L'enfonsament del Titanic

El Titanic, un dels vaixells més famosos de la història, es va enfonsar el 1912 provocant la mort d'almenys 1.500 persones. La seva història commocionaria mig món. Però, què va passar realment?

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


L’enfonsament del RMS Titanic va ser una catàstrofe marítima que va tenir lloc la nit del 14 al 15 d’abril de 1912. En aquest fatídic esdeveniment, el transatlàntic britànic, de la companyia White Star Line, feia el seu viatge inaugural entre Southampton i Nova York amb 2.225 persones a bord. A les 23:40 va xocar contra un iceberg a l’oceà Atlàntic, davant de les costes de Terranova. En menys de tres hores el vaixell desapareixeria de la superfície deixant un rastre incommensurable de dolor i mort.

UNA NOVA ERA DE TRANSATLÀNTICS

En 1907 la companyia naval White Star Line va engegar un ambiciós projecte per construir tres enormes vaixells transatlàntics que havien de ser els més grans i luxosos del planeta. En aquella època era un autèntic desafiament. La fita es produiria a les drassanes de Belfast (Irlanda del Nord). Els seus noms, inspirats en la mitologia grega serien: Olympic, Titanic i Britannic.

RMS Olympic, avarat el 20 d'octubre de 1910
RMS Titanic, avarat el 31 de maig de 1911
HMHS Britannic, avarat el 26 de febrer de 1914

Les sigles RMS signifiquen Royal Mail Ship, 'Vaixell de Correu Reial'. Aquesta distinció permetia transportar correu entre el Regne Unit i els Estats Units gràcies a un contracte molt lucratiu. 

Pel que fa a les sigles HMHS, signifiquen His Majesty's Hospital Ship, 'Vaixell Hospital de Sa Majestat'. Els vaixells d'aquesta categoria, com el Britannic, servirien com a hospitals flotants durant la Primera Guerra Mundial.

Tot i que les mides bàsiques dels tres vaixells sobre el plànol eren idèntiques, finalment el Titanic es convertiria en el més important al servei de passatgers. Tenia una longitud de 269 metres, una amplada de 28 metres, una alçada de 53 metres i un pes de 46.328 tones. La seva velocitat màxima podia arribar als 22 nusos (43 km/h). No seria el més ràpid, però sí el més luxós.

RMS Titanic sortint de Southampton, tot just al principi del seu viatge inaugural

L'objectiu de la White Star Line era competir amb la Cunard Line, que presumia de tenir el vaixell RMS Mauretania. El Mauretania era famós per aconseguir la Banda Blava, un reconeixement a la nau més ràpida en travessar l'oceà atlàntic. Aquest era el bessó del Lusitania, tristament conegut per ser enfonsat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial. Aquestes dues companyies britàniques eren les principals pel que fa al transport de passatgers entre Europa i Amèrica, i des de feia dècades que competien entre si. La construcció d'aquestes naus era tota una revolució i acaparava portades de diaris i opinions de tota mena.

Malgrat el que s'ha dit i repetit, el Titanic era un vaixell molt segur, construït amb els millors materials de l'època, tot i que després de l'accident es veuria la necessitat de fer canvis en models posteriors. Estava revestit d'un buc de doble fons amb 16 compartiments estancs a la part baixa que li permetia mantenir-se surant amb quatre d'ells inundats. Malauradament, l'accident n'inundaria cinc de cop i l'aigua no es podria contenir. 

Les cabines de primera classe havien estat dissenyats com un hotel de luxe, les millors de l'època. Les de segona rivalitzaven amb qualsevol hotel i les de tercera superaven les de segona de la resta de companyies. Els espais comuns eren impressionants, amb una bellíssima gran escala de primera classe coronada per una gran cúpula de vidre. A més, hi havia gimnàs, piscina, bany turc, sala de lectura, un preciós saló i diversos menjadors. 

Imatges reals del Titanic acolorides per Thomas Schmid 







EL FATÍDIC VIATGE

La publicitat sobre el Titanic i el seu viatge inaugural havia amarat la societat britànica durant molts mesos. L'expectació estava assegurada i algunes de les personalitats més adinerades van comprar un bitllet per no perdre's l'ocasió. Però encara no n'hi havia prou per omplir el vaixell i la companyia va decidir transferir-hi passatgers d'altres naus. El primer viatge havia de ser perfecte.

El 10 d'abril de 1912, el Titanic salpava del port britànic de Southampton cap a Nova York. Comandant el vaixell hi havia el capità Edward Smith, que ja havia dirigit el RMS Olympic en diverses ocasions. Curiosament, la primera travessia del Titanic seria la seva darrera com a capità abans de la jubilació. 

Abans d'endinsar-se de ple a l'oceà, el Titanic va fer escala a Cherbourg (França) i Queenstown (avui anomenada Cobh, Irlanda) per recollir els passatgers que faltaven. El capità Smith volia acabar la seva carrera sense imprevistos, així que va prendre totes les mesures de seguretat possibles. Fins i tot va triar una ruta més al sud de l'habitual per evitar la sobtada aparició d'icebergs.

Als sopars de primera classe es jugava amb la idea d'arribar a Nova York un dia abans del previst, mentre que alguns s'omplien la boca afirmant que el Titanic era pràcticament insubmergible. Tot era, al cap i a la fi, pura xarrameca. La realitat és que no hi havia cap intenció d'arribar-hi abans, primer precisament perquè haver triat la ruta més llarga no ho permetia, però també perquè no era prudent forçar uns motors nous de trinca. A més, als passatgers no els hauria agradat veure's a Nova York d'hora i haver de fer temps fins a poder complir l'horari de les reserves d'hotel o tren. 

El 14 d'abril a les 23:40, el Titanic anava a una velocitat de 18 nusos en una mar absolutament calmada, cosa que dificultava albirar objectes, ja que no es produïen les típiques onades en forma d'anells al topar amb un cos sòlid. La Lluna reflectia poca llum i la nit era molt fosca. El capità havia rebut l'avís de la possible aproximació d'una banquisa, una capa de gel que sura en zones pròximes als pols, però no va voler minorar la velocitat. No pensava batre cap rècord, però tampoc volia arribar a la destinació tard. I una capa de gel surant enmig de l'oceà no semblava cap perill. Però, de sobte, el vigilant Fred Fleet va fer saltar l'alarma: iceberg a la vista!

Quan Fred Fleet va veure l'iceberg, es trobava tan sols a una distància de mig quilòmetre, ja que no portava a sobre els prismàtics. Ràpidament va avisar el primer oficial William Murdoch, que substituïa el capità al comandament del Titanic. La decisió de Murdoch seria tan lògica com equivocada. Va ordenar detenir els motors i virar a babord per intentar esquivar l'iceberg. Però el timó era massa petit per a un vaixell tan gros en una maniobra com aquella. El Titanic passaria tot just al costat fregant l'iceberg durant set segons. L'esquerda de 60 metres produïda sota la línia de flotació inundaria a la vegada cinc dels compartiments de seguretat. El vaixell estava perdut.

Molt s'ha dit sobre aquells moments tan determinants. Alguns experts afirmen que d'haver xocat de front contra l'iceberg els danys haurien sigut menors i el Titanic no s'hauria enfonsat, però el reflex natural en una situació com aquella és la d'esquivar el perill. Per acabar-ho d'adobar, el telegrafista Jack Philips havia rebut diversos missatges avisant de més capes de gel i fins i tot d'icebergs en la ruta prevista. Però Philips mai faria arribar aquests avisos al centre de comandament.

La majoria dels passatgers no van sentir gaire el cop. Fins i tot alguns jugaven fent broma amb pedaços de gel que s'havien desprès del gegant glaçat. Els membres de la tripulació pensaven que la tremolor havia estat provocada pel trencament d'una pala d'alguna de les hèlices. El capità Smith, un cop avisat, va demanar a Thomas Andrews, dissenyador del Titanic, que avalués els danys. El seu veredicte seria demolidor: al vaixell li quedaven un parell d'hores abans d'enfonsar-se.


Tant Smith com Andrews sabien que molta gent moriria. Només hi havia bots salvavides per a una quarta part de les persones a bord. Aquest "detall" es devia a dos motius: ningú pensava realment que un vaixell com aquell es pogués enfonsar de manera tan dramàtica i amb menys bots més espaiosa seria la coberta i més comoditats i luxes hi cabrien. La llei en aquella època era molt tova en aquest sentit.

El capità Smith va donar l'ordre de preparar l'evacuació del Titanic i enviar un SOS per telègraf a tots els vaixells que estiguessin a prop. Els passatgers es van posar les armilles salvavides i van sortir a la coberta. En un principi la tranquil·litat regnava entre la gent. Però, quan el Titanic va començar a enfonsar-se pel morro, fins i tot els passatgers més incrèduls van sentir el dur cop de la realitat. El pànic es va estendre. 

Tothom als bots salvavides i, com dicta el protocol de salvament marítim, primer hi havien de pujar dones i nens. En general, es compliria força bé aquesta norma, però els nervis i el descontrol feia que els bots anessin mig buits. Per megafonia es demanava que tornessin a buscar més persones, però la majoria no ho va fer. Mentrestant, la banda de vuit músics liderada per Wallace Hartley no deixava de tocar bona música en coberta per oferir una mica de calma i consol, coses que els sacerdots que hi havia oferien en sermons públics enmig del rebombori.

