Que no diuen res les girafes?

-
Aquests animalots són ben especials. Per exemple, són els animals més alts del planeta. La seva llengua pot fer fins a 30 cm de llarg i és morada o negra perquè és rica en melanina. Acostumen a dormir dretes i poc: unes dues hores al dia en estonetes de 5 min. A l'hora de beure aigua d'un riu o d'un bassal, han d'obrir molt les potes per arribar-hi, perquè així eviten marejos. El seu cor és gros, d'uns 10 kg de pes i es creu que n'hi ha uns 70.000 exemplars al món, xifra que està disminuint progressivament. La seva edat ronda els 25 anys.


Dit això, durant força temps es pensava que eren mudes, perquè sempre estan tranquil·les i en silenci. La veritat és que no tenen cordes vocals i sempre s'ha cregut que es comuniquen amb infrasons que nosaltres no percebem. De tant en tant, també fan un grunyit que sembla espontani. Però més enllà d'aquest grunyit ocasional, els investigadors han aconseguit gravar una mena de taral·la que les girafes fan només a la nit. Aquest brunzit és de 92 Hz de freqüència; molt baix, però perceptible a l'oïda humana.


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Introducció a l'edat mitjana

-
Imatge
L'edat mitjana és una època llarga i complexa que abasta més de 1.000 anys, en què les societats europees i del Pròxim Orient van viure tot un reguitzell de canvis profunds en la seva manera d'encarar la vida. En aquesta entrada ens centrarem a Europa. Aquesta part de la història la podem dividir en dues etapes principals: - l' alta edat mitjana , des de la fi de l' Imperi Romà d'Occident l'any 476 fins l'any 1000, tot just abans de l'inici del Gran Cisma d'Orient i de les croades . - la  baixa edat mitjana , des de l'any 1000 fins l' arribada de Colom a Amèrica l'any 1492 o, segons part de la historiografia, fins l'any 1453, en què tenen lloc dos fets molt importants: la caiguda de Constantinoble  en mans dels otomans i les primeres publicacions de Gutenberg mitjançant la seva impremta. La baixa edat mitjana, però, es pot dividir en dues fases: una marcada pel boom de les ciutats i el comerç, que abasta els segles XI, XII i XIII
Més informació

La independència dels Estats Units

-
Imatge
El 4 de juliol del 1776 les tretze colònies atlàntiques d'Amèrica del Nord van proclamar la seva independència de Gran Bretanya. Aquest fet va iniciar una guerra que duraria fins al 1783, any en què la Corona britànica va reconèixer la nova entitat: els Estats Units. A mitjans del segle XVIII Amèrica del Nord estava esquitxada de colònies franceses a l'actual Canadà, espanyoles a Florida i angleses al llarg de la costa atlàntica. A principis del segle anterior, els anglesos havien començat a ocupar la costa est per evitar que ho fessin els espanyols. Els colons buscaven noves oportunitats i ràpidament van formar una societat dinàmica i en contínua expansió.  Del 1750 al 1770 la població anglesa va passar d'un milió d'habitants a més de dos. El polifacètic Benjamin Franklin (escriptor, científic, inventor, polític, etc) defensava que aquella regió es convertiria en el centre de l'Imperi Britànic gràcies a tots els recursos que hi havia i l'empenta dels seus pobla
Més informació

Els grecs

-
Imatge
Els grecs van ser un conjunt de pobles emparentats lingüísticament que es van assentar al sud dels Balcans i que van conformar una mateixa cultura i identitat. La seva civilització va ser clau en la història europea i va ser font d'inspiració per al món romà. Un cop passades les civilitzacions minoica i micènica i el col·lapse de l'edat de bronze , l'actual Grècia va quedar habitada per pobles emparentats entre si amb una identitat comuna, tot i que es governaven de forma independent. Aquestes tribus, que coneixem principalment com a aqueus, eolis, jonis i doris, s'autoanomenaven hel·lens i al seu país li deien Hèl·lade, en honor a Hel·len, heroi mític considerat avantpassat de tots els grecs.   Segons la mitologia grega, Hel·len es va casar amb Orseis, una nimfa de les muntanyes, amb la qual va tenir tres fills: Doros, Èol i Xutos, dels quals descendeixen les principals ètnies hel·lèniques: els doris (descendents de Doros), els eolis (descendents d'Èol) i els joni
Més informació

La religió a l'edat mitjana

-
Imatge
La religió durant l'edat mitjana va ser una eina de control capaç d'influir en cada detall de la vida de les persones. Tot i que el cristianisme es va convertir finalment en la religió principal, la seva fragmentació va donar lloc a tres branques: l'Església catòlica, l'Església Ortodoxa i el protestantisme. També el naixement de l'Islam va ocasionar topades violentes que van generar inestabilitat. Però anem a pams. El 27 de febrer del 380, l'emperador romà Teodosi I va fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi. El pas es va fer mitjançant l'edicte de Tessalònica, tot i que anys enrere, l'any 313, Constantí I ja havia posat fi a la persecució d'aquesta religió per mitjà de l'edicte de Milà. Teodosi va ser, a més, el darrer emperador que va governar l'Imperi Romà sencer. Després d'ell, l'Imperi quedaria dividit en dos: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient (conegut com a Imperi Bizantí). L'
Més informació

Els egipcis

-
Imatge
Els egipcis van ser un poble que va habitar les vores del riu Nil i que va desenvolupar una societat força tancada i conservadora, amb uns trets propis molt particulars que fan d'ella la civilització antiga més misteriosa i atraient per a molts. Juntament amb els sumeris, els egipcis van ser pioners en organitzar una vida urbana i crear un sistema d'escriptura propi. Va ser al tercer mil·lenni a.n.e. quan la societat egípcia va començar a consolidar-se. Les úniques zones de l'antic Egipte o no hi havia desert eren les més properes a les vores del riu Nil. Els seus marges eren d'una terra molt productiva gràcies a les inundacions anuals del riu, que la deixaven en un estat òptim per ser conreada. De fet, no calia construir-hi canals ni sistemes de regadiu molt complexos, com passava a Mesopotàmia. Per això, en aquests marges s'hi construïen les ciutats i els pobles, perquè el Nil era la principal font de vida dels egipcis.  Cap a finals de l'estiu, el riu inundav
Més informació