Antoni Gaudí, l'arquitecte de Déu
Quan es parla dels grans arquitectes de la història, pocs noms desperten tanta admiració com el d'Antoni Gaudí.
 |
L'obra de Gaudí és tan original que resulta inconfusible, amb les seves formes inspirades en la natura, estructures que semblen desafiar la gravetat, explosions de colors i una manera d'entendre l'arquitectura completament revolucionària. Més d'un segle després de la seva mort, els seus edificis continuen fascinant milions de persones i han convertit Barcelona en una de les capitals arquitectòniques del món.
Però darrere d'aquest llegat extraordinari hi havia un home meticulós, profundament religiós, obsessionat amb la perfecció i convençut que la natura era el millor mestre possible.
UNA INFÀNCIA MARCADA PER LA NATURA
Antoni Gaudí i Cornet va néixer el 25 de juny del 1852. Oficialment, el seu lloc de naixement és Reus, on té a la seva casa natal una placa dedicada. La seva família materna era d'aquesta localitat. Però, des de fa un temps, existeix una controvèrsia perquè alguns defensen que realment va néixer al Mas de la Calderera, al municipi veí de Riudoms, una propietat de la família paterna. La manca de documentació definitiva ha fet que la qüestió continuï oberta.
Era el cinquè fill de Francesc Gaudí i Antònia Cornet. El seu pare era calderer, un ofici que consistia en fabricar recipients metàl·lics treballant el coure i altres metalls a mà. Aquella feina artesanal, que requeria una gran visió espacial, va impressionar profundament el jove Antoni, que més endavant reconeixeria que havia après molt observant el treball del seu pare.
Durant la infància va patir diversos problemes de salut, especialment reumatisme, que l'obligaven sovint a guardar repòs, mentre que altres ocasions feia llargues caminades per recomanació del metge. Aquella situació el va portar a passar moltes hores contemplant els paisatges del Camp de Tarragona, observant plantes, arbres, animals, muntanyes i formacions rocoses. Sense saber-ho, estava adquirint una lliçó que marcaria tota la seva carrera: la natura no crea línies rectes.
ELS ANYS DE FORMACIÓ
Sent encara un adolescent, es va traslladar a Barcelona per completar els estudis i obtenir el títol d'arquitecte. Mentrestant, va mantenir-se econòmicament fent feines de delineant en diversos tallers de renom. El 1873 es va matricular a l'Escola d'Arquitectura, i el 1878 va rebre el títol d'arquitecte.
S'atribueix al director de l'Escola, Elies Rogent, la següent frase: "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".
LES OBRES DE GAUDÍ
Amb el títol en la mà, Gaudí ja podia rebre encàrrecs i signar com a arquitecte. Les seves principals obres serien:
La Casa Vicens
La Casa Vicens va ser la primera gran obra d'Antoni Gaudí i el projecte que el va donar a conèixer com un arquitecte innovador. Es va construir entre 1883 i 1885 com a residència d'estiueig per a l'industrial de rajoles i maons Manuel Vicens i Montaner, al llavors municipi independent de Gràcia, avui integrat en Barcelona. L'edifici és una de les obres més representatives de la primera etapa de Gaudí, en què combina influències orientals, mudèjars i elements inspirats directament en la natura. Encara no hi apareixen les formes orgàniques tan característiques de la seva maduresa, però ja s'hi percep la seva voluntat de trencar amb l'arquitectura convencional.
 |
| La Casa Vicens |
El Palau Güell
El Palau Güell va ser el projecte que va consolidar la relació de Gaudí amb el mecenes Eusebi Güell, l'empresari que impulsaria moltes de les seves creacions. Es va construir entre 1886 i 1890 com a residència urbana de la família Güell. En aquest palau destaquen l'ús innovador de l'espai, la llum natural, la ventilació i la integració de totes les arts decoratives en un únic conjunt.
 |
El Palau Güell |
Cripta de la Colònia Güell
La Cripta de la Colònia Güell és una de les obres més innovadores de Gaudí i un autèntic laboratori d'idees que s'usarien en la Sagrada Família. Es troba a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), i va ser encarregada per l'empresari Eusebi Güell com a església per als treballadors de la colònia tèxtil. Les obres van començar el 1908, però el projecte va quedar interromput el 1914 per problemes econòmics derivats de la mort d'Eusebi Güell i altres circumstàncies. Només es va arribar a construir la cripta, mentre que la gran església prevista mai no es va completar.
 |
| La cripta de la Colònia Güell |
Parc Güell
El Parc Güell és una de les obres més emblemàtiques de Gaudí i un dels espais més visitats de Barcelona. Va ser concebut inicialment com una urbanització residencial de luxe, però el projecte va fracassar comercialment i, amb el temps, es va convertir en un parc públic. Encarregat per l'empresari Eusebi Güell, es va construir entre 1900 i 1914 a la muntanya del Carmel, aprofitant el relleu natural del terreny. L'entrada principal està presidida per una gran escalinata on destaca la famosa salamandra de trencadís, popularment coneguda com el drac del Parc Güell. S'ha convertit en un dels símbols més famosos de Barcelona. La figura està recoberta de trencadís, la tècnica decorativa que utilitza fragments irregulars de ceràmica, vidre i porcellana. També destaquen la Sala Hipòstila amb les seves 86 columnes i la Plaça de la Natura.
