La primera volta al món, un viatge esgarrifós

Una flota de cinc naus amb 250 homes va sortir de Sanlúcar de Barrameda el 20 de setembre de 1519. El seu objectiu: arribar a les illes de les Espècies (o illes Moluques), a Indonèsia, per una nova ruta. Però el viatge no seria com esperaven.

La nau Trinidad era el vaixell més important. Al seu comandament hi havia el capità portuguès Fernão Magalhães. Cap dels tripulants sabia que canviarien la història de forma significativa gràcies a una expedició que acabaria sent molt tràgica. De fet, només 18 dels 250 homes que s'hi van embarcar van tornar a casa. I Magalhães no seria un d'ells.

De la mateixa manera que Cristòfor Colom havia buscat una ruta nova per arribar a les riqueses d'orient, sobretot a les espècies, Magalhães volia intentar-ho novament. Colom va topar amb un nou continent i el capità portuguès pretenia envoltar-lo per acabar a l'altra banda, amb la idea que el camí restant fins al destí seria bufar i fer ampolles.

Portugal dominava la ruta cap a orient que envoltava l'Àfrica passant pel cap de Bona Esperança. Al seu rei, Manuel I, no l'interessava fer invents amb una línia comercial assentada i a bons resultats. En canvi, a Castella li anava fenomenal i el seu rei, Carles I, va acceptar la proposta. Que el líder de l'expedició fos portuguès, no feia gràcia a alguns sectors propers a la cort, però si Castella podia rivalitzar amb la seva enemiga veïna, calia intentar-ho. Castella i Portugal eren les grans potències de l'època, i s'havien repartit el nou món i tot allò que quedava per descobrir l'any 1494, amb el Tractat de Tordesillas.

Magalhães estava entestat amb la idea que les illes Moluques estaven en realitat en la zona d'influència castellana. Segurament, si hagués aconseguit el vistiplau del rei de Portugal, pensaria que estarien en territori portuguès, que era el que es pensava fins aleshores. Per això els portuguesos, que les havien descobert el 1512, les controlaven. El cas és que calia comprovar-ho i la millor manera era fent el viatge a l'inrevés, és a dir, tirant cap a l'oest i rodejant Amèrica pel sud. Però els càlculs erronis de Magalhães van ser un parany per a ell i els seus acompanyants.

La flota va partir el 25 de setembre de 1519 des de Sanlúcar fins a arribar a les illes Canàries. Els tripulants eren castellans, portuguesos, italians, grecs i francesos, entre altres. Després, l'expedició es va dirigir a les illes de Cap Verd i, un cop passades, va anar directe cap a Sud-amèrica. Al desembre del mateix any va arribar a Rio de Janeiro. Serà des d'aquest moment que les coses comencin a torçar-se.

Resseguint la costa est d'Amèrica del Sud, Magalhães no trobava un pas cap a l'oest. La costa no s'acabava mai. La tripulació va haver de passar l'hivern en aquella zona, que va ser brutal. Els mariners havien de dormir a la coberta i el congelament hi feia estralls. A més, les racions d'aliments van començar a reduir-se. Tot plegat va provocar els primers motins.

Un dels vaixells va naufragar i un altre va desertar i va girar cua cap a Espanya. Aquest últim era la nau San Antonio, la més gran i la que més aliments portava a dins. La patacada per als ànims va ser enorme.

Després de sobreviure l'hivern i mesos de mancances, finalment van descobrir un pas cap a l'altre costat d'Amèrica, al seu extrem sud. El 28 de novembre de 1520, la flota va entrar al mare Pacificum, nom que Magalhães va donar a les noves i inexplorades aigües. Ara bé, la cosa que no sabia era la seva extensió real.

Havien passat tres mesos i encara no havien trobat terra. L'escorbut, una malaltia típica dels mariners que les passaven magres, hi va aparèixer. Aquesta malaltia era mortal en aquelles condicions tan terribles. Antonio Pigaffeta, un dels tripulants, va deixar escrit sobre aquesta etapa:

Durant tres mesos i vint dies no vam aconseguir aliments frescos. Menjàvem pa de pessic, encara que ja no era pa de pessic, sinó pols barrejada amb cucs i allò que quedava feia pudor d'orins de rates. Bevíem aigua groga que feia molts dies que estava podrida. També menjàvem algunes pells de bou que cobrien la part superior del pati principal.

Expedició de Magalhães - Elcano

Magalhães va haver de rectificar i reconèixer que les illes Moluques no estaven en l'esfera d'influència castellana. Aleshores, decideix dirigir-se cap a les illes Filipines. Allà es va empastifar amb la política local i va intentar fer aliances amb alguns reis. Però un rei, el de l'illa de Mactan, s'hi va oposar. Al capità portuguès no se li va acudir una altra cosa que envair l'illa amb 40 homes. Els natius, centenars d'ells, els van fer fora en un tres i no res. Magalhães seria assassinat en aquesta bogeria i el seu cos mai seria recuperat.


L'expedició va continuar i va ser liderada pel basc Juan Sebastián Elcano. Ell va portar la flota fins al destí que ambicionava Magalhães en un primer moment: les illes Moluques. Hi van arribar al novembre de 1521.

Com que era clar que les illes estaven en zona portuguesa, van arreplegar d'amagat totes les espècies possibles i van encetar el camí de tornada. El problema, però, era decidir per on tornar a casa. La nau Trinidad va tornar pel Pacífic, per on havia vingut. Poc després seria capturada per vaixells portuguesos. La Victoria, amb Elcano com a capità, va continuar fins a travessar l'oceà Índic i vorejar el cap de Bona Esperança, a l'extrem sud d'Àfrica. Des d'allà va pujar direcció nord fins a arribar a Espanya. 

Però, abans d'arribar a la península Ibèrica, i davant de les terribles condicions que tornaven a viure, van haver de fer una aturada a les illes de Cap Verd, controlades per portuguesos. Aquest cop no podien passar de llarg i, esclar, no podien explicar que venien de les Moluques. Es van inventar que venien d'Amèrica i que anaven perduts. La mentida no va colar i 13 mariners van ser empresonats. Els 18 que quedaven van aconseguir arribar amb prou feines a la nau Victoria.

El 6 de setembre de 1522, la Victoria va entrar al port de Sanlúcar. Dels 250 mariners que en van sortir, tan sols hi van tornar 18, i en unes condicions esgarrifoses. Això sí, van ser protagonistes de la primera volta al món de la qual es té constància. Carles I de Castella va rebre Juan Sebastián Elcano i li va donar per escut un globus amb la llegenda: Primus circundedisti me (El primer que em va circumnavegar). De la resta, no se'n sap ben bé com van acabar.

Amb aquesta expedició es va descobrir l'autèntica grandària del món, cosa que serviria per a futurs viatges. També es va comprovar que la diversitat i la complexitat cultural anava més enllà de les Amèriques. I, sobretot, la nova ruta havia quedat establerta. Des de llavors un munt de gent i mercaderies hi passaria, fent d'un planeta, que era més gran del que es pensava, una mica més petit i globalitzat.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals