La Gran Guerra Irmandiña
La Gran Guerra Irmandiña (1467-1469), que va tenir lloc al Regne de Galícia, va ser una de les grans revoltes socials de l'edat mitjana. La seva història ens mostra fins a on pot arribar un poble quan se'l porta al límit.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
La Galícia del segle XV formava part de la Corona de Castella, però el poder efectiu sobre el territori estava molt fragmentat. Tot i que el rei era la màxima autoritat, la seva presència era limitada. En canvi, els grans senyors exercien un control immediat sobre la gent.
Durant segles, els grans llinatges nobiliaris i les institucions eclesiàstiques de Galícia havien acumulat terres, jurisdiccions, rendes i fortaleses. El poder d'aquells senyors no es limitava a posseir propietats: també significava administrar justícia i exercir autoritat sobre les comunitats que vivien dins dels seus dominis.
ELS LLINATGES GALLECS MÉS PODEROSOS
Els llinatges gallecs més poderosos eren els següents:
- Els Andrade, una de les cases més poderoses del nord de Galícia, tenien importants dominis a les comarques de Ferrol, Pontedeume i Betanzos.
- Els Moscoso, una de les famílies més poderoses de l'oest de Galícia, controlaven un extens territori i disposaven de nombroses fortaleses.
- Els Soutomaior, on destacava Pedro Álvarez de Soutomaior, conegut com a Pedro Madruga, tenien el centre de poder al castell de Soutomaior, a les Ries Baixes. Controlaven un conjunt important de terres, cases i jurisdiccions, especialment a l'àrea de Pontevedra, Vigo, Redondela, Tui i el Salnés.
- Els Ulloa tenien una considerable influència a l'interior de Galícia, especialment a la zona de Palas de Rei i Monterroso.
- Els Osorio, especialment vinculats a les terres de Lemos, no només exercien un gran poder i influència dins de Galícia, sinó també a Castella.
- Els Sarmiento, una casa especialment poderosa a la zona d'Ourense i el sud-est gallec, estaven vinculats a Ribadavia.
En aquella societat, el castell era molt més que un edifici defensiu. Era un instrument de poder. Des d'una fortalesa es podia controlar un territori, protegir una guarnició, administrar justícia i fer efectiva l'autoritat del senyor. Els abusos constants d'aquests grans senyors serien la causa de la gran revolta del 1467.
ELS IRMANDIÑOS
Ja dècades enrere hi havia hagut esclats de protesta i violència contra els grans senyors. El 1431 Roi Xordo va liderar la Irmandade Fusquenlla, una societat de pagesos i habitants de viles que es van revoltar contra Nuno Freire de Andrade. Però la revolta seria finalment derrotada.
Després d'aquest "experiment" sorgirien en algunes regions més irmandades, unes associacions de caràcter polític i social que servien per defensar-se dels abusos. Els irmandiños eren els homes i dones que participaven en les irmandades, tot i que aquesta denominació va néixer al galleguisme de principis del segle XX. Podien ser pagesos, habitants de viles i ciutats, petits propietaris i membres de la baixa noblesa. L'enemic comú de tots ells eren els grans senyors dels castells.
No tots els irmandiños tenien exactament les mateixes reivindicacions. Un pagès podia voler acabar amb els abusos del seu senyor; un habitant d'una vila podia voler garantir les llibertats municipals; un petit noble podia voler reduir el poder d'un gran llinatge. Però tots podien trobar-se dins de la irmandade, encara que tinguessin motius diferents.
