EL GAT SABERUT

Els mongols van ser un grup ètnic del centre d'Àsia que entre l'any 1206 i 1368 van formar un immens imperi sota el lideratge de Temujin, que va rebre el títol de Genguis Kan. Els mongols eren originaris dels voltants del llac Balkai i del massís d'Altai. Amb el temps van habitar les estepes més pròximes i es van dividir en diferents tribus. El terme mongol s'havia fet servir en alguna ocasió abans del segle XIII per referir-se a alguna de les tribus, però durant l'època de Genguis Kan va servir per identificar a tots els membres de l'ètnia. Possiblement significa 'valent', 'invencible' o 'guerrer'. Les seves principals activitats en un principi eren el pasturatge i el nomadisme. Les tribus es desplaçaven segons l'estació de l'any i vivien en camps dins de les iurtes , les seves tendes. La iurta es construïa amb una estructura de fusta circular coberta de feltre de llana i amb una obertura central per a la sortida del fum. La ll

Entre el 2600 i el 1700 a.n.e. va sorgir al llarg del riu Indus la primera civilització asiàtica (fora de la regió de Mesopotàmia). També coneguda com a civilització Harappa, aquesta cultura de grans ciutats sense muralles i una escriptura indesxifrable encara avui dia sorprèn tothom amb els seus misteris. Tant el seu origen com el seu final sobtat són debatuts entre experts de la història i l'arqueologia. El seu desenvolupament és comparable al de l'antic Egipte i les civilitzacions mesopotàmiques.  A partir de petites comunitats agrícoles establertes a les vores de l'Indus i els seus afluents, es va crear una societat urbana i rica sense precedent en aquesta zona d'Àsia. La seva capital, Harappa, s'estenia sobre 150 hectàrees. És possible que les relacions culturals i comercials amb els pobles de Mesopotàmia fos la causa d'aquesta transformació. El riu Indus va ser testimoni d'una civilització tècnicament avançada amb ciutats que dominaven un territori mol

Durant la primera meitat del XVI, els conqueridors espanyols van ser la figura de més rellevància a les Amèriques. Hi van explorar nous territoris i subjugar els pobles indígenes, sempre buscant la riquesa que la vida els hi havia negat a casa seva. Francisco Pizarro, Hernán Cortés, Gonzalo Jiménez de Quesada, Diego de Almagro i tants d'altres que només pel nom els associem a la conquesta i el domini dels pobles natius d'Amèrica. Si analitzem avui dia els seus actes, el rebuig que generen és molt clar en la majoria de la gent, però no oblidem que en la seva època eren vistos i admirats com a herois. Aquests personatges van néixer la immensa majoria a la Corona de Castella, especialment a la regió de Castella, Andalusia i Extremadura. A més, el poblament i explotació dels nous territoris estaria reservat als súbdits de la Corona castellana durant segles. La conquesta i colonització va ser un projecte estrictament castellà, per tant, la Corona d'Aragó, en quedava al marge i n

El 1914 va esclatar la pitjor guerra de la història de la humanitat fins aleshores. Uns 70 milions de soldats de desenes de països hi lluitarien, dels quals 20 milions quedarien ferits i 10 milions més no tornarien vius a casa. També uns 7 milions de civils hi van morir durant els combats. Les raons d'aquest conflicte van tenir a veure amb les rivalitats econòmiques i colonials de les principals potències europees del moment, i els conflictes generats per les reivindicacions nacionalistes d'altres pobles. A la Primera Guerra Mundial, o Gran Guerra, s'hi van enfrontar dos blocs de països amb aliances des de feia temps: el bloc de la Triple Entesa (França, Gran Bretanya i Rússia, amb l'ajuda de Sèrbia, Romania, Grècia i els Estats Units, entre d'altres) i el bloc de les potències centrals de la Triple Aliança (Alemanya, l'Imperi austrohongarès i Itàlia, amb el suport de Bulgària i l'Imperi Otomà, entre d'altres). Tot i pertànyer a la Triple Aliança des d

Els europeus, principalment els castellans, van portar a Amèrica malalties que es van convertir en autèntiques plagues. El seu tràgic efecte va facilitar enormement la submissió dels pobles natius durant la conquesta i les dècades següents. Durant el segle XVII, després de la conquesta castellana de l'actual Mèxic, els maies sobrevivents recordaven amb enyorança una època en què vivien saludables, sense malalties i sense febres ni dolor. Això no significa que abans de l'arribada dels invasors no hi haguessin malalties i epidèmies esporàdiques, però el sotrac de les portades pels europeus va ser tal, que a la memòria col·lectiva el passat era un paradís de salut.  A l'Amèrica precastellana els natius no tenien un sistema immunitari adequat per combatre malalties com la verola, el xarampió, la grip o la tos ferina, entre d'altres. De fet, ni tan sols existia el bestiar o els animals domèstics que a Europa funcionaven com a transmissors d'algunes d'elles. A més, el

Els apatxes van ser un conjunt de tribus índies molt guerreres que després de diverses migracions van quedar establerts sobretot al sud-oest dels actuals Estats Units. Quan van arribar els europeus a Amèrica del Nord, els apatxes van viure en zones de les actuals Oklahoma, Nou Mèxic, Arizona, Kansas, Colorado, Utah i part de Mèxic. També van habitar amb el temps el nord de Texas i, en general, les grans planes estatunidenques del sud. Les seves cases podien ser tipis (de forma cònica) o cabanyes fetes amb branques d'arbres i fulles. L'idioma dels apatxes pertany a la família de llengües atapascanes. A si mateixos es deien diné , 'la gent'. El terme apatxe sembla ser una deformació de apatxú , que era com algunes tribus veïnes els anomenaven i que significa 'enemic'. Aquesta deformació va ser usada pels castellans fins a convertir-se en un nom popular.  La regió on vivien els apatxes no era gens fàcil d'habitar. Hi havia escarpades muntanyes, àrees desèrtique

L'organització social i vida quotidiana dels indis variava en funció del context històric, el clima, els recursos disponibles i la relació amb les tribus veïnes. Els pobles que vivien en zones desèrtiques vivien en petits grups i es movien sovint per trobar fonts d'aliments, fusta i altres materials. No necessitaven cap govern o estructura complexa, ni un codi de lleis estricte. Més aviat els calia una gran flexibilitat per adaptar-se a les circumstàncies canviants.  Els natius que vivien en territoris amb abundància de recursos naturals establien poblats més permanents i de mida més gran. Com que hi havia una concentració més important de persones, necessitaven una organització més complexa. Les construccions i infraestructures bàsiques s'havien de planificar molt bé. La presa de decisions havia d'estar més regulada, igual que les normes de conducta social i el repartiment de funcions.  Quan hi havia alguna mena de govern, consistia en un consell format per representan

Abans de l'arribada dels europeus a Amèrica del Nord, centenars de pobles habitaven els seus turons, les seves immenses planes i les valls més inhòspites. La seva vida passava en total harmonia amb la natura, fins que l'home blanc ho va sotragar tot. Els pobles indígenes nord-americans estaven formats per grans famílies que formaven tribus amb lligams entre si que es perdien en la memòria de la història. De costa a cosa, tots tenien trets similars i, alhora, importants diferències que les convertia en cultures riques i amb molta personalitat, tot i que sense els avanços dels maies, mexiques o inques. Cada grup va adoptar el seu propi estil de vida segons els recursos i l'entorn on vivien. Van desenvolupar les eines i els estris necessaris per a les exigències del seu hàbitat. Les cases es construïen amb els materials de la zona, amb dissenys adients al clima local. L'adaptació a la natura que els envoltava era completa. A Amèrica del Nord hi havia diferents famílies lin