Quan Londres quedava engolida pel boirum
Londres i boira semblen dues paraules unides des de temps immemorials. Però, què té de veritat i què de mentida a questa boira? Explorem la relació de la capital londinenca amb aquesta suposada boira que tot enterboleix.
 |
La imatge de Londres envoltada de boira és, en gran part, un mite alimentat per la literatura i la cultura popular, però que té un origen real: la contaminació provocada pel fum. De fet, des de l’edat mitjana la ciutat no deixaria de patir problemes greus de qualitat de l’aire. Vegem-ne el perquè.
Fins al segle XII els londinencs feien servir la fusta dels boscos propers per escalfar-se. Com que la ciutat creixia i la demanda de fusta també, el seu preu va començar a elevar-se. I és aquí quan l'anomenat sea coal 'carbó marí' començaria a adquirir protagonisme. Aquest carbó es deia així perquè sovint es trobava a la costa després de caure de les vetes exposades als penya-segats. També era portat en vaixell fins a la mateixa Londres on es venia a un preu baix. El seu origen es trobava en mines superficials del nord d'Anglaterra i la seva qualitat era molt baixa, per això fumejava tant i generava una pudor horrible que ningú abans havia conegut. En un principi, la gent era reticent a usar-lo a casa seva precisament per això, però el carbó marí sí que es faria un lloc allà on hi havia oficis que requerien calor intensa, com les forges, foneries, forns de calç, etc.
Durant el regnat d'Eduard I (1272-1307), l'aire de la capital ja era un problema ben gros, i els nobles se'n queixaven constantment. A més, ja en aquella època es començava a veure una relació entre l'aire contaminat i els problemes respiratoris que patien moltes persones. Per això el rei va intentar prohibir l'ús del carbó marí, fins i tot amenaçant amb la pena de mort. Però era impossible esperar que els oficis que necessitaven grans quantitats de combustible per cremar es passessin a la fusta, més cara. La norma seria un fracàs.
La crema de carbó marí va continuar i es va estendre a les llars, on de mica en mica s'aniria introduint per una qüestió de necessitat i preu baix fins a ser el combustible per excel·lència durant els segles XVI i XVII. En aquesta època, les vetes superficials de les mines s'havien esgotat, i el carbó provenia de mines més profundes. Aquest carbó, amb menys impureses, era de millor qualitat i fumejava menys, però això no milloraria la qualitat de l'aire de Londres, ja que la població també era molt més nombrosa. El comerç de carbó que es generava, a sobre, feia que l'economia depengués molt del seu ús. I la societat londinenca cada cop estava més acostumada a viure enmig d'un boira de contaminació que en algunes èpoques de l'any era ben espessa. A més, els incendis se succeïen esporàdicament; el més famós seria el produït entre el 2 i 5 de setembre del 1666, que destruiria bona part de la ciutat.
L'escriptor John Evelyn (1620-1706) va dir sobre Londres en la seva obra Character of England: "Embolcallada en un núvol de mar de carbó, com si hi hagués una mena d’infern sobre la terra. És el Volcano del dia de la boira […] aquest pestilent fum corromp fins al ferro, ho fa malbé tot, deixant un rastre de sutge en tot allò que es veu".
Amb la Revolució Industrial el problema va empitjorar. L’arribada massiva de migrants del camp a la ciutat va fer créixer la població d’un milió d’habitants a finals del segle XVIII fins a gairebé cinc milions a principis del XX. Londres també s'omplia de fàbriques que treballaven gràcies a la crema de carbó com a principal combustible. Algunes d'aquestes fàbriques es trobaven al mateix centre de la ciutat.
El meteoròleg Luke Howard, un pioner del clima urbà, descrivia així Londres el 1812: "Londres ha estat durant el dia d’avui durant moltes hores embolcallada en una evident foscor. Les oficines i les botigues han necessitat llum artificial, però els carrers no eren il·luminats com a la nit, i es necessitava una gran atenció per part dels vianants per tal de no patir accidents". És aquesta boira, un aire espès molt contaminat pel fum del carbó, que donaria la fama a la ciutat, i no tant una suposada boira natural pròpia del clima de la regió. El 1905 el Dr. Henry Antoine Des Voeux la va anomenar smog, combinació de smoke 'fum' i fog 'boira'. En català en diem boirum.
Encara que arran de la Primera Guerra Mundial la ciutat va començar a tirar més pel petroli, algunes fàbriques continuaven usant carbó. Els britànics, a més, tenien molt arrelat el costum de reunir-se en família davant de la xemeneia, que també funcionava amb carbó. Entre el 5 i 10 de desembre del 1952 tindria lloc un episodi que marcaria per sempre la capital del Regne Unit.
Enmig d'un període de baixes temperatures i manca total de vents, Londres va quedar literalment engolida pel boirum. La situació era tan greu que amb el temps rebria el nom de Great Smog 'Gran Boirum'. El boirum era tan espès que amortia els sons i generava un silenci esfereïdor. La pudor a vegades era insuportable i la visibilitat mínima. Sovint la gent que sortia al carrer acabava amb la pell bruta i problemes de respiració sobtats. El trànsit gairebé va desaparèixer, i l'aeroport, cinemes, teatres, estadis de futbol, etc, van tancar. Però quedar-se a casa no garantia res. El boirum era capaç fins i tot de ficar-se a l'interior dels edificis.
 |
| Piccadilly Circus de Londres durant el Gran Boirum de 1952 |
Avui dia, després d'analitzar diverses fonts històriques, es creu que per causa directa de la contaminació van morir unes 12.000 persones, 4.000 durant aquells dies i la resta els dies següents. Sobretot era gent gran o que patia alguna malaltia crònica respiratòria. A més, molts nens i adults van desenvolupar asma durant els anys posteriors per culpa d'aquesta calamitat.
Quan el temps va canviar i la ciutat va recuperar un aire més net, la consciència de la gent es va transformar del tot. El Parlament britànic va decidir crear lleis per garantir que la contaminació minvés durant els anys següents. La clau de tot plegat era prohibir definitivament l'ús del carbó i oferir a la població altres sistemes barats per escalfar-se. L'aire net es va convertir per primer cop en una prioritat legislativa.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
