El gran incendi de Londres del 1666
El 2 de setembre del 1666, el foc començava a consumir la ciutat de Londres, una ciutat que mai més tornaria a ser la mateixa.
 |
La matinada del diumenge 2 de setembre del 1666, Londres dormia. Era una de les ciutats més poblades d'Europa, però també una ciutat construïda amb materials i formes que la feien extraordinàriament vulnerable al foc. Els carrers de la City eren estrets i laberíntics, i moltes cases eren de fusta i tenien pisos superiors que sobresortien sobre el carrer. A les plantes baixes convivien habitatges, botigues, tallers i magatzems. Després d'un estiu especialment sec, només calia una espurna perquè aquella enorme concentració de fusta i materials inflamables es convertís en una trampa.
L'ESPURNA MALEÏDA
L'espurna va arribar aquella nit a Pudding Lane, prop del Tàmesi i del pont de Londres, a la fleca de Thomas Farriner, un forner que treballava per a la casa reial elaborant diversos productes. No sabem amb absoluta certesa com es va iniciar l'incendi. La hipòtesi més probable és que una espurna o una brasa procedent del forn encengués la fusta acumulada a l'establiment. La investigació posterior tampoc no va poder establir amb precisió qui era dins de la fleca ni què va passar exactament durant aquelles primeres hores.
La família Farriner va aconseguir escapar per una finestra de la planta superior. Una criada, aterrida, no va poder fugir. La seva mort és una de les poques víctimes directes documentades de l'incendi. Però en aquell moment ningú podia imaginar que aquell foc domèstic acabaria esborrant bona part de Londres del mapa.
A primera hora de la matinada, les flames ja s'estenien pels edificis veïns, perquè el vent de llevant empenyia el foc cap a l'oest. La zona propera al riu estava plena de magatzems i mercaderies, i el foc trobava combustible a cada pas.
El funcionament d'una ciutat del segle XVII tampoc facilitava l'extinció. No existia un cos de bombers professional com els actuals. Els veïns utilitzaven galledes d'aigua, bombes manuals i ganxos per enderrocar edificis. La manera més eficaç d'aturar un gran incendi consistia en crear un tallafoc: destruir cases abans que les flames hi arribessin. Però aquesta decisió significava condemnar propietats perfectament intactes, i calia que algú assumís la responsabilitat de donar l'ordre.
Entre els londinencs que es van despertar aquella nit hi havia Samuel Pepys, funcionari de l'administració naval i un dels grans cronistes involuntaris de la catàstrofe. La seva criada, Jane, el va avisar cap a les tres de la matinada. Pepys va mirar per la finestra, va considerar que el foc era prou llunyà i va tornar al llit. Hores més tard, la notícia era molt diferent: centenars de cases ja havien cremat i les flames avançaven.
Aquell detall aparentment insignificant explica molt bé les dimensions del desastre. A Londres hi havia incendis amb certa freqüència; al principi, ningú no va comprendre que aquest seria diferent.
LONDRES EN FLAMES
Pepys va pujar a una barca i va observar la ciutat des del riu. Després va anar fins al palau de Whitehall per informar personalment el rei Carles II. El monarca va ordenar que es fessin servir tots els mitjans possibles per apagar el foc o impedir-ne la propagació, i finalment les tropes reials van participar en les tasques d'emergència. El rei i el seu germà, Jaume, duc de York, van implicar-se directament en la coordinació dels esforços.
Mentrestant, la ciutat començava a desintegrar-se. Milers de persones abandonaven casa seva carregant allò que podien salvar. Els carrers es van omplir de carros, cavalls, mobles i cofres. Els més afortunats enviaven les seves possessions fora de la ciutat; els altres les amagaven o les enterraven. El mateix Pepys va evacuar la seva família i va arribar a enterrar objectes de valor, inclosa la seva famosa roda de formatge parmesà, per protegir-los de les flames.
La tragèdia no era només material. Londres acabava de sortir d'un brot de pesta que havia causat una mortalitat enorme. Ara, la població assistia impotent a la destrucció de la seva ciutat. Moltes persones van fugir cap als espais oberts de Moorfields, al nord, mentre d'altres travessaven el riu o s'allunyaven pels camins que sortien de Londres.
El pànic també va alimentar els rumors. Anglaterra estava en guerra amb les Províncies Unides, i les tensions amb França eren igualment intenses. Molts londinencs es van negar a creure que una fleca pogués haver provocat una destrucció tan colossal. Es van escampar acusacions de sabotatge i diversos estrangers, especialment neerlandesos i francesos, van ser atacats o empresonats. El desastre natural es va convertir també en una crisi social i política.
EL COR DE LONDRES DESAPAREIX
El dilluns 3 de setembre, l'incendi era ja un monstre impossible d'aturar. El Royal Exchange, un dels centres comercials més importants de la ciutat, va ser devorat per les flames. L'endemà van cremar Cheapside i nombrosos edificis emblemàtics. Però el símbol més dramàtic de la destrucció va ser l'antiga catedral de Sant Pau.
La catedral medieval semblava, en un primer moment, prou sòlida per resistir. Però les flames van arribar-hi el dimarts 4 de setembre. La calor va destruir la fusta i va fer esclatar o fondre materials. Aquella enorme construcció, que havia dominat l'horitzó de Londres durant segles, quedaria en ruïnes. El mateix foc que consumia habitatges humils també esborrava institucions, esglésies i monuments.
Les dimensions finals de la destrucció són impressionants. Van cremar unes 13.200 cases, 87 esglésies parroquials i 52 seus de gremis, a més del Royal Exchange i la catedral de Saint Paul. En total, el foc va destruir aproximadament quatre cinquenes parts de la City de Londres. Al voltant de 100.000 persones quedarien sense llar.
Malgrat tot, hi ha una dada que continua sorprenent: les xifres tradicionals de morts directes són molt baixes. Les fonts contemporànies només en van registrar unes poques, habitualment entre sis i nou segons el recompte utilitzat. Però aquesta xifra s'ha de tractar amb prudència. Les autoritats de l'època no disposaven d'un registre complet de les persones més pobres i vulnerables, i les temperatures extremes podien haver destruït restes humanes. A més, moltes persones van patir posteriorment les conseqüències de perdre la casa, els recursos i la feina. Per tant, el nombre oficial de víctimes no reflecteix necessàriament tota la mortalitat causada indirectament pel desastre.
DESTRUIR PER SALVAR
Finalment, es va adoptar una mesura desesperada. Les cases situades davant de l'avanç de les flames van ser enderrocades massivament, i en alguns sectors es va utilitzar pólvora per fer-les volar. Era una decisió brutal: per salvar Londres calia destruir una part de Londres abans que ho fes el foc.
El 4 de setembre al vespre, aquestes mesures van ajudar a contenir les flames en punts estratègics, mentre el vent començava a canviar i a perdre força. Durant la nit es van establir nous límits al foc. El 5 de setembre, la major part de l'incendi estava controlada, tot i que encara hi havia focus actius i petits rebrots. El 6 de setembre es va contenir l'últim incendi aïllat important. Havien passat quatre dies des que una fleca de Pudding Lane havia començat a cremar.
Quan Pepys va tornar a recórrer les zones destruïdes, es va trobar davant d'un paisatge que semblava pertànyer a un altre món. La ciutat havia desaparegut, però no pas els londinencs. Milers de persones vivien ara entre les runes o en campaments improvisats, intentant començar de nou.
 |
| Àrea cremada durant l'incendi Font |
EL NAIXEMENT D'UNA NOVA CIUTAT
La destrucció va plantejar una pregunta fascinant: calia reconstruir Londres exactament com havia estat o aprofitar la catàstrofe per crear una ciutat completament nova?
Es van presentar projectes amb grans avingudes rectes i places monumentals, inspirats en les capitals europees de l'època. Arquitectes i pensadors van imaginar un Londres racional, ordenat i modern. Però reconstruir una ciutat no és tan senzill com dibuixar-la sobre un paper. Hi havia propietaris, carrers antics, drets sobre els terrenys i una activitat comercial que calia recuperar ràpidament. Al final, Londres va renéixer en gran part sobre el traçat anterior, tot i que amb carrers més regulats i, sobretot, amb noves normes de construcció. Les cases noves havien d'utilitzar principalment maó o pedra en lloc de la fusta que havia alimentat l'incendi.
La reconstrucció va durar dècades. La nova catedral, dissenyada per Christopher Wren, es convertiria en un dels grans símbols del Londres modern. La reconstrucció de la City, amb edificis més resistents al foc i una regulació urbanística més estricta, va transformar la manera d'entendre la seguretat de les grans ciutats. El procés de reconstrucció s'allargaria més de 40 anys, i la nova catedral no seria declarada formalment acabada fins al 1711. Avui, prop del lloc on va començar el desastre, s'alça un monument com a recordatori.
El gran incendi del 1666 ens recorda fins a quin punt les ciutats poden semblar permanents fins que, de sobte, deixen de ser-ho. Una fleca, una nit seca i un vent persistent van ser prou per canviar el destí d'una de les grans capitals del món. Les flames van destruir carrers, cases, esglésies i vides, però també van obligar Londres a reinventar-se.
Quan el fum es va dissipar, la ciutat no era només una ruïna. Era un immens espai buit on el futur començava, literalment, sobre les cendres del passat.