 |
| Escalinata del Parc Güell |
Casa Batlló
La Casa Batlló és una de les obres mestres de Gaudí i una de les icones del modernisme català. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona, és fruit de la profunda reforma que Gaudí va fer entre 1904 i 1906 d'un edifici construït originalment el 1877. L'encàrrec va ser de l'empresari tèxtil Josep Batlló i Casanovas, que inicialment volia enderrocar l'edifici. Gaudí, però, el va convèncer de reformar-lo completament, convertint-lo en una de les creacions més originals de la història de l'arquitectura. La façana és una explosió de color i formes orgàniques. Tot sembla inspirat en el món marí i en la natura, però també s'hi acostuma a veure elements de la llegenda de Sant Jordi. Gaudí va eliminar pràcticament totes les línies rectes. Les parets, sostres, portes i finestres adopten formes corbes que transmeten una sensació de moviment constant.
 |
| La Casa Batlló |
Casa Milà
La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, és l'últim gran edifici civil dissenyat per Gaudí. Es va construir entre 1906 i 1912 per encàrrec del matrimoni format per Pere Milà i Camps i Roser Segimon, al passeig de Gràcia de Barcelona. La façana de pedra ondulada és l'element més característic de l'edifici. Les seves formes recorden penya-segats erosionats pel vent i el mar, fet que va inspirar el seu sobrenom. La Casa Milà representa el punt culminant de l'arquitectura civil de Gaudí. Amb la seva façana ondulant, l'ús magistral dels arcs catenaris, l'absència gairebé total de línies rectes i el seu espectacular terrat escultòric, sintetitza les seves investigacions sobre la natura, la geometria i l'enginyeria, i anticipa moltes de les idees que marcarien l'arquitectura moderna.
 |
| La Casa Milà |
La Sagrada Família
El 1882 es van començar les obres d'una nova església sota la direcció de l'arquitecte Francisco de Paula, però un any després Gaudí n'assumiria el càrrec i transformaria el projecte en la Sagrada Família que coneixem avui, la seva obra més ambiciosa. Gaudí va concebre la Sagrada Família com una gran "Bíblia de pedra". Tot l'edifici està carregat de simbolisme religiós, amb dotze torres dedicades als apòstols, quatre dedicades als evangelistes, una dedicada a Maria i una altra, la principal, a Jesucrist. També compta amb tres façanes, la del Naixement, la de la Passió i la de la Glòria. La Sagrada Família representa la culminació del pensament arquitectònic de Gaudí. Hi conflueixen les seves investigacions sobre la natura, la geometria, la llum, l'enginyeria i el simbolisme religiós, convertint-la en una de les obres més extraordinàries de la història de l'arquitectura. Amb el pas del temps, tot i acceptar altres encàrrecs puntuals, la Sagrada Família acabaria absorbint per complet la vida de Gaudí. Malauradament, el geni català no veuria acabada la seva obra.
 |
| La Sagrada Família |
GAUDÍ, L'ARQUITECTE DE DÉU
La genialitat de Gaudí no rau només en el fet que fes edificis bonics o extravagants. Allò que el va convertir en un dels arquitectes més innovadors de la història és que va revolucionar la manera de concebre l'arquitectura, tant des del punt de vista estètic com estructural i funcional.
Mentre molts arquitectes copiaven estils del passat, Gaudí observava la natura, on trobava exemples d'estructures perfectes. Per això als seus edificis hi trobem: columnes que semblen troncs d'arbres, sostres que recorden boscos, façanes semblants a penya-segats i formes inspirades en fulles, flors, animals i ones del mar.
 |
| Una excursió a Montserrat. Gaudí està al fons a l'esquerre, darrere del seu pare. Davant està la seva neboda, Roseta, i a l'esquerre el doctor Pere Santaló, amic de la família. |
Els arquitectes també basaven els seus projectes principalment en línies rectes, però Gaudí va eliminar-ne la majoria, ja que deia: "La línia recta és dels homes; la corba és de Déu". En comptes d'això, va usar arcs catenaris, superfícies corbes, paraboloides, hiperboloides i helicoides, superfícies geomètriques tridimensionals.
Gaudí no calculava les estructures només amb fórmules. Per comprovar si un edifici era estable construïa maquetes funiculars. Primer, penjava cordills amb petits pesos de plom. Després, quan els cordills adoptaven formes naturals, fotografiava la maqueta cap per avall i obtenia l'estructura desitjada. Aquesta tècnica li va permetre crear edificis molt més eficients que els tradicionals.
 |
| Antoni Gaudí |
El geni català també va combinar materials tradicionals amb tècniques noves. I dissenyava els edificis tenint en compte la ventilació natural, l'aprofitament de la llum solar, la recollida d'aigua de pluja, l'orientació dels edificis i l'eficiència estructural, utilitzant només el material imprescindible. Moltes d'aquestes idees continuen sent objectius de l'arquitectura contemporània.
