Jack l'Esbudellador
A finals de l'estiu de 1888, el barri pobre de Whitechapel, a l'East End de Londres, va ser escenari d'una sèrie de crims macabres que van horroritzar la societat victoriana. Un assassí desconegut, batejat popularment com Jack l'Esbudellador, va matar brutalment diverses dones. Però, què va passar exactament?
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
La segona meitat del segle XIX, durant el llarg regnat de la reina Victòria (època victoriana), va ser una època de grans contrastos a Londres. D'una banda, la capital britànica vivia un període d'esplendor imperial i progrés industrial; de l'altra, patia greus problemes socials derivats del ràpid creixement urbà i les desigualtats econòmiques. A l'East End (l'est de Londres) s'amuntegaven barris obrers i marginals on la pobresa era endèmica. En particular, Whitechapel s'havia convertit en sinònim de misèria urbana: cap a 1888 hi vivien aproximadament 80.000 habitants, molts dels quals en condicions molt precàries. Famílies senceres omplien habitatges atapeïts i insalubres, sovint amb més de dues persones per habitació. Les infraestructures, com clavegueram, aigua potable i il·luminació, eren deficients, i les malalties feien estralls. De fet, la mortalitat infantil era esfereïdora: s'estima que la meitat dels infants nascuts a l'East End morien abans de complir els cinc anys.
Londres havia rebut una gran onada migratòria durant el segle XIX: primer d'immigrants irlandesos fugint de la fam (a mitjans de segle) i, uns anys més tard, de refugiats jueus procedents de l'Europa de l'Est que escapaven dels pogroms i persecucions a l'Imperi Rus (especialment a partir de 1882). Molts d'aquests nouvinguts es van establir justament a Whitechapel i voltants, ja que eren zones amb lloguers baixos i on podien passar desapercebuts. La població es va densificar ràpidament i van aparèixer els common lodging houses, cases d'allotjament comú i molt barates on s'arrendaven llits per nit a la gent sense recursos. Segons estimacions policials de l'època, al 1888 hi havia 233 d'aquests establiments a Whitechapel, oferint un total d'uns 8.500 llits nocturns. El cost d'un llit per una nit era de quatre penics, o fins i tot de només dos penics si es conformaven amb dormir asseguts en un banc i recolzats sobre una corda tensada (una trista modalitat coneguda com a "dormir a la corda"). En aquest context d'amuntegament humà, manca d'higiene i pobresa, el crim, la violència i l'alcoholisme campaven per tot arreu, i moltes dones es veien empeses a la prostitució com a únic recurs per sobreviure dia a dia. De fet, la Policia Metropolitana (Scotland Yard) calculava aleshores que hi havia prop de 1.200 prostitutes "de condició molt baixa" operant a la zona de Whitechapel. De bordells n'hi havia 62, però moltes dones treballaven en qualsevol lloc i fins i tot al mateix carrer en racons foscos per la nit.
 |
| Una casa d'allotjament comú (IA) |
Abans que Jack l'Esbudellador actués, Whitechapel ja tenia la reputació de ser un cau de crim, vici i degradació moral, una imatge amplificada tant pels prejudicis de la classe alta victoriana com pels diaris sensacionalistes que publicaven històries escabroses de l'East End per satisfer la morbosa curiositat dels lectors. Les condicions de pobresa i caos urbà de Whitechapel facilitaven sens dubte que un assassí s'hi pogués moure de nit sense cridar gaire l'atenció, escollint víctimes vulnerables i aprofitant la penombra de carrers estrets, passatges mal pavimentats i patis interiors envoltats de cases degradades. Alhora, l'horror dels crims faria que molts observadors assenyalessin que el propi entorn havia engendrat el monstre: es veia Jack l'Esbudellador com el resultat de la negligència social, és a dir, la conseqüència extrema d'haver permès que aquells barris es convertissin en un focus de marginalitat i desesperança. Curiosament, Whitechapel limitava amb la City, el districte financer, així que tota aquesta pobresa i marginalitat estava a tocar del barri on es movien les elits de la ciutat.
