Zenòbia, reina de Palmira
Zenòbia, reina de Palmira, és una de les figures més fascinants de l’antiguitat tardana. En plena crisi de l’Imperi Romà, va convertir una ciutat caravanera del desert sirià en un poder polític capaç de desafiar Roma. Coneguem la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
En ple segle III, l’Imperi Romà travessava una crisi profunda: revoltes internes, multitud d'emperadors efímers, invasions a les fronteres i una economia inestable. En aquest escenari convuls, lluny de Roma, una ciutat del desert sirià es va convertir inesperadament en un centre de poder rival. Palmira, rica gràcies al comerç i situada en un punt estratègic entre Orient i Occident, va veure emergir una figura extraordinària: Zenòbia.
La seva història és la d’una dona que va saber llegir el moment històric i actuar amb decisió. Va passar de ser consort d’un governant local a dirigir un territori immens i a plantar cara al mateix Imperi Romà. No es tracta només d’un episodi exòtic de la història antiga, sinó d’un dels casos més sorprenents de lideratge polític i militar protagonitzat per una dona en l’antiguitat.
PALMIRA, UNA CIUTAT ENTRE DOS MÓNS
Palmira era un oasi enmig del desert, però també una cruïlla comercial essencial. Les caravanes que unien la Mediterrània amb Mesopotàmia i Orient hi feien parada obligada. D’aquest flux de mercaderies en sorgia la seva riquesa: teles fines, espècies, metalls, pedres precioses i productes de luxe. Les elits locals (famílies, associacions, intermediaris) tenien un paper determinant en l’organització i la protecció d’aquest comerç.
La ciutat tenia una identitat complexa. Culturalment, combinava tradicions aramees amb influències gregues i institucions romanes, amb una barreja religiosa més que notable. Políticament, depenia de Roma, però mantenia una autonomia considerable. Les elits locals governaven i negociaven amb l’autoritat imperial des d’una posició de força, perquè Palmira era indispensable per a la defensa i el comerç de l’Orient romà.
Quan l’Imperi va entrar en crisi al segle III, aquest equilibri es va començar a trencar. Les fronteres orientals eren cada vegada més vulnerables davant l’expansió dels perses sassànides, i Roma necessitava aliats locals capaços d’actuar amb rapidesa, però aquests aliats no sempre necessitaven Roma.
ELS ORÍGENS DE ZENÒBIA
Zenòbia va néixer cap al 240 en una família aristocràtica de Palmira. Les notícies sobre la seva joventut són escasses, però totes les fonts coincideixen a presentar-la com una dona amb una gran formació. Coneixia diverses llengües, tenia una cultura clàssica i es movia amb seguretat en entorns intel·lectuals.
Ella mateixa afirmava descendir de Cleòpatra i de dinasties hel·lenístiques. Aquesta afirmació, segurament propagandística, reforçava la seva legitimitat i construïa una imatge política poderosa: la d’una reina hereva de grans tradicions orientals. El seu matrimoni amb Septimi Odenat va ser decisiu. Odenat era el líder militar i polític més influent de Palmira i un aliat clau de Roma en la lluita contra els perses. Les seves victòries li havien donat prestigi i autonomia, fins al punt d’actuar gairebé com un sobirà regional.
DE REGENT A GOVERNANT
L’assassinat d’Odenat l'any 267 pel seu cosí (o nebot) Meoni, potser amb coneixement de Zenòbia, va obrir una etapa d’incertesa. El seu fill, Vabalat, era massa jove per governar, i Zenòbia va assumir la regència. Aquest moment va marcar l’inici real del seu poder. Lluny de limitar-se a simplement mantenir l’ordre, va actuar amb determinació. Va reforçar l’exèrcit, va consolidar les estructures de govern i va establir una política pròpia. Palmira va començar a comportar-se com un estat amb interessos propis, no només com un aliat subordinat de Roma.
Zenòbia es va envoltar de consellers i intel·lectuals, va promoure la vida cultural i va projectar la imatge d’un govern sòlid. La seva autoritat no era simbòlica: prenia decisions militars, polítiques i econòmiques.
 |
| Representació de Zenòbia (IA) |
L'EXPANSIÓ PALMIRENA
Aprofitant la debilitat romana, Zenòbia va impulsar una expansió territorial sense precedents. Les seves forces van ocupar tota Síria, Palestina i Egipte. El control d’Egipte era especialment important, ja que garantien el subministrament de gra i reforçaven el poder econòmic del seu regne. Aquest creixement no era només militar. Implicava reorganització administrativa, control fiscal i gestió de rutes comercials. Palmira reforçava el seu paper de centre d’un domini extens que connectava la Mediterrània amb l’interior d’Àsia.
Progressivament, el discurs polític de Zenòbia també canviava. Ja no es tractava només de governar en nom de Roma. El poder es legitimava per si mateix. El fill de Zenòbia era presentat com a rei, i ella exercia com a reina amb plena autoritat. Roma ja poca cosa hi pintava.
Un detall molt revelador que demostra aquesta independència de Roma són les monedes. En un principi presentaven un equilibri, amb combinacions de noms romans i palmirens, mentre que en època de Zenòbia com a reina els títols i fórmules ja no eren compatibles amb la submissió a l'Imperi. La lògica romana, com era d'esperar, ho interpreta com una usurpació: ja no és simplement una aliada incòmoda, sinó una rival.
 |
| Extensió del domini de Palmira en època de Zenòbia |
EL XOC AMB ROMA
Quan l’emperador Aurelià va aconseguir estabilitzar altres fronts de l’Imperi, decideix recuperar els territoris perduts a Orient. La confrontació amb Palmira era inevitable. No es podia permetre l’existència d’un poder rival que controlés una regió tan estratègica.
Les tropes romanes van avançar amb disciplina i experiència. Es van produir enfrontaments importants en territori sirià, a l'entorn d'Antioquia i a Èmesa (actual Homs). Malgrat la resistència palmirena, la superioritat militar romana s'imposava. Així que Zenòbia es va replegar a Palmira. Aurelià s'hi va dirigir amb el seu exèrcit i durant el viatge va patir una acollida hostil dels bandits de la zona. Finalment, va poder arribar a Palmira per assetjar-la.
El setge seria dur, i així ho demostra una carta que el mateix emperador va enviar a un alt oficial anomenat Mucapor, on li deia: "Els romans diuen que jo simplement estic fent la guerra contra una dona, com si només Zenòbia, tota sola i amb les seves pròpies forces, lluités contra mi; i, tanmateix, en realitat hi ha una força enemiga tan gran com si hagués de fer la guerra contra un home, mentre que ella, per la seva por i el seu sentiment de culpa, és un adversari molt més vil. No es pot explicar quina quantitat de fletxes hi ha aquí, quins preparatius de guerra tan importants, quina provisió de llances i de pedres; no hi ha cap tram de la muralla que no estigui ocupat per dues o tres màquines de guerra, i les seves màquines fins i tot poden llançar foc. Què més es pot dir?".
La situació era tan complexa, que Aurelià va escriure una altra carta, aquest cop adreçada a Zenòbia: "D’Aurelià, emperador del món romà i restaurador d’Orient, a Zenòbia i a tots els altres que hi estan units per aliança de guerra. Hauríeu d’haver fet per voluntat pròpia allò que ara ordeno en la meva carta. Us mano que us rendiu, prometent que se us perdonarà la vida, amb la condició que tu, Zenòbia, juntament amb els teus fills, visqueu allà on jo, actuant d’acord amb el desig del molt noble Senat, determini. Les teves joies, el teu or, la teva plata, les teves sedes, els teus cavalls i els teus camells, ho haureu de lliurar tot al tresor romà. Pel que fa al poble de Palmira, se’n preservaran els drets".
La resposta de Zenòbia segur que va deixar bocabadat l'emperador: "De Zenòbia, reina d’Orient, a Aurelià August. Ningú, fora de tu mateix, no ha exigit mai per carta allò que ara exigeixes. Allò que s’ha d’aconseguir en qüestions de guerra s’ha de fer només amb valor. Exigeixes la meva rendició com si no sabessis que Cleòpatra va preferir morir com a reina abans que continuar viva, per alt que fos el seu rang. No ens faltaran reforços de Pèrsia, que ja estem esperant. Del nostre costat hi ha els sarraïns, i també els armenis. Els bandolers de Síria han derrotat el teu exèrcit, Aurelià. Què més cal dir? Si, doncs, arriben aquelles forces que esperem de totes bandes, de ben segur deixaràs de banda aquesta arrogància amb què ara ordenes la meva rendició, com si fossis vencedor arreu".
Segurament aquí Zenòbia va errar parlant de més. Aurelià va tallar els reforços perses i va manipular els sarraïns i armenis per portar-los al seu bàndol, no sense usar la força en alguna ocasió. Finalment, i veient que no hi havia possibilitat de vèncer, Zenòbia va intentar fugir cap a l’est a territori persa, però seria capturada a l'altura del riu Eufrates. Amb la seva detenció, el projecte polític palmirè terminava.
LA FI DE ZENÒBIA
Després de la derrota, el destí de Zenòbia varia segons el relat que llegim. Una versió indica que l'haurien portada a Roma, on hauria estat exhibida el 274, possiblement carregada de joies i cadenes d’or, com a símbol del triomf romà. Després seria perdonada i viuria com una aristòcrata integrada en les elits romanes. Una altra versió, més tardana i menys fiable, (associada a relats que volen “emmirallar-la” en Cleòpatra) suggereix que es va suïcidar de camí a Roma.
Sigui com sigui, la seva trajectòria va deixar una impressió profunda. No era habitual que una dona liderés un territori tan ampli ni que posés en dificultats l’Imperi Romà. Amb el pas del temps, la figura de Zenòbia es va transformar en mite. Per als autors romans, era una enemiga perillosa però també una governant capaç i intel·ligent. En èpoques més recents, s'ha convertit en símbol de resistència i de poder femení.
ZENÓBIA, UNA REINA PER RECORDAR
La història de Zenòbia és inseparable del moment històric que la va fer possible. Sense la crisi de l’Imperi Romà durant el segle III, probablement hauria estat una aristòcrata més de Palmira. Però el context li va oferir una oportunitat i ella la va aprofitar amb determinació.
Durant uns anys, va demostrar que l’equilibri del poder mediterrani podia trontollar i que una ciutat del desert podia convertir-se en capital d’un projecte polític ambiciós. El seu regnat va ser breu, però prou intens per deixar una empremta duradora.
Encara avui, el seu nom evoca lideratge, ambició i intel·ligència política. No només com a reina de Palmira, sinó com una de les figures més singulars de l’antiguitat, capaç de desafiar Roma i de construir, ni que fos per un instant, un imperi propi.
