La colonització espanyola de Guinea
La Guinea espanyola és la colònia oblidada de la qual gairebé mai se'n parla. La seva història guarda una conquesta lenta, una resistència persistent i una colonització i explotació extrema que marcaria la seva identitat per sempre.
 |
Entre 1885 i 1968, Espanya va bastir a Guinea un sistema colonial que combinava l’ambició comercial amb la missió evangelitzadora, tot sotmetent els pobles natius a un règim paternalista i explotador. Aquesta és la història d’una colonització feta amb creus, fusells i plantacions de cacau, que encara avui ressona en la memòria guineana, i que sovint ha passat desapercebuda als llibres d’història.
PRESÈNCIA I COLONITZACIÓ ESPANYOLA ENTRE 1778 I 1936
Realment, la presència espanyola a Guinea es va iniciar el 1778, quan Portugal va cedir a Espanya, per mitjà dels tractats de Sant Ildefons (1777) i El Pardo (1778), les illes de Fernando Poo (avui Bioko) i Annobon, a més de la franja costanera que va des del riu Níger fins al riu Ogooué, on hi havia també alguns illots com Corisco. A Fernando de Poo vivien els bubis, a Annobon una barreja d'africans bantus i portuguesos, a Corisco els bengues, a la franja costanera els ndowé 'gent de la costa', i a l'interior els fangs.
L’expedició espanyola enviada a ocupar primer les illes va fracassar, i aviat se'n va retirar. La zona quedaria abandonada durant dècades. En aquest període, fins i tot els britànics establirien temporalment a Fernando Poo una base com a punt d'aprovisionament i per combatre el tràfic d’esclaus.
El 1843 una expedició comandada per Juan José Lerena va proclamar la sobirania espanyola de l'illa Fernando Poo. Des d'aleshores, la presència de colons a l'illa es va consolidar, i es va crear la capital de Santa Isabel (actual Malabo). A més dels natius bubis, hi havia una comunitat d'antics esclaus de Sierra Leone, Libèria i el Carib que s'hi havien establert durant les dècades d'influència britànica. Quan els espanyols van tornar per reclamar l'illa, formaven una petita elit comerciant de parla anglesa i religió protestant. Eren coneguts com a fernandinos. També a l'illa de Corisco es presentarien alguns colons per intentar negociar amb els bengues. Ara bé, malgrat la sobirania formal de la qual es ventaven els espanyols, el control real del territori va ser limitat durant molts anys.
 |
| Espanyols i bubis es coneixen (IA) |
En la segona meitat del segle XIX es van traslladar negres emancipats (no esclaus però tutelats per l'estat) des de Cuba a Fernando Poo i Annobon, tant per proveir de mà d’obra a la colònia africana com per reduir la població negra lliure a l’illa de Cuba, que les autoritats espanyoles consideraven un perill potencial de revolució. Les plantacions de cacau i cafè, que havien introduït els fernandinos, s'engrandien, mentre s'acabava d'organitzar l'administració de les illes. S'intentava arribar a pactes amb els bubis per evitar l'acció militar, tot i que sense gaire èxit. Pel que fa a la regió continental, encara estava lliure de colons.
En la Conferència de Berlín de 1884/1885, en què les potències europees es van repartir l'Àfrica, Espanya va reclamar formalment tant el Sàhara Occidental com les illes de Fernando Poo, Annobon, Corisco i la franja costanera que Portugal li havia cedit anteriorment. La Conferència va reconèixer la sobirania espanyola en aquestes zones, tot i que les fronteres finals no quedaven establertes. Després de complexes negociacions amb França, que pretenia territoris propers, es va signar el Tractat de París del 1900, que va delimitar definitivament la colònia continental espanyola, molt més petita de la reclamada inicialment. A partir de llavors, la Guinea espanyola va quedar conformada per Fernando Poo, Annobón, Corisco, els dos illots Elobey i el territori continental del Río Muni. I la colonització gaudiria d'una gran empenta.
L'estat espanyol va enviar dos grups religiosos a "civilitzar" Guinea. Els primers van ser els missioners claretians a finals del segle XIX. Oficialment, els seus membres pertanyien a la congregació dels Fills de l'Immaculat Cor de Maria, fundada el 1849 a Vic per Antoni Maria Claret. El segon van ser les missioneres concepcionistes, cridades pels claretians per ajudar en la tasca evangelitzadora. Aquestes pertanyien a la congregació de Missioneres de la Immaculada Concepció, fundada el 1850 a Mataró per la francesa Alfonsa Cavin i el bisbe Josep Domènec Costa. Els claretians es dedicaven a convertir la població guineana al cristianisme, ensenyar castellà i donar suport a l'administració colonial. Les concepcionistes se centraven en ensenyar les nenes indígenes i en tasques més assistencials. Tot i que en un principi els membres de tots grups eren sobretot catalans, de seguida integrarien membres d'altres parts de l'estat espanyol.
A nivell institucional, l’Estatut Orgànic de 1904 va establir una administració colonial unificada per a totes les possessions del golf de Guinea, amb un governador general a Santa Isabel i una organització fortament jeràrquica, de caràcter militar i religiós. A més, es va crear el Patronato de Indígenas, un organisme tutelar creat per supervisar la població autòctona, considerada jurídicament súbdita i menor d’edat a efectes legals. La política colonial espanyola, igual que la d’altres potències de l’època, distingia entre els colons europeus (ciutadans de ple dret) i els natius, als quals s’aplicava un règim especial. Pel que fa a la seguretat, quedaria a càrrec de la Guardia Colonial, un cos armat que combinava funcions policials i militars, i que sovint actuava castigant els natius rebels.
Els natius es van veure obligats a acceptar l'autoritat colonial a poc a poc, però van patir un fort descens demogràfic per causa de les malalties i el treball forçat. Molts bubis, per exemple, preferien retirar-se a zones muntanyoses de difícil accés i fer una vida aïllada de la colonització. A la Guinea continental, entre el 1910 i el 1920 Espanya va fer diverses "campanyes de pacificació" a l'interior, lluitant contra els fang fins a sotmetre'ls. Un cop sotmesos, l’administració va començar a implantar comandàncies militars i missions, i a col·laborar amb caps locals que actuaven com a intermediaris.
La divisió legal entre colons i indígenes marcava tota la vida social i política. Els africans no tenien drets plens ni eren considerats ciutadans espanyols. L’Estat i l’Església pretenien “civilitzar-los”, tot imposant-los la llengua castellana, la religió catòlica i un model de vida europeu. Els missioners s’encarregaven d’educar la població segons els valors espanyols i eliminar pràctiques tradicionals com la poligàmia, els rituals espirituals o les estructures familiars clàniques. La seva tasca era vista com una missió divina, però també com una eina per sotmetre culturalment els pobles natius.
L’eix central del projecte colonial espanyol a Guinea va ser l’explotació econòmica. Fernando Poo es va convertir en una potent productora de cacau, gràcies al clima tropical i a la inversió de colons europeus, molts d’ells catalans, sobretot entre 1890 i 1920. De fet, durant les primeres dècades del segle XX, Barcelona seria el principal port d'arribada de mercaderies de la colònia, tot i que d'inversors ja n'hi havia de diferents parts de l'estat. Aquesta economia, però, exigia molta mà d’obra, i la població bubi no era suficient. Per això, es van importar a Fernando Poo treballadors d’altres zones. En molts casos, aquest reclutament es feia de manera forçosa o amb enganys, o pactant amb colònies veïnes, i els treballadors acabaven sotmesos a jornades llargues, disciplina dura i condicions de vida molt precàries.
Les autoritats colonials i els empresaris del cacau consideraven la mà d’obra africana com a recurs indispensable, però alhora descartaven concedir drets o millores reals als treballadors. Tot i que hi havia reglamentacions laborals i figures com el curador d’indígenes, en la pràctica els abusos eren freqüents i les denúncies, ineficaces. Tant colons laics com missioners religiosos van aprofitar-se del treball dels africans, ja fos en plantacions comercials o en terres que pertanyien a les missions.
Durant els anys de la Segona República (1931-1936), hi va haver intents d’afluixar el domini de l’Església i millorar la situació dels indígenes, però les estructures colonials es van mantenir pràcticament intactes. Alguns periodistes i intel·lectuals van denunciar els abusos, però el sistema seguia funcionant en benefici dels colons i amb el suport de les autoritats metropolitanes.
Així, quan esclata la Guerra Civil espanyola el 1936, la colònia es posa ràpidament del costat del bàndol franquista, amb el suport dels militars, els missioners i l’elit terratinent. Comença així una nova etapa de la colonització, marcada per la continuïtat de les pràctiques explotadores i per l’aïllament internacional. Fins aleshores, la colonització espanyola de Guinea havia estat un projecte d’ocupació militar, explotació econòmica i assimilació cultural, construït sobre el control social, la negació de drets i la imposició d’un model europeu a una societat africana diversa i resilient. I res canviaria.
COLONITZACIÓ ESPANYOLA DURANT EL FRANQUISME
Per al règim franquista, Guinea tenia un valor doble: econòmic i simbòlic. Econòmic perquè produïa cacau, cafè i fusta en un moment en què la nova Espanya necessitava recursos propis. I simbòlic perquè representava la persistència de l’imperi, un record vivent que Espanya seguia sent una potència colonial quan altres imperis europeus ja començaven a descolonitzar. A diferència de l'anterior etapa, durant la dictadura franquista el port de Barcelona va perdre protagonisme en favor del de Cadis.
El franquisme va arribar a Guinea amb la seva ideologia imperial i catòlica. Bandera, himnes, cerimònies religioses, desfilades militars i control ideològic es van desplegar com una rèplica de la metròpoli. Però sota aquesta aparença d’ordre hi havia una societat fortament dividida i sotmesa. Un dels mecanismes centrals del domini colonial franquista va ser el règim d’emancipacions, que provenia ja de l’etapa anterior però que el règim va mantenir i reforçar. Els guineans es dividien legalment en dues categories: emancipats i no emancipats.
Els emancipats eren aquells africans que, segons el criteri de l’administració i de l’Església, havien assolit prou “nivell de civilització” per ser considerats ciutadans espanyols. Havien de parlar castellà, ser cristians i viure “a l’europea”. En teoria, gaudien dels mateixos drets que els colons blancs, però a la pràctica seguien patint discriminació i limitacions. Els no emancipats, en canvi, quedaven tutelats i només podien regir-se per la seva “llei tradicional”, que l’administració controlava i reinterpretava a conveniència. No tenien llibertat de moviment, no podien treballar ni comerciar sense permisos, i estaven sotmesos a la vigilància constant del Patronato de Indígenas, que gestionava la seva vida quotidiana.
Aquest sistema creava una jerarquia social artificial, amb una minoria assimilada que servia d’intermediària entre el poder colonial i la majoria de la població. Era una manera d’ordenar la societat a partir de la llei, tot justificant la desigualtat com un pas natural cap a la civilització. L’objectiu final no era integrar els guineans, sinó mantenir-los controlats i dependents.
Pel que fa a l'anomenada "llei tradicional", els colons i funcionaris adaptaven les normes locals per convertir-les en instruments de control. Costums com la poligàmia, la transmissió de la dot o els matrimonis segons el dret tradicional van ser progressivament restringits o reinterpretats per imposar la moral catòlica. Les comunitats africanes veien com els seus propis mecanismes de justícia, basats en la mediació i la restauració de l’equilibri social, eren substituïts per un sistema autoritari de càstig.
L’ús de la Lei de Vagos y Maleantes (que a la Península servia per empresonar pobres, homosexuals o dissidents) va ser adaptat a Guinea per perseguir tot allò que s’escapava del control colonial. L’Estat convertia la pobresa o la “mala conducta” en delictes, i els càstigs servien també com a forma encoberta d’imposar treballs forçats.
El franquisme va consolidar un model de control total sobre la població guineana. L’administració, l’Església i l’exèrcit actuaven com un sol cos. Les missions claretianes i concepcionistes continuaven tenint un paper fonamental en l’educació, orientada a crear súbdits obedients i cristians. La llengua castellana era obligatòria, i qualsevol expressió de la cultura local era vigilada o reprimida.
 |
| El franquisme va explotar Guinea sense pietat (IA) |
A nivell econòmic, la Guinea espanyola es va consolidar com un territori d’explotació intensiva. Les grans plantacions de cacau i cafè depenien d’una mà d’obra barata i sovint forçada. Els treballadors (anomenats braceros) vivien sota contractes coercitius, controlats per la policia colonial i sotmesos a jornades extremes. Molts acabaven empresonats per impagaments, per fugir o per simples acusacions d’indisciplina.
Les presons colonials, com les de Santa Isabel i Bata, es van convertir en autèntics instruments de terror. Moltes detencions no provenien de judicis regulars sinó de decisions arbitràries de la policia o del govern colonial. Molts reclusos eren obligats a treballar en obres públiques, carreteres o finques agrícoles. Aquesta combinació de presó i treball forçat recordava els camps de concentració franquistes de la Península. El cas més extrem va ser el camp d’Annobon, on es destinaven condemnats i opositors, sovint sense judici, en condicions duríssimes. A tot això s’hi sumava la repressió extrajudicial: batudes policials, detencions massives i càstigs físics. L’administració mantenia un estat d’excepció permanent, on els drets individuals dels guineans quedaven sotmesos a la voluntat dels funcionaris espanyols.
El 1959 Franco va decretar convertir la Guinea espanyola en dues províncies: Fernando Poo i Río Muni. Oficialment, això suposava la fi de les “emancipacions” i l’equiparació legal de tots els habitants com a ciutadans espanyols. Però la realitat era molt diferent. Les estructures de segregació i control van continuar. Els guineans seguien sense accés real al poder polític ni a la riquesa, i la discriminació racial i social persistia. La provincialització va ser, sobretot, una operació de propaganda, destinada a mostrar una imatge d’“imperi modern” en un moment en què el món començava a descolonitzar-se.
Quan Guinea es va independitzar el 1968, heretava un país dividit, amb institucions febles i una societat marcada per la violència i la subordinació. Les ferides del colonialisme no s’havien tancat; simplement havien canviat de mans. Però a nosaltres ens toca recordar la història d'aquesta colònia, la gran oblidada de la història d'Espanya.