La gran revolta irmandiña del 1467 va coincidir amb un període de gran inestabilitat de la Corona de Castella, ja que la noblesa estava enfrontada entre si i amb el rei Enric IV. Alguns nobles volien que el rei fos Alfons, el seu germanastre, que encara era un nen. La Corona, per tant, no estava en condicions d'imposar fàcilment la seva autoritat a Galícia. Pel que fa als grans senyors gallecs, també estaven implicats en el conflicte castellà, la majoria a favor del petit Alfons. Per això Enric IV no veia amb mals ulls que els irmandiños es revoltessin contra ells. De fet, el mateix Enric IV va autoritzar la creació de la Irmandade Xeral del Regne de Galícia, que agrupava les irmandades locals i disposava de representació, organització militar i capacitat judicial pròpies. Aquesta unió tindria com a institució central la Xunta, una assemblea de representants de les comunitats integrades en la Irmandade Xeral.
Els irmandiños, per tant, no es rebel·laven contra l'autoritat reial, sinó contra l'autoritat dels grans senyors. En la mentalitat de l'època, ser fidel al rei i enfrontar-se als senyors dels castells era perfectament compatible.
L'ESCLAT DE LA REVOLTA
La primavera del 1467 les irmandades bullien organitzant-se, nomenant responsables i planificant les següents actuacions. Els principals líders militars eren Alonso de Lanzós, Pedro Osorio i Diego de Lemos, vinculats a la petita noblesa.
Les irmandades funcionaven per mitjà d'una xarxa d'institucions locals i territorials. El moviment no era simplement un exèrcit dirigit des de dalt. Precisament una de les seves particularitats va ser la capacitat d'organitzar el territori des de baix.
De sobte, els castells i fortificacions dels grans senyors van ser atacats per homes armats amb eines agrícoles, instruments de treball, armes improvisades i petites armes de setge. La violència irmandiña va recórrer Galícia durant setmanes.
 |
| Irmandiños dirigint-se a un castell (IA) |
Els defensors dels castells poca cosa podien fer, eren pocs i davant seu tenien un poble ple de ràbia. En alguns casos fins i tot van entregar la fortalesa sense lluitar. Pel que fa als grans senyors, alguns van ser empresonats, mentre que d'altres, la majoria, van abandonar Galícia.
Els irmandiños, uns 80.000 en total (dividits en diversos grups per zones), van destruir unes 130 fortaleses, comptant castells, torres de vigilància i altres recintes defensius, tot i que la xifra podria ser més gran. En la majoria de casos, l'objectiu no era ocupar una fortalesa, sinó enderrocar-la.
Un cop el poder dels grans senyors estava anul·lat, les irmandades van assumir el control del país, que incloïa les funcions de justícia, fiscalitat i defensa. Durant els següents mesos, pràcticament tota Galícia va estar administrada i governada per unes institucions sorgides del mateix moviment irmandiño.
 |
LA CONTRAOFENSIVA
Malgrat l'èxit inicial de la revolta, molts dels senyors expulsats no s'havien rendit, senzillament estaven esperant l'oportunitat de contraatacar. Certament, disposaven d'alguns avantatges decisius, com experiència militar, recursos econòmics, xarxes de parentiu i aliances polítiques que podien aprofitar. Per exemple, Pedro Madruga va actuar des de Portugal, mentre que altres nobles van reorganitzar les seves forces a Castella. I l'arquebisbe Alonso de Fonseca també entraria en el conflicte per ajudar les grans cases.
Amb la mort sobtada del candidat Alfons el juliol del 1468, el conflicte castellà entrava en la seva etapa final. Enric IV ja no tenia oponent i els nobles rebels havien de cedir i negociar. Al setembre, es va fer el Pacte de Toros de Guisando, en què Enric IV era reconegut per tothom com a rei i la seva germana Isabel com a hereva (la futura Isabel la Catòlica). Aquesta pau va permetre que els nobles gallecs expulsats poguessin preparar el seu retorn a Galícia amb totes les seves forces i recursos.
El primer gran protagonista va ser Pedro Madruga, que es trobava a Portugal, on preparava la contraofensiva. A la primavera del 1469, va entrar a Galícia amb forces militars i va començar a recuperar territoris i fortaleses que havien estat ocupats pels irmandiños. Altres grans senyors van avançar simultàniament des de diferents direccions. D'aquesta manera, els irmandiños es trobaven davant d'una noblesa que podia atacar-los des de diversos fronts.