Algunes dones es negaven a anar-se'n sense els seus marits, fet que les condemnava a morir amb ells. Alguns homes saltaven des de la coberta als bots amb més o menys fortuna, a vegades deixant enrere amics i familiars. A les 02:05 el darrer bot s'allunyava del Titanic, i encara hi quedava moltíssima gent a bord. La proa del vaixell s'enfonsava més i més aixecant la popa i deixant l'enorme transatlàntic boca avall. Els passatgers buscaven desesperadament arribar al punt més alt, ocasionant tota mena de baralles. Però, abans de posar-se dret del tot, el Titanic es va trencar per la meitat. El cul tornaria a surar breument fins a ser arrossegat per la proa cap al fons marí succionant totes les persones que encara s'aferraven a la vida.

Gravat de just abans de partir-se el Titanic (Willy Stöwer)

Recreació del moment en què es va partir el Titanic

EL RESCAT DEL TITANIC

Cap a les 4 de la matinada, el RMS Carpathia de la companyia Cunard Line va arribar al lloc del desastre. Només aconseguiria rescatar 705 persones. La resta havia mort ofegats o congelats per la baixa temperatura de l'aigua. Més tard hi arribava el SS Californian, un vaixell mercantil que era qui es trobava més a prop. De fet, hauria pogut arribar-hi abans de l'enfonsament. Si no ho va fer és per una topada entre telegrafistes abans del xoc que havia provocat que l'oficial de comunicacions de l'SS Californian apagués el telègraf. Per tant, no havia rebut el missatge d'auxili en el moment dels fets. Un cop allà aquest vaixell s'ocuparia de recuperar més de 300 cadàvers de l'aigua. 

Tant el capità Edward Smith com el dissenyador Thomas Andrews van morir a bord del Titanic. Jacob Astor, el més ric que hi viatjava també perdria la vida, mentre que la seva dona embarassada aconseguiria salvar-se. El president de la White Star Line, Bruce Ismay, va ser molt criticat i titllat de covard per colar-se en un bot. La societat britànica mai l'hi perdonaria.

Ruta del Titanic i lloc de l'enfonsament

CONSEQÜENCIES

El mateix matí del dia 15 els diaris britànics ja recollien la notícia. Al principi les dades eren incorrectes i es pensava que s'havia salvat la majoria dels passatgers. Seria a partir de l'endemà quan la realitat colpejaria la premsa i la societat. Es pagava alguns supervivents grans quantitats de diners pels seus testimonis i es criticava durament que la mortaldat hagués estat tan alta en tercera classe. De primera classe havia mort el 38% dels passatgers, de segona el 58% i de tercera el 74%. Sembla evident que allò de 'primer dones i nens' amagava un tracte discriminatori.

Pocs dies després de la tragèdia es van obrir investigacions tant als Estats Units com al Regne Unit. No se'n trauria gaire cosa en clar. Només es confirmaria l'excessiva confiança del capità, la poca preparació de la tripulació per a una situació d'emergència, la caòtica evacuació i la necessitat de millorar el sistema de compartiments estancs i les mesures de seguretat.

CAUSES DE L'ENFONSAMENT DEL TITANIC

Les causes de l'enfonsament del Titanic i l'alta mortaldat no van ser, ni de bon tros, poques. Podem parlar d'un cúmul de males decisions, a vegades sense mala intenció al darrere, de deixadesa i d'infortunis. Per exemple:

El capità Smith va ser massa confiat.

El telegrafista no va fer arribar al comandament tots els missatges d'alerta.

El vigilant no portava els prismàtics que haurien augmentat el camp de visió i, per tant, el marge de maniobra. 

El primer oficial Murdoch va decidir esquivar l'iceberg provocant la maleïda esquerda. 

El timó era massa petit i no va permetre virar de forma ràpida. 

L'esquerda va inundar un compartiment de més dels que podia prescindir el vaixell. 

La tripulació es va sentir desbordada per manca de preparació. 

La conducta irresponsable de l'SS Californian va ocasionar la pèrdua de moltes més vides.

LES RESTES DEL TITANIC

El Titanic es troba a les coordenades 41° 43' 57" N, 49° 56' 49" O, a uns 3.843 metres de profunditat a l'oceà Atlàntic Nord, a 650 quilòmetres al sud de Terranova, Canadà. Les dues meitats es troben a uns 800 metres l'una de l'altra. Van ser localitzades l'1 de setembre de 1985 per una expedició franco-estatunidenca liderada per Jean Jarry, de l'Institut Francès per a la Investigació Marítima (IFREMER), i per Robert Ballard, de l'Institut Oceanogràfic de Woods Hole.

S'han realitzat diverses expedicions a les restes del Titanic per recuperar alguns objectes i per fer-ne estudis. Actualment, l'indret està protegit per un conveni internacional.

Recreació de les restes de la part davantera del Titanic (OCEANGATE)

Amb el seu trist final no només es van perdre centenars de vides, sinó també el somni del progrés tecnològic en un futur estable i en pau. L'abundància i el benestar de principis del segle XX donaria pas a la Gran Guerra. El desastre del Titanic simbolitzaria la fi d'aquella època tan esperançadora.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies