La història darrere la 'La societat de la neu'

El 13 d'octubre de 1972 va tenir lloc una de les catàstrofes més dramàtiques de la història contemporània. El vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana amb 45 persones a bord s'estavellava enmig dels Andes. La història dels pocs supervivents commocionaria tota una generació.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


La societat de la neu, pel·lícula dirigida per Juan Antonio Bayona i estrenada el 2023, explica la dramàtica història de supervivència dels passatgers del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana després de patir un greu accident enmig dels Andes. Tot i el realisme del relat portat als cinemes, encara en podem treure més detalls del que va passar.

L'avió volava entre Montevideo i Santiago de Xile. A dins portava 5 tripulants i 40 passatgers, entre els quals hi havia els 19 membres d'un equip de rugbi de la capital uruguaiana i alguns amics i familiars. El president del club Old Christians, Daniel Juan, havia contractat un avió privat de les forces aèries per fer el viatge. El lloguer d'aquests avions militars era freqüent en aquella època gràcies al TAMU (Transport Aeri Militar Uruguaià), que funcionava com una petita companyia de vols. A la capital xilena haurien de disputar un partit amistós.

L'equip de rugbi Old Christians l'any 1971

L'avió es va enlairar el 12 d'octubre de 1972 des de l'aeroport de Montevideo. Les males condicions meteorològiques van obligar els pilots a fer escala a Mendoza (Argentina) i fer-hi nit. L'endemà reprendrien el viatge. 

Vist sobre un mapa, la ciutat de Mendoza és només a 170 km de distància de la capital xilena en línia recta, però entre totes dues hi ha la serralada dels Andes. Intentar fer el camí més curt requeria volar a una altitud de 7.900 metres per poder sobrevolar les altes muntanyes de la regió. Això estava molt a prop del topall de 8.500 metres que tenia l'avió. Es podia haver fet? Sí, però la maniobra podria resultar una mica delicada per haver d'ascendir molt ràpid per a després de seguida descendir.

Finalment, es va optar per fer una volta i entrar als Andes per una zona de muntanyes més baixes, fet que també estalviaria combustible, ja que, tot i volar més quilòmetres, no caldria forçar l'avió ascendent i descendent ràpid i en poc temps. La idea era volar uns 45 minuts fins a Malargüe i girar cap a l'oest per travessar el Pas de Planchón, de només 2.500 metres d'altitud. Un cop arribats a Curicó, des d'allà s'iniciaria un descens suau cap al nord fins a arribar a Santiago de Xile.

La ruta seguida pel vol 571 encara existeix avui dia. De Mendoza a Malargüe era l'aerovia U7, avui anomenada UW44; i el Pas del Planchón formava part de l'aerovia G17, avui coneguda com a UB684. Aquell 13 d'octubre fins a 12 vols van fer el mateix trajecte sense complicacions. Però no seria el cas de l'avió protagonista d'aquesta història.

Per causa de l'alta densitat de núvols i boira, els pilots van conduir l'avió en condicions instrumentals, és a dir, sense tenir referències externes. Mentre se'n refiaven de les dades que calculaven i que veien als panells de la cabina, contactaven amb diferents torres i centres de control. Aquesta manera de volar no era gens estranya, però alguna cosa no va sortir bé.

Al Pas de Planchón els pilots van fer virar la nau cap al nord, perquè creien que estaven superant el Curicó. I, a més, van començar a descendir. Però el camí agafat els endinsava en una zona d'alta muntanya que no preveien; havien virat massa aviat. Quan se'n van adonar els cims els tenien massa prop i l'avió es va estavellar. Primer va perdre una ala i després l'altra. Finalment, va venir l'impacte que partiria la nau en dos. La cua va sortir llençada a centenars de metres. La part davantera va caure lliscant pel vessant muntanyós fins a detenir-se en una vall gelada a una altitud de quasi 4.000 metres. 

L'indret era una enorme glacera que ja en aquella època rebia el nom de Vall de les Llàgrimes. Es troba en territori argentí, però només a un parell de quilòmetres de la frontera xilena. Els supervivents estaven sols, envoltats d'enormes cims, sense rastre de vida animal o vegetal i molts d'ells malferits. La primera nit la passarien a uns 25 graus sota zero.

Ruta prevista del vol 571 que portava l'equip de rugbi amb el mortífer desviament que va facilitar l'accident

Què va provocar la greu errada de virar abans de temps? Es creu que el vent era tan fort que va reduir la velocitat de l'aeronau donant lloc a un error de càlcul en la distància recorreguda. També s'ha plantejat la possibilitat d'un mal funcionament dels instruments de cabina.

Tres membres de la tripulació i deu passatgers van morir a conseqüència de l'impacte i quatre persones van morir durant les hores següents a causa de les greus ferides i el fred. Entre ells hi havia el pilot i el copilot.

La Vall de les Llàgrimes

Els 28 supervivents que quedaven, un cop superades les primeres hores d'angoixa i dol, de seguida es van organitzar per treballar units amb el fi de sobreviure. Van obrir les maletes que quedaven buscant aliment i roba, i mentre que alguns s'encarregaven de trobar una forma de comunicar-se per demanar ajuda, altres se centraven en les cures dels ferits o en comptar històries per distreure i mantenir l'ànim. No van aplegar gaire cosa de menjar i desfeien la neu per beure aigua. 

Les restes de l'avió els servia de refugi. Fora d'ell tan sols hi havia un immens paisatge blanc i desolat. Durant els dies següents, fins a dues vegades van veure al cel com els sobrevolava un avió que semblava de reconeixement. Van arribar a creure que els havien trobat. Però no. El fuselatge atrotinat que els acollia era blanc i dificultava la seva localització. Al cap de poc temps es van adonar que ningú els havia vist.

El color blanc del fuselatge va impedir que els veiessin 

Els dies passaven, el menjar s'esgotava i tots es trobaven al límit de les seves forces. El dia 10 algú va suggerir que només els quedava l'opció d'obtenir energia de la carn dels seus amics i familiars. Tots ells eren catòlics amb una religiositat força desenvolupada. El dilema plantejat era profund i difícil, però els 28 que quedaven ho van acceptar com l'única manera de mantenir-se vius. I van fer un pacte: si algú moria, el seu cos estaria a disposició del grup.

Els afeblits supervivents van començar a tallar fines rodanxes de carn, greix i múscul dels cossos. Després aprofitarien els òrgans interns. Primer es van alimentar de la tripulació i tot seguit de la resta. Però el sotrac més gros arribaria quan van sentir per ràdio que les tasques de recerca se suspenien i que els donaven per morts. 

Alguns supervivents esperant ser rescatats

Malgrat la colpidora notícia, el grup no es va ensorrar i va organitzar breus expedicions per posar a prova la seva resistència. L'objectiu era, a més, trobar la cua de l'avió, que no devia estar gaire lluny. També van improvisar sacs de dormir, raquetes per als peus i altres "comoditats" amb el material que tenien a l'abast. Amb tot, una nova mort sotragaria l'ànim del grup; la de Susana Parrado, germana de Fernando Parrado, un dels supervivents finals.

El 29 d'octubre el drama i l'angoixa es van intensificar quan una allau sepultava les restes de l'avió. El fuselatge es va omplir de neu i 8 dels supervivents van morir de cop. El grup va accelerar la recerca de la cua fins que la van trobar a gairebé dos quilòmetres. Allà hi trobarien una mica de menjar i roba que agrairien de tot cor. Les setmanes continuaven passant i sabien que els cadàvers no els podrien alimentar indefinidament. Tres persones més moririen. Només quedaven 16 supervivents.

Les restes de l'avió on es van refugiar els supervivents

El 12 de desembre, Fernando Parrado, Roberto Canessa i Antonio José Vizintin van sortir a cercar ajuda amb provisions i tan ben abrigats com podien. Al tercer dia, Vizintin no va aguantar i va girar cua, però els altres dos van decidir continuar a tot preu. Després de 10 dies ascendint cims de 4.500 metres d'altitud, baixant per vessants nevats i suportant nits de gelor, per fi van veure un home a cavall en una zona verdosa i més càlida. Era Sergio Catalán, un resident de la regió que sense poder creure el que veia els va portar a casa seva, on esperarien els equips de salvament.

La resta de supervivents que esperaven a l'avió no deixaven de sintonitzar emissores de la ràdio amb l'esperança d'escoltar alguna cosa que indiqués que els companys havien tingut èxit. I així va ser. Poc després s'hi acostaven els helicòpters de rescat. El malson havia arribat a la seva fi.

Alguns dels supervivents

Moment en què el rescat hi arribava


LLISTA DE TRIPULACIÓ I PASSATGERS


 Tripulació 

Julio César Ferradás Benitez, pilot de l'avió, va morir per l'impacte amb 39 anys.

Dante Héctor Lagurara Guiado, copilot de l'avió, va quedar malferit per l'impacte. Tot i demanar que el matessin amb una pistola que tenia guardada, els supervivents s'hi van negar. Va morir hores després amb 41 anys.

