La prostitució a la Barcelona medieval
La prostitució a la Barcelona medieval va passar per diferents fases fins a ser totalment regulada entre els segles XIV i XV. Vols conèixer aquesta història?
 |
Hi ha temes que sovint s'ha intentat dissimular sota capes de moral, silenci o escàndol. La prostitució n’és un dels més persistents. Des de les ciutats més antigues fins als grans centres comercials medievals, el sexe remunerat ha existit sempre, encara que cada societat l’hagi explicat a la seva manera.
Paradoxalment, sovint és en els períodes que imaginem més rígids (com la baixa edat mitjana) on es troben les solucions més pragmàtiques. Mentre els sermons condemnaven el pecat, les autoritats urbanes prenien decisions molt terrenals: delimitar carrers, fixar normes, controlar intermediaris. No per celebrar la prostitució, sinó per administrar-la.
Al cap i a la fi, la prostitució no és només una qüestió moral. És una qüestió social, econòmica i urbana. Té a veure amb la pobresa, amb la migració, amb els desequilibris de gènere, amb la concentració masculina en ports i exèrcits. Té a veure amb com una ciutat gestiona allò que no pot eliminar.
QUAN LA PROSTITUCIÓ ERA TOTALMENT CLANDESTINA
Si ens preguntem com era la prostitució a Barcelona abans del model regulat dels segles XIV i XV, la resposta és clara: era molt menys institucionalitzada i molt més dispersa. Existia, com a qualsevol ciutat medieval, però funcionava en un marc més ambigu, amb episodis de persecució i tolerància molt puntual.
D'entre els segles IX i XII la documentació és escassa. Sabem que el control moral depenia sobretot de l’Església i del dret consuetudinari. El sexe fora del matrimoni era condemnat, però la repressió efectiva variava segons el context social. La prostitució existia, però no apareix encara com una activitat regulada, per la qual cosa s'entén que s'exercia principalment de forma privada i d'amagat.
Al segle XIII, amb l’expansió econòmica i demogràfica de Barcelona, la ciutat es transforma. Augmenta la mobilitat, el comerç i la presència masculina (mariners, mercaders, soldats). En aquest context, la prostitució es fa més visible. Amb tot, la pràctica era dispersa: hostals, cases particulars, espais marginals.
A partir d'aquesta època, a les fonts barcelonines apareixen diverses formes per referir-se a les prostitutes:
• Àvols fembres
• Bagassa
• Fembra pública
• Fembra qui sia àvol de son cos
• Fembra vil
• Fembres bordelleres
• Fembres deshonestes
• Fembres públiques peccadores
• Mulieres viles de corpore
En línies generals, es consoliden dos grups: les honestes o dones privades (les "bones") i les deshonestes o públiques (les prostitutes). Les primeres estan lliures de pecat, mentre que les segones són pecadores perquè practiquen sexe sense voler procrear i a més per diners. El nom de bagassa era un insult tan freqüent com greu per referir-se a una dona, sovint en expressions com "bagassa merdosa", "bagassa vil" o "filla de bagassa".
 |
| Una prostituta de la Barcelona del segle XIV |
LA PROSTITUCIÓ COM A ACTIVITAT REGULADA
Al segle XIV és quan es produeix el gran canvi: la prostitució es regula jurídicament. D'aquesta forma, es persegueix més durament les prostitutes que actuen als carrers i comencen a aparèixer bordells permesos i controlats per les autoritats. La prostitució deixa de ser només un problema moral per convertir-se en una qüestió d’ordre públic. Aquest canvi no és només barceloní. Forma part d’una tendència europea: les ciutats prefereixen concentrar la prostitució en espais concrets abans que tenir-la dispersa pels carrers. I és aquí on el Consell de Cent, el govern de la ciutat, entra en escena amb el suport del poder reial.
La prostituta que treballava per lliure, i que s'escapava així del control de les autoritats, era considerada una criminal. Aquestes dones, quan s'ubicaven en cantonades per atraure clients, rebien el nom de cantoneres. Després podien fer els serveis a casa seva o en habitacions llogades. En molts casos, però, eren explotades per un alcavot, és a dir, un mediador sexual que s'encarregava d'atreure dones al negoci o trobar clients. Seria el proxeneta actual, i també era perseguit per les autoritats.
La manera de fer d'un alcavot o alcavota (també hi havia dones, sobretot dedicades a captar futures prostitutes) podia ser variada. Un alcavot podia portar la prostituta a casa del client o portar-los els dos a casa seva. També podia anar a una festa o esdeveniment multitudinari amb una prostituta que no ho semblés per buscar possibles clients. Pel que fa a les alcavotes dedicades a atreure dones, recorrien determinades parts de la ciutat i rodalia buscant dones susceptibles de ser convençudes per convertir-se en prostitutes. En molts casos, les prostitutes eren migrants que venien de fora de Catalunya i eren introduïdes a la ciutat d'amagat. Evidentment, quan les dones quedaven sota el control d'un alcavot o d'una alcavota, per cada servei aquests es quedaven un percentatge dels diners en forma de comissió. Molts alcavots vivien exclusivament de les dones que explotaven, i podien ser tant musulmans, jueus com cristians.
