L'origen de la música gravada
La revolució tecnològica de finals del segle XIX va portar la música a un nivell mai vist abans.
 |
El 1877, Thomas Alva Edison va presentar el fonògraf, el primer aparell capaç de gravar i reproduir el so. Inicialment feia servir cilindres recoberts d’una làmina metàl·lica i, més endavant, cilindres de cera. El so s’enregistrava mentre el cilindre girava gràcies a una manovella. Tot i que era una gran innovació, els cilindres es desgastaven amb facilitat i eren difícils de fabricar en grans quantitats, cosa que en limitava la comercialització.
El 1887 Emil Berliner, un alemany establert als Estats Units, va crear el gramòfon. A diferència del sistema d’Edison, el gramòfon feia servir discos plans elaborats amb goma laca, una resina natural. Encara que eren fràgils, els discos eren molt més pràctics: duraven més, ocupaven menys espai i, sobretot, es podien copiar fàcilment a partir d’una sola matriu, fet que permetia produir-ne milers d’exemplars a baix cost. Els primers discos giraven a velocitats molt variables, sovint entre 60 i 130 rpm (revolucions per minut), i només podien reproduir uns tres minuts de música.
 |
| Edison i el seu fonògraf |
 |
| Berliner i el seu gramòfon |
Edison va intentar competir amb els cilindres de cera, però el disc es va acabar imposant. El 1898, Berliner va fundar la companyia Berliner Gramophone, origen de grans segells discogràfics posteriors. Amb el temps, la velocitat dels discos es va anar estandarditzant fins a arribar a les famoses 78 rpm a començaments del segle XX. La històrica Deutsche Grammophon, fundada el 1898 com a branca alemanya del negoci de Berliner, encara existeix avui.
Les primeres gravacions eren molt complicades de fer perquè encara no existien micròfons. Els músics i cantants havien de col·locar-se davant d’una gran campana acústica que captava el so mecànicament. Els instruments més fluixos s’havien d’acostar molt més a la campana, mentre que els més potents s’allunyaven d'ella. Els cantants gairebé havien d'introduir-hi el cap per obtenir un enregistrament més clar. També era habitual marcar posicions a terra per indicar on havia de situar-se cada intèrpret segons la intensitat o el to de la veu.
Les primeres gravacions comercials acostumaven a ser cançons populars, peces de música clàssica i marxes militars. Les obres llargues, com les òperes, requerien diversos discos, ja que cada cara només podia contenir uns pocs minuts de so. Tot i l’abaratiment progressiu, els gramòfons i els discos continuaven sent productes cars per a molta gent.
A partir de la dècada de 1920 es van generalitzar els discos de dues cares. El 1925, el sistema de gravació elèctrica desenvolupat per Western Electric va substituir progressivament les gravacions acústiques gràcies a l’ús de micròfons i amplificadors, millorant enormement la qualitat del so. Finalment, el 1948, la companyia Columbia Records va popularitzar el disc de vinil de 33 rpm, conegut com a LP, que permetia reproduir uns vint minuts de música per cara, fet que transformaria definitivament la indústria musical amb els famosos tocadiscos.
