La Llei Seca
A principis del segle XX, els Estats Units van protagonitzar un dels experiments socials més ambiciosos i controvertits de la seva història: la Llei Seca, que comportava la prohibició de fabricar, vendre i transportar begudes alcohòliques.
 |
Aquesta etapa, coneguda com a Llei Seca, va durar entre 1920 i 1933 i va néixer amb la voluntat de millorar la moral pública, reduir la delinqüència i protegir les famílies dels efectes de l’alcoholisme. Tanmateix, els resultats van ser molt diferents dels que esperaven els seus promotors. Lluny d’eliminar el consum d’alcohol, la prohibició va afavorir l’aparició d’un immens mercat il·legal i va convertir els gàngsters en figures molt poderoses.
ELS ORÍGENS DE LA PROHIBICIÓ
Durant el segle XIX, nombrosos grups religiosos i moviments reformistes nord-americans van començar a denunciar els efectes de l’alcohol. Consideraven que era responsable de molts dels problemes que hi havia a la societat. Per això van promoure la temprança, és a dir, la moderació o, sobretot, l'abstinència de begudes alcohòliques.
El moviment de la temprança va créixer especialment a partir de les dècades de 1820 i 1830. Hi havia un fort component religiós i moral, sobretot entre protestants, que consideraven l'embriaguesa un vici que perjudicava l'individu i la comunitat. Però també hi havia arguments socials: l'alcoholisme s'associava amb pobresa, violència domèstica, absentisme laboral, accidents i problemes familiars.
Durant les primeres dècades, les dones eren les principals activistes del moviment, especialment perquè consideraven que el consum excessiu d'alcohol perjudicava la vida familiar. Els homes gastaven bona part dels seus ingressos en begudes alcohòliques i l'embriaguesa contribuïa a la violència domèstica i a la desestructuració familiar.
Tot plegat donaria lloc a la fundació d'organitzacions com la Woman's Christian Temperance Union (fundada el 1874) i la Anti-Saloon League (fundada el 1893), que van impulsar una intensa campanya a favor de la temprança. En un principi, no exigien necessàriament prohibir completament l'alcohol. Molts dels seus partidaris defensaven que les persones deixessin de consumir begudes d'alta graduació, especialment els destil·lats, mentre que altres fomentaven l'abstinència total. Amb el temps, una part cada vegada més influent del moviment va passar de promoure el canvi individual a reclamar prohibicions legals de la fabricació i venda d'alcohol.
Una de les dones més famoses que promovien la temprança era Carry Nation, anomenada Hatchet, que a principis del segle XX entrava als saloons de Kansas armada amb una destral per destrossar ampolles, mobiliari i existències d'alcohol. La premsa parlava d'ella fent servir expressions com Saloon Smasher o Saloon Wrecker. Amb el temps, després de ser detinguda diverses vegades, acabaria deixant la destral per recórrer el país fent conferències.
 |
| Carry Nation l'any 1903 |
La Primera Guerra Mundial va reforçar els arguments prohibicionistes. Els defensors de la prohibició sostenien que, en temps de guerra, els cereals utilitzats per fabricar cervesa podien destinar-se a l'alimentació de la població, dels soldats nord-americans i dels aliats europeus. Al mateix temps, el fort sentiment anti-alemany que es va estendre pels Estats Units va perjudicar especialment la indústria cervesera, que tenia importants arrels alemanyes. Els prohibicionistes, entre els quals ja hi havia molts homes, van aprofitar aquest clima per presentar les cerveseries com una activitat poc patriòtica i contrària a l'esforç de guerra.
Durant dècades els col·lectius de la temprança van generar una potent xarxa de militants que pressionava polítics i governs locals. I alguns estats ja començaven a crear lleis pròpies que restringien l'ús de l'alcohol.
Finalment, el 16 de gener de 1919 es va ratificar la Divuitena Esmena de la Constitució, que prohibia la fabricació, venda i transport de begudes alcohòliques, així com la seva importació i exportació amb finalitats de consum. La prohibició, que s'havia d'aplicar en tot els estats, entraria en vigor un any més tard, el gener de 1920. Mentrestant, el Congrés va aprovar la Llei Volstead, que establia les normes i els mecanismes necessaris per aplicar-la. D'aquesta manera, començaria l'època coneguda com la Llei Seca.
 |
| Interior d'un bar de Nova York ple de gom a gom moments abans de la mitjanit, el 30 de juny del 1919. |
LA LLEI SECA
La prohibició va entrar oficialment en vigor el 17 de gener del 1920. Tot i que sovint es diu que l’alcohol va quedar completament prohibit, la realitat era una mica més complexa. Beure alcohol no era il·legal en si mateix; el que estava prohibit era produir-lo, distribuir-lo i comercialitzar-lo.