Al llarg del segle XIV, el Consell de Cent va proclamar nombrosos edictes per tal de perseguir l'alcavoteria, amb càstigs corporals i multes, i amb l'objectiu d'acabar amb les xarxes de prostitució. Però la realitat feia difícil que el govern municipal pogués controlar l'activitat dels alcavots. També hi hauria nombroses prohibicions explícites (algunes d'origen reial) que volien evitar la prostitució en determinats carrers i portals, en especial a la dreta de la Rambla. Alhora, es van començar a regular els bordells, per tal que les prostitutes només poguessin exercir dins d'edificis controlats. La idea era que, si no es podia acabar del tot amb la prostitució, almenys que quedés relegada a espais molt concrets, privats i vigilats.
Arran del privilegi reial de 1390, a càrrec de Joan el Caçador, es donava tant a les autoritats reials com les autoritats municipals una jurisdicció comuna contra la prostitució. Aquesta unió de recursos faria més fàcil expulsar els alcavots i donaria més força legal a la regulació de les prostitutes. Entre 1401 i 1469 fins a 549 alcavots i 78 alcavotes serien expulsats de Barcelona.
Als alcavots expulsats se'ls donava 15 dies per sortit de la ciutat i amb l'ordre de no tornar-hi fins passar 5 anys. Si els expulsats tornaven abans, eren exiliats a l'illa de Sardenya per 10 anys. I si tornaven després de l'exili, eren directament penjats. També les prostitutes de carrer rebien càstigs durs, fossin multes o penes físiques, normalment assots. I també es castigava a qui allotgés una prostituta a casa seva. Com a curiositat, el privilegi reial de 1390 també incloïa entre els perseguits els tafurers, és a dir, els qui estafaven per mitjà del joc.
ELS BORDELLS DE BARCELONA
A mitjans del segle XV Barcelona ja comptava amb tres bordells oficials regulats i vigilats pel Consell de Cent: el de Viladalls, el de la Volta d'en Torre i el del Canyet. Els bordells no ens els hem d’imaginar com un sol edifici, sinó una sèrie de petites cases anomenades “hostals” o “albergs” on cada dona vivia i hi treballava. Aquest conjunt d’hostals era gestionat per l’hostaler de bordell. En aquella època, Barcelona era de les ciutats europees amb més bordells en relació a la seva població.
 |
| Dins dels edificis civils, els bordells són els números 16, 17 i 18 |
Algunes d'aquestes prostitutes de bordell tenien al darrere també un alcavot, ja que els alcavots tenien més guanys així que tenint-les al carrer o en cases particulars i de manera il·legal. Segons la documentació que ens ha arribat, sabem que en alguns períodes més de 200 prostitutes treballaven als bordells, a part de gairebé 300 que exercien de manera independent fora de la llei.
El bordell de Viladalls limitava amb el carrer del Vidre (Vedriers), Boqueria, dels Ollers i el carrer d’en Rauric (Rourich). Pel que fa al bordell de la Volta d'en Torre, es deia així perquè estava prop d’una torre de la muralla de la Rambla. Curiosament, aquest bordell surt a l'obra Spill de Jaume Roig. I en el cas del bordell del Canyet, aquest era el que estava més a prop de la zona portuària. Tal com passava en altres ciutats europees, els bordells barcelonins solien ser gestionats per famílies que mantenien una continuïtat hereditària, com els Gualbes, Terré, Camós i Mugull. Això es deu als grans beneficis que donava el negoci.
Tots tres bordells estaven situats a prop de les muralles i portals per atreure els que entraven a la ciutat. No coneixem qui va fundar els dos primers, però el tercer, el del Canyet, seria possible gràcies a la concessió d’un privilegi reial atorgat al mercader i obrer del palau, Simó Sala.
Per al Consell de Cent, els bordells tenien tres funcions bàsiques:
- Canalitzaven les passions masculines, evitaven violacions i concentraven una demanda sexual molt estesa sobretot entre els joves.
- Ajudaven a controlar l'ordre públic.
- Servien per controlar les prostitutes que vivien a la ciutat. Així les dones públiques eren separades de les dones privades, és a dir, les honestes.
COM SE SORTIA DE LA PROSTITUCIÓ
I què passava si una prostituta volia sortir del negoci? Doncs tenia almenys dues maneres de fer-ho: la reclusió en un monestir o el casament. En el cas del monestir, no era un de qualsevol, sinó un d'específic per a prostitutes retirades. Normalment, aquests monestirs estaven dedicats precisament a prostitutes santificades per l'Església, com Santa Maria Magdalena o Santa Maria Egipcíaca, entre d'altres. Si l'opció triada era el casament, això feia que la prostituta entrés de nou en el camí de les dones privades. Si no desvetllava el seu passat, podia ser acceptada sense problema com qualsevol altra dona. En canvi, si es descobria la seva vida anterior, podria enfrontar-se a prejudicis i discriminació. Una altra opció era simplement fugir i començar una nova vida lluny de la ciutat, tot i que aquesta decisió estava plena de riscos i incerteses.
