Quant temps podem viure sense menjar?
Sens dubte, la set és més urgent que la fam: sense aigua, el cos humà només pot resistir uns pocs dies. Però, si parlem d’aliments, la pregunta és inevitable: quant temps pot viure una persona sense menjar?
 |
No disposem d’experiments científics directes (per raons òbvies d’ètica) que determinin amb exactitud el límit de supervivència sense alimentació. Ara bé, la història ens ofereix diversos casos documentats de persones que, de manera voluntària, es van sotmetre a llargues abstinències: les vagues de fam.
Una vaga de fam és la renúncia conscient a ingerir aliments com a forma de protesta. Sovint, qui la du a terme assumeix el risc extrem de morir si no s’atenen les seves demandes. Aquest tipus d’acció ha estat utilitzat especialment en contextos polítics i de repressió.
Un dels casos més coneguts és el de l’irlandès Terence Joseph MacSwiney, alcalde de Cork, que va morir el 1920 en una presó britànica després de 74 dies de vaga de fam. La seva mort va tenir un gran impacte internacional en plena guerra d’independència d’Irlanda. Alguns altres presos implicats en protestes similars van arribar a superar els 90 dies, tot i que sovint amb seqüeles greus.
Un altre exemple destacat és el de Bhagat Singh, revolucionari indi, que el 1929 va protagonitzar una vaga de fam de més de 100 dies (sovint es documenten uns 116 dies), durant la seva estada en una presó sota domini britànic. Aquest tipus de protestes també van ser recurrents en la trajectòria de Mahatma Gandhi, que va recórrer a la vaga de fam en diverses ocasions com a eina de pressió política i moral. En el seu cas, les vagues solien durar entre una i tres setmanes, períodes molt més curts però altament simbòlics.
 |
| Imatge feta amb IA |
A Catalunya, un dels noms més coneguts és el de Lluís Maria Xirinacs, senador i activista, que durant el franquisme i la Transició va protagonitzar diverses vagues de fam. En una d’elles, a la presó Model de Barcelona, va arribar als 42 dies sense ingerir aliments, en defensa de l’amnistia dels presos polítics.
En general, la majoria de vagues de fam documentades oscil·len entre unes quantes setmanes i uns dos o tres mesos. Superar aquest llindar és excepcional i comporta un risc molt elevat de mort.
Des d’un punt de vista fisiològic, el cos humà passa per diverses fases durant la inanició. Primer consumeix les reserves de glucogen; després, recorre als greixos; i finalment comença a degradar proteïnes essencials, incloent-hi músculs i òrgans vitals. És en aquesta última fase quan el risc de fallada multiorgànica es dispara.
Per allargar la supervivència, és imprescindible mantenir una ingesta d’aigua adequada. En alguns casos, també es prenen petites quantitats de sals minerals o vitamines per evitar desequilibris crítics. Tot i això, la resistència varia molt segons factors com el pes corporal inicial, l’estat de salut, l’edat i les condicions ambientals.
En termes generals, una persona pot sobreviure sense menjar entre 30 i 70 dies en condicions relativament normals, tot i que hi ha casos excepcionals que han superat aquest límit. Més enllà d’aquest punt, el cos entra en una fase crítica difícilment reversible.