Moltes persones van aprofitar aquesta escletxa legal. Alguns ciutadans havien acumulat grans reserves de vi i licors abans de l’entrada en vigor de la llei. També existien excepcions per a usos religiosos, mèdics o científics. Els metges podien receptar whisky com a tractament per a determinades malalties, i les esglésies continuaven utilitzant vi en les cerimònies religioses.
 |
| El comissari adjunt de policia de la ciutat de Nova York, John A. Leach, a la dreta, observant com els agents aboquen licor a la claveguera després d'una batuda (1921) |
La demanda d’alcohol no va desaparèixer. Milions d'estatunidencs continuaven volent beure, de manera que ràpidament va sorgir una extensa xarxa de producció i distribució il·legal. Van aparèixer els anomenats speakeasies, bars clandestins amagats darrere de portes secretes, soterranis o negocis aparentment innocents. En algunes grans ciutats n’hi havia milers.
L’alcohol arribava al país per mitjà del contraban des del Canadà, el Carib o Mèxic. També es fabricava de manera clandestina dins dels mateixos Estats Units. Moltes destil·leries il·legals produïen begudes de baixa qualitat i, en alguns casos, perilloses per a la salut. Aquest negoci generava enormes beneficis i va atreure nombroses organitzacions criminals.
L'ASCENS DELS GÀNGSTERS
Als Estats Units del segle XIX ja existien bandes criminals dedicades al joc il·legal, la prostitució, l'extorsió, el robatori i altres activitats delictives. Aquestes bandes operaven sobretot en les grans ciutats. Així que la Llei Seca els va proporcionar una font d’ingressos extraordinària.
Les bandes de seguida van controlar la producció, el transport i la venda il·legal d’alcohol, sovint amb la complicitat de policies, funcionaris i polítics corruptes. Algunes es van convertir en autèntiques empreses criminals amb milers de col·laboradors, xarxes de transport, magatzems, sistemes de suborn i ingressos milionaris.
El gàngster més famós seria Al Capone, que va construir un autèntic imperi criminal a la ciutat de Chicago. Es calcula que la seva organització obtenia desenes de milions de dòlars anuals gràcies al tràfic il·legal de begudes alcohòliques.
 |
| Al Capone el 1930 |
La competència entre bandes rivals va desencadenar nombrosos episodis de violència. Un dels més coneguts va ser la Matança de Sant Valentí, l’any 1929, quan diversos membres d’una banda rival d'Al Capone van ser assassinats a Chicago.
La imatge del gàngster elegant, amb tratge, cotxe luxós i metralladora, es va convertir en un dels símbols més característics de la dècada de 1920.
EL FRACÀS DE LA LLEI SECA
Tot i les bones intencions dels seus impulsors, la Llei Seca va trobar nombrosos obstacles. En primer lloc, era molt difícil fer complir la normativa en un país tan extens. Les autoritats no disposaven de prou agents ni recursos per controlar totes les activitats il·legals.
En segon lloc, una part important de la població no estava disposada a renunciar a l’alcohol. Molts ciutadans consideraven que el govern estava interferint excessivament en la seva vida privada.
A més, la prohibició va provocar una important pèrdua d’ingressos fiscals. Abans de 1920, els impostos sobre les begudes alcohòliques representaven una font significativa de diners per als estats. Amb la prohibició, aquests ingressos van desaparèixer mentre augmentaven les despeses policials.
Finalment, el creixement del crim organitzat i la corrupció va convèncer molta gent que la prohibició estava causant més problemes dels que pretenia solucionar.
L’arribada de la Gran Depressió després del Crac del 29 va accelerar el canvi d’opinió. El govern necessitava noves fonts d’ingressos fiscals i la reobertura de les cerveseries i destil·leries prometia crear llocs de treball.
El 1933, sota la presidència de Franklin D. Roosevelt, es va aprovar la Vint-i-unena Esmena, que anul·lava la Divuitena Esmena i posava fi a la prohibició. Així, després de tretze anys, la Llei Seca arribava a la seva fi.
LLIÇONS DE LA LLEI SECA
La Llei Seca és considerada avui un dels experiments socials més singulars de la història contemporània. Els seus promotors volien construir una societat més saludable i moral, però la realitat va demostrar que prohibir un producte amb una demanda tan arrelada era molt més complicat del que semblava. En lloc d’eliminar el consum d’alcohol, la prohibició va impulsar el contraban, va enriquir les organitzacions criminals i va afavorir la corrupció.
L’experiència nord-americana continua sent estudiada com un exemple dels límits que poden tenir les prohibicions legals quan una part important de la societat no està disposada a acceptar-les. Més d’un segle després, la Llei Seca segueix sent una lliçó sobre les conseqüències inesperades que poden sorgir quan les lleis intenten modificar profundament els hàbits de milions de persones.
