Quant temps podem viure sense dormir?
Durant la dècada de 1960 es va despertar un gran interès i fascinació per saber quant temps pot resistir una persona sense dormir. Aquest interès va portar diversos joves i investigadors a intentar establir rècords de privació de son.
 |
Inicialment, Bruce intentava monitorar en solitari l’estat del seu amic, però després de tres nits sense dormir va comprendre que no podia continuar sense ajuda. Així, s’hi va afegir Joe Marciano, i més endavant també el neurocientífic William Dement, que anys després esdevindria una figura clau en l’estudi del son a la Universitat de Stanford. En aquell moment, però, tot just començava a investigar aquest camp.
Per mantenir-se despert, Gardner passava els dies fent activitats com jugar a bàsquet o conversar. Tanmateix, les nits es convertien en el moment més crític. L’equip utilitzava estímuls com sabors forts, olors o sons per evitar que s’adormís. Malgrat això, a mesura que avançaven els dies, les seves capacitats cognitives es deterioraven: patia dificultats de concentració, problemes de memòria a curt termini, desorientació, irritabilitat i episodis de paranoia. També es registrarien al·lucinacions visuals i auditives.
Finalment, Gardner va aconseguir mantenir-se despert durant 11 dies i 25 minuts (264 hores), un registre que el va portar a entrar al Guinness World Records. Un cop acabat l’experiment, va dormir unes 14 hores seguides. Sorprenentment, la recuperació posterior va ser relativament ràpida: en pocs dies el seu patró de son es va normalitzar. No obstant això, dècades després ell mateix declararia haver patit episodis d’insomni.
 |
| Imatge feta amb IA |
Se sap que altres van poder aguantar un temps similar sense dormir. Alguns voluntaris han assolit entre 8 i 10 dies sense caure rodons, però sota un curós control mèdic. En cap cas hi va haver conseqüències permanents després de la prova. En canvi, mentre es feia, es van observar dèficits que augmentaven a mesura que passaven les hores i els dies. Segons informaven els mateixos individus, la seva capacitat de concentració i de percepció s'havia reduït i se sentien més apàtics, a més de mostrar alteracions en altres processos mentals. Però aquests símptomes van desaparèixer en tots els participants després d'un parell de nits de son reparador.
També tenim el testimoni de soldats que van quedar-se desperts durant tres o quatre nits enmig del combat, i de pacients amb trastorns que sense medicació els feia mantenir-se desperts fins a cinc dies. Curiosament, la privació prolongada del son en persones sanes, a més d'induir estats de consciència alterats de tota mena, provoca freqüents microsomnis, és a dir, episodis curts en què el somni s'imposa amb una pèrdua parcial o total del control del que passa. Això provoca, per exemple, que un conductor o un pilot s'adormi i pugui provocar un accident. Durant la Segona Guerra Mundial n'hi va haver força casos.
En el món animal, els resultats són diversos. Alguns experiments han intentat determinar si la manca de son pot provocar la mort, però sovint els resultats han estat difícils d’interpretar perquè l’estrès dels experiments també influeix. Sabem, però, que alguns animals poden reduir o modificar el son de manera sorprenent: els dofins, per exemple, dormen amb només un hemisferi cerebral alhora, i certes aus migratòries poden passar dies amb un descans molt limitat.
Pel que fa a malalties rares, n’hi ha dues especialment rellevants. La síndrome de Morvan, que afecta el sistema nerviós, pot provocar un insomni sever acompanyat d’al·lucinacions i alteracions sensorials, però sense la sensació subjectiva d’esgotament. D’altra banda, l’insomni familiar letal és una malaltia genètica extremadament rara que impedeix dormir progressivament i acaba causant la mort en qüestió de mesos, generalment entre 6 i 36 setmanes. En aquest cas, el problema no és només la manca de son, sinó una degeneració cerebral associada.
Malgrat tots aquests casos, encara no hi ha una resposta definitiva sobre quin és el límit absolut que pot suportar el cos humà sense dormir. El que sí que sabem amb certesa és que el son és una funció biològica essencial. Si una persona arriba als 90 anys, haurà passat aproximadament un terç de la seva vida dormint.
El son està estretament relacionat amb funcions clau com el sistema immunitari, l’equilibri hormonal, l’aprenentatge i la memòria. Durant el son, el cervell consolida la informació adquirida durant el dia, reforça les connexions neuronals útils i elimina les que no ho són. I també té un paper fonamental en la regulació emocional i en la creativitat.
En definitiva, dormir no és una pèrdua de temps, sinó una necessitat biològica imprescindible: una mena de “manteniment” del cervell i del cos sense el qual la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar es degrada ràpidament.