La situació era especialment complicada perquè els irmandiños havien estat molt eficaços enderrocant fortaleses, però no constituïen un exèrcit permanent comparable als contingents més professionals que podien reunir els grans senyors. Els irmandiños eren sobretot pagesos, artesans i habitants de les ciutats. Havien aconseguit mobilitzar desenes de milers de persones durant la revolta, però mantenir una força militar permanent durant mesos era molt més difícil.
Els grans senyors, en canvi, tenien una altra mena de capacitat militar: cavalleria, homes d'experiència, experiència bèl·lica, xarxes de contactes i recursos econòmics. A més, podien comptar amb forces procedents de fora de Galícia.
De mica en mica, els grans nobles van recuperar castells, ciutats i van restablir-hi el seu poder. Però, tot i que algunes fortaleses es van reconstruir, ni de bon tros aconseguirien recuperar el sistema fortificat que existia abans de la revolta. A sobre, amb l'arribada d'Isabel al tron, el 1474, començaria una política centralista que buscava que la noblesa gallega mai pogués tornar a tenir tant de poder. Per al poble gallec, això estava molt bé, perquè era un poble traumatitzat pels abusos senyorials. Si el fet que els grans senyors perdessin poder implicava perdre autonomia i ser més submisos a la Corona de Castella, cap problema. Però, a la llarga, aquesta submissió aniria en contra de la identitat política del país (segles sense institucions pròpies) i de la seva llengua (segles d'absència del gallec en la literatura). Avui dia, el nacionalisme gallec parla d'aquesta època com la Doma e Castración do Reino de Galicia, una expressió que fa referència a aquest paràgraf de l'historiador aragonès Jerónimo Zurita:
"Galícia es va sotmetre a les lleis de la justícia, on el rei hi va establir audiències. En aquell temps es va començar a domesticar aquella terra de Galícia, perquè no només els senyors i cavallers d’aquell regne, sinó també totes les gents d’aquella nació, eren molt agosarats i guerrers els uns contra els altres [...] i es van anar amansint i sotmetent a les lleis de la justícia, amb el rigor del càstig". Anales de la Corona de Aragón (segle XVI)
ELS IRMANDIÑOS AVUI
A Galícia, sobretot als sectors nacionalistes, els irmandiños representen una resistència popular contra la noblesa feudal i contra les formes d'opressió política i social. La seva importància simbòlica, però, va més enllà de la qüestió estrictament social: han estat presentats com un precedent d'una Galícia que defensa els seus propis interessos davant de poders externs.
El nacionalisme gallec ha posat molt èmfasi en el caràcter massiu de la revolta. Pagesos, artesans, habitants de les ciutats i sectors de la petita noblesa van participar en les irmandades. Això permet presentar la revolta com una mena de gran mobilització popular gallega.
Els irmandiños van atacar castells, cases fortes i altres símbols del poder senyorial. Aquesta dimensió encaixa molt bé amb la tradició política del galleguisme progressista, que ha vist en la revolta un precedent de la lluita contra els privilegis de les oligarquies.
Ara bé, els irmandiños no eren nacionalistes gallecs en el sentit modern. I no lluitaven per un estat independent. De fet, eren lleials al rei de Castella, Enric IV. La seva lluita era contra els grans senyors, que majoritàriament eren igual de gallecs que ells.
La revolta va tenir una dimensió territorial clarament gallega: es va desenvolupar al Regne de Galícia, les irmandades van crear estructures polítiques pròpies i els revoltats van actuar coordinadament a una escala extraordinària. Però convertir això en un moviment protoindependentista seria anacrònic i totalment equivocat.
Ara bé, si algun dia et preguntes per què a la Galícia actual hi ha pocs castells en bones condicions, la resposta l'acabes de llegir en aquest article.