renunciar a la seva identitat valenciana, sinó adaptar-se a una denominació àmpliament coneguda pels estrangers i en la qual ells se sentien còmodes.
Al mateix temps, dins del Regne de València la identitat valenciana es va desenvolupar amb molta força des dels primers segles d'existència. Els seus habitants se sentien valencians perquè pertanyien a una comunitat política amb lleis, institucions i costums propis. Aquesta identitat era perfectament compatible amb compartir llengua, cultura i vincles històrics amb Catalunya i Mallorca. Per a ells, ser valencians i catalans alhora era normal.
Diversos cronistes medievals i moderns reflecteixen aquesta realitat. Ramon Muntaner considerava valencians, catalans i mallorquins membres d'una mateixa comunitat lingüística dins la Corona d'Aragó. Més endavant, humanistes i geògrafs italians, francesos o flamencs van continuar agrupant-los sovint sota el nom de catalans quan parlaven de la seva llengua o del seu origen. Fins i tot alguns escriptors valencians explicaven de forma natural aquesta realitat.
Durant els segles XVI i XVII també apareixen nombrosos testimonis de viatgers que descriuen València com una terra on es parla català o una varietat del català, sense que això qüestionés en cap moment l'existència del Regne de València com a entitat política diferenciada.
La documentació medieval i moderna mostra sense cap mena de dubte que, durant segles, el terme català podia tenir un significat més ampli que l'actual. En alguns contextos designava els habitants del Principat de Catalunya, però en d'altres també englobava els valencians i els mallorquins, especialment quan es feia referència a la llengua, a l'origen dels repobladors o a la percepció que en tenien altres pobles mediterranis.
Això no elimina ni dilueix la personalitat històrica del Regne de València. Més aviat reflecteix la complexitat de les identitats medievals i la intensa relació històrica entre els diversos territoris de parla catalana.
 |
| Crònica de Ramon Muntaner, on explica que tant la ciutat de València com altres zones del regne van ser poblades principalment per catalans. |
 |
| Gaspar Escolano, cronista oficial del Regne de València, resumeix perfectament l'ús del terme catalans referit als valencians. |
 |
| L'erudit Pere Serra, un dels grans recopiladors de documents històrics de l'edat moderna, mostra que la identitat dels primers reis de la Corona d'Aragó era la catalana, i que la llengua natural de València era el català. |
 |
| The Times Atlas, 1922, de John Bartholomew and Son |