 |
| Ubicació de Whitechapel dins de Londres |
 |
| Un carrer de Whitechapel al segle XIX (IA) |
ELS ASSASSINATS DE JACK L'ESBUDELLADOR
Entre finals d'agost i principis de novembre de 1888, Jack l'Esbudellador va assassinar almenys cinc dones a Whitechapel i rodalies (les conegudes com les cinc víctimes canòniques). Totes cinc eren dones de classe baixa que es guanyaven la vida com a prostitutes o mitjançant feines ocasionals al carrer, i totes cinc van ser atacades de nit en espais públics o semipúblics, a l'aire lliure, excepte l'última. Són les següents:
🔪Mary Ann Nichols, coneguda com a Polly, va ser assassinada la nit del 31 d'agost de 1888, i va ser trobada estesa a terra al carrer Buck's Row, conegut després com Durward Street. Tenia un tall profund al coll i diverses ferides d'arma blanca a l'abdomen. El seu cos encara era calent quan el van descobrir, però ningú va veure el culpable. Polly Nichols, de 43 anys, havia sortit d'una casa d'allotjament comú sense tenir els quatre penics per pagar-se el llit, i estava disposada a fer carrer fins aconseguir-los; poc després es convertiria en la primera víctima d'en Jack.
🔪Annie Chapman va ser assassinada la nit del 8 de setembre de 1888. El seu cos va aparèixer al pati posterior del número 29 de Hanbury Street. Com Nichols, tenia un enorme tall al coll d'orella a orella, i a més presentava el ventre totalment obert i greument mutilat. L'assassí li havia arrencat l'úter i se l'havia endut. Annie Chapman tenia 47 anys i també havia caigut en l'alcoholisme i la prostitució ocasional.*
🔪Elizabeth Stride va ser assassinada la nit del 30 de setembre de 1888. Stride, de 45 anys i d'origen suec, va ser trobada al pati de Dutfield's Yard (al carrer Berner Street). A diferència de les altres víctimes, només presentava el tall al coll, profund i mortal, però cap mutilació al cos. Es creia que l'assassí havia estat interromput just després de tallar-li la gola i que es va veure obligat a fugir abans de poder "completar" el seu macabre ritual. Efectivament, aquella nit s'estava celebrant una reunió en un club social jueu molt a prop, i un carruatge de cavalls entrant al carrer podria haver espantat Jack. Stride quedaria agonitzant a terra fins a morir amb la sang brollant-li del coll, però amb el cos intacte.
🔪Catherine Eddowes va ser ssassinada també la nit del 30 de setembre de 1888, aproximadament 45 minuts després de l'atac a Stride. Eddowes, de 46 anys, havia estat posada en llibertat d'una comissaria poc abans (l'havien detingut aquella nit per embriaguesa) i va ser assassinada a la fosca plaça de Mitre Square, ja fora de Whitechapel, dins la City de Londres. El seu cos presentava mutilacions terribles: la gola tallada com les altres, la cara desfigurada amb talls profunds i l'abdomen obert. L'assassí li va extreure l'úter i el ronyó esquerre, i se'ls va emportar. A més, li va deixar els budells col·locats sobre l'espatlla. Malgrat passar en una zona suposadament més vigilada, Jack va escapar de nou. Més tard, aquella mateixa nit, es descobriria una peça del davantal ensangonat d'Eddowes abandonada en un portal de Goulston Street (Whitechapel), al costat d'una misteriosa inscripció amb guix a la paret que deia: "The Juwes are the men that will not be blamed for nothing" (és a dir, "Els jueus són els homes que no seran culpats per res"). La policia, temorosa que aquella pintada provoqués avalots antisemites, la va esborrar immediatament sense ni tan sols fotografiar-la.
🔪Mary Jane Kelly va ser assassinada la nit del 9 de novembre de 1888. Kelly, d'uns 25 anys (molt més jove que les anteriors víctimes) i d'ofici prostituta, va ser trobada al matí dins de la petita habitació on vivia, al número 13 de Miller's Court, un passatge estret que s'accedia des de Dorset Street. Aquest va ser l'únic crim comès en espai tancat, i Jack va tenir temps de desfermar la seva fúria sense interrupcions. El cos de Kelly havia estat mutilat de manera extrema i esgarrifosa: jeia boca amunt al llit, totalment mutilada, amb la cara destrossada pels talls, la gola tallada fins a la columna vertebral, i la majoria dels òrgans interns extrets i escampats per l'habitació. L'assassí fins i tot li havia arrencat el cor del pit i se l'havia endut. Part de les vísceres es trobaven col·locades als peus del llit i sobre la tauleta. Aquella habitació oferia un espectacle dantesc que marcaria tots els qui el van contemplar (molts policies veterans quedarien profundament commocionats). Kelly és generalment considerada l'última víctima canònica de Jack l'Esbudellador, i la de major brutalitat.*
Nota
* En realitat els assassinats de Chapman i Kelly van tenir lloc a Spitalfields, un petit barri a tocar de Whitechapel. Amb tot, sovint s'engloben dins dels crims de Whitechapel, ja que també comptava amb les mateixes característiques de pobresa i marginalitat, com si fos una mena de barri satèl·lit.
 |
| Ubicació de les cinc víctimes canòniques de Jack l'Esbudellador |
LES PRIMERES CONCLUSIONS
Totes cinc víctimes compartien un patró d'atac clar: totes van patir un tall profund a la gola executat amb gran destresa i rapidesa, probablement des de la seva esquena mentre l'assassí les agafava el cap per darrera; després, l'agressor procedia a mutilar l'abdomen i els òrgans interns amb una violència creixent a mesura que avançava la sèrie de crims. La manera de fer les mutilacions va portar a especular que l'assassí possiblement tenia coneixements d'anatomia o cirurgia, ja que semblava saber on trobar i com extreure els òrgans ràpidament en la foscor. Algunes veus suggerien que podria tractar-se d'un metge, un estudiant de medicina frustrat, un carnisser o un escorxador del barri. Altres experts, en canvi, rebatien aquesta idea assenyalant que les ferides eren massa esbojarrades i que l'assassí actuava més amb ràbia que amb precisió quirúrgica.
MÉS VÍCTIMES?
Els assassinats atribuïts a Jack l'Esbudellador es van concentrar en un període d'unes 10 setmanes. Després de la massacre de Mary Jane Kelly, al novembre de 1888, els crims es van detenir de sobte. La policia, la premsa i la població es van quedar esperant un nou atac que mai arribaria. Oficialment, hi va haver altres homicidis de dones a la ciutat entre 1888 i 1891 (fins a onze casos en total) que es van investigar per possibles vincles amb Jack, però la majoria serien descartats. Per exemple, assassinats anteriors com els d'Emma Elizabeth Smith (abril 1888) o Martha Tabram (agost 1888) inicialment es van voler relacionar amb Jack, però avui es creu que no formen part de la sèrie canònica. De la mateixa manera, alguns crims posteriors a 1888 (com Rose Mylett, Alice McKenzie, Frances Coles, o el misteriós tors de Pinchin Street) probablement van ser obra d'altres criminals. Les cinc víctimes esmentades (Nichols, Chapman, Stride, Eddowes i Kelly) són les úniques generalment acceptades com a obra segura de Jack l'Esbudellador. Malgrat tot, cal insistir que mai s'ha pogut detenir ni identificar judicialment el culpable, de manera que l'atribució d'aquests crims a una sola persona es fonamenta en la lògica investigadora, però no és absolutament irrefutable. De la mateixa manera, potser les víctimes reals de l'Esbudellador van ser més. Segurament, mai arribarem a conèixer la veritat.
 |
| Tot i que són cinc les víctimes atribuïdes oficialment a Jack l'Esbudellador, en podrien ser més (IA) |
LA INVESTIGACIÓ
Els assassinats de Whitechapel van suposar un enorme desafiament per a la policia victoriana d'Scotland Yard. El cos, creat feia només unes dècades (1829), encara s'estava professionalitzant i no disposava de les tècniques forenses modernes. El 1888 no hi havia anàlisi d'ADN, ni empremtes dactilars registrades, ni tan sols una il·luminació nocturna adequada als carrers. A més, Whitechapel era un laberint humà on molts habitants desconfiaven de la policia i preferien no col·laborar-hi. En aquest context, la investigació dels crims de l'Esbudellador va ser a contrarellotge i sota una pressió mediàtica enorme.
