Origen i destinació de la plata d'Amèrica durant l'època colonial
Durant l'època colonial, tones de plata sortien regularment d'Amèrica cap a mig món. Però, d'on sortia exactament tota aquesta plata, com s'aconseguia i a on anava a parar? Realment Castella se'n beneficiava? Vegem-ho!
 |
Les primeres riqueses saquejades pels castellans van ser les dels monarques natius. Per exemple, Francisco Pizarro reuniria 5.544 kg d'or i 11.960 kg de plata de l'emperador incaic Atahualpa, que serien repartits entre la Corona de Castella, capitans i soldats. Més endavant es van descobrir multitud de jaciments d'or i sobretot de plata que van ser explotats curosament. Aquestes mines donarien lloc a campaments dedicats a l'extracció i després a ciutats. Els natius eren obligats a treballar-hi sota un règim de semiesclavitud. Amb el temps, en algunes regions també s'usarien esclaus portats de l'Àfrica, com l'Equador i Veneçuela, a part dels portats a les plantacions de Cuba.
LES GRANS MINES I SEQUES
Durant les primeres dècades de colonització a Amèrica, de seguida els castellans van descobrir zones on extreure or i sobretot plata. Aquest últim seria el metall per excel·lència per la seva gran abundància.
La primera seca per encunyar monedes de plata va ser la de Mèxic, al Virregnat de Nova Espanya, situada a la capital i construïda el 1535. La primera gran mina descoberta va ser la de Potosí (actual Bolívia) el 1545, en aquell moment al Virregnat del Perú. Al principi, una petita part de la plata de Potosí anava a la seca de Mèxic mentre que la resta s'enviava en forma de barres o lingots a Sevilla per encunyar moneda. Però, veient la magnitud de la producció de Potosí, el 1568 es va decidir crear una seca a Lima, la capital del Virregnat del Perú. Com que aquesta seca tampoc donava a l'abast, el 1572 es va crear una nova seca a la mateixa ciutat de Potosí.
Un any després de descobrir la mina de Potosí, el 1546, una nova gran mina va aparèixer a Zacatecas, a uns 600 km de Ciutat de Mèxic. Així que, en poc temps, les colònies comptaven amb dues mines enormes de plata (a més d'altres petites que anirien apareixent) i dues seques que funcionaven a tot drap. També cal destacar la mina de Santa Bárbara, a Huancavelica, descoberta el 1564, d'on s'extreia el mercuri que servia per refinar la plata d'altres mines. Aquesta era coneguda com la "mina de la mort".
Entre 1500 i 1800, a les colònies d’Amèrica va veure la llum al voltant 80% de la plata mundial, la majoria d'ella per alimentar els mercats europeus i asiàtics en forma de ral de vuit, la famosíssima moneda castellana. Però, com arribava la plata americana a regions tan àmplies i llunyanes?
 |
| Principals mines de plata. Les divisions són de finals del segle XVIII. |
LA RUTA DEL PACÍFIC CAP A ÀSIA
Des del 1565 fins al 1815 la monarquia hispànica va explotar una ruta transoceànica pionera que connectava directament Amèrica amb Àsia a través del Pacífic. Cada any salpava d'Acapulco (Nova Espanya) un gran galió carregat de plata amb direcció a Manila (Filipines), que també era colònia castellana, i tornava a Acapulco amb productes de luxe orientals. Aquesta línia de navegació, considerada la ruta comercial marítima més prolongada de la història (250 anys de durada), va unir per primera vegada els circuits econòmics d’Amèrica i d’Àsia, iniciant una primigènia globalització comercial en ple segle XVI.
A Manila hi havia comerciants xinesos disposats a canviar les seves mercaderies per plata, ja que al mercat de la Xina el valor de la plata era molt més alt que a Occident i, de fet, era la base del seu sistema monetari. Els castellans compraven seda, porcellana fina, espècies, pedres precioses, te, cotó de l’Índia, perfums, etc. Cada any es permetia oficialment salpar un galió per sentit (dos vaixells anuals) per evitar una saturació de productes. Ara bé, tot i les restriccions, els vaixells anaven a petar de plata a l'anada i de productes a la tornada, ja que els beneficis en les transaccions eren enormes. Un cop a Acapulco, les mercaderies es venien en grans mercats. Una part dels productes se'ls quedaven els colons americans i una altra acabava viatjant cap a la península.
LA RUTA ATLÀNTICA CAP A CASTELLA
L’altra gran via de la plata era la ruta atlàntica que unia Amèrica amb la península Ibèrica. Des del segle XVI, la monarquia hispànica va organitzar el transport regular de metalls preciosos mitjançant les Flotes d'Índies, uns galions fortament escortats que salpaven de la península cap a Amèrica i en tornaven carregats de plata. Abans de 1560 els vaixells viatjaven sovint de forma aïllada, però la pirateria (primer francesa, després anglesa i holandesa) va forçar la creació d’aquestes flotes protegides per evitar captures. Des d'aleshores es va establir dues destinacions principals per anar a buscar plata: una a Veracruz (Virregnat de Nova Espanya) i l'altra a Portobelo o Cartagena d'Índies (Virregnat del Perú).
Les naus salpaven normalment de Sevilla, seu de la Casa de Contractació (i més endavant de Cadis), amb productes peninsulars d’exportació i mercaderies demandades a les colònies, com roba, eines, paper, vins, oli, armes, etc. Un cop a Amèrica, les flotes es distribuïen pels ports del Nou Món i després feien la recollida de la plata i altres productes per tornar de nou a Castella. Cap al 1594 la plata ja representava més del 90% de tota la càrrega que arribava a la península.
Segons els càlculs tradicionals, a Castella van arribar més de 16.000 tones de plata durant el segle XVI, 26.000 durant el XVII i 39.000 durant el XVIII. Però la quantitat real devia ser més gran, ja que sabem que els mercaders amagaven plata sense registrar als vaixells que venien a comerciants estrangers de manera il·legal un cop a terra.
 |
| Ral de vuit de 1733. El ral de vuit, en les seves diferents versions, era la moneda per excel·lència que s'encunyava en les seques colonials, i arribaria a mig món. |
LA PLATA QUE VOLAVA
La majoria d'aquesta plata no es quedava a la península. Si una part servia per pagar els luxes de la cort, la construcció i manteniment de la flota, i altres necessitats imperials, la resta s'usava per finançar projectes com el de l'Armada Invencible o les guerres de Flandes i dels Trenta Anys. I com que la gestió econòmica de la Corona des d'un principi havia estat un desastre, la monarquia es va endeutar amb banquers internacionals, com alemanys, flamencs i sobretot genovesos, i molta plata continuava el circuit introduint-se després en mercats europeus i asiàtics a través de socis comercials. També hi havia mercaders estrangers que treballaven a la península i a qui es comprava productes importats amb plata. Així que bona part de la plata que arribava a la península Ibèrica passava de llarg, fet que indica que la immensa majoria de la població castellana no gaudia de cap benefici de viure en un imperi colonial. I es pot afirmar sens dubte que l’estructura comercial peninsular no va aconseguir retenir la major part de la plata americana.
La monarquia hispànica governava l'imperi més ric de la història, però el gruix dels seus súbdits peninsulars eren pobres. Tan sols part de la noblesa castellana i alguns eclesiàstics tastaven la plata americana per gaudir de més comoditats i luxes. Al més, l'enorme dispersió de la plata va facilitar enormement que el ral de vuit es convertís en la primera moneda "global" de la història, ja que s'usava massivament en Amèrica, Europa i algunes regions d'Àsia. Fins i tot aquesta moneda serviria d'inspiració per a monedes posteriors, com el dòlar dels Estats Units.
Per acabar-ho d'adobar, la mala administració i la corrupció van ocasionar nombroses fallides. La primera va ser declarada per Felip II el 1557, la segona i la tercera (1575 i 1596), també durant el seu regnat. Un altre cop el 1607 en temps de Felip III. Al llarg del segle XVII la fallida tornaria a fer acte de presència el 1627, 1647, 1652 i 1662 en temps de Felip IV. Després la situació seria més o menys estable fins al segle XIX, quan la guerra amb França acabaria sotragant l'economia espanyola. Tot seguit, tindria lloc la independència de les colònies i la fi de qualsevol revifament gràcies a la plata americana. Només la Revolució Industrial consolidada sobretot a Catalunya donaria ales de nou a les arques espanyoles.