La innovació i complexitat de l'obra de Gaudí era tal, que només amb els programes moderns de disseny assistit per ordinador i els models tridimensionals es va poder entendre de veritat com pensava i treballava. A més, gràcies a aquests avanços, les obres de la Sagrada Família han rebut una empenta formidable durant les últimes dècades.
UN HOME COMPASSIU I EXTREMADAMENT CATALANISTA
Gaudí era conegut per mostrar una preocupació sincera pels pobres i els marginats, especialment durant els últims anys de la seva vida. Donava almoines amb freqüència i escoltava i ajudava persones necessitades quan podia. Defensava que la Sagrada Família havia de ser un "temple expiatori", construït exclusivament amb donatius voluntaris de tota mena de persones.
A començaments del segle XX, Gaudí va impulsar una iniciativa sorprenent: convidar infants de Barcelona a visitar el temple de la Sagrada Família en construcció. A partir del 1914, centenars de nens van recórrer el recinte guiats pel mateix Gaudí. En un principi, eren nens d'orfenats i institucions benèfiques, però de seguida es convidarien tota mena d'escoles de la ciutat. Les visites, carregades d’emoció i simbolisme, deixaven una empremta profunda en els infants, que recordaven l’arquitecte com un home humil, proper i apassionat. Malgrat les dificultats econòmiques i les crítiques, Gaudí va prioritzar aquesta dimensió educativa i social.
Durant la seva vida, Gaudí mantenia el català amb tothom, siguin personalitats públiques, policies o el mateix rei Alfons XIII. També s'enfrontava amb la policia quan calia. El 1920, per exemple, a l'entrada del Palau de Belles Arts, una càrrega policial li faria una bretxa al cap. I l'11 de setembre del 1924 seria detingut per voler assistir a una missa que homenatjava els caiguts del 1714.
LA MORT DE GAUDÍ
La mort d'Antoni Gaudí, el 10 de juny del 1926, amb 73 anys, és una de les històries més conegudes i alhora més colpidores de la història de Barcelona.
Tres dies abans de morir, Gaudí caminava com feia habitualment cap a l'església de Sant Felip Neri, on anava a resar per la tarda. A les 18:05, quan travessava la Gran Via a l'altura del carrer Bailèn, va ser atropellat per un tramvia de la línia 30, que venia de Plaça Tetuan.
Curiosament, Gaudí sempre havia mostrat reticències als nous mitjans de transport. No li agradaven gens ni els cotxes ni els tramvies, tot i que aquests últims els considerava un mal menor i, amb el temps, els acabaria defensant.
En aquella època els tramvies no circulaven a grans velocitats, i sembla que l'accident va ser per un descuit de Gaudí amarat d'infortuni, però l'impacte va ser prou fort per provocar-li fractures greus. Com a conseqüència, quedaria estès a terra i inconscient.
 |
| Gaudí ja de gran amb Lluís Millet, músic i fundador de l'Orfeó Català, el 1920 |
Feia anys que Gaudí vivia de manera molt austera i es vestia amb roba molt senzilla. Ni de bon tros semblava un home ric i famós. A més, en una època sense televisió, la cara de Gaudí tampoc era fàcilment reconeixible per a tothom. A les butxaques només hi portava l'Evangeli. Així que en un primer moment ningú el va reconèixer.
Dos vianants es van acostar a Gaudí per atendre'l (Antoni Roig i Antoni Noria), i van intentar aturar uns taxis que passaven per transportar aquell home malferit a un centre sanitari. Els taxistes s'hi van negar i, aleshores, hi va aparèixer un guàrdia civil anomenat Ramón Pérez, que va obligar un altra taxista a parar i portar Gaudí a la Casa de Socors més propera, a la Ronda Sant Pere. Un cop allà, es decidiria portar-lo en ambulància a l'Hospital de la Santa Creu, que en aquella època funcionava com a hospital públic per a persones pobres.
El fet de no assistir a la missa de l'església de Sant Felip Neri havia alertat el capellà, Gil Parés, que va engegar la cerca de l'arquitecte. Finalment, tant el capellà com Domènec Sugranyes, mà dreta de Gaudí des de feia anys, el van trobar en un llit de l'hospital, on ja se sabia qui era realment aquell vellet que lluitava per sobreviure. Però, encara que estava conscient, no els podia reconèixer.
De mica en mica, la notícia sobre l'accident es va escampar, i Gaudí va començar a rebre nombroses visites de metges, amics i polítics. Mentrestant, els primers informes mèdics eren desoladors. Tres costelles trencades, contusions a la cama dreta, hemorràgies internes i commoció cerebral. El mateix Gaudí s'adona del seu mal estat i, en un moment de lucidesa, demana que li administrin els Sants Sagraments, cosa que faria Gil Parés.
Quan s'acosta el final de la vida de Gaudí, representants de totes les institucions culturals, polítiques, econòmiques i socials desfilen per l'hospital per acomiadar-se'n. Finalment, els més propers tornen a entrar i Gil Parés fa una pregària. Segons ha quedat documentat, Gaudí mostrava signes de ser conscient de la cerimònia. A les 17:10 del dia 10 de juny, Gaudí moria.
