L'origen dels contes infantils
El desig de contar històries ens ve de lluny. L'ésser humà sempre ha tingut aquesta necessitat i l'ha satisfet de diferents maneres. L'evolució dels contes ens ensenya molt de com s'ha vist la infància al llarg del temps.
 |
Des de sempre els adults han buscat transmetre la seva saviesa als més joves per conservar els costums o ensenyar-los valors. Però la manera de fer-ho no era, ni de bon tros, com ara.
Antigament, els records i l'experiència es transmetien de forma oral i resultaven en narracions que es repetien un cop i un altre, i que a vegades es modificaven en alguns detalls. Les històries evolucionaven i s'adaptaven als nou temps. És en la transmissió oral on trobem l'origen del conte.
Durant molt de temps les històries s'explicaven per als adults i, de retruc, els nens a vegades les escoltaven. No hi havia una categoria de 'conte infantil'. De fet, durant segles la infància no es considerava exactament com una etapa gaire diferent de l'edat adulta. Un nen vestia igual que un adult i s'esperava d'ell un comportament similar. Les condicions eren molt dures i de seguida els nens es posaven a treballar a casa o al camp. No hi havia una preocupació per les seves necessitats intel·lectuals o emocionals.
Es creu que moltes històries que es van convertir en contes tradicionals van arribar a Europa des d'Orient. Algunes d'elles van quedar escrites en rotlles de papir fa 4.000 anys. La col·lecció més famosa de contes orientals és Les mil i una nits, que va comptar amb les primeres versions oficials durant el segle XVIII, amb unes 200 històries, com Aladí i la llàntia meravellosa, Alí Babà i els 40 lladres o Les aventures de Sindbad.
Amb tot, és impossible saber d'on ha sorgit un conte ni qui va ser el primer a explicar-lo. Moltes històries van arribar al vell continent gràcies a pirates, esclaus i comerciants. Aquestes històries serien modificades i relatades en molts idiomes diferents durant segles, amb la influència de narracions locals.
El 1697 l'escriptor francès Charles Perrault va publicar Els contes de la Mare Oca, una recopilació de vuit contes tradicionals. En aquella època els adults de bona família gaudien amb relats de ficció i contes de fades. En dies de pluja o a la nit s'explicaven algunes històries als nens. Perrault va aplegar diferents relats, els va modificar al seu gust i els va publicar. Entre ells hi havia La Caputxeta Vermella, La bella dorment, El gat amb botes, La Ventafocs i Polzet. Tots avui dia són clàssics infantils, però en aquella època encara estaven dirigits sobretot a adults.
El 1812 els germans Grimm van publicar Contes de la infància i de la llar, amb històries com Hansel i Gretel i Blancaneu i els set nans. En aquest cas ja hi havia la intenció d'adreçar-se als nens. Poc després, Hans Christian Andersen publicaria més històries, com La Sireneta. Totes elles extretes de llegendes i relats que s'escoltaven a les cases i amb moltes versions diferents del mateix argument.
En la segona meitat del segle XIX, la literatura infantil va passar pel seu millor moment fins aleshores. L'objectiu no era només ensenyar els nens a comportar-se, sinó entretenir-los i mostrar-los altres realitats. Així van arribar obres com Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll (1865); Tom Sawyer, de Mark Twain (1876); Heidi, de Johanna Spyri (1880); i Pinotxo, de Carlo Collodi (1883).
Durant la primera meitat del segle XX, van començar a publicar-se els llibres a color, fet que va ocasionar el boom de la il·lustració a la literatura infantil, ja clarament definida i explotada. A partir de la dècada de 1930, Walt Disney va agafar els contes tradicionals més populars i els va portar a la gran pantalla per mitjà d'innovadores tècniques d'animació. Això sí, va obviar alguns detallets.
Els contes tradicionals més mítics estaven plens d'assassinats, violacions, crueltat i venjança. El llop de La Caputxeta Vermella conservava la sang i la carn de l'àvia i obligava la nena a menjar-ne. Blancaneu, com a venjança, escalfava unes sabates de ferro fins a deixar-les roents i obligava la reina malvada a ballar amb elles fins a la mort. A La Ventafocs, algunes germanastres es tallaven els dits i els talons dels peus per poder calçar la sabata de vidre. Finalment, una bandada d'ocells els arrencava els ulls i cegues pidolaven pels carrers. En el cas de La bella dorment, la noia era violada mentre dormia per un rei desconegut que la deixa embarassada. I què els passava als nens perduts quan creixien a Peter Pan? Doncs que el mateix Peter Pan els matava, perquè créixer anava en contra de les normes. Aquests són només alguns detalls que les versions modernes han deixat de banda. N'hi ha més i en més contes tradicionals.
Eren històries segurament adients per aquella època tan dura abans de la comoditat i el consumisme de l'era industrial. Però als nens de classe mitjana i alta del segle XX ja no se'ls podia explicar segons quines coses, i la moralitat passava per un moment de molta exigència en alguns sectors. Per tant, Walt Disney va haver de modificar els contes. Un cop ensucrades les històries, l'èxit estava garantit. Per això, cada vegada que pensis o vegis un clàssic d'animació, recorda que en realitat coses terribles hi van passar.