Ramón Saúl Martínez Rezende, tinent de les forces uruguaianes. Viatjava com a part de la tripulació. Va sortir llençat de l'avió en el moment de partir-se. Tenia 29 anys.

Ovidio Joaquín Ramírez Barreto, sergent de les forces uruguaianes. Viatjava com a part de la tripulació. Va morir en el moment de partir-se la nau. Tenia 26 anys

Carlos Roque González, sergent i mecànic de l'avió. Va morir per culpa de l'allau de neu del 29 d'octubre amb 24 anys.


 Passatgers 
 
Gastón Costemalle, va morir quan es va partir l'avió amb 23 anys.

Alexis Hounié, va morir quan es va partir l'avió amb 20 anys.

Guido Magri, va morir quan es va partir l'avió amb 23 anys.

Daniel Shaw, va morir quan es va partir l'avió amb 24 anys.

Carlos Valeta, va sortir llençat un cop es va partir l'avió. Tot i sobreviure a l'impacte i ser vist per la resta, era impossible accedir-hi per ajudar-lo. Moriria sol poc després amb 18 anys.

Felipe Maiquirrian, va morir hores després de l'accident per causa de les ferides amb 22 anys.

Dr. Francisco Nicola, metge de l'equip, viatjava amb la seva esposa Esther. Va morir al moment de l'accident amb 40 anys.

Esther Horta Pérez de Nicola, esposa del doctor Francisco Nicola. Va morir al moment de l'accident juntament amb el seu marit. Tenia 40 anys. Van deixar quatre fills.

Eugenia Dolgay Diebug de Parrado, mare de Fernando Parrado, un dels supervivents finals. També viatjava amb una altra filla, Susana Parrado. Eugenia va morir en el moment de l'accident amb 50 anys.

Julio Martínez-Lamas, era un aficionat incondicional de l'equip. Va morir poques hores després de l'accident per les ferides amb 24 anys.

Fernando Vázquez, va morir poc després de l'accident per les ferides amb 20 anys.

Francisco Abal, va morir per les ferides l'endemà de l'accident amb 21 anys.

Graciela Augusto Gumila de Mariani, en un principi no havia d'anar en aquell vol. No coneixia la resta i volia assistir al casament de la seva filla. Li va sortir l'oportunitat d'agafar el vol, que era molt més barat que un vol regular. Va morir l'endemà de l'accident per les ferides amb 43 anys.

Susana Parrado, filla d'Eugenia Dolgay i germana de Fernando Parrado. Va morir el 21 d'octubre per les ferides amb 20 anys.

Gustavo Nicolich, va ser qui va escoltar per ràdio que ja no els buscarien més. Va morir per l'allau de neu el 29 d'octubre amb 20 anys.

Juan Carlos Menéndez, va morir per l'allau el 29 d'octubre amb 22 anys.

Diego Storm, va ser qui es va adonar que Fernando Parrado encara estava viu, tot i que inconscient. Gràcies a ell se salvaria un dels que farien l'expedició que aconseguiria el rescat. Va morir per l'allau el 29 d'octubre amb 20 anys.

Enrique Platero, va morir per l'allau el 29 d'octubre amb 22 anys.

Liliana Navarro Petraglia de Methol, casada amb Javier Methol, un dels 16 supervivents finals. Volien aprofitar el viatge per celebrar el dotzè aniversari de boda. Tenien quatre fills. Va morir per l'allau el 29 d'octubre amb 34 anys.

Marcelo Pérez del Castillo, capità de l'equip, va morir per l'allau el 29 d'octubre.

Daniel Maspons, va morir per l'allau de neu el 29 d'octubre amb 20 anys.

Arturo Nogueira, va morir el 15 de novembre per causa de les ferides amb 21 anys.

Rafael Echavarren, va morir de les ferides el 18 de novembre amb 22 anys.

Numa Turcatti, va morir l'11 de desembre per una infecció per causa d'un cop rebut un mes abans. Tenia 25 anys.


SUPERVIVENTS

Álvaro Mangino 

Eduardo Strauch

Adolfo Strauch

Ramón Sabella

Pedro Algorta 

Jose Luis Inciarte

Daniel Fernández

Javier Methol 

Roberto Canessa 

Fernando Parrado 

Gustavo Zerbino 

Antonio Vizintín 

Carlos Páez 

Roy Harley

Roberto François

Alfredo Delgado



Més informació

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La Guerra dels Segadors

La romanització de Catalunya

Els cavallers medievals

Com es va unificar Alemanya?

Els grecs