La gran grip de 1918
Un virus mortal com feia segles que la humanitat no coneixia i que va sotragar per complet tots els continents en el context de la Primera Guerra Mundial. Se la va conèixer com la grip espanyola, tot i que Espanya no tindria gens a veure amb el seu origen.
 |
Abans de continuar, és interessant entendre l'origen del nom i les característiques bàsiques d'aquesta malaltia. A la Itàlia dels segles XV i XVI, es pensava que certes epidèmies eren causades per la influència dels astres o del clima. Aquesta idea faria néixer l'ús mèdic de la paraula llatina influenza per a les malalties respiratòries. Aquesta paraula passaria a altres llengües, en especial a les nòrdiques, com el suec, noruec, finès i danès, però també a l'anglès, on triomfaria amb el temps la abreviació flu. Altres adaptacions de influenza les trobem a l'àrab o al japonès. En altres idiomes, en canvi, faria fortuna la paraula d'origen francès grippe, documentada des del segle XIV amb el significat de 'ganxo', i que a mitjans del segle XVIII es va començar a usar per a les malalties respiratòries, en especial les estacionals, per ser enganxoses i perquè t'agafaven fort. Així que algunes llengües van adaptar el grippe francès, com el català, el castellà, el portuguès, el polonès, el neerlandès, el turc o el rus. En el cas alemany, es reserva influenza per a contextos mèdics, mentre que grippe és el terme popular.
El virus que causa la grip forma part de la família Orthomyxoviridae, i en podem trobar tres categories capaces d'afectar els humans: la grip A, la grip B i la grip C; la grip D només afecta el bestiar. Aquests virus tenen una idèntica estructura vírica (sobretot en el cas de la A i la B); la grip C té una petita diferència que la fa menys activa i perillosa. El mecanisme d'infecció també és similar. En el cas de la grip A, aquesta també s'anomena grip aviar, perquè tradicionalment és un virus endèmic en aus que pot passar a humans i a altres mamífers si hi ha una mutació que ho permet. La grip A és el tipus que pot ser més perillós, cosa que fa que sigui més vigilat i controlat per les autoritats sanitàries. A més, el virus de la grip A pot evolucionar a diversos subtipus, com H1N1, H3N2, etc. Les lletres corresponen a dues proteïnes superficials variables, la hac de hemaglutinina i la ena de neuraminidasa. De la primera n'hi ha fins a 18 variants (H1-H18) i de la segona fins a 11 (N1-N11). El virus de la grip del 1918 que analitzarem tot seguit era del subtipus H1N1, el mateix que el de la grip A del 2009, tot i que amb una recombinació genètica diferent; per això se'n parla de dues soques. La grip A és, sens dubte, el tipus de virus capaç de provocar una pandèmia.
La grip B és la més comuna i la causant de la majoria de malalties respiratòries estacionals, llevat d'alguns casos menors de grip A. Afecta principalment als humans i no té subtipus, sinó que es divideix en dues soques principals, les anomenades Victòria i Yamagata, que es diuen així pel lloc on van ser identificades: Victòria és un estat d'Austràlia i Yamagata una ciutat del Japó. Si una persona no té problemes respiratoris crònics ni té un sistema immunitari feble, se'n pot recuperar en qüestió d'una setmana més o menys. La grip C, en canvi, sol tenir poca presència i no genera complicacions, fet que fa que no tingui gaire importància des del punt de vista de la salut pública.
.png) |
Els símptomes comuns de totes les grips, que poden variar en intensitat depenent de tipus i subtipus de virus, són febre, tos, mal de cap, dolors musculars, malestar general, mal de coll i congestió i secreció nasals. En els casos més greus, la grip pot afectar els pulmons provocant pneumònia vírica directa, amb inflamació severa, omplint els pulmons de líquid i dificultant l’intercanvi d’oxigen. I també pot deixar els pulmons exposats a infeccions bacterianes secundàries. Tot plegat, pot resultar en la mort de l'infectat.
CONTEXT HISTÒRIC DE LA GRIP DEL 1918
La grip de 1918 va irrompre quan el món es trobava en els darrers mesos de la Primera Guerra Mundial. Les condicions de la guerra, amb trinxeres i campaments militars atapeïts de soldats, poblacions civils malnodrides, higiene deficient i sistemes sanitaris desbordats, van afavorir l’aparició i la propagació d’una malaltia infecciosa tan virulenta com aquesta. A més, els moviments massius de tropes i refugiats van actuar com a vector ideal per escampar el virus a gran velocitat entre països. Molts historiadors creuen que l’impacte de l’epidèmia sobre els exèrcits va ser tan gran que podria haver precipitat el final de la guerra, ja que tots dos bàndols van perdre nombrosos soldats per culpa de la grip durant els mesos finals del conflicte. En aquest sentit, es podria considerar (irònicament) que la pandèmia tindria un “efecte col·lateral” positiu a l'escurçar la guerra, tot i que cobrant un preu humà altíssim.
La situació bèl·lica també va condicionar la percepció pública de la pandèmia. Els governs dels països combatents mantenien una estricta censura informativa per evitar notícies que desmoralitzessin la població o revelessin debilitat a l’enemic. Per això, quan la grip va començar a causar estralls entre la primavera i l’estiu de 1918, la premsa de països com França, el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units en va parlar poc o gens. En canvi, Espanya, que es mantenia neutral en la guerra i no censurava la premsa, va informar àmpliament sobre l’epidèmia i els seus efectes. Els diaris espanyols explicaven que una misteriosa grip feia estralls al país, fins al punt que es va crear a la resta del continent la idea errònia que Espanya era l’origen o l’epicentre del brot. Així és com va néixer el nom de “grip espanyola”, una denominació fruit de la desinformació durant guerra, ja que s’atribuïa a Espanya l’autoria d’una malaltia que de fet ja afectava mig món. En realitat, Espanya no en tenia cap culpa, però carregaria sense remei amb el nom.
ORIGEN I PRIMERS CASOS
On va començar exactament la pandèmia del 1918? És una pregunta que encara intriga els investigadors, i de la qual no hi ha una resposta tancada. No hi ha consens científic sobre l’origen geogràfic del virus. Tradicionalment, s’han discutit diverses teories i s’han buscat “pacients zero” en diferents indrets del món. Durant dècades es va especular molt sobre aquesta qüestió, i avui els historiadors de la medicina juguen principalment amb tres hipòtesis sobre l'origen: Estats Units, Europa o Àsia.
La primera teoria, i probablement la que compta amb més evidències recents, situa l’inici de la pandèmia als Estats Units. Concretament, un estudi històric minuciós de l’historiador John M. Barry apunta que el virus hauria saltat als humans en una zona rural de Kansas, cap al gener de 1918. En aquesta data, metges locals del comtat de Haskell (Kansas) van reportar una estranya malaltia respiratòria molt virulenta que afectava els habitants. Poc després, al març del 1918, es va registrar un primer gran brot de grip en un camp militar de Kansas (Camp Funston, Fort Riley), on centenars de soldats van emmalaltir de cop. Aquests militars, molts dels quals serien enviats a Europa per combatre a la Gran Guerra, podrien haver actuat de propagadors del virus al front i en la població civil.
La segona hipòtesi fixa l'origen a Europa, al front occidental de la Primera Guerra Mundial. Alguns investigadors britànics han suggerit que el virus ja circulava als camps militars de França i Anglaterra abans del1918. S’ha citat un misteriós brot de “bronquitis purulenta” que afectava soldats acantonats a Étaples (nord de França) entre 1916 i 1917, amb símptomes molt similars als de la grip del 1918 (febre alta, pneumònia ràpida i cianosi, que tenyia la cara dels malalts de color blau violaci). Aquest brot podria haver estat causat per un precursor del virus. També es va observar una malaltia estranya en una base militar britànica a Aldershot (Anglaterra) el 1917, amb casos mortals de pneumònia fulminant. Ara bé, aquests episodis europeus no es van propagar massivament en aquell moment i van quedar localitzats, la qual cosa fa pensar que potser es tractés d’un “avís” previ però no de l’inici real de la pandèmia. Només amb l’explosió del 1918 el virus adquiriria capacitat de contagi global.
El tercer possible origen ens porta a Àsia, especialment a la Xina. Aquesta teoria postula que el virus de la grip podria haver sorgit inicialment a l’Àsia Oriental i haver-se escampat després a Europa i Amèrica. S’argumenta que a la Xina es van donar alguns brots de malalties pulmonars greus entre 1917 i principis de 1918, i sobretot es destaca el paper dels treballadors xinesos contractats pels aliats. Milers de ciutadans xinesos van ser transportats a Europa durant la guerra per fer tasques de rereguarda servint a les forces britàniques i franceses, i potser ells haurien introduït la infecció al front occidental. Amb tot, les recerques històriques no han trobat evidències concloents d’un gran brot gripal previ a la Xina; els casos documentats allà van ser escassos i, segons informes mèdics xinesos de l’època, semblaven tractar-se de malalties endèmiques no relacionades amb la pandèmia, i fins i tot de casos aïllats de pesta pneumònica.
En resum, el lloc d’origen de la grip espanyola continua sense poder-se determinar amb certesa. Les investigacions més acreditades avui tendeixen a assenyalar els Estats Units (Kansas) com el punt d’arrencada més probable de la primera onada del 1918, per després saltar a Europa amb les tropes americanes. Però és important recordar que, en aquell moment, ningú no sabia realment on havia començat tot això. I ben aviat, la qüestió de l’origen seria menys urgent davant la necessitat d’afrontar l’allau de casos que sorgien a tot arreu.
L'EXPANSIÓ PER EUROPA: TRES ONADES PANDÈMIQUES
La primera onada de la pandèmia es va manifestar a la primavera del 1918. Al front occidental d’Europa, documents mèdics indiquen que a l’abril hi va haver una epidèmia de grip benigna entre tropes franceses, britàniques i americanes al nord de França. Aquesta primera onada causaria nombrosos contagis però relativament pocs morts. A Espanya, la grip va arribar cap al mes de maig, probablement introduïda per viatgers procedents de França. La malaltia es va escampar ràpidament per Madrid i altres ciutats, afectant àmplies capes de la població però amb una mortalitat inicial moderada. Per exemple, es calcula que a Madrid la malaltia va provocar la mortalitat d'1,3 per cada 1.000 habitants, una xifra significativa però no catastròfica.
És possible que la censura de guerra fes invisibles alguns brots al nord d’Europa, però les dades suggereixen que efectivament a la primavera-estiu del 1918 hi ha haver sobretot casos al front i al sud d’Europa. En tot cas, aquella primera onada (març-juliol del 1918) seria comparativament benigna. Molta gent es posava malalta però la majoria es recuperava, i les taxes de mortalitat eren poc més altes que en una grip estacional típica.
Tot canviaria a partir de finals de l’estiu del 1918. El virus, que seguia circulant i infectant persones, va sofrir una mutació que el va fer molt més virulent. Així es va desencadenar la segona onada pandèmica, la més letal, que es va iniciar a finals d’agost i principis de setembre del 1918. Quasi simultàniament, brots explosius van aparèixer en diversos punts del món. A Europa, durant el mes d’octubre del 1918, la pandèmia assoliria el seu cim devastador. A ciutats com Barcelona i París es produïen fins a 6 defuncions per cada 1.000 habitants. Però en moltes zones d'Espanya, Portugal, França i Itàlia la xifra arribava a pics de 10 o 12 morts per cada 1.000 habitants, unes quantitats elevadíssimes. La major part dels 50 milions de morts totals de la pandèmia van tenir lloc en el tràgic interval de 13 setmanes entre mitjans de setembre i mitjans de desembre del 1918. Aquella tardor, la grip es va guanyar sobrenoms terrorífics com “la mort morada” (pel color violeta que prenien els rostres dels moribunds amb els pulmons destruïts). Els infectats podien ser de qualsevol edat, des d'infants a persones grans passant per adults joves, un fet extremadament tràgic. Persones en la flor de la vida emmalaltien i al cap de pocs dies morien sense remei.
.png) |
| Durant la segona onada de la grip de 1918 es van haver d'improvisar nombrosos hospitals per atendre els contagiats (IA) |
A principis del 1919 hi hauria encara una tercera onada, entre gener i abril, però amb menys virulència que la segona. En aquest cas, el virus afectava més a les persones grans, i no seria tan un brot explosiu sinó més aviat un degoteig constant de contagis i morts. Era com si es tractés de simples rebrots dispersos i sense direcció. A la primavera la major part del món ja havia experimentat els estralls de la grip. Cada cop els casos anirien minvant fins que cap a finals del 1920 la pandèmia pròpiament dita es donava per finalitzada.
LA GRIP A CATALUNYA
Durant la segona onada de la grip, a la tardor del 1918, més de la meitat de la població de l'estat espanyol se n'havia encomanat. Pel que fa a Catalunya, Barcelona, una ciutat amb 640.000 habitants, estava submergida en el caos. Molts comerços, fabriques i serveis tancaven per manca de personal, ja que si el nombre de morts era elevat, el de contagiats arribava als 150.000. La Mancomunitat de Catalunya, presidida per Josep Puig i Cadafalch, va prohibir qualsevol activitat que impliqués relacionar-se estretament amb altres, com reunions, mítings, partits de futbol o obres de teatre. La presó, l'hospital militar i els orfenats serien especialment castigats per la malaltia. També es van instal·lar controls sanitaris als ports i estacions de ferrocarril, es van tancar escoles i la universitat, i es va obligar els cotxes i tramvies a circular amb les finestres baixades malgrat el fred feia. Però res semblava aturar la plaga, així que es van habilitar espais municipals com a hospitals improvisats i es va aprovar un pressupost especial per afrontar la crisi. El problema, a sobre, era que molts metges contreien la malaltia i la manca de sanitaris es faria notar aviat.
La grip tindria més efectes en la població catalana. De seguida l'accés als aliments es va veure molt limitat i el seu preu es va disparar. Aconseguir aliments bàsics, desinfectants i medicaments era gairebé impossible. Els metges recomanaven no tocar persones contagiades, mantenir la neteja personal diària, prendre el sol, no anar a locals tancats i netejar-se el nas i la boca amb aigua de farigola. Però molts catalans continuaven confiant en els remeis de tota la vida per als refredats i no pocs aprofitaven per vendre xarops "miraculosos" que mataven el virus. Tot plegat mentre que els serveis funeraris estaven completament col·lapsats. De cop i volta, el nombre d'infectats va disminuir dràsticament deixant el cor dels barcelonins ple de por i incertesa. Encara n'hi hauria alguns rebrots durant el 1919, però res comparable al que acabava de passar.
Tot i que les xifres ballen, es calcula que unes 30.000 persones van morir a Catalunya entre 1918 i 1920 per culpa de la grip. A l'octubre del 1918, el pitjor mes, a Barcelona van morir (per totes les causes) 6.209 persones, mentre que les dades dels mesos anteriors se situaven entre les 1.200 i 1.400 defuncions. Així que en un sol mes unes 4.000 persones havien mort de grip. Al novembre la xifra del total baixaria als 2.000 i tot seguit es tornaria a dades "normals". A l'estat espanyol, la xifra de morts per causa de la grip se situa al voltant dels 250.000 en tot el període de pandèmia.
UNA PANDÈMIA GLOBAL, D'EUROPA FINS A L'ÚLTIM RACÓ DEL MÓN
L'estat amb més morts va ser l'Índia, al voltant de 12 milions. Val a dir que el fet de tenir una població enorme fa lògica una quantitat tan elevada. A la Xina moririen uns 9,5 milions de persones, a Indonèsia 1,5 milions, als Estats Units 675.000, a Itàlia 544.000, a Mèxic 500.000, a Rússia 450.000, a Alemanya 426.000, al Japó 390.000, a Sud-àfrica 300.000, a Polònia 300.000, a França 237.000, al Regne Unit 153.000, a Egipte 138.000, a Portugal 135.000, i podrien continuar amb la gran majoria sinó tots els països del món. Aquestes xifres, que apareixen al web World Population Review, són sovint estimacions que surten al restar el nombre previst de morts durant un any normal al nombre total de morts durant la pandèmia. Així podem tenir una dada aproximada de morts atribuïbles a la grip.
En molts països sotragats per la grip no tenim dades ni tan sols per fer aquest càlcul, tot i que estan documentats nombrosos casos de la malaltia i, per tant, sabem que la van patir també. La grip del 1918 seria capaç de penetrar en comunitats aïllades d'Alaska i de l'Àrtic, així com també en illes del Pacífic. Un cas esgarrifós és el de l'arxipèlag de Samoa, on gairebé el 25% de la població moriria en només dos mesos. Cultures que havien viscut segles d’aïllament van ser colpides de sobte per aquesta grip estranya i letal, sense cap immunitat prèvia. L’impacte en aquestes comunitats indígenes seria demolidor, amb famílies i llinatges sencers extingits.
La manca d’estadístiques de defunció per causa de mort i la inexistència d’un registre civil modern en moltes zones, sobretot fora d’Europa i Amèrica, ha fet molt difícil precisar unes dades més exactes. També moltes morts serien el resultat d'una evolució sobtada de malalties anteriors que el virus va accelerar i, degut això, no sempre aquestes morts eren comptabilitzades com a morts produïdes pel virus.
COM ES VA ENCARAR LA PANDÈMIA?
La grip del 1918 va suposar una commoció social, ja que la vida quotidiana va quedar alterada a tot arreu. Les autoritats, desbordades per la situació, van improvisar tota mena d’estratègies per frenar els contagis, algunes de les quals ens resulten familiars arran de pandèmies més recents. Per exemple, es van tancar escoles, teatres i esglésies, i fins i tot es va prohibir la celebració de funerals i actes públics en molts llocs, per evitar aglomeracions. Moltes ciutats van posposar l’inici del curs escolar indefinidament mentre duressin els brots.
Es van dictar quarantenes i aïllament dels malalts. Qui contreia la grip havia de quedar-se a casa (si els símptomes eren lleus) o era ingressat en hospitals de campanya per evitar contagiar la família. Es van habilitar hospitals temporals en edificis públics; per exemple, es convertirien escoles i palaus d’esports en sales sanitàries plenes de llits. Es desinfectaven constantment els locals i els transports públics, i la gent veia com brigades amb màscares ruixaven desinfectants (com formol o lleixiu) en trens, mercats i carrers.
Juntament amb tot això, es van difondre consells higiènics, com evitar escopir a terra, tapar-se al tossir o no compartir estris personals, conceptes bàsics de salut pública que avui ens semblen evidents, però que aleshores s’havien de recalcar. També es van prendre mesures extraordinàries com el tancament de fronteres i la suspensió de serveis de transport. Cal dir que aquestes restriccions sovint arribaven tard o s’aplicaven de forma desigual.
.png) |
| Moltes ciutats europees tenien un aspecte fantasmagòric (IA) |
Des del punt de vista sanitari, la pandèmia del 1918 va agafar el món poc preparat. La comunitat mèdica es trobava impotent davant d’aquella malaltia nova. En aquells anys, la virologia era una ciència molt incipient i, de fet, no se sabia encara que la grip la causava un virus. Molts metges creien erròniament que el bacteri anomenat bacillus influenzae (descobert el 1892 per l'alemany Richard Pfeiffer) n'era el causant, però això només serviria per confondre els intents de tractament. No existien vacunes eficaces ni antivirals, ni tampoc antibiòtics que ataquessin les infeccions secundàries. La penicil·lina seria descoberta el 1928, massa tard.
Els tractaments disponibles eren mínims, com remeis casolans, analgèsics, hidratació, oxigen, i poca cosa més. Alguns metges van provar mesures imaginatives, com glopejar aigua salada o administrar sèrum que contenia plasma de pacients que havien superat la grip, per veure si així es curaven els malalts greus. En general, però, els metges i infermeres només podien oferir cures de suport i, de vegades, ni això, perquè estaven sobrepassats pel nombre de malalts.
Moltes famílies havien de cuidar els seus malalts a casa com podien. Quan la grip colpejava fort una ciutat, s’imposava una estampa de ciutat paralitzada: carrers buits, comerços i fàbriques amb la meitat de la plantilla malalta, escoles tancades, transports reduïts o cancel·lats, etc. La gent tenia por de reunir-se amb altres, i a les notícies es repetien recomanacions de quedar-se a casa i evitar viatges.
 |
| Els serveis sanitaris no donaven a l'abast i molta gent agonitzava a casa (IA) |
La massiva mortalitat provocava escenes macabres i un gran estrès funerari. Les empreses de serveis funeraris, els fusters que feien taüts i els fossers dels cementiris no donaven l’abast per enterrar la quantitat de morts diaris. Com que a principis del segle XX la cremació era poc habitual, els cossos s’havien d’enterrar o vetllar de manera tradicional. Molts llocs van prohibir temporalment la vetlla i els funerals públics, per por als contagis, de manera que les famílies ni tan sols podien celebrar un comiat decent per als seus éssers estimats que havien mort. Alguns diaris de l’època relaten que es veien piles de taüts esperant torn als cementiris, fins i tot apilats als passadissos de funeràries i habitatges dels treballadors. En alguns casos extrems, les famílies tenien morts a casa durant dies, perquè ningú passava a recollir-los. Hi ha testimonis d’infermeres de la Creu Roja que quan visitaven les llars es trobaven els malalts agonitzant al llit al costat dels cadàvers de parents morts, ja que no hi havia hagut personal disponible per traslladar-los.
En moltes localitats, davant la urgència, es van fer enterraments col·lectius o fosses comunes. Aquesta crua realitat deixaria una empremta traumàtica en molta gent. Eren típics els carrers mig deserts amb establiments amb rètols que deien “Tancat per grip”, o carros fúnebres circulant contínuament. La percepció popular era gairebé apocalíptica en alguns indrets, com si la fi del món hagués arribat amb la guerra i aquella pesta.
DESPRÉS DE LA GRIP, QUÈ?
Quan la pandèmia de grip va remetre del tot, durant el 1920, el món es va trobar en una situació paradoxal. D’una banda hi havia l’alleujament d'haver passat el pitjor de la malaltia, i de l’altra el desconcert per la magnitud de la tragèdia viscuda. Curiosament, a nivell de memòria històrica, la grip de 1918 quedaria força eclipsada per la Primera Guerra Mundial. La guerra s’havia acabat al novembre de 1918, i els països es van bolcar en celebrar la pau i homenatjar els seus soldats caiguts. En comparació, no es van fer grans cerimònies per les víctimes de la pandèmia. En certa manera, hi havia una voluntat col·lectiva d’oblidar aviat aquella època fosca. Durant dècades, la grip del 1918 va ser un tema poc parlat als llibres d’història generals, tot i ser la causa de milions de morts. Amb tot, les lliçons i conseqüències d’aquella pandèmia sí que marcarien profundament el segle XX, especialment en l’àmbit de la salut pública.
Una conseqüència immediata va ser la millora de la consciència sanitària, tant de la població com dels governs. La magnitud de la crisi va demostrar que les epidèmies no es podien veure només com a problemes individuals o de grups marginals, sinó com un assumpte de tota la societat. Abans del 1918, era comú que les classes benestants pensessin que si els pobres emmalaltien era per la seva mala higiene o condicions de vida, i que les epidèmies afectaven sobretot els barris degradats. Després de la pandèmia, aquesta visió canviaria. Era clar que un virus podia colpejar qualsevol i que la millor protecció per als rics era que els pobres també estiguin sans, perquè així no farien de font de contagi. A partir del 1920, molts països crearien ministeris de sanitat o reforçarien els ja existents. La salut pública havia de enfortir-se amb nous recursos i millores. Aquesta nova mentalitat tindria una fita molt rellevant el 7 d'abril de 1948, amb la creació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
