El fracàs de l'Armada Invencible
L’any 1588 la Grande y Felicísima Armada patia davant d'Anglaterra una de les derrotes més dures de la història de la Monarquia d'Espanya. Sarcàsticament, aquesta flota seria coneguda com l'Armada Invencible.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
A la dècada de 1580, les relacions entre Espanya* i Anglaterra havien arribat al punt de ruptura. Felip II era el monarca de la principal potència catòlica europea, mentre que Isabel I havia consolidat el protestantisme a Anglaterra. Però la religió no era l'únic motiu de la mala maror.
* En aquella època, Espanya no era un estat unificat ni un regne, sinó una monarquia composta de diferents entitats polítiques.
Anglaterra donava suport als rebels protestants de les Províncies Unides que lluitaven contra la Monarquia d'Espanya (Guerra de Flandes). Al mateix temps, els corsaris anglesos atacaven els vaixells i les possessions espanyoles de l’Atlàntic. Figures com Francis Drake i John Hawkins havien convertit la guerra marítima i el corsarisme en una font constant de problemes per als interessos espanyols.
La situació es va agreujar encara més quan Isabel I va intervenir en els afers escocesos i, sobretot, quan va autoritzar l’execució de Maria Stuart el febrer del 1587. Maria, que havia sigut reina d’Escòcia, havia estat considerada durant anys una possible alternativa catòlica al tron anglès.
Felip II havia contemplat diverses vegades la possibilitat d’intervenir militarment a Anglaterra. Però el projecte era immensament complicat. No es tractava simplement d’enviar una flota a Anglaterra i atacar Londres. Calia transportar un gran exèrcit des de Flandes, que era on estaven les tropes més importants, protegir-lo durant la travessia, aconseguir el control suficient del canal de la Mànega i desembarcar-lo en territori anglès. Per això, el projecte depenia de la coordinació entre dues forces separades per centenars de quilòmetres: l'Armada, que havia de navegar des de la península Ibèrica, i l’exèrcit del duc de Parma, Alexandre Farnese, que es trobava a Flandes.
EL PLA DE FELIP II
La idea era, en termes generals, concentrar una gran flota a la península Ibèrica amb tots els recursos necessaris, navegar cap al canal de la Mànega, ajuntar-se amb les forces de Farnese a Flandes i anar tots plegats fins a un punt adequat de la costa anglesa per desembarcar-hi. L'exèrcit de Flandes, que comptava amb embarcacions més senzilles, necessitaria la protecció de la flota hispànica. Un cop desembarcat l’exèrcit, les forces invasores haurien d’avançar sobre Anglaterra i obligar Isabel I a capitular o, millor encara, provocar la seva substitució per un govern favorable a Felip II i al catolicisme.
Per tant, l’objectiu no era ocupar permanentment tot el país. La idea era molt més concreta: imposar un canvi polític que posés fi al govern d’Isabel I i eliminés l’amenaça anglesa contra els interessos espanyols.
LA CONSTRUCCIÓ DE LA GRAN ARMADA
Felip II va començar a concentrar vaixells, homes, armes i provisions. La preparació va durar més de dos anys i va mobilitzar recursos de diversos dels seus dominis.
El projecte va patir un cop important l’abril del 1587, quan Francis Drake va atacar Cadis en una expedició que els anglesos van anomenar amb orgull singeing the King of Spain’s beard, és a dir, 'cremar la barba del rei d’Espanya'. Drake va capturar o destruir nombrosos vaixells i provisions, fet que provocaria un retard important i demostraria fins a quin punt les costes i els vaixells espanyols eren vulnerables als atacs anglesos.
Finalment, una gran flota es va preparar a Lisboa (en aquella època Portugal era un domini de Felip II). Les xifres varien segons les fonts i segons què es consideri exactament part de l’Armada, però aproximadament hi havia entre 130 i 140 vaixells. A bord viatjarien més de 20.000 homes entre mariners, soldats i personal auxiliar. La flota disposaria també de milers de peces d’artilleria.
No totes les naus eren grans vaixells de guerra. Hi havia galions, naus mercants armades i sobretot embarcacions auxiliars. Aquesta és una de les claus per entendre la l'Armada: no era simplement una "flota de guerra". Era una força expedicionària destinada a protegir i sostenir una futura invasió terrestre. El veritable exèrcit que havia d'envair Anglaterra esperava a Flandes, amb uns 25.000 soldats.
El líder ideal per a una operació d’aquest tipus semblava ser Álvaro de Bazán, marquès de Santa Cruz, un dels grans almiralls de la Monarquia d'Espanya i veterà de nombroses campanyes navals. Però Bazán va morir el febrer del 1588, quan els preparatius encara estaven en marxa. Així que Felip II va nomenar aleshores Alonso Pérez de Guzmán, duc de Medina Sidonia, com a principal comandant. La decisió sorprèn perquè Pérez de Guzmán no era un gran especialista en guerra naval. Ell mateix advertiria el rei sobre els enormes riscos del projecte i la seva manca d’experiència. Al seu costat, això sí, hi havia almiralls experimentats, entre els quals destacaven Juan Martínez de Recalde i Miguel de Oquendo.
L'EXPEDICIÓ SALPA
El 30 de maig del 1588, l'Armada va sortir de Lisboa. L’espectacle devia ser impressionant amb centenars de veles avançant cap al nord. Segurament, els mariners sabien que participaven en una de les operacions militars més ambicioses del segle. Però l’expedició gairebé fracassaria abans d’arribar al canal de la Mànega.
El mal temps va dispersar la flota i molts vaixells van patir avaries. El 19 de juny, l’Armada va arribar a La Corunya, on es va refugiar i van començar les reparacions. La pausa duraria aproximadament un mes. Aquell retard ocasionava conseqüències importants, perquè la campanya començaria més tard del previst i el calendari de l’operació quedava cada vegada més condicionat pel final de l’estiu i pels vents de l’Atlàntic i de la mar del Nord. El 22 de juliol, l’Armada abandonava La Corunya.
Els anglesos coneixien els preparatius espanyols des de feia temps. La intel·ligència anglesa havia aconseguit informació sobre la preparació de l’expedició, i les costes britàniques havien estat preparades per a l’arribada de l’enemic. La flota anglesa estava dirigida per l'almirall Charles Howard. Entre els seus comandants hi havia també Francis Drake i John Hawkins.
Els anglesos tenien alguns avantatges importants. Els seus vaixells eren, en general, més maniobrables. A més, la seva tàctica consistia a mantenir-se a distància de la flota espanyola i aprofitar l’artilleria per castigar els vaixells enemics sense entrar en els combats d’abordatge, que els espanyols preferien.
La defensa anglesa havia mobilitzat un nombre considerable de vaixells, molts dels quals eren mercants armats o embarcacions auxiliars. A més, hi havia forces terrestres preparades per intervenir si els espanyols aconseguien desembarcar.
El 29 de juliol, els anglesos van veure finalment les veles espanyoles prop de la costa de Cornualla. L’Armada havia arribat al canal de la Mànega. Els espanyols van adoptar una formació defensiva molt característica: una gran línia corbada o en mitja lluna que permetia protegir els vaixells més vulnerables situats a l’interior. Els anglesos van començar a perseguir-la.
Durant diversos dies, les dues flotes es van enfrontar mentre avançaven pel canal. Els anglesos disparaven des de la distància i intentaven aprofitar la seva millor maniobrabilitat. Els espanyols, per la seva banda, a dures penes mantenien la formació. I això era essencial. La missió de Pérez de Guzmán no era perseguir la flota anglesa i destruir-la. La seva prioritat era arribar fins al punt de reunió amb Farnese i des d'allà acompanyar i protegir l'exèrcit de Flandes fins a la costa anglesa.
Farnese era, sens dubte, un dels millors comandants militars de Felip II. Però les aigües de les Províncies Unides estaven fortament vigilades pels rebels neerlandesos, que comptaven també amb embarcacions lleugeres capaces de dificultar l’operació. A més, Farnese encara no tenia preparada tota la força d’invasió quan, el 6 d'agost, l’Armada ja estava molt a prop.
Pérez de Guzmán va mantenir l'Armada vora la costa de Calais mentre esperava notícies de Farnese. Els anglesos, que la seguien molt de prop, es van adonar que aquella era una oportunitat extraordinària. La flota espanyola estava fondejada i concentrada en una formació molt compacta.
Durant la nit del 7 al 8 d’agost, els anglesos van enviar contra l’Armada diversos brulots, és a dir, vaixells carregats de materials combustibles que havien estat incendiats i deixats a la deriva. No pretenien necessàriament cremar els vaixells espanyols. L'objectiu principal era obligar-los a abandonar la seva formació. Els espanyols van témer que aquells vaixells poguessin provocar un incendi general i molts capitans van tallar els cables de les àncores per apartar-se de la trajectòria dels brulots. En la confusió nocturna, l’Armada va perdre la seva formació defensiva i diversos vaixells van quedar dispersos.
El matí del 8 d’agost, els anglesos van atacar la flota espanyola quan aquesta ja estava dispersa i navegant cap al nord. Així començava la batalla de Gravelines. A diferència dels combats anteriors del canal, els anglesos van poder apropar-se molt més als vaixells espanyols. La batalla va durar bona part del dia. Diversos vaixells de l’Armada van quedar greument danyats, alguns van ser arrossegats cap als bancs de sorra i es van produir nombroses baixes.
Però el més important no és simplement el nombre de vaixells perduts o les baixes. La batalla de Gravelines va fer impossible el pla original. La flota espanyola havia estat obligada a allunyar-se de la costa de Flandes, mentre el vent i la situació tàctica impedien que girés cua per reunir-se amb Farnese.
A partir d'aquí, Pérez de Guzmán es va veure obligat a prendre una decisió que no formava part del pla original: abandonar l'intent d'unir-se amb Farnese i emprendre el retorn a la península Ibèrica pel nord, envoltant Escòcia i Irlanda.
.jpg) |
| Derrota de l'Armada Invencible, pintura de Philippe-Jacques de Loutherbourg (1796) |
 |
| Isabel I y l'Armada espanyola, pintura de Nicholas Hilliard (principis segle XVII) |
UNA TORNADA DESASTROSA
Després del combat de Gravelines, la gran empresa de Felip II ja havia fracassat. Però, encara no havia passat el pitjor. La flota de Pérez de Guzmán va començar el viatge de tornada endinsant-se a la mar del Nord. Els anglesos els van perseguir fins a tenir problemes de munició i provisions. Aleshores, l'Armada es va quedar sola davant un adversari molt més imprevisible: la mar.
A mesura que els vaixells avançaven cap al nord, la situació a bord es deteriorava. Moltes naus havien patit danys durant els combats del canal. Les tripulacions estaven esgotades després de setmanes de navegació i lluita, i qualsevol reparació important era pràcticament impossible enmig de la mar. A més, la formació que havia caracteritzat l’Armada durant l’avanç pel canal ja havia desaparegut. Ja no era una gran flota que avançava com un sol cos, sinó grups de vaixells que intentaven sobreviure i mantenir el rumb cap a casa.
Quan van arribar a les aigües del nord d’Escòcia, el temps va començar a empitjorar. Els vents i les tempestes van convertir el viatge en una lluita constant contra les onades. Alguns vaixells van quedar separats de la resta i altres van desaparèixer sense que mai se n’arribés a conèixer exactament el seu destí.
L’Armada va començar a baixar per la costa occidental d’Irlanda. Era una costa especialment traïdorenca per a uns mariners que desconeixien les seves aigües i que navegaven amb vaixells malmesos. Les tempestes van empènyer diverses naus contra els penya-segats i les platges irlandeses.
Quan un vaixell naufragava, els supervivents quedaven atrapats en territori enemic. Irlanda estava sota domini anglès i les autoritats veien els supervivents espanyols com a soldats d’una potència invasora. En diversos indrets, els homes que aconseguien arribar a terra van ser capturats i executats. Però la situació no va ser uniforme. Alguns irlandesos, especialment en territoris on el domini anglès era feble, van ajudar i protegir supervivents espanyols, de vegades assumint un risc considerable. Entre els supervivents més famosos hi havia el capità Francisco de Cuéllar, que va aconseguir sobreviure a un naufragi i travessar una part d’Irlanda en unes condicions extraordinàriament difícils abans de poder arribar a territori segur.
Els supervivents que havien aconseguit mantenir-se a la mar van abandonar finalment les costes irlandeses i es van endinsar novament a l’Atlàntic. Després de setmanes d’angoixa, les primeres naus van començar a arribar als ports de la península Ibèrica a finals de setembre. Eren vaixells dispersos, malmesos i esgotats, amb tripulacions que havien sobreviscut a combats, tempestes, fam, malalties i naufragis.
La flota havia superat els combats amb els anglesos per acabar sent destruïda, en gran part, pel vent, les onades i els accidents geogràfics. De totes les naus que havien sortit de Lisboa, només poc més de 60 van aconseguir tornar a casa. Les estimacions sobre les víctimes arriben a unes 11.000 persones, aproximadament, tot i que la xifra varia segons la font.
 |
| Itinerari de l'Armada Invencible |
CONSEQÜÈNCIES
Per a Anglaterra, la victòria va representar un enorme èxit polític i propagandístic. Isabel I en va sortir reforçada, i la supervivència del regne davant una de les grans potències europees va contribuir a consolidar la confiança anglesa en la seva capacitat de governar. La victòria també va alimentar una poderosa narrativa nacional al voltant d’Anglaterra, Isabel I i la seva marina.
Però la derrota no va convertir automàticament Anglaterra en la principal potència naval europea. De fet, l’any següent, el 1589, els anglesos van organitzar la seva pròpia gran expedició contra Espanya, coneguda com la Contraarmada o Armada anglesa, i aquesta també fracassaria. La guerra va continuar durant anys amb campanyes navals, corsàries i operacions militars en diferents escenaris, fins al Tractat de Londres del 1604. Entre els acords principals hi havia la fi del suport anglès als neerlandesos rebels i la renúncia espanyola a intentar restaurar el catolicisme per la força a Anglaterra. També es restabliria el comerç entre Espanya i Anglaterra en determinades condicions.