Després del segon assassinat (Annie Chapman el 8 de setembre), la premsa ja parlava obertament d'un assassí en sèrie de prostitutes. El públic exigia resultats i s'estenia el pànic. Els veïns van crear el Comitè de Vigilància de Whitechapel, encapçalat per un comerciant anomenat George Lusk, per tal d'ajudar en la vigilància dels carrers i posar preu a la captura del criminal. Patrullaven de nit armats amb xiulets i porres, recorrent carrerons i solars foscos a la caça d'individus sospitosos. La policia, per la seva banda, va assignar un gran nombre d'agents a l'operatiu (es calcula que més de 80 agents treballaven en el cas) i va posar al capdavant de la investigació l'inspector Frederick Abberline, un detectiu experimentat i un gran coneixedor de Whitechapel. Malgrat això, la manca de pistes sòlides complicava l'avanç. L'assassí no deixava rastres clars més enllà dels cossos mutilats de les víctimes.
 |
| La policia de Londres interrogant un ciutadà (IA) |
Es van recollir nombrosos testimonis de persones que deien haver vist alguna de les víctimes amb un home poc abans de morir. D'entre aquests, un dels més citats va ser el de George Hutchinson, conegut de Mary Jane Kelly, que afirmava haver vist Kelly entrant a casa seva la nit del 9 de novembre acompanyada d'un home ben vestit, amb bigoti i abric llarg, i que li va semblar ric (fins i tot va detallar que duia una cadena d'or de rellotge). Aquest retrat d'un "cavaller" sospitós es contradeia amb altres descripcions que parlaven d'un home de classe treballadora i mala aparença. En realitat, els testimonis eren confusos i sovint poc fiables, ja fos per la foscor, per l'alcohol present en molts d'ells o per la suggestió col·lectiva. La policia es trobava amb dades contradictòries sobre l'aparença del possible assassí: alguns parlaven d'un home de vestit fosc i barret, d'altres d'un tipus amb roba esparracada; uns deien que tenia aire d'estranger (potser jueu o mediterrani), i d'altres que semblava anglès. Tot plegat feia que la identitat física de Jack fos totalment indesxifrable.
LES CARTES
Les cartes enviades per presumptes assassins van ser una altra línia d'investigació peculiar. Durant aquells mesos, la policia i diversos diaris van rebre centenars de cartes firmades per suposats Jack the Ripper, Jack l'Esbudellador. La major part eren falses o bromes de mal gust, però tres d'elles van cridar l'atenció:
📄La carta anomenada Dear Boss (Benvolgut Cap), rebuda per l'agència central de notícies el 27 de setembre de 1888, estava escrita en tinta vermella i en to burleta, i és famosa perquè en el seu text l'autor deia "m'agrada la meva feina i no pararé d'esbudellar-les" i signava com Jack the Ripper. Aquesta era la primera vegada que es feia servir aquest sobrenom, que immediatament seria difós als diaris i adoptat pel públic. Avui es creu que probablement aquesta carta era falsa i que va ser redactada per algun periodista que pretenia alimentar la histèria i vendre més diaris. De fet, la policia ja sospitava aleshores que podia ser un muntatge, però la difusió del nom Jack l'Esbudellador tindria un efecte imparable.
📄En la postal de Saucy Jacky (Jacky Descarat), rebuda l'1 d'octubre de 1888 per la Central News Agency, el misteriós autor, amb to de mofa, es referia al "bon joc del doble esdeveniment" (als dos assassinats de la nit del 30 de setembre, Stride i Eddowes) i lamentava no haver pogut tallar les orelles de la segona víctima "per regalar-les a la policia". Estava signada també com a Jack l'Esbudellador. Encara que alguns la consideren autèntica, no n'hi ha consens.
📄La carta coneguda com a From Hell (Des de l'Infern) va ser enviada directament a George Lusk, líder del Comitè de Vigilància de Whitechapel, el 16 d'octubre de 1888. Aquesta seria la més macabra: venia acompanyada d'un petit paquet que contenia mig ronyó humà conservat en alcohol. El text, ple de faltes d'ortografia, deia: "Des de l'infern. Mr Lusk, li envio la meitat d'un ronyó que vaig prendre d'una dona..." i continuava explicant que havia fregit i menjat l'altra meitat, acabant amb un "Atrapi'm quan pugui". Els forenses van determinar que el ronyó procedia d'un cos humà i possiblement d'una dona d'uns 45 anys (Catherine Eddowes en tenia 46 i li faltava un ronyó). Mai es va poder provar al 100% que aquest òrgan fos d'Eddowes, però molts investigadors pensen que aquesta carta podria ser realment de l'assassí per la referència anatòmica concreta.
La policia va prendre seriosament algunes d'aquestes cartes, especialment la de From Hell, però no van conduir a cap detenció concreta. Mentrestant, es continuaven interrogant centenars de sospitosos i es comprovava meticulosament les coartades d'individus amb comportaments estranys, carnissers, cirurgians i coneguts de les víctimes. També es van poder fer alguns anàlisis forenses. Per exemple, en el cas de Chapman, es va analitzar un fragment de tela trobada en una ferida per veure si pertanyia a alguna bata de metge (sense resultat concloent). En el cas de Eddowes, el famós davantal ensangonat trobat a Goulston Street es va examinar per intentar seguir-ne el rastre, però tot seria infructuós.
ELS PRINCIPALS SOSPITOSOS
Qui era Jack l'Esbudellador? Des del principi, la policia va elaborar llistes de sospitosos basades en perfils i testimonis, però sense proves definitives. Amb el pas del temps, investigadors oficials i detectius aficionats han proposat nombrosos noms. S'estima que al llarg de més d'un segle s'han arribat a assenyalar més de 100 possibles autors dels crims, alguns més plausibles que d'altres. Els principals sospitosos serien aquests:
🔍John Pizer era un sabater jueu de 38 anys que es va convertir en sospitós arran d'uns falsos rumors a la premsa. Pocs dies després del primer crim, The Star va publicar que l'assassí era un jueu conegut com Leather Apron (Davantal de Cuir) que extorsionava prostitutes, descrivint-lo amb tota mena de detalls esgarrifosos. Aquest sobrenom es va escampar ràpidament i va fer créixer la sospita contra la comunitat jueva local. La policia va detenir Pizer sense gaire fonament i, de fet, aviat es demostraria que tenia coartada. Després de la carta Dear Boss, el sobrenom Jack the Ripper substituiria el de Leather Apron.
🔍Montague John Druitt era un advocat i professor de 31 anys que es va suïcidar llençant-se al riu Tàmesi a finals de 1888, poc després de l'últim assassinat. Druitt provenia d'una bona família però tenia possibles desequilibris i havia estat despatxat de la feina poc abans de morir. Un alt càrrec policial de l'època (Sir Melville Macnaghten) el va identificar en unes notes confidencials de 1894 com a sospitós número u, assenyalant que la seva mort encaixava amb la fi sobtada dels crims. No obstant això, mai no s'ha trobat cap prova directa contra Druitt, més enllà de la coincidència temporal i certa correspondència amb el perfil (home educat, amb possible doble vida). La idea del "suïcidi de l'assassí" resultava suggeridora per a alguns, però és impossible de confirmar.
🔍Aaron Kosminski era un immigrant jueu polonès de 23 anys que treballava ocasionalment de barber a Whitechapel. Patia trastorns mentals (possiblement esquizofrènia) i acabaria sent internat en un manicomi el 1891, on passaria la resta de la seva vida. Diversos policies van sospitar d'ell des del principi; de fet, el cap de la investigació a la City, Sir Henry Smith, i l'inspector Abberline consideraven Kosminski com un candidat seriós. Tot i la falta de proves concloents, Aaron Kosminski es manté com un dels noms que sonen amb més força en les discussions sobre la identitat de Jack l'Esbudellador.
🔍Michael Ostrog era un estafador i delinqüent habitual d'origen rus, de mitjana edat, amb un llarg historial criminal a diversos països europeus. Va ser inclòs en la llista de sospitosos dels assassinats de Whitechapel, descrit com a "metge rus i maníac homicida". No obstant, recerques posteriors van demostrar que Ostrog probablement es trobava empresonat a França durant els assassinats de Jack l'Esbudellador, de manera que la seva implicació és altament improbable.
🔍James Maybrick era un comerciant de cotó de Liverpool que va morir en 1889 enverinat (es diu que per la seva esposa). Aquest nom no va aparèixer com a sospitós fins un segle després, quan el 1992 es va publicar un suposat diari secret on Maybrick confessava ser Jack l'Esbudellador. El diari, però, és considerat fals per la majoria d'experts (probablement un engany modern per fer negoci). Malgrat això, alguns defensors de la teoria insisteixen que Maybrick podria haver viatjat a Londres el 1888 i comès els crims.
🔍Walter Sickert era un destacat pintor britànic (d'origen alemany) que va viure entre el 1860 i el 1942. El seu nom va aparèixer en diverses teories, sobretot a partir de les acusacions fetes per l'escriptora Patricia Cornwell el 2002. Cornwell, després d'invertir 6 milions d'euros en recopilar suposades proves, sostenia que Sickert era l'autèntic Jack l'Esbudellador. La veritat és que Sickert es va interessar molt pel cas, fins al punt de dedicar alguns dels seus quadres al famós criminal de Whitechapel. Però també és cert que no hi ha proves sòlides que l'incriminin en els assassinats, i molts historiadors creuen que Sickert simplement es va obsessionar pel cas per una qüestió de morbositat.
Entre les especulacions més extravagants hi ha la teoria de la conspiració reial, que implicava la família reial britànica. Aquesta teoria, que va inspirar novel·les i pel·lícules, sosté que Jack l'Esbudellador no seria un assassí qualsevol sinó el resultat d'una conspiració per ocultar un escàndol de palau. Segons aquesta línia, el príncep Albert Víctor (net de la reina Victòria) hauria deixat embarassada una prostituta de Whitechapel i, per tapar-ho, el metge reial Sir William Gull (amb suposada complicitat maçònica) hauria eliminat totes les testimonis implicades, és a dir, les cinc víctimes. La història inclou carruatges negres recollint dones, assassinats quasi quirúrgics i un posterior encobriment policial d'alt nivell. Tot i la seva popularitat en la ficció, aquesta teoria no té suport documental seriós. A més, investigacions històriques han demostrat que el príncep Albert Víctor ni tan sols era a Londres en algunes de les dates dels crims, i la idea d'una conxorxa governamental sembla molt rebuscada. Amb tot, la imatge del "Jack aristòcrata" ha arrelat en l'imaginari popular gràcies al cinema.
Altres sospitosos notables serien, per exemple, Francis Tumblety, un curandero nord-americà que es trobava a Londres el 1888 i que odiava patològicament les dones (va ser arrestat per actes indecents aquell novembre i va fugir als EUA); George Chapman, de nom real Seweryn Kłosowski, un polonès que vivia a Whitechapel i i que anys després va assassinar tres dones enverinant-les; James Kenneth Stephen, antic tutor del príncep Albert Víctor, perfilat per algun autor modern per la seva misogínia extrema; Thomas Cutbush, un jove internat en un manicomi el 1891 per haver apunyalat dones a les natges i que va ser assenyalat per la premsa el 1894; o fins i tot una dona, en la teoria coneguda com Jill the Ripper, que hipotèticament podria haver estat una llevadora (això explicaria per què una dona movent-se amb roba ensangonada a altes hores no despertaria sospites). Cap d'aquestes teories alternatives, però, disposa de proves definitives.
 |
| Mai s'ha sabut qui era realment Jack l'Esbudellador (IA) |
En conclusió, malgrat les nombroses investigacions oficials i independents, l'autèntica identitat de Jack l'Esbudellador continua sent un misteri. Cada sospitós té punts a favor i en contra, però cap d'ells encaixa a la perfecció en totes les peces del trencaclosques. Aquesta incertesa és part integral de la llegenda: la figura de Jack s'ha convertit en una mena de fantasma a qui cadascú pot posar el rostre que més s'estimi. El més possible és que mai arribem a saber del cert qui va ser el responsable d'aquells crims. Això ha fet del cas en un camp fèrtil per a la interpretació i la imaginació, alimentant generacions de recerca aficionada i professional coneguda col·lectivament com a ripperologia.
CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE EN LA SOCIETAT DE L'ÈPOCA
Els assassinats de Jack l'Esbudellador van tenir un efecte profund en la societat victoriana. En primer lloc, van posar en relleu les terribles condicions de vida dels pobres a l'East End de Londres. Molts ciutadans de classes més benestants es van escandalitzar a l'adonar-se que, dins la seva mateixa capital imperial, hi havia barris on la degradació i la violència eren el pa de cada dia. La cobertura mediàtica dels crims sovint es complementava amb reportatges sobre l'entorn de Whitechapel, descrivint els carrers bruts, la superpoblació i la misèria. Això va sacsejar l'opinió pública i va generar pressions per dur a terme reformes socials. Efectivament, en les dues dècades següents, les autoritats londinenques van impulsar l'enderrocament d'alguns dels pitjors barris de l'East End i la construcció d'habitatges més dignes per a les classes humils. L'onada de crims de 1888 va actuar com a catalitzador perquè la societat prengués consciència de la necessitat d'atendre els seus barris més abandonats.
En l'àmbit de l'ordre públic i la policia, el cas també va deixar petjada. La incapacitat de capturar l'Esbudellador va suposar una humiliació per a Scotland Yard i va fer que la premsa i la població critiqués sense pietat la policia metropolitana. Mai abans la feina policial havia estat tan examinada ni posada en dubte: cada pas en fals es filtrava als diaris, cada rumor sobre la incompetència policial s'amplificava. Aquest escrutini va anticipar la vigilància mediàtica que avui existeix sobre les investigacions criminals. Si bé de manera immediata no es van produir canvis dràstics, en anys posteriors la policia londinenca va modernitzar tècniques (per exemple, el 1901 va obrir el primer laboratori d'empremtes dactilars) i va refinar protocols d'actuació en escenes del crim.
Un altre efecte social important va ser l'augment de la por en la població en general. Durant mesos, moltes persones van evitar sortir de nit pels carrers foscos de Londres, temorosos que el depredador ataqués de nou. Les dones, especialment les treballadores sexuals, van sentir pànic i es van organitzar en grups o parelles per protegir-se. Paral·lelament, Jack l'Esbudellador va convertir-se en una figura quasi mítica. Els pares britànics amenaçaven els fills trapelles dient-los que anessin amb compte o "Jack l'Esbudellador et trobarà".
Els assassinats també van tenir implicacions en la percepció del paper de la premsa, que havia estat protagonista en la difusió (i exageració) del cas. Aquest va ser un dels primers exemples clars de sensacionalisme de masses en crònica negra: titulars cridaners, dibuixos truculents en portada, rumors presentats com a fets, etc. Molts intel·lectuals de l'època van criticar aquesta premsa groga per aprofitar-se de la morbosa curiositat pública i alhora van admetre que la popularització del cas havia ajudat a destapar problemes reals de la societat. Al capdavall, Jack l'Esbudellador havia posat sobre la taula debats sobre pobresa, alcoholisme, prostitució, desigualtat de gènere i xenofòbia, que en aquell moment bullien a la Gran Bretanya victoriana.
LLEGAT I INFLUÈNCIA EN LA CULTURA POPULAR
La figura misteriosa de Jack l'Esbudellador ha inspirat un nombre immens d'obres de ficció, estudis, pel·lícules i altres manifestacions culturals des de finals del segle XIX fins avui. Ja a partir de 1888 van aparèixer fulletons i cançons populars sobre l'Esbudellador; i a les dècades següents, la seva llegenda es va consolidar. Avui dia, encara es fan rutes turístiques pels carrers i edificis que encara es conserven d'aquella època, tot seguint els escenaris dels assassinats.
Sens dubte Jack l'Esbudellador s'ha convertit en un mite modern. La combinació de factors, com crims atroços, misteri sense resoldre, context històric fascinant i projecció mediàtica, ha fet que la seva història s'expliqués una vegada i una altra, adaptant-se als temps i reflectint en certa mesura les pors de cada època. Per als victorians de 1888 va personificar la por als baixos fons i a allò desconegut; per a generacions posteriors ha estat un personatge de terror, un repte intel·lectual i fins i tot un recurs per a la cultura pop. I és que, malgrat tot el temps transcorregut, Jack l'Esbudellador continua ben present en la imaginació col·lectiva com l'assassí en sèrie de referència. La seva ombra allargada, amb ganivet en mà, continua passejant pels carrers boirosos de la nostra psique cultural, recordant-nos tant la fascinació com el rebuig que ens provoca el costat més fosc de la naturalesa humana.
